Relata't

Et proposem tres exemples per a que puguis “relatar-te” millor.  D’aquests tres videos, els dos primers et direm que pugis el volum de l’ordinador i estiguis atent/a ja que la qualitat del só no és tal com nosaltres voldríem.

–Jo diria que t’has passat amb la sal. –Afegeix el David amb la seva millor veu.

–Ai, ho sento! Ho sento! La peixetera m’ha aconsellat que d’aquesta forma aguant…

–Estel, no et preocupis. Només ho comento. –Aleshores baixo el cap, entristida. Una altra vegada els meus pensaments vaguen a través del temps i no puc evitar parar-me a la mateixa conversa, fa ja molts anys, tinguda amb el Raúl.

« –T’has passat amb la sal! Mai més ho tornis a fer així! »

Una llàgrima difón el rímmel negre del contorn de l’ull i cau fins a perdre’s per la barbeta. Les mans tremoloses acosten l’encenedor a la cigarreta casi incoscientment. En quin moment he ficat mà al paquet de cigarrets?

«–Estic fart! Quants cops t’ho he de repetir?»

Els nens em miraven i com si fós avui mateix i veig a la Rosa arronsant el nas i posant-se de morros mentre el Joan em penetra amb la mirada i gira el cap en direcció a la porta. «–Trigarà gaire a aixecar-se de la taula i oblidar-se de la mama? –»segur que pensava.

«–Amb una miqueta ja hi ha més que suficient! Hòsties!»

Mala sort. S’ inicia el monòleg repetitiu de sempre. «Queixar-se per queixar-se» com diuen els nens. Mira que són petits… Encara tindran raó. «Això és un infern.» –Evoca la memòria. « –Es podria saber perquè aquest home canvia tant sobtadament? Mira que estem a gust quan està de bon humor. A més a més els nens el necessiten, és el seu pare. Els hi faria una mala passada si em separés. El Raúl em diria que he anat a traició per fotre’l. Al cap i a la fi no és per a tant. Tots els pares tenen refriegues amb els seus fills, per molt que el Joan digui que això no és normal. Tant de bó pogués tornar a ser tot com abans… »

«–Més músclos. menys sal! Mira que és fàcil. »

–Estel, estel, t’estàs fumant el filtre. Estàs bé? –Uns ulls negres envermellits per la pena se’m claven a la mirada, el David.

Se m’escapa un somriure. Quant temps fa que m’he evadit de la conversa? Frega la seva mà calenta contra la meva galta.

–Se t’ha extès el Rímmel, amor.

Procuro concentrar-me en recollir els plats però ell me’ls treu de les mans. Em redirecciono al sofà i alterno els canals en busca de la pel·lícula de dissabte a la tarda. Desitjaria tant que fós entretinguda! Com aquelles que veia amb el Joan i la Rosa quan encara eren petits.

Ara em dona per tosir. El nus a la gola m’impedeix respirar. Em miro els peus. Ficats a les sabatilles verdes no han tornat a passat fred. Fan contrast amb la la gran catifa vermella. M’hi fixo i no em convenç. Una altre cop el vèrtex esquerra no està alineat amb la rajola del terra. No ho soporto.

–David, què estàs fent?

–Posant la vaixella al rentavaixelles. Ara vaig! «Doncs no penso esperarte». Rumio dins meu. «Aixecaré el sofà jo sola». L’agafo per la pota i començo a pujar-lo. Amb prou feines sóc capaç de traslladar la catifa uns cms endins amb el peu. Al girar-me per veure com ha quedat i comprovar que està encara pitjor… «Ui! » S’he m’ escapa de les mans i la pota de metall cau sobre el dit gros. «Com m’he l’hagi tornat a trencar, el David es mosquejarà i amb raó» penso.

–Encara no saps que m’encanta ajudar-te? –Sento pel darrera–.Hauries d’haver-te esperat.

–No volia molestar-te. –Argumento. –Als homes no us agrada que se us molesti per no res.–I quebrant-se’m cada cop més la veu, continuo exposant les meves idees, tota orgullosa de poder fer-ho.

–Sé molt bé que les nimietats de la llar no són de nivell per vosaltres. Doncs saps què? –arribant a cridar li bufo. –Ja m’ocuparé jo sola de tot! No serà la primera vegada!.

Després d’aixó em sento al sofà i em tapo tota sencera, incloent el cap. M’amago procurant silenciar les llàgrimes que un cop més han acabat apareixent als meus ulls. Em penedeixo. Sí, em penedeixo de tot el que he fet. De tot el que he dit.

Durant anys he callat i abaixat el cap cada cop que l’home que més m’havia d’estimar em feria verbalment. Cada cop que necessitava ajuda i no me la brindava. Cada cop que necessitant ajuda, no la demanava. Cada cop que destrossada, feia veure que reia. Cada cop que veient la sortida, l’amagava. I un dia ja no vaig callar. I un dia jo també vaig cridar. I un dia ja no vaig fer veure que reia. I un dia vaig córrer cap a la sortida. I un dia vaig tornar a riure. Havia oblidat aquesta vibració melodiosa que surt del pulmons, s’extén per la boca i et fa lliure, com un falcó volant pel cel. Tant em costa demanar ajuda? Tant em costa diferenciar entre el Raúl i el David? Perquè m’enfado quan només intenta ajudar-me? Potser hauria d’explicar-li que ho sento, que van minvar massa l’autoestima, que no ho puc evitar, que he de tornar a canviar. I mentre segueixo cavilant, la seva veu em talla els pensaments.

–Estel, no ploris més. –M’aconsella el David mentre em porta una tassa de te. –Pren-te la til·la,t’ajudarà a calmar-te.

–David, sento el que t’he dit. Jo no volia…

–Shss. –M’interromp mentre m’acaricia la galta–. Has d’aprendre a oblidar. Pensa que tothom és diferent. Ets molt bona persona i cal que trobis el teu camí.

–Perquè ho fas, aixó? –Li pregunto. Ell em mira amb els ulls ben oberts mentre somriu i contesta –Que perquè? És que no ho saps encara? Doncs perque t’estimo. –I afegeix– Ets molt, molt, molt important per mí, però sempre seràs lliure de fer i desfer la teva vida.

–L’abraço i m’aferro a ell. Fort. Molt fort. Com si m’anés la vida. Tanco els ulls. Sincronitzo els nostres batecs i deixo la ment en blanc. La meva imaginació vola i vola amb el falcó. Lluny, molt lluny. Començo a viure. Neixo de nou. Començo a respirar. Una nova vida s’extén davant meu, blanca, nítida, com la línea de l’horitzó.

ELA MAZARÍO

Sona el despertador a les 6:30, com cada matí. T’aixeques, et dutxes i t’arregles amb menys de vint minuts. Vas directe a la cuina: tens encara deu minuts per a preparar l’esmorzar als fills. A les 7, entres a l’habitació de la Carla, la gran, i passen deu minuts fins que la teva filla no es desperta; el seu germà, el Nil, de cinc, s’aixeca amb ella. Mentre intentes que es vesteixin, que es rentin la cara i es lliguin els cordons de les bambes, la Raquel, la mare, surt de l’habitació de matrimoni. Fa un petó als nens, i se’n va a la dutxa; serà més fàcil que tu, que ja t’has dutxat i arreglat, vigilis als nens mentre esmorzen i els persegueixis perquè es rentin les dents. La Raquel, la teva dona, entra a treballar a les 8:30, mai no pot dur els nens a l’escola. La teva jornada laboral, segons el contracte, també comença a les 8:30, però la cap del departament et permet arribar cada dia una hora tard amb la condició que la recuperis a la tarda. Ets tu, per tant, qui acompanyes els fills a l’escola. L’escola és lluny, mitja hora en cotxe. Al cotxe, la Carla, que tan sols té set anys, es queixa contínuament: l’entrepà que li has preparat no li agrada. Segons ella, ja fa mesos que “el papa és un pesat”; en canvi, té una adoració inexplicable a la mare, a qui gairebé no veu mai. Deu ser l’edat.

A les 9:30, arribes a la feina, estàs destrossat. Avui, però, serà un gran dia: una de les caps es jubila i s’ha d’escollir un substitut. Tu treballes a la mateixa empresa des de fa deu anys, i els companys de feina no dubten que serà qui reemplaci una de les màximes responsables. La reunió és a les 12:00. Només fa mitja hora que has arribat a l’empresa quan truquen de l’escola, “Jordi, és per a tu”: el Nil té febre, hauria de tornar a casa. Truques a la Raquel, i ella t’assegura que té molta feina i no pot escapar-se del despatx. Demanes permís a la teva cap, que, amb mala cara, et concedeix sortir dues hores. Agafes el cotxe i vas a l’escola. Mentre condueixes, truques a l’avi dels nens i li demanes si pot quedar-se amb el Nil fins l’hora de dinar.

Arribes un quart d’hora tard a la reunió; en entrar a la sala, la discussió ja està començada. A les altres caps els sembla millor que el substitut de la responsable que es jubila sigui un altre treballador, una dona que només fa dos anys que treballa amb ells. Intenten convèncer-te que els agrada la teva feina; per aquest motiu, diuen, fa deu anys que treballes amb ells i et concedeixen més flexibilitat amb els horaris que a les altres treballadores. T’expliquen que el perfil que requereix un lloc de treball com el que està en joc respon a unes característiques concretes: s’ha de poder exigir molt al treballador, ha de tenir plena disponibilitat, ha de fer-se càrrec de la responsabilitat que se li adjudica… Tu ets pare de dos fills petits i tens una casa al teu càrrec, no pots entregar-se al màxim a la feina. I tota la taula, on només hi ha dones assegudes, t’assegura que entenen la dura situació en què es troben els homes que treballen i tenen fills. Tu ho dubtes. El que no diuen és que la dona que ocuparà el lloc també té un fill.

A l’hora de dinar, vas cap a casa l’avi dels nens, el teu pare: el Nil està millor, i a l’avi no li fa res quedar-se’l a la tarda. La teva dona et truca dient que té un dinar de feina i que, possiblement, s’allargui. Tu no tens temps de dinar, però aconsegueixes arribar una hora abans a la feina: d’aquesta manera, podràs sortir a l’hora establerta al contracte i podràs anar a buscar la Carla a l’escola. L’hora perduda al matí, per tant, ja l’has recuperada. És dijous, i la Carla té entrenament de rugby. La reculls a l’escola i l’acompanyes amb cotxe cap al camp. Mentre la filla és a entrenament, vas a buscar el Nil a casa l’avi. L’avi et repeteix que fas massa coses, Jordi, que hauries de deixar la feina i només encarregar-te dels nens; però tu no vols fer com ell, que, quan et va tenir a tu i als teus germans, va tancar-se a casa i va destinar tot el seu temps a la neteja, a la cuina i als fills. Tu vols ser modern, com molt homes que intenten obrir-se camí en una societat feta per dones.

A dos quarts de vuit del vespre arribeu a casa. La Raquel arriba a les vuit; ja has dutxat els nens i prepares el sopar. La Raquel et fa un petó, un “Hola, rei”, comenta que està destrossada i s’ofereix a ajudar-te: ella pararà la taula. Però mentre els nens sopen, la teva dona està tan cansada que s’estira al sofà: s’ha quedat al despatx més hores de les que li tocaven, es queixa. Com cada nit, tu, el “papa”, els dónes el sopar i els acompanyes a dormir. La Raquel ve a fer-los un petó de bona nit.

Quan, per fi, te’n vas a dormir, estàs abatut. Programes el despertador a les 6:30, com cada matí. Un dia esgotador, com tots. Mires la Raquel: fa una hora que dorm.

Per un moment, penses que t’agradaria canviar-li la vida, tot i que només fos per un dia. Escollir la vida d’ella, que, per atzar, no has tingut mai. I és que tothom hauria de saber què se sent havent nascut dona.

BERLIN

Estic trista. Cada matí la mama ens acompanya al meu germà petit i a mi a l’escola, però avui es veu que no es trobava bé perquè després d’haver-nos fet l’esmorzar, ha demanat a la veïna si ens hi podia acompanyar ella. M’ha semblat molt estrany: la mama sempre ha estat molt forta i recordo un dia que malgrat tenir una mica de febre, ens hi va acompanyar. Ja fa dies que no la veiem tan alegra com sempre, tot i que seguim jugant i fent les mateixes coses, però no és el mateix. Potser és que li està rondant la grip o alguna cosa així, a mi sempre em passa quan em poso malalta: uns dies abans no em trobo gens bé i no tinc ganes de fer res.

Al cole ens han ensenyat a dividir, però jo no estava atenta perquè pensava com es trobaria la mama. M’ha fet pena pensar que estaria sola a casa sense ningú que la cuidés. A mi m’agradava quan no anava a treballar si jo em posava malalta, em sentia segura. Però ara ja no treballa perquè el papa li va dir que no calia, que amb els diners que ell guanyava ja n’hi havia prou. Em sembla que els primers dies no s’hi sabia veure tantes hores a casa, però ara ja s’ha acostumat. He pensat que la propera vegada que es trobi malament em quedaré a casa a cuidar-la. Si ella ho ha fet per mi, per què no ho he de poder fer jo, si l’estimo tant?

Al migdia ens ha vingut a buscar la veïna del matí i jo li he preguntat que on era la meva mare. M’ha dit que estava malalta. Veus, jo ja ho pensava. M’han agafat moltes ganes d’arribar a casa. Quan hi hem arribat, no ha sortit a saludar-nos, però no m’ha molestat encara que el meu germà, com que és petit, no ho ha entès i s’ha enfadat una mica. De seguida he anat a veure-la a l’habitació. Li he fet un petó i una abraçada i li he explicat què hem fet a l’escola. Feia molt mala cara, però es notava que s’esforçava per estar bé. S’ha aixecat per fer-nos el dinar i com que encara anava amb la camisa de dormir li he vist blaus a les cames, però m’ha fet cosa preguntar-li com s’ho havia fet. Ha notat que li he vist i l’únic que m’ha dit és que davant del papa no digui res.

El papa sempre ens ha estimat molt a tots 3, tot i que últimament gairebé no el veiem perquè diu que es passa el dia treballant i quan arriba només mana. Quan entra per la porta canvia tot sense que ningú digui res: jo i el meu germà parem de jugar per no molestar-lo i la mama sempre fa el que ell diu. A les nits, de vegades sento com discuteixen a la seva habitació. El papa crida molt i a la mama gairebé no se la sent. També se senten cops i jo em tapo amb els llençols i tanco fort els ulls per adormir-me ràpid. A l’endemà penso que ha estat un malson.

Un dia el papa li va dir que no li agradava el menjar que havia fet, va dir que era una merda -tot i que aquestes paraules no es poden dir- i la mama va haver de tornar a la cuina a fer-li un altre plat. Quan ja va acabar-lo al papa tampoc li va agradar i després d’insultar la mama, va tirar el plat a terra. Estava molt enfadat. De vegades, es posa molt nerviós i fa coses que m’espanten. No sé mai si està de bon humor o no, per això sempre vaig amb compte.

He ajudat a la mama a fer el dinar i després l’he acompanyat al llit. M’ha dit que m’estima molt i que vol el millor pels seus fills. S’ha posat a plorar i anava dient que nosaltres no ens mereixem això i que si no fos per nosaltres…però no ha acabat la frase. M’ha agafat molta pena i jo també he plorat, però no sé ben bé per què. L’estimo molt a la mama i no m’agrada que estigui malament. Li he dit que no es preocupi que tot anirà bé. Encara no sé per què ho he dit, però ella ha somrigut i m’ha fet un petó, i jo m’he sentit millor. A partir d’ara em portaré molt bé perquè estigui més feliç i contenta. Però és que no em puc treure del cap els canvis que hi ha últimament. No entenc perquè passen les coses i la mama cada dia fa més mala cara. Per això avui estic tan trista.

DRUDA