Les entrevistes de Montserrat Roig

Una de les protagonistes del curs que ve del nostre Club de Lectura Obert serà l’escriptora i periodista barcelonina Montserrat Roig.

Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, una de les  facetes que va exercir va ser la de presentadora i directora de diversos programes de televisió.

Entre ells, destaca el  programa d’entrevistes de TVE Catalunya “Personatges”, que es va començar a emetre el mes de setembre del 1977 i on Roig va conversar amb importants personalitats de la cultura catalana, com ara Maria Santpere, Joan Fuster, Ovidi Montllor, Maria Aurèlia Capmany, Lluís Llach, Joan Oliver, Pau Vila, Antoni Tàpies o Josep Pla.

Avui us deixem amb l’entrevista que li va fer al poeta valencià Vicent Andrés Estellés, autor del famós poema Els amants, que si encara fos viu ahir hagués fet 89 anys:

 
No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Sobre l’enyorament

429px-Sor_Juana_by_Miguel_CabreraUn dels llibres que es llegiran el curs que ve al Club de Lectura Obert és una antologia poètica de l’escriptora Juana Inés de Asbaje y Ramírez de Santillana, més coneguda com a Sor Juana Inés de la Cruz.

Una bona manera de conèixer una mica millor aquesta escriptora és agafar en préstec la seva Poesía lírica o el llibre de Dario Puccini, Una mujer en soledad : Sor Juana Inés de la Cruz, una excepción en la cultura y la literatura barroca, que analitza la seva trajectòria personal i literària.

 Aquí us deixem amb un poema seu dedicat a la nostàlgia i l’enyorament:

 Ante la Ausencia

Divino dueño mío,
si al tiempo de partirme
tiene mi amante pecho
alientos de quejarse,
oye mis penas, mira mis males.

Aliéntese el dolor,
si puede lamentarse,
y a la vista de perderte
mi corazón exhale
llanto a la tierra, quejas al aire.

Continue reading

Dedicat a la Biblioteca Pública de Los Ángeles

Avui per celebrar el Dia Mundial de la Biblioteca us deixem amb uns fragments del poema que l’escriptor nord-americà Charles Bukowski (1920-1994) va dedicar a la Biblioteca Pública de Los Ángeles, de la qual havia estat un usuari habitual durant els seus anys de joventut.

El poema és fruit de les reflexions i sentiments que li desperta obrir el diari i descobrir que la major part de la biblioteca ha estat destruÏda per un incendi.

 

El incendio de un sueño

la vieja Biblioteca Pública de Los Angeles
ha sido destruida por las llamas.
aquella biblioteca del centro.
con ella se fue
gran parte de mi
juventud.

(…)

la vieja Biblioteca Pública de Los Angeles
muy probablemente evitó
que me convirtiera en un
suicida,
un ladrón
de bancos,
un tipo
que pega a su mujer,
un carnicero o
un motorista de la policía
y, aunque reconozco que
puede que alguno sea estupendo,
gracias
a mi buena suerte
y al camino que tenía que recorrer,
aquella biblioteca estaba
allí cuando yo era
joven y buscaba
algo
a lo que aferrarme
y no parecía que hubiera
mucho.

(…)

Exposició sobre les riuades del Vallès

Al mes de setembre s’ha celebrat el 50è aniversari de les tràgiques riuades del Vallès. A la biblioteca hem volgut recordar-ho i fa uns dies que hem muntat una petita exposició sobre Terrassa, Sabadell i altres poblacions vallesanes.

Els llibres que hi ha exposats us ajudaran a conèixer una mica més la història i la geografia d’aquestes ciutats. També trobareu novel·les que s’ambienten a aquestes localitats, com La filla de l’hostalera d’Anna Tortajada o La ciutat del fum de Vicenç Villatoro

I és que com deia el poeta sabadellenc Joan Oliver, més conegut com a Pere Quart (qui va haver de marxar a França un cop acabada i qui, per cert, havia estat uns dels organitzadors del Servei de Biblioteques del Front durant la Guerra Civil) a les Corrandes d’exili:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altre meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

L’estiu fet poema

El poeta osonenc Miquel Martí i Pol ha copsat com ningú les  imatges que evoquen l’estiu. És una molt bona manera de donar la benvinguda a aquesta nova setmana:

ESTIU
Ara és el temps d’estimar pels camins,
a la vora del riu on l’herba és blana i acollidora
i a l’ombra dels vells arbres,
a les fonts mig perdudes,
allí on el bosc és més íntim.
Ara és el temps de seure pels carrers
a parlar de futbol i de dones,
havent sopat,
formant grup a l’escassa voravia
i veure com les noies
travessen el carrer abans d’arribar
i passen i s’allunyen
una mica porugues.
Ara és el temps dels fusters i dels paletes,
temps de cantar tot treballant
a ple sol,
oblidant el risc de les bastides,
oblidant l’esforç
i la monotonia de la feina i del viure.
Ara és el temps de passejar amb les nenes
i la senyora que porta guants blancs
Continue reading

En record de Joan Sales

Aquest any se celebra el centenari del naixement de Joan Sales. Aquest escriptor, poeta, traductor i editor barceloní, que el 1982 va rebre la Creu de Sant, és conegut sobretot per la seva novel·la “Incerta glòria”.

 Per a commemorar aquesta dada, us deixem amb aquest poema seu que podeu trobar al llibre “Cartes a Màrius Torres”. Es tracta d’un volum que aplega la correspondència que l’escriptor va intercanviar amb una noia tuberculosa, la Mercè, per fer-li més amena l’estada al sanatori on es guaria i amb el poeta Màrius Torres i conclou amb els poemes del “Viatge d’un moribund”.

 El poema es titula “Resignació” i va ser escrit a Coyoacan (Mèxic) el 1947:

 Quan tanco els ulls i penso en el passat

el que més em sorprèn és com hagi oblidat

tantes i tantes hores que em van semblar tan vives.

Però aquella tristesa i aquella solitud,

fidels i compassives,

no m’han abandonat pas amb la joventut.

¡Tristesa clara, sola cosa que fa feliç!

Quan la precocitat un món em descobria,

ja un cert Arcàngel -¡l’únic al qual he estat submís!-

em va ensenyar que preferís

una pena quieta al bruit de l’alegria.

Seguiu aquest enllaç per veure els documents que la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras té de Joan Sales.

La primavera ja és aquí!

"La primavera" de Sandro Botticelli

Avui 20 de març és un dels dos equinocci de l’any (és a dir que la nit i el dia duren les mateixes hores), concretament el de primavera.

Per celebrar d’inici d’aquesta estació us deixem amb unes dites que tenen la primavera com a protagonista i que han estat estretes del llibre “Tots els refranys catalans” d’Anna Parés i Puntas.

 Una flor no fa primavera

 Tramuntana de primavera,  pluja al darrera

 Quan arriba el requerol, primavera, si Déu vol

 Primavera tardana fa créixer el blat a la sala

 Primavera arribada, ovella esquilada

 Per la primavera, pastor, no deixis la capa, ni la berena

 Oreneta primerenca, primavera calorenca

No acaba la primavera sense que hi hagi cloquera

Al llit, tot l’any és primavera

Com el brau que fuig cap al desert

El brau que apareix al "Gernika" de Picasso

Per començar la setmana us presentem un poema d’Ausiàs March que s’inclou dins d’un llibre que ha arribat fa ben poc a la nostra biblioteca i que podeu trobar exposat a la primera planta.

Es tracta d’”Una tria/Ausiàs March”, una edició a cura de Josep Piera. Pertany a la col·lecció un Tast de Clàssics, formada pels títols més destacats de la literatura catalana antiga, on autors contemporanis adapten els textos per fer-los més propers al lector actual:

Tal com el brau que fuig cap al desert
quan és vençut pel seu semblant, que el força,
no torna fins que s’ha recuperat
per destruir aquell qui l’ha ofès,
així em cal allunyar-me de vós;
el vostre gest ha confós el meu ànim;
no tornaré fins que s’haja ben fos
la por que m’impedeix de ser feliç.

Tot fregint un parell d’ous

Per acabar la setmana us deixem amb un poema de l’escriptor mallorquí Carles Rebassa, que s’inclou dins “Els joves i les vídues”, llibre que ha arribat fa ben poc a la nostra biblioteca. La peça es titula “Ous dos” i parla d’un cuiner cansat de fer ous ferrats:

Cuinant a dins la cuina d’una tasca
reneg dels poderosos i somnii
que véns i em treus d’aquesta soll pudenta,
on fins i tot la pell put com fritel·la.
Mentre fregesc els ous la ment em vola
i m’imagín ben lluny de pells i closques
covant-te els ous, així, sense fregir-los,
no pensant, ous…; no salpebrant-los, ous…
A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous
que enyoren amb desigs bessons els ous
de qui em teixeix de clara vermellor?
A dins la cuina, qui sóc jo? L’obrer?
La multitud? L’amor? Un esglaó
en la columna monstruosa i fètida
dels ous i del desig fregit amb oli?
Qui sóc? I aquí a fora qui m’escolta?
Els sindicats no es miren aquests ous.
Tothom qui menja això se’n va a la mort.
N’estic ja fins als ous, de tot això.

Està clar que això de fregir ous és una bona font d’inspiració. Aquí uns deixem també el cèlebre quadre de Velázquez titulat “La vella fregint ous” realitzat a la seva etapa sevillana. Podeu trobar tot de llibres d’aquest autor a l’apartat de pintura, sota el topogràfic 75 (Vel):

Adéu a Wislawa Szymborska

Fa pocs dies ens deixat l’escriptora Wislawa Szymborska als 88 anys . Es tracta d’una de les figures més importants de la literatura polonesa i el 1996 va rebre el Premi Nobel de Literatura.

Els seus poemes mostren la bellesa de les petites coses i reflexionen de forma lúcida i força irònica sobre les qüestions de l’existència. Sobre el seu agut sentit de l’humor, l’escriptora explica: “Es mi forma de ser. Desde niña he tenido tendencia a darle vueltas a un asunto y a buscarle la parte cómica. Hay cuestiones, sin embargo, que ni me hacen gracia, ni me han hecho nunca gracia, ni me la harán: el odio, la violencia, la estupidez agresiva”.

A la nostra biblioteca podeu trobar dues obres escrites per Szymborska: l’antologia poètica “Vista amb un gra de sorra” i el recull d’articles “Lecturas no obligatorias”.

Us deixem aquí un petit tastet, un dels seus poemes més coneguts. I us convidem a llegir-ne molts més (trobareu els seus versos escampats per la finestra del vestíbul de la biblioteca):

Alabanza a los sueños
En mis sueños
pinto como Vermeer van Delft.
Hablo fluidamente griego
y no sólo con los vivos.
Conduzco un auto
que me obedece.
Tengo talento,
escribo poemas largos, grandiosos.
Escucho voces
no menos que los grandes santos.
Se sorprenderían
de mi virtuosismo en el piano.
Floto en el aire como se debe,
es decir, por mí misma.
Si caigo del techo
puedo aterrizar suavemente en el verde césped.
No me es difícil
respirar bajo el agua.
No me puedo quejar:
he logrado descubrir la Atlántida.
Me complace que justo antes de morir
siempre me las arreglo para despertar.
Inmediatamente tras el estallido de la guerra
me vuelvo a mi lado favorito.
Soy, mas no necesito ser,
hija de mi tiempo.
Hace unos pocos años
vi dos soles.
Y antes de ayer un pingüino,
con toda claridad.