Avui dimarts, per encetar la setmana escapçada, un microrelat familiar

Hombre sin imaginación, 2010 —Magda Revetllat—

Te pagaré bien, 2010 —Magda Revetllat—

Había una vez…

Patricia Muñiz Olivera

Había una vez un hombre que no podía imaginar.

El hombre preparó una cita con una mujer libertina que se quejaba de amor en un bar. Le había gustado el reflejo de su mirada oscura y perturbadora.

Te pagaré bien, le dijo.
Y ella le acompañó al motel de rojos neones parpadeantes.

La mujer de belleza rota, se quitó el abrigo y se sentó en la silla de madera de la austera habitación, esperando instrucciones.
Él también se quitó la chaqueta, aflojó la corbata y corrió las cortinas. Después desconectó el teléfono, se estiró en la cama y cerró los ojos.

Ya puedes comenzar – dijo en un suspiro ronco.

Entonces, ella separó sus labios enganchados por el carmín y le habló de pueblos satánicos, de bosques perversos y de elefantes enfermos de amor.

Y él, por fin soñó.

Burton per Burton

Burton per Burton

Burton per Burton

PATRICIA MUÑÍZ

Burton per Burton
Edició de Mark Salisbury
Pròleg de Johnny Depp
Edició ampliada i actualitzada
Angle Editorial, 2009
ISBN: 978-84-96970-49-6

L’univers Burton és un mar profund on submergir-se. És un altre món, amb una altra llum, amb regles diferents, un lloc ple de detalls que donen sentit a la totalitat.

Et trobes allà gaudint de la intensa vida dels morts, d’amors d’ultratomba, de sorpreses funestes, quan et preguntes com va començar tot. I aleshores, per art de màgia apareix Burton per Burton, amb pròleg del seu amic Johnny Depp que a més d’estar com un tren, és una autèntica icona underground.

Què més se li pot demanar a un llibre que parli sobre Tim Burton?

En paraules de Johnny Depp,

Per a mi és un autèntic geni i, m’heu de creure, no utilitzaria aquest qualificatiu amb gaire gent. El que ell fa no es pot etiquetar (…) Té un do molt especial que no es troba cada dia. No se’l pot considerar un simple director de cinema. Resulta més adequat el títol, tan escàs, de “geni”, i no només per les seves pel•lícules, sinó també pels dibuixos, fotografies, idees, per la seva agudesa i per la seva imaginació.

Burton per Burton ens explica com va començar tot, des del principi. Aporta nova llum al seu univers encisador i màgic. S’atura detalladament a cada una de les seves obres explicant les anècdotes, l’abans i el després, analitzant l’acte creatiu.

Després dels agraïments, el pròleg de Johnny Depp i la introducció de Mark Salisbury, comencem el recorregut per la seva infantesa a Burbank i a continuació ens explica las seva experiència a Disney i com va néixer Vincent.

Rememorant aquesta etapa, Burton ens parla sobre els models imposats per la societat i els impulsos reprimits.

Recordo un dia que em vaig sentir completament frustrat, perquè m’encanta dibuixar però en realitat no ho faig massa bé. Un dia alguna cosa va fer clic dins el meu cervell – A la merda, tant se me’n fot si sé dibuixar o no. M’agrada i punt – Juro per Déu que d’un segon a un altre vaig experimentar una sensació de llibertat que no havia sentit mai anteriorment.

Als que ens agrada que ens expliquin com neix una idea, com es gesta un projecte, aquesta part del llibre ens mostra que de les coses dolentes sempre se n’aprèn. Ens ensenya com de transformadores poden arribar a ser les sotragades de la vida, la importància de l’amistat, la coherència d’una vida apassionada i el valor de mantenir la fe en el que un fa.

La importància de trobar el sentit, d’aconseguir la capacitat de comunicar. És un gran missatge, la veritat.

A continuació, de la seva mà recorrem Hansel i Gretel , Frankenweenie, La làmpada d’AladíLa gran aventura de Pee-Wee, Beetlejuice i Eduard Manstisores.

Aquí sorgeix el tema de la soledat, de la connexió amb l’entorn i també ens presenta el tema de la llibertat sota les disfreses.

Vaig créixer amb les pel•lícules de Lon Chaney i Boris Karloff. Aquests paios tenien una llibertat especial, malgrat que molta gent pensi que nos se’ls veu per culpa de la quantitat de maquillatge que porten, cosa que em sembla una ximpleria. He descobert que quan maquilles un actor l’estàs alliberant. Es poden amagar darrera una màscara i mostrar una altra cara d’ells mateixos, i això és genial.

Poc a poc arribem a Batman Returns, Malson abans de Nadal, Cabin boy i Ed wood. Seguim amb James y el préssec gegant, Mars attacks!, Superman lives, La trista mort del noi ostra, Sleepey Hollow i El planeta dels simis, capítol especialment interessant per a qui vulgui saber els motius que porten a produir un remake sense tenir el guió acabat.

Finalment l’obra repassa Big Fish, Charlie y la fàbrica de xocolata, la núvia cadàver i Sweeney Todd.

El recorregut per la filmografia Burtoniana no només serveix per tractar el tema de l’art en el cinema. També ens parla sobre la dualitat i sobre el rebuig de la realitat. A més de mostrar-nos aquelles coses que es fan per suportar l’existència, i ensenyar-nos a donar la volta a certs estereotips expressius.

El llibre, farcit de fotografies i dibuixos originals del director, és una delícia concebuda per a ser llegida d’una tirada. Imprescindible per a amants del cinema, de l’art i per suposat de Tim Burton.

Los Vagabundos del Dharma, de Jack Kerouac

Jack Kerouac

Jack Kerouac

PATRICIA MUÑÍZ

Recentment he tingut la fortuna de llegir Los Vagabundos del Dharma de Jack Kerouac. Autor que em va impressionar per la seva prosa bella i salvatge a En el camí, que vaig seguir llegint amb Visions de Cody i que s’ha acabat convertint en un d’aquells escriptors que t’acompanyen al llarg de la vida, perquè recorres a ells en diferents moments i sempre t’aporten alguna cosa nova. I en el cas de Kerouac, sempre és quelcom fresc, lliure i bell.

La lectura del seu Credo y tècnica de la prosa moderna em va enlluernar. La seva teoria sobre la narració espontània apel·lava al caos dels meus escrits. Fragments inconnexes que guardava en llibretes i folis tacats als bars on escrivia amb els meus amics. I no només això, aquelles paraules també van connectar amb la inseguretat d’aquesta conta-contes que un dia trobava els seus escrits patètics, els arrugava i els llençava a la paperera i un altre dia, els recollia, els planxava i els tornava a desar, perquè en realitat li feia pena llençar-los.

D’aquesta manera vaig batejar els papers que guardava en carpetes escolars com a Pàgines frenètiques mecanografiades per al meu exclusiu plaer, i d’aquí va sorgir el títol del meu bloc Páginas frenéticas i el del meu espai a Radio Pica Relats frenètics.

 Suposo que és una manera de demostrar una admiració sincera cap a un escriptor que regala ímpetu i esperit, alhora que tendeix la mà en aquells que volen expressar el seu món interior, ensenyant que l’eclosió dels sentiments és un camí.

Continue reading

Ressenya: Breakdowns: retrato del artista como un joven %@#$! de Art Spiegelman

Breakdowns de Art Spiegelman

Breakdowns de Art Spiegelman

PATRÍCIA MUÑIZ

Spiegelman, Art
Breakdowns: retrato del artista como un joven %@#$!
Barcelona: Random House Mondadori, 2009. 78 p.
ISBN: 978-84-397-2161-1

Benvinguts al 1978, any en que es publica Breakdowns, un àlbum de format gran i edició de luxe que recull tires autobiogràfiques, experimentals i transgressores, fins aleshores disperses en diverses publicacions underground, que Art Spiegelman havia dibuixat entre el 1972 i el 1977.

En el 1992 la seva novel•la gràfica Maus. Retrat d’un supervivent guanya el premi Pulitzer. Maus és la seva obra més llarga i complexa. La més madura, plena d’influències i detalls fruit de l’assimilació i per aquest mateix motiu, també és la menys experimental.

Pels qui estiguin interessats en la trajectòria artística prèvia d’Art Spiegelman, Breakdowns esdevé de lectura obligatòria. Una obra on l’autor agafa de la mà al lector perquè l’acompanyi en l’exploració dels límits del llenguatge del còmic.

L’àlbum està estructurat en tres parts. La primera, la més autobiogràfica es titula Portrait of the artist as a young %@#$! , i en el mateix sentit que Joyce en el seu Retrat de l’artista adolescent, ens mostra amb honestedat encisadora la realitat dels seus impulsos creatius, dels fets personals que inspiren la seva obra. Una mostra del diàleg en estat pur, que esdevé entre l’artista jove i els processos creatius.

Una mostra de Breakdowns

Una mostra de Breakdowns

Després d’aquestes reflexions, entrem en la segona part, el cos de Breakdowns, titulat De Maus a la actualidad. Una antología de historietas de Art Spiegelman.

Estructurada en una introducció i catorze historietes. Impressiona la varietat de tècniques narratives i la introducció constant d’elements innovadors. Una clara mostra de la investigació profunda que fa Spiegelman amb els recursos d’expressió.

En aquesta part hi ha joies com la tira original de Maus, tres pàgines publicades l’any 1972 on trobem uns personatges dramàtics i expressius que esdevindran la llavor del llibre de més de tres-centes pàgines.

També ens presenta experiments narratius com les dones de dues cares de Picasso protagonitzant trames de novel•la negra a Ace Hole.

Un epíleg escrit pel propi Spiegelman, conforma la tercera part que tanca el volum. L’autor desvela el context en el que Breakdowns va ser ideat i ens explica multitud d’anècdotes al voltant de la seva publicació que, segons les seves pròpies paraules, es va fer “contra tot pronòstic”.

Nadie demandaba un álbum en formato de lujo que recogía el puñado disperso de breves tiras autobiográficas y estructuralmente experimentales realizadas entres 1972 y 1977, salvo yo.

Continue reading

Poeta en Nueva York, de Federico García Lorca

Perspectiva urbana con autorretrato, 1927

Perspectiva urbana con autorretrato, 1927

PATRICIA MÚNIZ

Fa molts i molts anys, quan encara anava a l’institut, corria la llegenda d’una professora de llengua que, de tant analitzar oracions, s’havia tornat boja i creia que l’objecte directe la perseguia. Veritat o no, sempre em va semblar una manera molt lògica de perdre’s en abstraccions i alhora, una forma terrorífica d’embogir.

Les paraules volen ser parlades i escoltades. Importa el seu estat d’ànim, si es diuen en el moment oportú o si arriben als oïdes adequats. Aquesta és la seva essència. La realitat és que importa poc si són passives o si estan subordinades. Però estem tan acostumats a estructurar els pensament i esquarterar els sentiments, que ens costa veure la camisa de força que ens lliga. Les convencions gramaticals són necessàries però oprimeixen les veus. A l’igual que les lleis, els calendaris i els bancs són necessaris, però oprimeixen els homes que el que volen és viure.

Poeta en Nueva York de Federico García Lorca

García Lorca, Federico
Poeta en Nueva York
Edición de María Clementa Millán
Madrid: Cátedra, 2005. 278 p. (Letras hispánicas)
ISBN: 84-376-0725-6

POEMA DOBLE DEL LAGO EDÉN

Quiero llorar diciendo mi nombre,
Rosa, niño y abeto a la orilla de este lago,
Para decir mi verdad de hombre de sangre
Matando en mí la burla y la sugestión del vocablo

En aquesta obra mestra de la poesia espanyola la natura xoca violentament contra la civilització. La bogeria dels homes es troba a les multiplicacions, a les oficines, als barris, al càncer, als escorxadors, al cel.
Fascinació i horror units en uns versos únics.

LA AURORA

La aurora de Nueva York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean las aguas podridas.
La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada. […]

Impacta la veritat que Lorca ens mostra nua. Tanmateix, la monstruositat de la realitat ens fa tremolar i el misteri de no saber fins a on som capaços d’arribar és quelcom aterrador.

Continue reading

Boris Vian, l’artista polifacètic

Boris Vian

Boris Vian

PATRICIA MUÑÍZ

Un està sempre disfressat; Per això, al posar-se una altra disfressa, es deixa d’estar disfressat

Boris Vian

Va néixer el 10 de març de 1920 a Ville D’avray i va morir el 23 de juny de 1959 quan tenia 39 anys. Per a més dades biogràfiques cliqueu aquí , perquè jo no n’aportaré més.

La meva intenció és parlar de disfresses i de teatre. Perquè per parlar de Boris Vian es precisa adoptar un posat tragicòmic i entendre a un artista polifacètic. Un músic de Jazz que també escrivia teatre, novel•la, contes i cançons, i que, fins i tot, va arribar a actuar en alguna pel•lícula.

La seva lectura em va arribar a una edat bastant primerenca. Llops, boires i nenúfars van entrar en la meva vida amb tota naturalitat. Al llegir-lo sentia com si la seva prosa hagués existit sempre i pensava que escriure així era la cosa més normal del món.

Desconeixia totalment tots els tràngols pels quals va haver de passar aquesta obra literària d’imaginació desbordant. Una obra que produeix passió i rebuig i que —com no!— no va ser fins a després de la mort de l’autor que la fel es va convertir en mel i se li va fer justícia allà pels anys 60.

Estrident i enganyosa, aparentment pessimista, bolcada cap a desastrosos i inevitables finals, la prosa de Boris Vian és superficial, immoral, violenta i grotesca. I si! Segur que és així per aquells que tenen la mateixa sensibilitat que un fregall.

A Boris Vian se l’ha de mirar amb ulls infantils per tal de comprendre la hipersensibilitat que l’obligava a amagar-se darrera de cuirasses, per protegir-se de mirades indiscretes, i perdre’s en jocs d’identitats (Vernon Sullivan, Barón Visi, Bison Raví o Brisavion) que els crítics, amb certa perversió, van malentendre.

Va ser vilipendiat durant molts anys per aquesta lectura superficial de la seva obra i per ofendre als crítics amb el cas Vernon Sullivan. Diguem que el joc d’identitats li va costar car. Pot ser mereixia unes quantes bufetades, però com a la protagonista de la seva cançó Fes-moi mal, Johnny, va acabar rebent una pallissa. Sens dubte, Boris Vian va rebre més pals dels que mereixia.

Continue reading

Juan Marsé, sentiments i records

La muchacha de las bragas de oro

La muchacha de las bragas de oro

PATRICIA MUÑÍZ

Fa pocs dies vaig tenir el plaer de llegir el discurs que Juan Marsé va pronunciar en atorgar-li el merescudíssim premi Cervantes. Des d’aleshores els sentiments que em desperta aquest autor de prosa senzilla i brillant no han parat de fer-me la murga i finalment no he pogut contenir l’impuls d’expressar-los en paraules.

Perquè Juan Marsé em va enganxar a la seva xarxa de molt joveneta i al voltant de les seves històries m’han passat moltes coses, bones i dolentes. Perquè és una relació que, com passa amb els grans amors, va a més i no menteixo si dic que la considero una debilitat que pertany a l’univers de la meva intimitat.

Quasi em puc veure a mi mateixa, com si fos una fotografia, trenta anys enrere. Pentinada amb cues, vestida amb l’uniforme del col•legi de monges i tapant-me el pit amb la carpeta, esbalaïda davant del cartell del Cinema Verdi que anunciava La Muchacha de las bragas de oro (1980). Victoria Abril lluïa desvergonyida tot el morbo de nebodeta a qui li agraden els jocs secrets. Però a mi, el que em pertorbaven eren las bragas de oro. Existien unes calces així? Serien còmodes? Quin valor tindrien? I si no eren reals, què feia aquella noia estirada amb la mirada perduda, oferint-se a tots els que passaven per davant del cinema?

Va ser com una fletxa enverinada que va encertar de ple la meva curiositat. Cada cop que, camí del col•legi, passava pel davant del cinema em feia més preguntes i imaginava, imaginava i imaginava.

Si bé aquest va ser el meu primer contacte amb Marsé, no va ser l’últim. N’hi van haver més, sempre entrelligant el cinema amb les novel•les, i els personatges del meu imaginari familiar amb actors de la meva època.

Continue reading

Alícia

Alice Liddell

Alice Liddell

PATRICIA MÚÑIZ

Segons el diari d’en Lewis Carroll, el personatge d’Alícia va néixer el 4 de juliol de 1862 quan l’escriptor i el reverend Robinson Duckworth van dur a les tres germanes Liddell (Lorina, Alice i Edith) d’excursió amb barca pel Tàmesis.
El conte infantil Les Aventures d’Alícia sota Terra va sorgir de la insistència de les nenes per escoltar un relat aquella tarda estiuenca. I no és casualitat que Carroll donés al seu personatge el nom de la petita de 10 anys, ja que aquest conte va ser creat per a ella, l’Alice Liddell, la nena que va fascinar a en Lewis Carroll.
Tot comença una avorrida tarda d’estiu en la qual l’Alícia, atrapada per la curiositat, es posa a perseguir a un conill blanc que duu una armilla i un rellotge de butxaca. Com és d’esperar, la petita cau pel forat i així és com s’endinsa Al país de les Meravelles. Un lloc on els fets fantàstics se succeeixen al compàs d’una lògica aclaparadora de la qual és impossible lliurar-se.
Hi ha quelcom de familiar i inquietant en aquesta nena encantada de viure immersa en fantasies.
Encara no ens reconeixem?
Alícia, la curiositat innocent que portem a dintre. Alícia, la nena que parla amb desconeguts, s’uneix a quadrilles i es passeja per regnes de cors sense conèixer el protocol. Alícia, la inconscient que es lliura a l’aventura sense reserves. La salvatge que segueix els seus instints. La voluble que es deixa dur pels altres. La que beu i menja el que l’ocasió li ofereix, la que participa en jocs aliens amb total naturalitat. La que dóna l’esquena a la realitat i quan desperta, malenconiosa enyora el seu somni. Alícia, la que es deixa caure per un túnel sense saber el que li espera i en cap moment es pregunta a qui pertany aquesta fantasia.
Seguim pensant que només és un conte per a nens?

Eisner/Miller entrevista moderada por Charles Brownstein

Will Eisner i Frank Miller

Will Eisner i Frank Miller

Eisner/Miller entrevista moderada por Charles Brownstein

Will Eisner, Frank Miller, Charles Brownstein

Trad. De Raúl Sastre
Barcelona: Norma Editorial, 2006. 347 p. b/n
ISBN: 84-9814-492-2

PATRICIA MUÑÍZ

Amants del còmic, no us acosteu a Eisner/ Miller amb presses! Us perdríeu el plaer de degustar pausadament aquest exquisit diàleg, del que us asseguro gaudireu.

Prepareu-vos per a compartir un cap de setmana amb Will Eisner i Frank Miller conversant de forma distesa sobre el còmic en totes les seves facetes.

Aquest llibre, ben estructurat, gratament il•lustrat i traduït amb professionalitat per Raúl Sastre, aconsegueix transmetre al lector la sensació d’estar allà mateix, d’assistir a una d’aquestes classes magistrals que se solen donar fora de les aules. Si l’ acompanyeu d’una cervesa i unes olives, convertireu la seva lectura en una experiència sublim.

Will Eisner i Frank Miller ens passegen per la història del còmic, per les editorials i les distribuïdores. Ens parlen del còmic com a art i dels artistes que els dibuixen.

Eisner: Per a mi, el paper de l’editor és el de ser el representant del lector.

Miller: Jo he descobert que treballar amb diferents editorials aconsegueix que sempre que tornis a casa… La benvinguda sigui millor!

Llapis, tintes, colors i splash pages omplen pàgines que complauran als més interessats en qüestions gràfiques i on trobarem impressions tan contundents com aquesta:

Eisner: Per a mi, el color és com tenir una gran orquestra simfònica tocant darrere de l’Edith Piaf.

Continue reading