Coneixent una mica millor Pla

Avui publiquem una nova recomanació que ens ha fet arribat la Magda, integrant del Club de Lectura Obert de la biblioteca. Es tracta del llibre La Vida lenta: notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964) de Josep Pla, que trobareu disponible a la secció de biografies.

Recordeu que enguany vam dedicar una sessió especial del nostre club a l’obra Viaje en autobús d’aquest escriptor empordanès.

Us deixem sense més preàmbuls amb el post de la Magda. L’original fotografia que l’acompanya també és obra seva:

foto“Novetat a la biblioteca és aquest document, les anotacions diàries de Josep Pla, notes telegràfiques, seques i contundents del dia a dia en els anys 1956, 1958 i 1964.

Poques línies per resumir el dia, la primera paraula és per situar el lloc (el mas, Atenes, Marsella, Gènova, Ginebra, Barcelona, Viena…) i el que segueix són anotacions constants sobre el clima, el fred al mas, el Garbí i la Tramuntana, les visites, les converses, el que s’ha menjat i el que s’ha begut, l’hora de llevar-se i la d’anar a dormir, les nits d’insomni i les de treball, les visites a la mare i al dentista, els viatges resumits en poques paraules, balls de sardanes, els llibres llegits o rellegits, les impressions sobre els coneguts o el qui acabava de conèixer, alguna pinzellada sobre la situació política i les opinions pròpies o d’altres i, una vegada i altre, la sensació de pèrdua de temps.

L’edició aporta la informació dels articles dels quals parla l’autor, d’aquells que comenta que ha d’enviar per publicar i també d’aquells que potser no passaran la censura. El que en els diaris és una curta frase sobre el país visitat o sobre algun personatge cèlebre, l’anotació al marge ens permetrà trobar el fruït madur, és a dir, l’article acabat. Així trobem la frase “A la tarda a l’hotel acabo l’article sobre la unitat d’Europa”, i la nota al marge de pàgina ens porta al que serà l’article acabat “Calendario sin fechas: Ante la Europa que nace”.

Personalment m’ha sorprès com des de la rutina del dia passat al llit, doncs l’insomni nocturn fa que es llevi per la tarda, i després de dies d’aquesta rutina de llevar-se per la tarda, passa a llevar-se, agafar el tren que el portarà al vaixell que el durà fins un altre ciutat o un altre país.

Obsessiu observador, inesgotable narrador, les impressions recollides en aquestes llibretes de petit format porten la seva signatura inconfusible, el retrat de l’època, del lloc, dels personatges que el van envoltar, de la gastronomia, les dones, tot en petit format però no per això menys profund, com ho és l’anotació de l’1 d’abril de 1964:

Tal dia com avui fa 25 anys que s’acabà la guerra: 25 años de paz -és a dir, de misèria, de policia i d’indignitat.

Convenient llegir-lo a poc a poc, per poder assaborir les frases en tot el seu contingut.

@MagdaRevetllat

“Viaje en autobús” de Josep Pla

Club de Lectura Obert
Dilluns 20 d’abril a les 19’30h
“Viaje en autobús” de Josep Pla

Pla-en-Llofriu

Del 14 i el 20 d’abril el Districte de les Corts ha organitzat un Festival Literari en el qual participen les biblioteques públiques i els centres cívics del districte.

S’estan duent terme tot un seguit d’activitats i actes relacionats amb la literatura infantil i juvenil, la poesia i la narrativa en diverses localitzacions de Les Corts.

El club també vol ser present en aquesta celebració i la sessió d’avui serà oberta a tothom i comptarà amb un expert en Josep Pla, l’autor protagonista de la sessió d’avui. Es tracta del periodista Victor Fernández. Tots hi sou convidats!

Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents:

L’autor

«Josep Pla és tan impetuós com el vent del nord del seu país natal. Els seu talent com a observador, el seu sentit de la paradoxa, el seu esperit revolucionari i el seu contacte amb homes i idees de tots els països fan de Josep Pla un escriptor formidable».

Amb aquestes paraules començava la presentació que el crític literari francès i catalanòfil Albert Schneeberger feia d’un, aleshores, jove escriptor i periodista anomenat Josep Pla. Això va tenir lloc el 1926, quan l’antologia Conteurs Catalans oferia la traducció de la narrativa de Josep Pla al públic francès per primera vegada, juntament amb la d’autors tan consolidats com ara Narcís Oller, Santiago Rusiñol, Prudenci Bertrana o Josep Carner. Pla va ser descrit com un autor molt original, ple d’empenta, franquesa, cinisme i humor, influenciat per Dostoievski i Txèhkov, cosa que semblava indicar que la prosa tranquil·la, simple i antiretòrica de Pla cridaria l’atenció del públic i dels crítics francesos. En realitat, però, haurien de passar quasi cinquanta anys fins que una altra mostra de la literatura de Pla es traduís al francès.

En el volum Écrivains de Catalogne, la catedràtica Mathilde Bensoussan va incloure extractes d’El quadern gris a la seva antologia de textos catalans; va comparar Pla amb Ramon Llull, Montaigne i Sterne, i va descriure l’autor com un «home de camp tempestuós, dotat d’un punt de vista terriblement lúcid i intel·ligent i amb una cultura enciclopèdica».

Mentrestant, la curiosa narrativa de Pla havia aparegut en portuguès, així com una selecció dels seus textos de viatges en italià i un dels seus llibres, Viaje en autobús, havia estat traduït a l’alemany de l’espanyol original.

Deixant de banda les traduccions ocasionals i anecdòtiques, com ara la Guia fonamentada i popular del Monestir de Poblet (al francès, l’anglès i l’alemany), no va ser fins al 1992, quan una petita editorial de Nimes publicà la que ha estat fins ara la traducció més important mai feta d’una obra de Josep Pla (exceptuant les traduccions a l’espanyol): es tracta de la traducció a càrrec de Pascale Bardoulaud, Le Cahier gris (El quadern gris).
Aquest va ser el primer dels llibres de Pla que va ser ben rebut pel públic i que va gaudir d’un èxit de crítica considerable a França. Just un any més tard, va aparèixer la traducció d’aquest llibre emblemàtic de Pla al neerlandès, Het Grijze schrift. Recomenat per Jorge Semprún en un dels programes de literatura més famosos de la televisió pública francesa, Le Cahier gris va obrir aquella primavera la primera pàgina de la secció de literatura del diari Le Monde, amb un titular que deia: «Per fi s’ha traduït un gran autor desconegut: Josep Pla».
Continue reading

Els llibres del Club de Lectura Obert del curs 2014-15

20140325_180439Ja es coneixen els llibres que es comentaran al Club de Lectura Obert del curs que ve. Recordeu que les sessions es realitzaran el tercer dilluns de mes i començaran a dos quarts de 8 del vespre.  En breu anunciarem al blog quin dia s’inicien les inscripcions:

20 d’octubre. Presentació del club

17 de novembre. La escala de los mapas de Belén Gopegui

15 de desembre. Estambul d’Orhan Pamuk

19 de gener. La família del meu pare de Lolita Bosh

16 de febrer. Victus d’Alfred Sanchez Piñol

16 de març. El fill de l’acordionista de Bernardo Atxaga

20 d’abril. Al morir el Quijote d’Andrés Trapiello

18 de maig. Viaje en autobús de Josep Pla

15 de juny.  Egosurfing de Llucia Ramis

La biblioteca tanca per vacances de Setmana Santa

371px-Les_Très_Riches_Heures_du_duc_de_Berry_mars

El mes de març al llibre d’hores “Très Riches Heures du duc de Berry”.

El març és a punt d’acabar (Per cert, sabíeu que el nom d’aquest mes deriva de Mart, el déu de la guerra romà?)

Recordeu que a partir de demà i fins al 2 d’abril la biblioteca romandrà tancada amb motiu de les vacances de Setmana Santa.

Avui, doncs, per encetar les vacances us deixem amb un paràgraf del llibre Les hores de l’escriptor empordanès Josep Pla. Es tracta d’un fragment d’un escrit seu que dedica justament al mes de març:

Quan, pels voltants de Sant Josep, comença de flotar en l’aire l’endolciment primer de la primavera, els gats assenyalen el decantament. A les masies, a l’hivern, aquests animals passen la vida dormint al costat del foc de la llar. Quan apareix l’inici del bon temps, surten a fora, i alguns n’he vistos que es passaven les hores de la llum del dia, parats, immòbils, silenciosos.

A la nostra biblioteca podeu trobar el llibre Les hores a la secció de narrativa catalana i també la versió en audiollibre.

Escriure al llit

El 23 d’abril d’enguany van celebrar-se 30 anys de la mort de Josep Pla. El crític literari i assagista Josep Maria Castellet, que justament aquest any ha estat l’encarregat del Pregó de la Lectura de Sant Jordi, va descriure al seu llibre “Josep Pla o la razón narrativa” com eren les rutines de treball i de vida de Pla durant els seus darrers anys.

“Se levantaba muy tarde, tanto que ya no desayunaba sino que comía directamente, después escribía unas tres hojas y, a media tarde, venía a verle su hermano desde Palafrugell, que le traía el correo y los diarios. Hacían tertulia, a veces con más gente, y luego salían a cenar fuera, muchas veces. Charlaba mucho, bebía bastante y, al volver a casa, se metía en la cama y escribía. Allí escribió sus dietarios durante bastantes años, las “Notes per a un diari”. Dependiendo de lo que hubiera bebido y de la cantidad de café ingerida, la hora de ponerse a dormir oscilaba, pero siempre era muy tarde, ya bien avanzada la madrugada”.

Josep Pla sota l’ombrel·la tremenda de Manila, una mica de fum en aquest silenci tan espès

Josep Pla

Josep Pla

Pla, a qui tant agradaven les ciutats i les dones, no va tenir mai cap ciutat pròpia, ni tampoc, que jo sàpiga, cap dona va compartir més de tres o quatre dies seguits la seva intimitat. Penso en ell aquesta tarda, mentre fullejo algunes pàgines d’El quadern gris, aquesta obra monumental de la intimitat humana. Penso en la ironia que gastava per dir que fumava per posar una mica de fum a la vida, quelcom que distorcionés un xic la realitat, ell que no concebia altra literatura que no fos la realista. Fa molt de temps que s’havia desenganyat: ens el podem imaginar pels carrers de Barcelona, amb vint anys acabats de fer. Surt d’una pensió modesta, però escaient a la posició d’un fill d’un propietari, i acaba de llegir el Tirant de Joanot Martorell. […] Aquell matí de jujliol, quan Josep Pla sortia de la pensió amb vint anyets, els carrers de Barcelona s’havien convertit en els camps de la ficció en què els cavallers saludaven les dames esveltíssimes. Hi ha un personatge femení, Plaerdemavida, que havia commogut especialment el cor del jove escriptor. En una cantonada del carrer de l’Aigua, on gairebé tot és possible, Josep Pla topà una noia de bona família, molt bonica, de la qual ell estava secretament enamorat. La va saludar com convenia bo i dient-li, a tall de compliment, allò que havia llegit: «Plaerdemavida!», que no vol dir altra cosa que «plaer de la meva vida». La noia, armada amb una ombrel·la provinent de Manila, li etzibà una patacada formidable. Així, diu Pla, va aprendre a no barrejar vida i literatura si no és en dosis mesurades.

Els darrers anys de la seva vida —i els darrers anys de la seva vida van ser molts— es va retirar, horacianament, a les terres del seu pare a Palafrugell. No va tenir mai cap ciutat que pogués anomenar seva, ell que tingué totes les ciutats del món; no va tenir mai cap dona que pogués anomenar seva, i avui no sabem gaire cosa d’allò que va ser el cor d’un home que va descriure el nostre amb tanta exactitud. Per a ell, l’existència fou tremenda: feia servir aquest adjectiu, com si s’encongís d’espatlles, i, més que canviar-la, l’havia de descriure posant una mica de fum entre ell i el silenci.

La neu i altres complements circumstancials, Xuan Bello, pàg. 108

Pirandello versió Josep Pla.0

Luigi Pirandello

Luigi Pirandello

PIRANDELLO, LUIGI (Agrigent, 1867-Roma, 1936)

Luigi Pirandello fou un home del 1867, del segle passat. […]

Nasqué el 18 de juny d’aquell any a Girgentí, població de la costa sud de Sicília, sobre Porto Empedocle, davant el mar africà. […]

A Girgentí hi havia el còlera, però la família Pirandello, si no era rica, era el que en el nostre país en díem adinerada. El jove de la casa es presentava amb un avenir sense dificultats. Estudià a Girgenti, a l’escola i a l’Institut, que llavors en deien el ginnasio, i després passà a la Universitat de Palerm per estudiar clàssics. Després passà a la Universitat de Roma, on fou instal·lat a casa del seu oncle, que hi vivia. Tot semblà que anava a veles desplegades. L’estudiant seria el continuador de la família i el qui s’encarregaria del negoci del sofre. Però les coses no anaren així, que és el que de vegades passa. primer s’enamorà d’una seva cosina, més gran que ell. (segons els biògrafs, Pirandello sempre tingué  un respecte total per les dones.) I, a més, es posà a escriure versos, que titulà Male giocondo, que publicà a Palerm a la Llibreria Internacional. Per aquest cantó, el vent li semblà més favorable que el de tornar a Girgenti. Rompé amb la seva cosina, tingué un petit problema a la Universitat de Roma, i els seus pares eren tan adinerats que l’enviaren a Alemanya, a la Universitat de Bonn. Llavors els alemanys semblava que s’ho havien de menjar tot, s’anaven apoderant del comerç mundial —«Made in Germany». Els seus pares, sempre pensant en el sofre de Girgenti, quedaren encantats. Arribà a Bonn amb una recomanació per al professor Foerster, que l’acollí molt bé, com és natural. Aquest potser fou el moment de més alta civilització d’Europa que s’ha passat.

La petita ciutat de Bonn era ben poca cosa abans que el doctor Adenauer la proposés per capital de l’Alemanya Federal. Hi havia una universitat tranquil·la i excel·lent, amb algun bon professor. Luigi Pirandello, molt jove, hi fou lector de filologia italiana. És interessant de figurar-se aquest grec d’Agrigent, fred com un estilet, racionalista incommovible, immergit en el magma germànic, encara que catolificat, tan dionisíac.

Continue reading

La mort a Venècia de Thomas Mann, versió de Josep Pla

Venècia - Alfred Steiglitz- 1894

Venècia – Alfred Steiglitz- 1894

MANN, THOMAS (Lübeck, 1875-Zuric, 1955)

D’una família molt rica de Lübeck, Mann fou enviat a Munic per estudiar. No cal dir que féu diversos viatges a Itàlia. Però ¿que potser hi ha cap alemany que no hagi volgut anar a Itàlia si ha pogut? Mann anà a Venècia i aquest personatge hi inventà una novel·la admirablement ben escrita, que es titula La mort a Venècia. N’inventà  un protagonista. Si aquest protagonista fou ell mateix, està per aclarir. A Munic, Mann visqué com un príncep: tenia cuinera i un criat que el servien. Es dedicava a fer-se una personalitat. El protagonista que inventà es deia Gustav Aschenbach. Era un escriptor que escrivia articles a les revistes i als diaris alemanys. Era un escriptor normal: no era ni un desenfrenat ni un acadèmic. Aspirava a tenir cada dia més lectors i se’n va sortir. Escriure no és pas fàcil, però el protagonista era apreciat. Era tan apreciat, que l’Estat alemany l’ennoblí, donant-li dret a utilitzar la paraula von, i així es digué von Aschenbach. Thomas Mann fou un home molt savi i la cultura greco-llatina no li fallà mai.

[…]

Continue reading

Avui per encentar el cap de setmana, un aforisme (i dues fotografies)

Eleccions, Febrer 1934

Eleccions, Febrer 1934, Agustí Centelles

Eleccions, febrer 1934

Eleccions, febrer 1934, Agustí Centelles

La societat es compon de dues grans castes: la dels qui tenen més menjar que fam, i la dels qui tenen més fam que menjar.

SÉBASTIEN NICOLAS CHAMFORT (Clermont-Ferrand, 6 d’abril de 1741 – París, 13 d’abril de 1794)

Sempre hi ha hagut a França persones —poques— que han treballat a favor de la literatura simple i intel·ligible. Sempre els dic el mateix: primer de tot cal llegir Chamfort —el vertader nom del qual era Nicolas Sébastien–: les «Anècdotes», «Portraits et Charactères». La vida de Chamfort fou fenomenal. Al principi de la seva estada a París —gran salonnard i home divertidíssim— fou favorable a la Revolució francesa. Després, quan veié que la Revolució era una explosió sanguinària, inoïda i sense fonament —a part els instints salvatges humans–, es tirà contra la revolució i se suïcidà sense èxit: s’obrí les venes al bany i no aconseguí suïcidar se; digué: «Sóc tan imbècil que no he aconseguit suïcidar me». Jo crec que Chamfort és el moralista francès més agut i més bon observador —a part, és clar, les llaunes acadèmiques que escriví, que no valen res.

Josep Pla