Murakami i Haydn

http://www.youtube.com/watch?v=P–11wRtD8M

—Escolti —va dir en Hocino al propietari de la cafetería, que era darrere el taulell.
—Digui.
—Si té temps i no és molestia, ¿Qué voldria seure a parlar una estona amb mi? M’agradaria saber més coses d’aquest Haydn.
Al propietari, que era un home més aviat tímid, li encantava parlar de música clàssica, de manera que no va tenir cap inconvenient a seure a la taula d’en Hocino i a parlar-li ferventment de la vida i obra de Haydn. Li va explicar que, al llarg de la seva llarga vida, Haydn havia treballat al servei de molts mecenes i havia compost una gran quantitat d’obres per encàrrec. Era un home pràctic, amable, humil i generós, però alhora un personatge complex que havia de conviure amb una vida interior fosca i turmentada.
—En certa manera —va continuar el propietari de la cafeteria—, era un misteri. Només ell sabia la intensitat de les emocions que sentia, però com que va néixer en una època tan rígida i tan classicista va haver de reprimir el seu ego i viure amb un posat alegre. Si no, l’haurien esclafat. Molta gent considera que no arriba a la talla de Mozart o de Bach, tant pel que fa a la música com pel que fa a la manera com va viure. I és cert que al llarg de la seva vida va ser innovador però no pas avantguardista, però si escoltes la seva música amb atenció hi pots trobar una preocupació latent pel jo modern. És com un eco llunyà i contradictori que batega sordament en tota la seva música. Escolti aquest acord mateix. ¿Ho ha sentit? No és gaire evident, però hi ha un esperit introvertit i persistent, ple d’una curiositat dúctil i juvenil.
—Sembla una pel•lícula de François Truffaut.
—Exacte —va dir el propietari, donant un copet a l’espatlla d’en Hoshino—. Té raó. És exactament el que hi ha al fons de les pel•lícules de Truffaut. Un esperit introvertit i persistent, ple d’una curiositat dúctil i juvenil.
Quan es va acabar la música de Haydn, en Hoshino va demanar que li tornés a posar la versió del trio «Arxiduc» interpretada per Rubenstein, Heifetzi Feuermann, i mentre l’escoltava va tornar a pensar en les seves coses.

Franz Joseph Haydn
First Cello Concerto Pierre Fournier
Kafka on the Shore, pàg 332

Murakami i els set nans

http://www.youtube.com/watch?v=0lX6rGITrJQ

Heigh-Ho de Blancaneus i els set nans
Frank Churchill & Larry Moery


Era un gat amb ratlles de colors gris que amb prou feines arribava a l’edat adulta. Estava atordit, però tenia els ulls oberts, com si encara estigués mig conscient. Sense deixar de xiular, en Johnnie Walter va mantenir el gat en l’aire, com qui ensenya un peix acabat de pescar. El que xiulava era «Heigh-Ho!», la tonada dels set nans de Blancaneu.
[…]
Tot seguit va treure unes quantes safates metàl•liques d’un altre calaix i també les va deixar sobre l’escriptori. Finalment va treure una gran bossa d’escombriaires de color negre d’un altre calaix. En cap moment va deixar de xiular «Heigh-Ho!».
[…]
Sense deixar de xiular «Heigh-Ho!», va posar la mà dins el cos del gat i, amb l’ajut del bisturí, li va treure el cor amb molta traça. Era molt petit i encara bategava. Se’l va posar al palmell i el va ensenyar a Nakata.
—Era ben calentó, i encara es mou. Fixi-s’hi bé.
[…]
En Nakata no va dir res. Alguna cosa se li bellugava dins el cap. L’habitació feia olor de sang. A les orelles li ressonava la tonada «Heigh-Ho!»
[…]
En Johnnie Walker també va treure el cor que encara bategava, el va ensenyar a Nakata, se’l va posar a la boca, el va mastegar a poc a poc i se’l va empassar amb una rialla de satisfacció. També es va eixugar la boca amb el revers de la mà i va xiular «Heigh-Ho!» gairebé tota l’estona.
[…]
Xiulant «Heigh-Ho!» altra vegada, va treure un altre gat de la bossa.

Kafka a la platja, pàg. 153

Experiments amb la veritat, de Javier Aparicio Maydeu

Mr. and Mrs. Clark and Percy —David Hockney—

Mr. and Mrs. Clark and Percy —David Hockney—

Que un subjecte parli de gats o ploguin peixos del cel ja no sorprèn a un lector de narrativa contemporània, ja de tornada de tot plegat i de camí de ves a saber on, si de cas cap a la terra promesa de la hipermodernitat de Lipovetsky, dintre la qual es comença a habitar una realitat ordida de clixés, apagat ja el rebombori  de la guerra contra el clixé, i  saciada de les seves urgències d’originalitat i d’èxit amb un eclecticisme il·limitat en el que s’embranquen varies tradicions. També juguen amb la ficció literària totes les manifestacions de la cultura contemporània, sense distincions culturals ni de procedència geogràfica: allò que és popular i culte barrejat amb allò que és  icònic i literari, allò que és real convivint amb fenòmens onírics, i codis, estructures genètiques, mites i formulae heterogenis col·locats en les pàgines d’aquesta novel·la de complaguda promiscuïtat. A aquesta mena de ficció pertany Haruki Murakami, un dels seus més reconeguts mandarins des de la publicació de Tokio Blues (o Norwegian Wood, 1987), una història de sexe, amor i mort amb consciències pertorbades al fons que es va convertir en un èxit sense precedents, encara que alguns ja van tractar de proscriure’l amb l’acusació de ser un frívol impostor. I no cal ser un del seus detractors per asumir que Murakami és un mestre de la impostura que arriba a dominar-la amb tanta destresa que li dona aparença de naturalitat.

Kafka a la platja (2002) significa la consolidació de Murakami i del seu estil, hipnòtic, simbòlic i histriònic al mateix temps,  sargit a base de ressonàncies i de reescriptures i manipulacions transtextuals de models de ficció i de textos consolidats en l’imaginari del lector model (No correspon una versió de l’episodi de la magdalena mullada en té de Proust el fragment «torno a la taula i  m’assec. A la seva tassa encara hi queda una mica d’infusió. No la toco. És com una metàfora dels records que aviat es perdran», pàg. 454). Kafka Tamura , un personatge creat a imatge i semblança d’aquell Antoine Doinel de los Cuatrocientos golpes del seu admirat Truffaut, compleix quinze anys i se’n va de casa emprenent un viatge iniciàtic atrapat en el símbol del bosc que neix del Somni de Polifil i la tradició hermètica: «Vull veure si aquest bosc és gaire més profund. Sé que és perillós, però vull veure amb els meus ulls quina mena de perill m’espera, notar-ho amb la meva pell. Ho he de fer. Alguna cosa m’hi empeny.»(Pag. 377). El to del seu relat autobiogràfic és similar al de Holden Caulfield —Murakami va traduir al japonès El vigilant en el camp de sègol de Salinger—, i la seva portentosa primera persona arrossega al lector a un viatge per la seva consciència, mutada en un jove anomenat Corb (que en txec es diu Kafka), que adquireix forma de relat oníric en algunes ocasions, i de fantasia, introspecció, paròdia dels llibres d’autoajuda o pastiche d’estil New Age i la seva exploració espiritual, en d’altres: «A la nit m’estiro en la foscor, respirant en silenci i amb els ulls ben oberts, esperant que aparegui algú. Prego perquè aparegui, però no sé si els meus precs obtindran cap resultat. Em concentro i ho desitjo amb totes les meves forces, esperant que desitjar-ho tant serveixi per alguna cosa» (Pàg. 378)

El relat de la fugida de Tamura, primera línia argumental de la novel·la, segueix la llera del mite d’Èdip tan al peu de la lletra com segueix les picaresques mistificacions de l’heroi de Salinger: fuig d’un pare famós per abandonar-se en brazos de una mujer madura, o el que és el mateix, per convertir-se en amant d’una enigmàtica i vella bibliotecària anomenada Saeki, darrera la qual ens invita a entreveure la seva pròpia mare, de manera que l’allargada ombra de la tragèdia clàssica composta per Sòfocles plana sobre el protagonista, que haurà de patir les penúries del destí com un nou Èdip Rei. L’arribada a la biblioteca Kômura de Takamatsu, de reminiscències borgesianes (la biblioteca de Babel entesa com a metàfora de la saviesa, del final de l’aprenentatge), la identitat extraviada de l’enigmàtic bibliotecari, el travesti Oshima, les aparicions fantasmals, el sexe obsessiu amb Saeki, el poder pertorbador de les imatges i l’atmosfera psicòtica i onírica de moltes de les pàgines d’aquesta primera línia argumental remeten sens dubte al cine de David Lynch, i Blue Velevet i Mulholland Drive venen a la memòria.

En canvi, els episodis que concerneixen a Store Nakata, el protagonista de la segona trama de la novel·la —que s’alterna amb la primera, amb la que manté una relació d’osmosi, per dir-ho d’alguna manera, de concomitàncies sense interferències—, remeten per igual a l’hora d’explicar l’experiència que l’ancià Nakata va tenir de nen, amb d’altres nens, al cim d’una muntanya, hipnotitzats de forma sobrenatural, a la ciència ficció, a l’ocultisme contaminat d’hipòtesis alienígenes i a un ús sui generis dels mètodes del nou periodisme i de la novel·la de no ficció. Murakami inventa uns informes de l’exèrcit nord-americà —i en aquest punt el satíric i paranoic univers ficcional de Kurt Vonnegut treu el cap un moment en la narració— per especular en torn els motius que pogueren  produir la insòlita experiència de Nakata, origen i causa de la amnèsia i de la seva capacitat transitòria, tanmateix, de parlar amb els gats i aconseguir que del cel ploguin peixos, dues incursions en el més canònic realisme màgic. Aquesta segona línia comporta també una sàtira de la nostra societat de consum i una denotada complaença amb el gore de la mà d’un personatge publicitari, Johnnie Walken (¡Walker!), Senyor del Whisky, al que se li insufla vida perquè camini per la novel·la estrenyent-la als gats, obrint-los en canal i menjant-se els seus cors en un ritual de sang, seqüències i ritme que li deu molt al còmic i al manga, present en d’altres episodis de la novel·la, com el de empalament entre motoristes camorristes en una àrea de servei, al final del capítol 20. Nakata, incapaç d’assumir tant horror, asesina a Johnnie a punyalades, i el lector, recordant a Sòfocles i la profecia, entén que l’-etiqueta-del-whisky-convertida-en-home és el pare de Kafka Tamura, i que, com quasi sempre en Murakami, la metàfora ha anegat de nou el text. Pren vida també «el vell dels cartells del Kentuchy Fried Chicken», el Coronel Sanders (tot excitat, ara veiem com ha crescut el nan de la publicitat que el pop va legitimar en l’art dels anys seixanta), i conviu amb personatges històrics i amb herois inventats, perquè en la ficció de Murakami no es pot fer més que suspendre indefinidament la incredulitat i deixar-se portar per les tribulacions emocionals i els designis de la imaginació d’uns personatges condemnats a una fugida cap endavant —la guitarrista Reiki de Tokyo Blues es refugia en un sanatori i Kafka Kamura en una biblioteca, ambdós navegants a la deriva de les seves pròpies vides—, o engabiats pel passat que dirigeix el seu destí i per la por a la maduresa.

Continue reading

Murakami ressona

http://www.youtube.com/watch?v=YdwVVI4B3oY

Entro a la cabana i agafo la brúixola de la motxilla. L’obro, i havent comprovat que l’agulla marca el nord, me la poso a la butxaca. Potser em farà servei. M’assec al porxo, de cara al bosc, i em poso a escoltar música amb el walkman. Escolto Cream i Duke Elligton, que vaig gravar dels CD de la biblioteca. Escolto «Crossroads» unes quantes vegades. La música em calma una mica, però no en puc escoltar gaire estona. Com que aquí no hi ha electricitat, no puc recarregar piles. Quan s’acabin les que tinc de recanvi, adéu música.

Kafka a la platja, p.141

Kafka en la orilla, per Juan Gabriel Vásquez

A Boad Beside a Lake with Some Boats —Ando Hiroshige—

A Boad Beside a Lake with Some Boats —Ando Hiroshige—

Juan Gabriel Vásquez

Al llegar a la página 429, los lectores de Kafka en la orilla hemos pasado ya por un mundo donde llueven caballas y sanguijuelas, donde un hombre de sesenta años puede hablar con los gatos y donde un logotipo de whisky y otro de pollo frito cobran vida y comparten con nosotros el mundo que, a falta de mejor palabra, llamaremos real. Y entonces nos topamos con los pensamientos del señor Hoshino, un camionero de coleta y gorra de béisbol que en el curso de la novela pasará de la ignorancia más absoluta a la apreciación inteligente del Trío del archiduque de Beethoven. “Es una pérdida de tiempo intentar encontrarle un sentido a las cosas que no lo tienen”, monologa Hoshino. Y nos resulta inevitable preguntarnos si esa frase, soltada como al descuido, no tendrá en este gigantesco aparato de la inverosimilitud que es Kafka en la orilla una posición de importancia: el lugar de una declaración de intenciones, digamos, o de una poética (llena de ironía, sí, pero poética al fin y al cabo). Las novelas de Murakami suelen entrar con cierta comodidad en uno de dos grupos: de un lado, los relatos de pretensión realista como Tokio blues; del otro, las fantasías exacerbadas como Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Tokio blues era un relato de iniciación adolescente; la Crónica partía de una búsqueda y se convertía en la travesía de un mundo onírico. Pues bien, Kafka en la orilla es ambas cosas a la vez.

Todo lo que el argumento de la novela tiene de desfachatado, su estructura lo tiene de riguroso. En capítulos alternados con la terquedad de un metrónomo, la novela cuenta dos historias que nunca se cruzan, y que sin embargo –y éste es uno de los grandes temas del libro– se comunican de maneras inconscientes. Los capítulos impares cuentan la historia de Kafka Tamura, un adolescente que, el día de su decimoquinto cumpleaños, decide fugarse de casa sin otra carga que un morral y sin otra compañía que la voz de un chico llamado Cuervo, especie de alter ego entre filosófico y déspota; el adolescente se ha dado a sí mismo el nombre que lleva, y ese bautizo tiene que ver con la convicción de que Kafka quiere decir “cuervo” en checo; y entendemos de alguna manera que las razones de la huida tienen que ver con una maldición que le ha lanzado su padre, según la cual Kafka repetirá el destino de Edipo, dando muerte a ese mismo padre y acostándose con su madre. Los capítulos pares, por su parte, se ocupan de Satoru Nakata, un sesentón que, durante una excursión infantil a recoger setas, fue víctima de un coma colectivo que en la novela permanece inexplicado; al despertar, Nakata es el único de los afectados que ha perdido la capacidad de leer y la inteligencia en general, pero a cambio ha recibido el misterioso don de hablar con los gatos; y cierto día, mientras busca un gato perdido, Nakata se topa con Johnny Walker, personaje cruel que ha abandonado las etiquetas del whisky para dedicarse a matar gatos, comerse sus corazones y coleccionar sus almas. Nakata, que se ha encariñado con los gatos después de tantos años de conversar con ellos, no soporta semejante espectáculo, asesina a Johnny Walker de varias puñaladas en el pecho y se ve obligado por lo tanto a huir de la ciudad. No voy a preguntar cómo hace uno para coleccionar almas; ni siquiera voy a preguntar por qué Walker, en esta traducción, ha sido cambiado por Walken. Me limitaré a señalar que el hombre asesinado por Nakata resulta ser el padre de Kafka Tamura, y que esa circunstancia se convierte pronto en el motor de ambas huidas y en el vínculo de ambas historias.

Continue reading

Murakami sona i sona

http://www.youtube.com/watch?v=rWTqAaWskCo

M’estiro al llit i escolto Prince amb els auriculars. Em concentro en aquesta música estranya i incessant. Les primeres piles s’acaben a la meitat de «Little Red Corvette». La música desapareix com engolida en la sorra. Quan em trec els auriculars sento el silenci. M’adono que el silenci es pot sentir.

Kafka a la platja, 145

Murakami sona

Quan em cansava de llegir, anava a un d’aquells compartiments amb auriculars i escoltava música. Com que no en tenia ni idea, vaig començar per un cap de la filera de CD els vaig anar escoltant un per un. Així és com vaig descobrir Duke Ellington, els Beatles i Led Zeppelin.
La biblioteca era com la meva segona casa. O potser era més com casa meva que no pas el lloc on vivia. Com que hi anava cada dia, vaig acabar coneixent totes les bibliotecàries que hi treballaven. Elles sabien com em deia, i sempre em saludaven em deien coses (i jo, vergonyós com era, amb prou feines els contestava).

[Kafka a la platja, p. 36]

http://www.youtube.com/watch?v=SDDCzb3dv_Y


Gente y literatura, de Fernando Aramburu

Ragazza di gato; Fränzi —Ernst Ludwig Kirchner—

Ragazza di gato; Fränzi —Ernst Ludwig Kirchner—

Inicialmente había escrito un artículo distinto para esta sección. Un buen amigo, que me juzga en privado cuanto escribo, y lo hace sin pelos en la lengua, puesto que es amigo, me abrió los ojos. El tono estaba equivocado. Y con él todo el contenido, abundante en púas, en chistes agresivos, se escoraba hacia un flanco que, para entendernos pronto, rozaba la arrogancia, si no es que se restregaba abiertamente con ella. Este amigo me ha librado de un error que además trascendía un tufo antipático, porque uno se puede equivocar y tener gracia, pero no era el caso. El texto nunca se publicará. Ya está borrado y no descarto que mi amigo haya salido hoy a la calle sonriente al recordar mis palabras de gratitud.

Es lo malo que tienen los diálogos en público sobre asuntos más o menos culturales. Los dialogantes olvidan en el calor de la esgrima verbal que hay personas que escuchan, acaso movidas por la esperanza de que se les diga algo de provecho, sinceramente sentido y meditado, y no nacido en el temperamento, allí donde la maquinaria razonable del cerebro delega en el estómago o en cualquier otra víscera ingobernable la tarea de pensar.

Quien dice oyentes dice lectores. Se habla mucho de libros, si son buenos o malos, amenos o tediosos, y de escritores, si son de derechas o de izquierdas, cordiales o intratables, etcétera. Y quizá los implicados en la acción de componer libros, tasarlos y difundirlos pierden en ocasiones la noción global de su trabajo, centrándose con sus fervores particulares en unos pocos aspectos del mismo, sin percatarse de que no sirve para nada cuanto se hace con el lenguaje escrito, dentro y fuera del arte de la palabra, si no es para suscitar algún movimiento intelectual, emocional o de cualquier otra índole en los destinatarios.

Para advertirlo en su justa medida no hay como participar de vez en cuando en un círculo de lectura y hacerlo como un lector más entre otros. Por ejemplo el otro día, lejos de aquí. Estaba previsto el comentario de la novela Tokio blues, de Haruki Murakami. Se produjo una reunión populosa de hombres y mujeres, con predominio de estas últimas, en muchas de las cuales el autor japonés despierta sus mejores y más profundas resonancias.

Acudí provisto de reproches sobre la técnica de figurar historias mediante palabras. No es preciso que enumere los defectos del libro mencionado. Allí, claro está, los enumeré porque las reuniones transcurren en buena avenencia, en ellas no está vedada la sinceridad y el objetivo del diálogo no consiste en apoderarse de la razón mediante trucos o ataques dialécticos, sino en algo mucho más sutil que tiene que ver con el intercambio de experiencias lectoras.

A l cuarto de hora de conversación no tuve empacho en reconocer que mis reproches eran superfluos. Aún peor, que el motivo a ellos conducente me había privado de la lectura más rica y compleja (¿más humana?) disfrutada por otros circunstantes.
Días atrás, con el libro en las manos, me había estado preguntando: ¿cómo es posible que esta obra palmariamente cuajada de debilidades pueda gustar a tanta gente en todo el mundo? Huelga decir que en aquellos momentos me había pasado inadvertida la simplicidad con que estaba usando el vocablo “gustar”, como quien lo aplica a una loncha de tocino. Me podía haber acordado de Lázaro de Tormes o del Quijote, historias cuya sostenida vitalidad, como se sabe, no se cimenta en la perfección de las formas, pero no sé qué me pasa últimamente.

Continue reading

Club de lectura Obert: Apunteu-vos-hi!

Cartell extret de la Universitat Politècnica de València

Cartell extret de la Universitat Politècnica de València

A partir del dilluns dia 14 de setembre, a les 16.00 de la tarda, ja us podeu apuntar als clubs de lectura de la biblioteca. Recordeu que la inscripció a qualsevol dels clubs  ha de ser presencial i únicament demanem el carnet de la biblioteca per fer-la efectiva. Us posem un tast del que serà el nostre futur immediat, a veure, si us engresquem! Recordeu que les tertúlies seran el segon dimarts de cada mes a les 19:30.

13 d’octubre
Presentació del programa.

10 de novembre
Atreveix-te a pensar de J.M. TERRICABRAS.

15 de desembre
Solaris de S. LEM.

12 de gener
Doctor Pasavento de E. VILA-MATAS .

9 de febrer
Assaig sobre la ceguesa de J. SARAMAGO .

9 de març
Kafka a la platja de H. MURAKAMI .

13 d’abril
Todos los cuentos de C. FERNÁNDEZ CUBAS.

11 de maig
L’Atles furtiu de A. BOSCH.

15 de juny
Una habitació amb vistes de E.M. FORSTER

Haruki Murakami de visita per Barcelona

Haruki Murakami Conversa amb Isabel Coixet i Antonio Lozano

Avui, Dimarts 17 de març, a les 19 hores
a la Biblioteca Jaume Fuster

Haruki Murakami va estudiar literatura a la Universitat de Waseda, i va regentar durant anys un club de jazz. És un dels pocs autors japonesos que ha fet el salt d’escriptor de culte a autor de prestigi i grans vendes tant a casa seva com a l’exterior.
Professor a les universitats de Princeton i Taft, ha traduït al japonès autors nord-americans com Fitzerald, John Irving, Carver o Salinger. Ha rebut nombrosos premis, d’entre els quals el Noma, el Tanizaki, el Yomiuri i el Franz Kafka. La seva obra, subjugant, imaginativa i lírica alhora, és ja una referència ineludible de la literatura mundial. Tusquets Editores ha publicat les novel·les Crónica del pájaro; Sputnik, mi amor; Al sur de la frontera, al oeste del Sol; Tokio Blues. Norwegian Wood; Kafka en la orilla i After Dark, així com el llibre de relats El sauce ciego, mujer dormida (II Premi Frank O’Connor). D’altra banda, Empúries ha publicat en català El meu primer amor Sputnik; L’amant perillosa; Tòquio blues; Kafka a la platja; El salze cec i la dona adormida i After Dark.

L’ideal per qui no ha llegit mai res de Murakami seria començar per Tòquio Blues, en aquest llibre ja hi és present tot el que en el futur conformarà la seva obra, personatges perduts i desemparats en un món en que els hi costa aprehendre les coses més bàsiques, com si haguessin de fer un esforç per tornar a repensar  tot allò que ja està establert i els hi és imposat, personatges entre la infantesa i la maduresa que poc a poc aprenen de forma maldestra a sentir, a vegades a força del patiment que els hi provoca haver d’escollir, i  en aquesta tria, fer mal a algú a qui estimen.  Qui cau en l’encís de la seva obra no pot deixar d’acostar-s’hi cada cop que se li presenti una nova oportunitat. Quedeu avisats . Esperem que no hi hagi efectes nocius per aquells que s’acostin a veure l’autor en carn i ossos!

A la biblioteca Les Corts – Miquel Llongueras s’hi pot trobar:

Tòquio blues
L’Amant perillosa al sud de la frontera, a l’oest del sol
Crónica del pájaro que da cuerda al mundo
El Meu amor Sputnik
Kafka a la platja
El Salze cec i la dona adormida
After dark