Entrevistes a l’Empar Moliner

Empar Moliner —Extret del diari de Mataró—

Empar Moliner —Extret del diari de Mataró—

Entrevista apareguda a El Períodico de Catalunya el 18/04/00 a càrrec de Patricia Castany

S’ha acabat treballar per amor a l’art

Empar Moliner, de verb lubrificant i premi encara calent (Josep Pla 2000), serà probablement una de les autores que per Sant Jordi despatxaran tants autògrafs com rialles. Amb currículum d’excabaretera i actriu reconvertida a periodista radiofònica, el seu segon llibre l’ha ajudat a pujar al top dels supervendes en català. També li ha regalat piropos d’alta volada i una excedència per entregar- se a la seva aguda prosa. I no li ha robat ni un gram de la reconfortant humilitat del qui acaba d’arribar al carrusel literari.

–¿A què s’assembla escriure i sobreviure amb això?

–Es el més similar que hi ha a la felicitat. He descobert que no vull treballar, sinó tenir temps per estar a casa amb els rul.los posats i poder escriure.

–¿Es reconeix maruja ?

–Diguem que no sóc una dona gaire alliberada i tampoc sóc feminista.

–Abans remenava el cul per un escenari. Ara fa conferències. ¿Li imposa o la posa a cent?

–Les dues coses són gairebé el mateix, es tracta d’un públic reduït. L’estratègia és fixar-se de seguida en qui et riu les gràcies.

–¿Què eren per a vostè les lletres abans de guanyar un premi?

–No tinc estudis, i per això no vaig d’erudita. Però era una lectora compulsiva. De fet, vaig acabar amb el glamur dels Jocs Florals del meu poble (Santa Eulàlia de Ronçana) de tant guanyar-los fa anys.

–¿Què li sembla el festival promocional que acompanya Sant Jordi?

–M’encanta perquè estic molt a gust xerrant i xafardejant amb la gent. A més a més, és molt sensat fer negoci amb els llibres. S’ha d’aspirar a guanyar diners. Això de treballar per amor a l’art ja s’ha acabat.

–¿A qui li receptaria el seu Feli ?

–A dones sense complexos i a tota mena de gent amb sentit de l’humor.

–¿Les dones són tan dignes de broma com els homes?

–Són com els homes, amb molts vicis. Per mi el més divertit és veure les tonteries i ridiculeses que fem per aconseguir l’amor.

–¿L’humor li surt sol?

–No és tan fàcil, treballo molt perquè sembli natural. Tot el que faig a la vida em costa molt. –¿Les dones són tan dignes de broma com els homes?

–Són com els homes, amb molts vicis. Per mi el més divertit és veure les tonteries i ridiculeses que fem per aconseguir l’amor.

–¿L’humor li surt sol?

–No és tan fàcil, treballo molt perquè sembli natural. Tot el que faig a la vida em costa molt.

Per més entrevistes cliqueu més avall…

Continue reading

La Moliner més televisiva

Trobada amb l’autora a la biblioteca de Sant Boi:

Presenta en el Club el seu llibre, Busco senyor per amistat i el que sorgeixi

Els matins a TV3  Teresa Pàmies i Empar Moliner, recull de cròniques

En programa En clau de vi de Marcel Gorgori ens parla dels còctels, amb l’ajuda de l’Empar Moliner

L’Empar visita el programa TVist, on comenta moments televisius amb la Tania Sàrrias

Presentació d’Herois quotidians :

Empar Moliner al Polònia:

Ressenyes de T’estimo si he begut

Testimo si he begut  —Empar Moliner—

T'estimo si he begut —Empar Moliner—

Costumbrismo sucio

Los lectores que lean Te quiero si he bebido, el último libro de la autora catalana Empar Moliner, se encontrarán con trece relatos llenos de diálogos chispeantes, ocurrencias interesantes, apuntes psicológicos que nos comunican en qué mundo vivimos, con qué gente nos las vemos cotidianamente. Si se tuviera que apellidar con alguna intención programática este libro, ese sería el de un diagnóstico algo subidillo de tono del estado actual de la pareja. El grado del tono tiene que ver, entre otras cosas, con el interés de Empar Moliner por no dejar títere con cabeza en esa especie de rentable chiringuito en que se ha convertido lo políticamente correcto, sin mencionar (todo hay que decirlo) el peligro que se corre en convertir en otro chiringuito lo políticamente contrario. Ahora bien, Empar Moliner a la hora de plasmar sus ideas sobre algunos aspectos de la vida cotidiana incurre en eso que podría denominarse costumbrismo sucio. El realismo sucio de estirpe americana ya quedó claro que fue y es un mecanismo de desnudamiento social comprometido con unos dispositivos narrativos fuertemente anclados en la mejor tradición del relato breve europeo. Pero lo que practica la autora y periodista catalana es un costumbrismo en la línea del artículo de costumbres español del siglo XIX. Disimulado costado didáctico, evasión, filo humorístico y satírico, gracejo y entretenimiento. La sal gorda la ponen unos personajes, a los que cuesta identificarlos como tales, pero que con sus maniobras vitales de cuño irreverente, pasmados en su propia absurdidad o monotonía, incluso grosería, le dan a este libro su carácter entre ligero de equipaje literario y zumbón. Te quiero si he bebido no nos va a enseñar absolutamente nada de lo que le pasa a sus interesantes criaturas (por eso nos cuesta tanto ver en ellos ficciones sobre personas humanas) pero nos vamos a pegar un hartón de risa y escarnio a costa suya. Eso también forma parte de una idea de la literatura. De los trece relatos que componen Te quiero si he bebido, hay dos que tienen madera de cuentos escritos con ambición imaginativa: ‘La baja calidad de la literatura contemporánea’ y ‘La evolución anual de la voz humana’. Sus argumentos aquilatan reminiscencias que van de Cortázar a Quim Monzó. Pero sólo sus argumentos, una especie de gancho más elaborado para que el lector aplauda con justicia un don para la pirueta literaria. He hablado por encima de la hechura de los personajes de este libro. Es muy difícil ver en ellos representaciones sintomáticas de algunas de las enfermedades que se sugieren. Y eso porque parten de su condición de parodias. Toda el alma que les falta, la compensan con sus abultados rasgos ridículos y lamentables. Con personajes como éstos, claro que sólo nos queda reírnos de ellos. La fórmula no es otra que el espectáculo. Gente que va y viene aireando sus miserias. Pero el libro no es otro que el que su autora ha querido y con el que evidentemente ha disfrutado. Para terminar quisiera plantear un interrogante. ¿Por qué no se consigna en su página de créditos la traducción? El libro fue escrito en catalán, sin embargo en su edición castellana no sabemos quién lo tradujo.

[Article publicat a “El País” el 17/07/04 per J. Ernesto Ayala-Dip]

Continue reading

Empar Moliner —per Jordi Galves—

Empar Moliner

Empar Moliner

Tot va començar amb uns llibres. Uns llibres gruixuts i del color de la sang que l’avi d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966) anava regalant-li el dia del seu aniversari; a mesura que creixia i afermava la personalitat, va anar rebent cada any un nou volum fins, al capdavall, poder completar tot un prestatge amb la col·lecció del setmanari infantil i juvenil En Patufet (1904-1938). A cals Moliner mai no hi va haver gaire avinentesa per a dispendis ni requisits i, si en aquests casos els fills menuts solen heretar els vestits dels més grans, l’escriptora, en ser l’única noia i la primogènita de sis germans, va iniciar-se en la lectura —de manera gairebé exclusiva— a través d’uns volums de segona mà procedents directament de la llunyana època dels pares dels seus pares. Va ser un luxe insòlit i determinant en la seva formació personal i de dona de lletres. No només perquè aquella publicació havia estat pensada per a uns altres infants i per a un altre país, durant l’època més esplendorosa de la cultura catalana contemporània —la que s’estén des de les acaballes de la Renaixença fins a la derrota del catalanisme polític durant la Guerra Civil Espanyola. Sobretot va ser determinant perquè, ben aviat, Empar Moliner va sentir una forta curiositat per aquella única i desbordant herència familiar, milers i milers de pàgines per a joves i infants que no s’assemblava gens al seu món però encara menys al dels seus pares. El temps dels avis, representat per aquells llibres vells i fascinants com la sang, plens de contes, de relats, de dibuixos i acudits, de facècies i d’endevinalles, de jocs de llenguatge i d’enginy van ser un primer i determinant aprenentatge gràcies a la lectura. Moliner, com tants d’altres, s’entusiasma per la història tradicional d’en Patufet, les aventures d’un nen diminut atrapat, com en el mite de Jonàs, en una digestió monstruosa. No és una casualitat que la literatura de Moliner estigui protagonitzada pels conflictes domèstics i familiars, quotidians i cruels, reiterats i coneguts com el palmell de la mà. Com en el món dels infants, la llar és el territori de les pors salvatges, del canibalisme incestuós, de les frustracions àcides, de les tragèdies sordes de l’individu que es busca a ell mateix confrontat —precisament— amb els éssers estimats, els de casa, els de l’entorn proper. “Patufet, ¿on ets?”.

Continue reading