Concurs sobre els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro

Logo-Rio-2016Amb motiu de la celebració dels XXXI Jocs Olímpics d’Estiu, que enguany tenen com a amfitriona la localitat brasilera de Rio de Janeiro,  la biblioteca ha organitzat un concurs que duu per títol “Fes-te olímpic!”

Es tracta d’un joc de pistes sobre quatre esports olímpics que es realitzarà de l’1 al 26 d’agost.

El funcionament del concurs és ben senzill. Cada setmana s’haurà d’encertar un esport mitjançant les pistes que s’aniran col·locant al plafó d’informació que hi ha al costat de la porta d’entrada de la biblioteca.

Qui encerti de quin esport olímpic estem parlant guanyarà una tassa i un portallapis de Biblioteques de Barcelona i un sobre sorpresa.

Com pots participar?

• Agafa en préstec un llibre sobre un esport olímpic (és l’únic requisit per a participar al concurs)

• Omple la butlleta amb el nom de l’esport del qual et donem pistes

• Adreça’t al taulell de la primera planta amb la butlleta

• Si ets el primer en encertar la resposta rebràs una tassa i un portallapis de Biblioteques de Barcelona i un sobre sorpresa.

• Recorda que el guanyador d’una setmana no pot participar en les setmanes següents

Quins són els esports olímpics?

Enguany el programa d’esports inclou: aigües obertes (també anomenada marató aquàtica), atletisme, bàdminton, bàsquet, boxa, ciclisme (amb les categories de ciclisme BMX, ciclisme de muntanya, ciclisme de pista i ciclisme de ruta), equitació (amb les diferents modalitats de doma, concurs complet eqüestre i salts), esgrima, futbol, gimnàstica acrobàtica (en trampolí), gimnàstica artística, gimnàstica rítmica, golfhalterofília, handbol, hoquei sobre herba, judo, lluita, natació, natació sincronitzada, pentatló modern, piragüisme (de velocitat i d’eslàlom), rem, rugbi a set, salts de natació, taekwondo, tennis, tennis de taula, tir, tir amb arc, triatló, vela, voleibol, voleibol de platja i waterpolo.

Anima’t a participar! Aquí pots consultar les bases completes del concurs:

Bases_Concurs_Jocs_Olimpics_VV

Caminar i callar

 1Títol: Els Desposseïts
Autor: Szilárd Borbély
Editorial: Edicions del Periscopi
ISBN: 9788494173783

“He trencat un plat. Era el plat preferit de la mare. Abans formava part del joc de la vaixella. Un motiu de flors menudes en traçava les vores. Era l’última peça. La mare en tenia molta cura. No el podíem tocar. En compto els trossos. S’ha trencat en vint-i-nou trossos. El vint-i-nou no es pot dividir.”

Aquesta és la única novel·la d’aquest professor universitari, poeta, traductor i narrador natural d’un poblet fronterer del nord-est d’Hongria. Considerat un dels autors hongaresos més importants de les últimes dècades va rebre el premi Mészöly Miklós-díjat el 2014 justament per aquesta novel·la. Una mica més tard acabaria suïcidant-se.

La història, narrada en primera persona per un nen de 6 anys, ens explica la vida diària de la seva família en un petit poble hongarès cap a la dècada dels anys 60. En plena època del comunisme viurem en primera persona les vicissituds a les que han de fer front: la fam, la pobresa, la humiliació i sobretot el desarrelament.

2Grans temes faran acte de presència a la novel·la com el tracte dispensat als jueus, als gitanos, i el racisme vers els romanesos i els kúlaks.

Estem davant una novel·la que no ens deixa de cap de les maneres indiferents, un relat dur, però sense sentimentalismes, narrat amb un llenguatge clar i directe amb la sincera mirada dels ulls d’un nen, que intenta entendre tot allò que l’envolta.
Menció a part mereix la traducció, que ens trasllada les veus i el sentir del poble al català més rural. Una petita joia que volem compartir.

Marta Roset

La família Freud, una història no explicada

1Títol: La Hermana de Freud
Autor: Goce Smilevski
Editorial: Alfaguara
ISBN: 978-84-204-1326-6

Aquesta és la darrera obra de l’escriptor macedoni Goce Smilevski, basada en la vida de la germana petita del pare del psicoanalisme, Sigmund Freud.
La història parteix del fet que, Sigmund Freud, va abandonar el 1938 la Viena ocupada dels nazis en companyia d’un llistat de persones escollit per ell mateix. En aquest llistat no hi constaven les seves germanes. Recordem que la família Freud era jueva.

A mode de relat biogràfic l’autor fa un repàs de la vida, des de la infància, passant per l’adolescència, fins l’edat adulta de la germana petita de Freud, Adolphine.

Les descripcions de les relacions entre Sigmund Freud i la seva germana Adolphine ocupen una part important del llibre. La mare dels Freud farà culpable a la germana petita de l’estret lligam que els uneix.
Com no podia ser d’una altra manera, el llibre ens aporta, amb senzillesa, grans dosis de psicologia sense avorrir-nos.

El sentiment d’injustícia cap a les dones ens farà apropar-nos al personatge de l’Adolphine, i poc a poc el mite de Freud anirà deixant pas paulatinament, pàgina rere pàgina, a la persona, amb els seus errors i les seves incongruències.

2
“ Al dormirme, me atormentaba una pesadilla: ellos se marchaban a alguna parte mientras yo no podia mover los pies, iban desvaneciéndose hasta convertirse en aire, salían volando o quedaban en la superfície, mientras a mí me tragaba la tierra. Aquel era el máximo horror de mi infancia. Cuando más tarde leí en uno de los libros de mi hermano que los sueños eran la realización de nuestros deseos, pensé que algunos sueños eran la realización de los miedos”.

Marta Roset

“Narracions completes” de Dorothy Parker

Club de Lectura Obert
Dilluns 20 de juny a les 19’30h
“Narracions completes” de Dorothy Parker

dorothy1

Avui al nostre Club de Lectura Obert parlarem de l’obra “Narracions completes” de l’escriptora nord-americana Dorothy Parker. Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents al club:

L’autora

Dorothy Parker (Nova Jersey, 1893-Nova York, 1967) va escriure contes, obres de teatre, crítica, guions, novel·les i poemes. Fou especialment coneguda pel seu enginy, el seu sarcasme i les seves descripcions del costat fosc de la vida a les grans ciutats.

Dorothy Parker només va estudiar fins als tretze anys i es va quedar sola als vint, quan els seus pares van morir. Després de treballar com a pianista a una escola de ball, va començar a publicar poemes i de seguida va entrar a treballar a la revista Vogue. Quan es va crear la revista New Yorker (1925), ella va passar a formar part de la plantilla inicial.

Continue reading

“Frankenstein o el Prometeu modern” de Mary Shelley

Club de Lectura de Ciència en la Literatura
Dilluns 27 de juny a les 19:30h
“Frankenstein o el Prometeu modern” de Mary Shelley

mary shelleyjpg

Avui, al Club de Lectura de Ciència en la Literatura del mes de juny comentarem el llibre “Frankenstein o El Prometeu modern” de l’autora Mary Shelley. Aquesta és la fitxa que repartirem entre els assistents:

L’autora

Mary Wollstonecraft va nèixer el 1797 a Londres. Era la segona filla d’una famosa feminista, educadora i escriptora, Mary Wollstonecraft, i d’un filòsof lliberal també conegut, William Godwin. Sota la seva tutela, Mary va rebre una excel·lent educació (poc habitual per a les dones de la seva època). Va conèixer Percy Bysshe Shelley, un polític radical, lliure-pensador i poeta amb qui es va escapar als 17 anys.

Mary i Percy compartien el gust per les llengües i la literatura. Gaudien llegint i discutint llibre junts, com els clàssics que Percy havia portat en el seu retorn a Londres. El maig de 1816, la parella juntament amb Jane (ara Claire) Clairmont, van viatjar al llac Ginebra per estiuejar a prop del famós i polèmic poeta Lord Byron. Degut a les condicions climàtiques es van veure obligats a estar-se dins de casa. Una tarda el grup de joves intel·lectuals i poetes, inspirats per les històries de fantasmes, van decidir muntar una competició d’històries fantasmagòriques. Mary es va decidir llavors a escriure la història, que més tard es publicaria com a Frankenstein i que va acabar el 1817. El seu èxit sobreviuria a moltes de les històries d’aquella nit.

Continue reading

“The ladykillers” de Joel i Ethan Coen

La Claqueta
“The ladykillers” de Joel i Ethan Coen
Dimarts 14 de juny a les 19h

claquetaFitxa tècnica. Direcció: Joel i Ethan Coen. Productora: Touchstone Pictures. Productors: Joel i Ethan Coen, Tom Jacobson, Barry Sonnenfeld i Barry Josephson. Guió: Joel i Ethan Coen a partir història original escrita per William Rose. Fotografia: Roger Deakins. Muntatge: Roderick Jaynes (Joel i Ethan Coen). Música: Carter Burwell. Direcció artística: Richard Johnson. Decorats: Nancy Haigh. Vestuari: Mary Zophres. Any: 2004. Durada: 104 minuts. País: Estats Units. Títol original: “The Ladykillers”. Premis: Premi del Jurat a la millor actriu en el Festival de Cannes a Irma P. Hall.

Intèrprets: Professor G. H. Dorr (Tom Hanks); Marva Munson (Irma P. Hall); Gawain MacSam (Marlon Wayans); Garth Pancake (J. K. Simmons); el General (Tzi Ma); Lump (Ryan Hurst); muntanyesa (Diena Delano); sheriff Wyner (George Wallace); ajudant del sheriff (John McConnell); Weemack Funthes ( Jason Weaver); Fernand Gudge (Stephen Root).

El projecte de fer un remake del clàssic de la comèdia britànica “El quinteto de la muerte/The Ladykillers”(1955, Alexander MacKendrick) – producció de la emblemàtica companyia anglesa Ealing i amb protagonisme, entre altres, d’Alec Guinness, Herbert Lom o Peter Sellers – neix del fotògraf, productor i cineasta Barry Sonnenfeld. Aquest encomana un tractament del llibret original de William Rose als germans cineastes Coen, en la seva vessant com a guionistes per encàrrec d’altres. Quan el director de “La família Adams” (1991) no pot continuar amb el projecte per culpa d’adquirir noves responsabilitats, els germans Coen n’assumeixen la direcció sota recomanació dels estudis.

“The Ladykillers” manté l’argument bàsic al voltant del motiu de l’atracament perfecte de la divertida comèdia negre que li serveix d’inspiració, “El quinteto de la muerte”, però s’hi introdueixen canvis importants i alguns de secundaris en referència a la genial pel·lícula britànica. La principal diferència rau en un recanvi d’època i, també, de latitud. Així, la gran variació argumental és que l’acció es trasllada de la postguerra britànica a l’actualitat al Sud dels Estats Units. Una modificació que fa que els germans Coen repeteixen ambientació a la vora del riu Mississipí, tal com abans ho havien fet amb la seva comèdia ambientada als anys 30 “O Brother!/O Brother, where art thou?” (2000)

L’argument mostra com el professor G. H. Dorr (Tom Hanks) vol llogar uns baixos per reunir-hi una banda de lladres, liderada per ell mateix, i conformada per el General (Tzi Ma), un oficial sud-vietnamita especialitzat en foradar túnels; Garth Pancake (J. K. Simmons), tot un expert en explosius alhora que un perfecte curt de gambals; Lump (Ryan Hurst), un jugador de futbol americà amb més músculs que neurones; i Gawain MacSam (Marlon Wayans), un afroamericà jove propens a ficar-se sempre en problemes i que està infiltrat entre el servei de neteja del vaixell.

El professor Dorr, amb les seves maneres entabanadores d’elegant cavaller del Sud i, a més, entès en la literatura d’Edgar Allan Poe, enrederà una venerable velleta rondinaire afroamericana Marva Munson (Irma P. Hall) per a la ocasió, confiant en què la seva avançada edat no els hi portarà maldecaps, convertint-se ella de retruc en còmplice dels delinqüents. La intenció secreta de la banda és robar un casino flotant a través de l’excavació d’un túnel subterrani – a diferència del clàssic en què planejaven assaltar un furgó blindat – mentre es fan passar per un grup de música renaixentista a ulls de la càndida i religiosa anciana, fervent seguidora de la música gospel i els espirituals negres.

Agafant en préstec el model de “Rufufú” (1958, Mario Monicalli), la història d’aquest atracament serà, com no, una història de despropòsits, oferint un nou relat de banda de lladres maldestres abocats al fracàs i, fins i tot, a eliminar-se entre ells per diferents motius. La còpia retocada dels germans Coen potser està mancada de l’encert, el talent i la gràcia del magistral original, però tot i així resta una eficient comèdia forjada a partir d’una brillant situació de partida que es sosté en el retrat caricaturesc i grotesc dels seus principals personatges. Els components d’aquesta singular agrupació mafiosa s’agermanen d’alguna manera amb el perfil que mostren molts del sapastres protagonistes dels films de Coen, perfectes exponents de l’estupidesa i la idiotesa humana.

Joan Millaret Valls

“Die Nacht von Lissabon” de Erich Maria Remarque

Club de Lectura d’Alemany
Dilluns 13 de juny a les 19’30h
“Die Nacht von Lissabon” de Erich Maria Remarque

Erich_Maria_Remarque1Avui dediquem la sessió del Club de Lectura d’Alemany del mes de juny a una obra de l’autor Erich Maria Remarque, història agredolça d’un amor que evoluciona cap a la humiliació. El relat explica les vivències d’un emigrant alemany i la seva dona durant la Segona Guerra Mundial i el seu periple per Europa fins arribar a Estats Units. Aquí teniu la fitxa de lectura que repartirem entre els assistents.

Biographie und Hintergrund

Geb. 22.6.1898 in Osnabrück
Gest. 25.9.1970 in Locarno / Schweiz

Er war einer der erfolgreichsten Autoren des 20. Jahrhunderts und den Nazis und wahrscheinlich auch dem Weltkrieg-I-Teilnehmer Hitler vielleicht der verhassteste von allen „undeutschen“ Schriftstellern. Grund war sein pazifistischen Buch “Im Westen nichts Neues”.

Der Titel war dem täglichen Lagebericht von der Front entlehnt, an der sich die Soldaten in Schützengräben regelrecht einzementiert hatten und wo militärisch nichts Entscheidendes passierte. Wie so viele junge Männer seiner Zeit hatte er sich als Kriegsfreiwilliger gemeldet. Damals noch unter seinem bürgerlichen Namen Erich Paul Remark. Mit seinem 1929 vorgelegten Roman errang er Welterfremarque 1olg.

So desillusionierend hatte noch nie ein Autor den Krieg dargestellt. Bei der Premiere der Verfilmung von Lewis Milestone am 4.12.1930 in Berlin kam es zu ersten massiven Störungen durch nationalsozialistische SA-Schläger unter der Leitung des späteren Reichspropagandaministers Josef Goebbels.

Wie Kurt Tucholsky floh Remarque bereits 1932 aus Deutsch-land, wo sich die „Machtergreifung“ der Nationalsozialisten längst abzeichnete. Remarque ging in die Schweiz. Bei den Bücherverbrennungen im Frühjahr 1933 waren es an erster Stelle die Exemplare des Anti-Kriegsromans von Remarque, die in mehr remarque 2als 55 deutschen Städten ins Feuer geworfen wurden. Alle seine Werke wurden noch zur gleichen Zeit verboten.

Die Nachricht von den Bücherverbrennungen soll er mit Freunden bei einem Glas Wein in seiner italienischen Villa aufgenommen haben.

1939, ein Jahr nachdem ihm die deutsche Staatsangehörigkeit aberkannt worden war, übersiedelte er in die USA, deren Pass er 1947 erhielt.

remarque 3In Hollywood hat er sich den Ruf eines Bonvivants und Autonarren erworben – vielleicht übertünchte er damit sein Gefühl der Entwurzelung, der Heimatlosigkeit: „Die ganze Heimat und das bisschen Vaterland, die trägt der Emigrant (…) an seinen Sohlen“. Schon 1932 hatte er seine Lebensstimmung mit den Worten notiert: „Vielleicht bin ich unglücklich, aber ich will es nicht wissen.“ Von 1937 bis 1940 verband Erich Maria Remarque eine leidenschaftlich-dramatische Liebesbeziehung mit der ebenfalls aus Nazi-Deutschland in die USA emigrierten Schauspielerin Marlene Dietrich.

remarque 41948 kehrte Remarque nach Europa zurück

Der Dramatiker Rolf Hochhuth erinnerte in seiner Rede zum 50. Jahrestag der Bücherverbrennungen am 10. Mai 1983 in Wien an einen der schlimmsten Fälle von Sippenhaftung während des Dritten Reichs, an „Elfriede Scholz, die in Dresden ihrer Bemerkung wegen denunziert worden war, Hitler werde seinen Krieg verlieren. Man brachte sie nach Berlin vor den Präsidenten des sogenannten Volksgerichtshofes, der übrigens ein dichtender Intellektueller war, vor Dr. Roland Freisler, der einen Roman über Ulrich von Hutten veröffentlicht hat. Freisler – was auf mittelhochdeutsch: »Der Schreckliche« hieß – verurteilte in einem seiner Schnellverfahren die Frau wegen ihrer »defaitistischen« Vermutung zu einigen Jahren Zuchthaus.

Continue reading

“Un grande avvenire dietro le spalle” de Vittorio Gassman

Club de Lectura en Italià
Dijous 2 de juny a les 19:00h
“Un grande avvenire dietro le spalle” de Vittorio Gassman

vittorioAvui, al club de lectura d’Italià del mes de juny comentarem el llibre “Un grande avvenire dietro le spalle” de l’autor Vittorio Gassman, que en castellà es va traduir com “Un gran futuro a mis espaldas”. Aquesta és la fitxa que repartirem entre els assistents:

Vittorio Gassman (vero cognome Gassmann), nato a Genova il 1º settembre 1922 e scomparso a Roma il 29 giugno 2000, è stato un attore e regista italiano di cinema, teatro e televisione. Figlio d’un ingegnere edile tedesco e della pisana Luisa Ambron, Vittorio interrompe gli studi di giurisprudenza per iscriversi all’Accademia d’Arte Drammatica sin dalla stagione 1941-42: esordisce in palcoscenico, non ancora diplomato, ne “La nemica” (1943) di Niccodemi a fianco di Alda Borelli.
Successivamente, si afferma come uno dei più apprezzati attori giovani del teatro nostrano, lavorando – tra gli altri – con Visconti, con Guido Salvini, con Luigi Squarzina, fino a diventare direttore unico (dalla stagione 1954-55) d’una propria compagnia: vastissimo il repertorio di questi anni, che va da “Un tram che si chiama desiderio” di Tennessee Williams ad “Oreste” di Vittorio Alfieri, da due classici shakespeariani quali “Amleto” ed “Otello” al “Kean, genio e sregolatezza” di Dumas padre passando per “Adelchi” di Alessandro Manzoni. Da ricordare, nel 1977, la sua splendida versione scenica del dramma di Pier Paolo Pasolini “Affabulazione”.

Dal 1946 comincia la sua fortunata carriera nel cinema, cui si dedicherà con sempre maggior frequenza nel corso del tempo: meritano, al riguardo, d’esser citati quantomeno “I soliti ignoti” (1958) e “La grande guerra” (1959) di Mario Monicelli, “Il sorpasso” (1962) ed “I mostri” (1963) di Dino Risi, “L’armata Brancaleone” (1966) ancora di Monicelli, “L’alibi” (1969) di cui è anche co-regista, “In nome del popolo italiano” (1971) e “Profumo di donna” (1974) di Dino Risi, “C’eravamo tanto amati” (1974) e “La terrazza” (1980) di Ettore Scola, “Anima persa” (1977) e “Caro papà” (1979) nuovamente con Risi, le partecipazioni ad “Un matrimonio” (1978) e “Quintet” (1978) di Robert Altman, per finire con “La famiglia” (1987) di Ettore Scola, “Lo zio indegno” (1989) di Franco Brusati, “Tolgo il disturbo” (1990) di Dino Risi.

Continue reading

“La ragazza di Bube” de Carlo Cassola

Club de Lectura en Italià
Dimarts 31 de maig a les 19:00h
“La ragazza di Bube” de Carlo Cassola

Carlo_CassolaAvui, al club de lectura d’Italià del mes de maig comentarem el llibre “La ragazza di Bube” de l’autor Carlo Cassola que en castellà es va traduir com “La Novia de Bube“. Aquesta és la fitxa que repartirem entre els assistents:

Carlo Cassola nasce a Roma il 17 marzo 1917; la madre è originaria di Volterra mentre il padre è lombardo, ma vissuto a lungo anch’egli nella cittadina toscana. E infatti, proprio la Toscana, in particolare la Maremma, diventerà la patria poetica e spirituale dello scrittore, che vi si trasferirà nel ’40, partecipandovi anche alla Resistenza.

L’attività letteraria era già cominciata negli anni ’30: tra il ’37 e il ’40 Cassola aveva composto una serie di brevi racconti, in parte pubblicati sulle riviste «Meridiano di Roma» e «Letteratura» e poi raccolti in un volume dal titolo La visita. Dopo l’interruzione della guerra, durante la quale il lavoro di scrittura era stato quasi completamente interrotto, Cassola si dedica con continuità alla narrativa, affiancata all’insegnamento di filosofia in un liceo di Grosseto. Pubblicò i racconti lunghi Baba (1946), I vecchi compagni (1953), Fausto e Anna (1952), tutti di argomento partigiano e ambientati in quel particolare paesaggio letterario che per Cassola fu la zona compresa nel triangolo Volterra – Marina di Cecina – Grosseto e che nelle pagine dei suoi romanzi diventa un simbolo della condizione umana. Lo ha detto in modo efficace il poeta Mario Luzi: «Cassola ne ha fatto non una provincia, e sia pure la sua provincia, ma un luogo, anzi il luogo dell’anima».

Con il racconto lungo Il taglio del bosco, scritto tra il ’48 e il ’49, ma pubblicato nel 1954, la prosa cassoliana si allontana dalle tematiche storiche per assumere un tono più dimesso e intimistico, che rimarrà tipico dell’autore anche nella sua produzione successiva. Cassola mette a punto la sua poetica del “realismo subliminare”, ossia uno sguardo letterario attento a cogliere le vibrazioni più sottili e umbratili della realtà, spesso nascoste dalle apparenze banali del quotidiano, relegate «sotto la soglia della coscienza pratica» ma che racchiudono il significato vero e profondo della vita umana.

In questa sua ricerca, Cassola tende ad isolarsi dal panorama letterario italiano, riconoscendo il suo unico maestro in Joyce, particolarmente nel Joyce di Gente di Dublino. «In Joyce — dice — scoprii il primo scrittore che concentrasse la sua attenzione su quegli aspetti della vita che per me erano sempre stati i più importanti e di cui gli altri sembravano non accorgersi nemmeno» .

Continue reading

“8 mujeres” de François Ozon

La Claqueta
“8 mujeres” de François Ozon
Dimarts 24 de maig a les 19’30h

ocho mujeresDirecció: François Ozon. Guió: François Ozon i Marina de Van a partir obra de teatre de Robert Thomas. Productors: Olivier Delbosc i Marc Missionier. Fotografia: Jeanne Lapoire. Muntatge: Lawrence Bawedin. Coreografia: Sébastien Charles. Vestuari: Pascaline Chavanne. Música: Krishna Levy. Any de producció: 2002. País: França. Títol original: “Huit femmes”. Durada: 103 minuts.

Repartiment: Gaby (Catherine Deneuve); Augustine (Isabelle Huppert); Louise (Emmanuelle Béart); Pierrette (Fanny Ardant); Suzon (Virginie Ledoyen); Mamy (Danielle Darrieux); Catherine (Ludivine Sagnier); Sra. Chanel (Firmine Richard).

En els anys cinquanta, en una mansió burgesa francesa situada en el camp, envoltada de neu i a les vigílies de Nadal, l’amo de la casa, Marcel, un ric industrial, és assassinat. Les vuit dones que hi ha a la casa en aquell moment hi estan involucrades, des de la dona, les filles, familiars directes i el servei domèstic.

Aquestes vuit dones són la seva dona, ara vídua, Gaby (Catherine Deneuve); Pierrette (Fanny Ardant), germana de la víctima; la donzella Louise (Emmanuelle Béart); Sra. Chanel (Firmine Richard), la criada de color que ha pujat a les nenes; Augustine (Isabelle Huppert), germana de Gaby, cunyada del mort; Catherine (Ludivine Sagnier), la filla petita; Suzon (Virginie Ledoyen), la filla gran; i Mamy Danielle (Darrieux), l’àvia de les nenes, la mare de Marcel.

8 mujeres” apareix com un film d’intriga a l’estil dels relats detectivescos i de misteri d’Agatha Christie en què el crim o els assassinats es desenvolupen en un lloc tancat, aïllat de l’exterior, i on l’assassí forma part del grup reunit, com “La ratera” o “Deu indis”. Sota un format de thriller d’investigació per descobrir el culpable, sense policia al càrrec però, es posaran al descobert tota mena de traïcions, enemistats, revelacions de secrets, diferències de classes o passions inconfessables entre les vuit protagonistes. D’aquesta manera totes les dones semblen sospitoses, totes tenien algun motiu per desfer-se de l’home.

Continue reading