En record d’Umberto Eco

IMG_20160224_171042Filòsof, semiòleg i escriptor nascut a Itàlia el 5 de gener 1932, doctor honoris causa a 38 universitats, ens deixà el passat 19 de febrer orfes de la seva semiòtica.

D’ell se n’ha dit que ha sigut el savi que va aconseguir arribar al poble. Obres seves en el terreny de la ficció són Baudolino, El Cementiri de Praga, i la seva mundialment coneguda El nom de la rosa.

En el camp dels assaigs va destacar en les matèries d’art contemporani, cultura de masses i mitjans de comunicació, convertint-se en un referent a les universitats de periodisme d’arreu. Precisament a la seva darrera obra Número zero feia una mirada crítica, com a gran expert en comunicació que era, sobre la crisi del periodisme.

Des dels incunables passant per l’edat medieval, els tebeos i el cinema, la contemplació i l’hedonisme, Umberto Eco, a diferència de molts altres, i fent bagatge de la seva infinita dosis d’humilitat va aconseguir unir en un mateix retaule l’alta i la baixa cultura. Ell n’era un abanderat d’ambdues.

“Intentar entender al otro significa destruir los clichés que lo rodean, sin negar ni borrar su alteridad.” Eco, Umberto. Construir al enemigo y otros escritos. Barcelona: Lumen, 2012

“Intentar entender al otro significa destruir los clichés que lo rodean, sin negar ni borrar su alteridad.”
Eco, Umberto. Construir al enemigo y otros escritos. Barcelona: Lumen, 2012

A la Biblioteca Les Corts – Miquel Llongueras li hem volgut retre un petit homenatge a aquest mestre de les paraules i els pensaments, aquest “cavaller” de la cultura, amb una exposició amb part de la seva extensa obra.

Seva és la frase: “El que no lee, a los 70 años habrá vivido solo una vida. Quien lee habrá vivido 5.000 años. La lectura es una inmortalidad hacia atrás”. Ell se l’ha guanyada.

Marta Roset

“La niebla” de Frank Darabont

La Claqueta”
Dimarts 16 de juny a les 18’30h
“La niebla” de Frank Darabont

nieblaAvui el nostre espai de cinefòrum La Claqueta s’acomiada fins al mes d’octubre. Aquí teniu el full de sala que repartirem entre els assistents a la projecció d’aquest intrigant film basat amb una obra del conegut escriptor Stephen King. Bon estiu!

Fitxa tècnica. Direcció: Frank Darabont. Productora: Dimension Films i Darkwoods Productions. Productors: Frank Darabont, Martin Shafer i Liz Glotzer. Guió: Frank Darabont a partir novel·la homònima de Stephen King. Fotografia: Ronn Schmidt. Música: Mark Isham. Muntatge: Hunter M. Via. Efectes especials: Greg Nicotero, Everett Burrell. País: Estat Units. Any de producció: 2007. Títol original: “The mist”. Durada: 127 minuts.

Repartiment: David Drayton (Thomas Jane); Amanda Dumfries ( Laurie Holden); Mrs. Carmod (Marcia Gay Harden); Private Jessup ( Sam Witwer); Ollie Weeks (Toby Jones); Brent Norton (Andre Braugher), Stephanie (Kelly Collins Lintz).

“La boira” de Frank Darabont és l’enèsima adaptació cinematogràfica d’un relat de por de Stephen King, indiscutible rei del gènere. El realitzador nord-americà Frank Darabont ja estava interessat en portar a la gran pantalla el relat breu “La boira “ de King des de la seva publicació als anys 80 però es va haver d’esperar. Mentrestant assolia certa reputació i ofici al dirigir sengles adaptacions de Stephen King, encara que no fossin genuïnament relats de por, cas dels films carceraris “Cadena perpetua” (1994) i “La milla verde” (1999). De totes maneres, un realitzador familiaritzat amb el terror ben d’hora com a guionista de pel·lícules de gènere com “Pesadilla en Elm Street 3” (1987) o “La mosca II (1989). Uns lligams amb el gènere fantàstic i de terror que hores d’ara ja semblen indissolubles més enllà de “La boira” al destacar en la seva faceta actual de director i productor de la cèlebre sèrie televisiva de zombies “The Walking Dead” iniciada el 2010.

La trama de “La boira” arranca en un petit poble de Maine quan una violenta tempesta provoca alguns desperfectes com caiguda d’arbres. Aleshores un pare, David Drayton (Thomas Jane), i el seu fill (Nathan Gamble) van al supermercat de la ciutat per comprar eines per reparar aquestes destrosses mentre la mare, Stephanie (Kelly Collins Lintz), es queda a la casa, en les afores de la ciutat. Mentrestant, per causes inexplicables, una llengua de boira colga la contrada i la ciutat. La boira sembla amagar coses aterridores ja que se senten esgarrifosos crits de pànic. Pare i fill, al costat d’un grup extens i divers de veïns, es veuran assetjats per un perill innombrable refugiats en l’àrea comercial.

Aquest film planteja la idea d’un grup atrapat en un únic espai sota una perillosa i letal amenaça externa enmig d’una situació d’aïllament absoluta, com si el món hagués desaparegut al seu voltant. La pel·lícula manté aquesta unitat de lloc i d’espai per accentuar el caràcter claustrofòbic d’un grup incomunicat en què semblen plantejar-se dues opcions: combatre com puguin per defensar-se de l’atac o procurar fugir, travessar el paorós banc de boira a la recerca d’una hipotètica salvació.

El film treu rendiment d’explotar la por al desconegut enmig d’una invisibilitat forçada mentre es sembra el camí per fer un film de terror amb criatures monstruoses que semblen formar part d’una cruenta i despietada invasió alienígena a l’estil de H. G. Wells. La desorientació de l’espectador per l’escassa informació del que està passant s’embolica encara més amb les paraules d’uns soldats que avisen que, en un centre militar proper, s’han estat fent experiments paracientífics que han obert la porta vers altres dimensions, possibilitant la penetració de terribles bèsties d’altres mons.

El terror condueix a la divisió del grup humà, un microcosmos en progressiva descomposició. I és que en una situació límit fan la seva aparició pensaments sectaris, la pressió extrema condiciona al capdavall el comportament humà. Una dona fanàtica religiosa, Mrs. Carmod (Marcia Gay Harden), comença a escampar amb èxit que el que té lloc no és altre cosa que una mena de maledicció, un símptoma de la fi del món. Una dona que sabrà manipular i conduir els instints primitius, una por epidèrmica, de la gent simple. Els seus seguidors cauen enganxats en una mena de febre inquisitorial i feixista que perseguirà als que no comparteixen la seva visió.

Una de les qualitats del film és que manté l’esperit i les formes d’aquelles velles pel·lícules de sèrie B amb pressupostos ajustats i pocs elements, però de provada eficiència. I més enllà de l’evident al·legat polític i social que es planteja, el film sap esquivar el final complaent i tranquil·litzador del relat original per transmetre un cert fatalisme o pessimisme subsumint el protagonista en l’aclaparament absolut.

Joan Millaret Valls

“Sardegna come un’infanzia” d’Elio Vittorini

Club de Lectura en Italià
Dimarts 2 de juny a les 19h
“Sardegna come un’infanzia” d’Elio Vittorini

Avui farem la darrera sessió del curs 2014-20015 del nostre Club de Lectura d’Italià que estarà dedicada a l’escriptor i crític milanès Elio Vittorini (1908-1966). Aquesta autor va freqüentar els cercles anarquistes i antifeixistes i juntament amb Italo Calvino va fundar la revista literària Menabo. Va ser un pioner de la traducció d’escriptors nord-americans i anglesos a l’italià. La seva obra El clavel rojo va ser duta al cinema per el 1976 Luigi Faccini.

Aquesta és la fitxa que repartirem entre els assistents:

vittorini«Rivoluzionario è lo scrittore che riesce a porre attraverso la sua opera esigenze rivoluzionarie diverse da quelle che la politica pone; esigenze interne, segrete, recondite dell’uomo ch’egli soltanto sa scorgere nell’uomo…»
[Elio Vittorini, Lettera di Vittorini a Togliatti, su «Il Politecnico», 1947]

Elio Vittorini nasce il 23 luglio 1908 a Siracusa. Seguendo gli spostamenti del padre ferroviere, trascorre l’infanzia «in piccole stazioni ferroviarie con reti metalliche alle finestre e il deserto intorno». In tutta la sua opera sarà presente il fascino del treno e del viaggio. Inquieto e ribelle, durante l’adolescenza fugge diverse volte da casa «per vedere il mondo», utilizzando i biglietti omaggio cui hanno diritto i familiari di un dipendente delle ferrovie.

Nel 1924 entra in contatto con un gruppo di anarchici siracusani in lotta contro lo squadrismo fascista e interrompe gli studi tecnici a cui i genitori l’hanno destinato. A diciassette anni decide di lasciare definitivamente la Sicilia e si stabilisce a Gorizia, dove troverà lavoro in un’impresa di costruzioni. Nel 1926 pubblica un articolo politico sulla rivista «La conquista dello stato», assumendo posizioni di fascismo antiborghese. Nel 1927, grazie all’amicizia con Curzio Malaparte, comincia a collaborare con «La Stampa» e pubblica su «La fiera letteraria» il racconto il Ritratto di re Gianpiero con presentazione di Enrico Falqui. Il 10 settembre 1927, dopo la fuga architettata per potersi sposare subito, viene celebrato il matrimonio “riparatore” con Rosa Quasimodo, la sorella del celebre poeta Salvatore Quasimodo. Nell’agosto del ’28 nascerà il loro primo figlio, chiamato, in omaggio a Curzio Malaparte, Giusto Curzio. Continue reading

“Egosurfing” de Llucia Ramis

Club de Lectura Obert
Dilluns 15 de juny a les 19’30h
“Egosurfing” de Llucia Ramis

Avui farem la darrera sessió del Club de Lectura Obert de la biblioteca d’aquest curs i el dedicarem a una escriptora mallorquina contemporània (i no, no és la Maria de la Pau Janer). Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents.

ramisL’autora
Llucia Ramis i Laloux (Palma de Mallorca, 23 d’abril de 1977). És una periodista i escriptora en llengua catalana. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com el Diari de Mallorca, la revista literària Quimera, COM Ràdio, Rac1 i l’edició catalana de El Mundo.

Va debutar amb la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008) amb la qual va obtenir el reconeixement tant del públic com de la crítica. Amb Egosurfing ha estat guardonada amb el Premi Josep Pla 2010.

També ha participat en els reculls col·lectius Odio Barcelona (2008) i Matar en Barcelona (2009).

L’obra
“L’egosurfing (també anomenat vanity searching, egosearching, egogoogling, autogoogling o simplement Googling yourself) és el terme amb el que s’anomena la pràctica consistent a navegar (surfing en anglès) per Internet a la recerca d’informacions sobre un mateix, sobre el seu patronímic o sobre els seus llocs web tot cercant-los amb algun dels motors de recerca, per tal d’avaluar la pròpia presència i rellevància a la xarxa.

De forma similar, un egosurfer és aquella persona que navega per Internet cercant informació d’ella o bé del seu nom, per saber en quants articles apareix alguna cosa sobre ell/a mateix/a.

Aquest terme va ser encunyat per Sean Carton l’any 1995 i va entrar a l’Oxford English Dictionary l’any 1998.”

Font: Viquipèdia [en línia]: l’enciclopèdia lliure. <http://ca.wikipedia.org/wiki/Egosurfing>. [Consulta: 12 novembre 2012]

Entrevista publicada a El Periódico de Catalunya (8 de gener de 2010) per Ernest Alós. «Llucia Ramis: “Barcelona es molt egosurfing”»

La periodista Llucia Ramis ha construït la novel•la guanyadora del Josep Pla, Egosurfing, a partir d’una pràctica a internet (també anomenada Vanity searching o Egose¬arching): buscar informació sobre un mateix. Però els comportaments narcisistes a la xarxa són molts més, i en la seva segona novel•la els transforma en una trama que relaciona una redactora d’un reality, una escriptora d’autoajuda i un acusat de violència domèstica a qui li cau a sobre una bossa d’escombraries.

-Convertir l’experiència d’internet en un gènere literari sembla que es convertirà en una moda.
–Per això no he escrit una novel·la sobre com es busca la gent a internet. Facebook, o Twitter, són efímers. El que és definitiu és com ha canviat la relació entre la gent. Necessitem cridar l’atenció, convertir-nos en el centre de referència per entendre el que passa. Busquem la confirmació que som importants, som uns nens dient mira què he fet.

–Es va donar d’alta al Facebook per escriure la novel·la. ¿No li fa por com la gent s’exhibeix davant de desconeguts?
–El primer que vaig fer va ser advertir a tothom que anés amb compte perquè el que escrivissin era susceptible de sortir a la novel·la. El que veig al Facebook és exhibicionisme pur. La intimitat ja no és possible. Enganxa, però qualsevol se’t cola a casa. Tenim la vida de tothom a casa nostra casa i estem a casa de tothom.

–¿Fa que els seus personatges es relacionin a internet, o que es comportin com ho fa la gent a internet?
–Normalment es diu que la vida virtual imita la real. Volia fer una metàfora a la inversa: ensenyar com la vida real reprodueix la virtual. M’agradava veure quines són les postures de la gent que participa en el Facebook i portar-les a la vida real: l’egocentrisme, la vanitat, la necessitat absoluta que tot el que diguis provoqui una reacció i que tothom estigui pendent de tu. Els personatges, com a internet, expliquen a gent que no coneixen moltes més coses de les que explicarien a la seva pròpia família. Imposten un jo que no és el seu, es vinculen entre si d’una manera molt estranya com passa a les xarxes socials d’internet. I totes aquestes relacions tenen un objectiu en què el jo és el més important: lligar, trobar feina… Es mostren com no són per aconseguir el que volen.

–Diu que a la seva novel·la: la xarxa social és Barcelona.
–Barcelona és una ciutat molt egosurfing. No t’hi pots perdre, al carrer tot està etiquetat, saps que ets al Raval, a la Ciutadella, en un punt Gaudí… No és com un parc temàtic, però una mica sí. Barcelona s’exhibeix com si fos Nova York, París o Londres. Però no ho és. Això d’anar explicant que guai que ets és molt egosurfing. I és una ciutat que evoluciona però que no respecta el que va ser: ja no pots tornar al Poblenou de fa 10 anys.

–A la novel·la també hi apareix la televisió. Entre l’exhibició a internet i la televisiva no hi va tant…
–Entre capítol i capítol hi ha contes sobre la televisió: sobre El diario de Patricia, Gran hermano, els programes de matinada que reparteixen diners… La televisió també ha creat aquesta necessitat de ser famós.

–¿Té por que l’encasellin com a cronista generacional?
–Jo sóc periodista, no tinc imaginació i només sé parlar del que conec.

“Verbrechen.Stories” de Ferdinand von Schirach

Club de Lectura en Alemany
Dilluns 8 de juny a les 19’30h
“Verbrechen.Stories” de Ferdinand von Schirach

Avui el nostre Club de Lectura d’Alemany s’acomiada fins el curs que ve i ho fa comentant la novel·la de Ferdinand von Schirach que en castellà es va traduir com a Crímenes  (editorial Salamandra 2011). En aquest enllaç trobareu l’entrevista que li van fer fa un parell d’anys al diari “El País” i aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents:

verbrechenDer Autor

Von Schirach ist Sohn des Münchner Kaufmanns Robert von Schirach (1938–1980) und Enkel des NS-Reichsjugendführers Baldur von Schirach. Er wuchs in München und Trossingen auf und besuchte das Jesuiten-Kolleg St. Blasien, über das er anlässlich der Missbrauchsfälle im Spiegel schrieb: Nach seinem Studium in Bonn und seinem Referendariat in Köln und in Berlin ließ er sich 1994 als Rechtsanwalt nieder, spezialisiert auf Strafrecht. Von Schirach gilt als „Promi-Anwalt“ und vertrat unter anderen den BND-Spion Norbert Juretzko, ferner Günter Schabowski im „Politbüroprozess“. Er machte im Rahmen der Liechtenstein-Affäre von sich reden, als er Strafanzeige gegen den Bundesnachrichtendienst erstattete oder als er im Namen der Familie des verstorbenen Schauspielers Klaus Kinski Strafanzeige gegen den Berliner Datenschützer erstattete, als dieser der Veröffentlichung der Krankenakte Kinskis zustimmte.

Erst mit 45 Jahren veröffentlichte er seine ersten Kurzgeschichten. Schirach wurde danach schnell zu einem der erfolgreichsten Schriftsteller Deutschlands, dessen Bücher weltweit Bestseller sind und ihn „zu einem international gefeierten Star der deutschen Literatur“ machten. In einem Interview sagte Schirach, ihn interessiere der Literaturbetrieb nicht und die meisten Feuilletonisten und Schriftsteller würden ihn als Fremdkörper in ihrer Welt betrachten. Nach eigener Aussage ist von Schirach Synästhetiker.

Werke
• Verbrechen. Piper, München 2009, ( Kurzgeschichten)
• Schuld. Piper, München 2010, ( Kurzgeschichten)
• Der Fall Collini. Piper, München 2011 El caso Collini. Übersetzung ins Spanische von Maria José Diaz Perez. Salamandra, Barcelona 2013.(Roman)
• Carl Tohrbergs Weihnachten. Piper, München 2012,
• Tabu. Piper, München 2013, (Roman)
• Die Würde ist antastbar. Piper, München 2014 (Essays)

Verfilmungen
Doris Dörrie drehte im Jahre 2012 nach einer Geschichte aus Verbrechen den gleichnamigen Film Glück. Sechs der Kurzgeschichten aus dem Band Verbrechen wurden im April 2013 als Mini-Serie im ZDF unter dem Titel Verbrechen nach Ferdinand von Schirach gezeigt. Als erste deutschsprachige Drama-Serie wurde der Mehrteiler nach Taiwan verkauft, wo Schirachs Bücher Bestseller sind. Die Serie wurde 2014 für den Grimme-Preis nominiert. Das ZDF kündigte im Mai 2013 an, auch Kurzgeschichten aus dem Band Schuld zu verfilmen.

Zusammengestellt aus: http://de.wikipedia.org/wiki/Ferdinand_von_Schirach
Mehr Infos über den Autor:

Ein Interview mit Schirach, das in El País veröffentlicht wurde
http://cultura.elpais.com/cultura/2013/12/04/actualidad/1386179796_387727.html
Ein Gespräch zwischen dem Autor und einem Philosophen im ZDF über das Böse, die böse Tat und seine Fazination:
http://www.zdf.de/ZDFmediathek/beitrag/video/2017656/Ferdinand-von-Schirach-bei-Precht#/beitrag/video/2017656/Ferdinand-

Zu den Stories

Aussagen des Autors zu seinem Werk:
Aus der Rede von von Schirach zur Verleihung des Kleistpreises 2010: „Die Wirklichkeit, von der wir sprechen können, ist nie die Wirklichkeit an sich.“ Heisenbergs Satz habe ich meinem Buch „Verbrechen“ vorangestellt. Ich weiß nicht, ob es eine Verwandtschaft ist – aber es ist das Thema, das mich seit langem beschäftigt: Die Frage nach der Wahrheit, die Wahrheit in der Literatur und die Wahrheit im Strafprozess……..

Ein Literaturkritiker sagte über eines meiner Bücher, es sei „fast annehmbar“, aber doch nur „geborgtes Leben“ und damit „das Gegenteil von Literatur“. Das ist ein interessanter Standpunkt. Eigentlich werden mir fast immer drei Fragen gestellt: Kann jeder zum Mörder werden? Gibt es den perfekten Mord? Und: Sind Ihre Geschichten denn wirklich wahr?
Ja, jeder kann zum Mörder werden, ja, es gibt den perfekten Mord und ja, die Geschichten sind ganz und gar wahr. Aber sie sind nicht wahr, weil sie der Realität entsprechen, sie sind wahr, weil sie Literatur sind. Stellen Sie sich eine vier Meter lange Akte vor, tausende Seiten Polizeiberichte, Vernehmungsprotokolle, Gutachten, Tatortfotos. Stellen Sie sich siebzig Stunden Gerichtsverfahren vor. Und dann nehmen Sie eine Kurzgeschichte. Was ist nun die Wahrheit? Was die Wirklichkeit? Eine kaum 15-seitige Geschichte oder eine vier Meter lange Akte? http://www.tagesspiegel.de/kultur/rede-zum-kleistpreis-jeder-kann-zum-moerder-werden/3088620.html

Worüber wir sprechen könnten
Welche Geschichten haben euch am meisten beeindruckt ? Warum?
Welche Themen werden in den Geschichten behandelt? Notieren Sie einige Themen, die Sie interessiert haben.
VERSTEHEN – In seinem Vorwort schreibt der Autor, dass ihn besonders interessiert herauszufinden, was einem Menschen dazu bewegt, ein Verbrechen zu begehen. Gelingt ihm das? Wo ist das in den Geschichten zu sehen?
Von Schirach über sich selbst: Ich schaue mir gern die Dinge an, wie sie sind. Ich versuche nicht zu urteilen, aber ich versuche es zu verstehen.(Interview mit „Die Welt“, 2.1.12)-Gibt es Übereinstimmungen mit der Haltung des Ich-Erzählers?

SCHULD – Sind die Menschen, die hier dargestellt werden, schuldig? Schirach selbst zitiert einen Onkel. „Die meisten Dinge sind kompliziert , und mit der Schuld ist es so eine Sache.“
WAHRHEIT – Im Anschluss an die Zitate: Was ist ihre Wahrheit? Erfährt der Leser sie? Gibt es eine andere Wahrheit als die juristisch Feststellbare? Gibt es eine literarische Wahrheit? Sollte man unterscheiden zwischen „geborgtem Leben“ und Literatur?
DAS BÖSE – Gibt es in den Geschichten das Böse? Gibt es böse Menschen?
GERECHTIGKEIT – Was erfährt der Leser über die Justiz? Welche Rolle spielt die Gerechtigkeit?
STRAFE – Erscheint euch eine Gefängnisstrafe bei den beschriebenen Verbrechen sinnvoll? Was ist überhaupt der Sinn von Strafe? (Vgl. S. 17)
LITERATUR – Wie würdet ihr den Stil beschreiben?
Handelt es sich bei den Geschichten um Krimis? Inwieweit oder inwieweit nicht? Was verändert sich durch die Tatsache, dass die ermittelnde Hauptperson eine Rechtsanwalt und kein Kommissar oder Detektiv ist?
Aus welcher Perspektive werden die Verbrechen geschildert und was bedeutet das für ihre Darstellung?
Die Literarische Welt hat geschrieben: »Um die Vielschichtigkeit einer Tat geht es ihm. Sie beschreibt er nüchtern, wortkarg und immer so, dass der Leser am Ende Verständnis, fast Mitleid mit dem Täter hat.« – Sind Sie mit dieser Meinung einverstanden?
Iris Aalanyali: Das haben wir uns aber anders vorgestellt. In: Die Welt, 5. 4. 13: Das Aufregende an Schirachs Erzählungen ist sein Respekt, fast eine Zuneigung, für das deutsche Rechtssystem, die in den Erzählungen mitschwingt. Und die Erkenntnis: So wie Krimileser wollen auch Richter Geschichten hören. Sie wollen einen Angeklagten verstehen können – um seiner Tat mit der Flexibilität begegnen zu können, die die Paragrafen durchaus zulassen. Finden Sie Belege für diese „Zuneigung zum deutschen Rechtssystem“ und seine Flexibilität.

Lectures paral·leles
Ernest Hemingway, The killer’s story – in Bezug auf die Geschichte Notwehr

Viel Spaß bei der Lektüre !
Claudia Kalász

Coneixent una mica millor Pla

Avui publiquem una nova recomanació que ens ha fet arribat la Magda, integrant del Club de Lectura Obert de la biblioteca. Es tracta del llibre La Vida lenta: notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964) de Josep Pla, que trobareu disponible a la secció de biografies.

Recordeu que enguany vam dedicar una sessió especial del nostre club a l’obra Viaje en autobús d’aquest escriptor empordanès.

Us deixem sense més preàmbuls amb el post de la Magda. L’original fotografia que l’acompanya també és obra seva:

foto“Novetat a la biblioteca és aquest document, les anotacions diàries de Josep Pla, notes telegràfiques, seques i contundents del dia a dia en els anys 1956, 1958 i 1964.

Poques línies per resumir el dia, la primera paraula és per situar el lloc (el mas, Atenes, Marsella, Gènova, Ginebra, Barcelona, Viena…) i el que segueix són anotacions constants sobre el clima, el fred al mas, el Garbí i la Tramuntana, les visites, les converses, el que s’ha menjat i el que s’ha begut, l’hora de llevar-se i la d’anar a dormir, les nits d’insomni i les de treball, les visites a la mare i al dentista, els viatges resumits en poques paraules, balls de sardanes, els llibres llegits o rellegits, les impressions sobre els coneguts o el qui acabava de conèixer, alguna pinzellada sobre la situació política i les opinions pròpies o d’altres i, una vegada i altre, la sensació de pèrdua de temps.

L’edició aporta la informació dels articles dels quals parla l’autor, d’aquells que comenta que ha d’enviar per publicar i també d’aquells que potser no passaran la censura. El que en els diaris és una curta frase sobre el país visitat o sobre algun personatge cèlebre, l’anotació al marge ens permetrà trobar el fruït madur, és a dir, l’article acabat. Així trobem la frase “A la tarda a l’hotel acabo l’article sobre la unitat d’Europa”, i la nota al marge de pàgina ens porta al que serà l’article acabat “Calendario sin fechas: Ante la Europa que nace”.

Personalment m’ha sorprès com des de la rutina del dia passat al llit, doncs l’insomni nocturn fa que es llevi per la tarda, i després de dies d’aquesta rutina de llevar-se per la tarda, passa a llevar-se, agafar el tren que el portarà al vaixell que el durà fins un altre ciutat o un altre país.

Obsessiu observador, inesgotable narrador, les impressions recollides en aquestes llibretes de petit format porten la seva signatura inconfusible, el retrat de l’època, del lloc, dels personatges que el van envoltar, de la gastronomia, les dones, tot en petit format però no per això menys profund, com ho és l’anotació de l’1 d’abril de 1964:

Tal dia com avui fa 25 anys que s’acabà la guerra: 25 años de paz -és a dir, de misèria, de policia i d’indignitat.

Convenient llegir-lo a poc a poc, per poder assaborir les frases en tot el seu contingut.

@MagdaRevetllat

“Al morir el Quijote” d’Andrés Trapiello

Club de Lectura Obert
Dilluns 18 de maig a les 19’30h
“Al morir el Quijote” d’Andrés Trapiello

trapielloL’autor

Andrés Trapiello és novel·lista, poeta i dietarista. Va néixer a Manzaneda de Torío (Lleó) l’any 1953, però viu a Madrid des del 1975. És autor de vuit novel·les, entre les quals destaquen ‘El buque fantasma’ (Premi Internacional de Novel·la Plaza & Janés, 1992), ‘Los amigos del crimen perfecto’ (Premi Nadal, 2003; Premi a la Millor Novel·la Estrangera, 2005 Pequin), ‘Al morir don Quijote’ (Premi de Novel·la Fundación José Manuel Lara, 2005; Prix Littéraire Européen Madeleine Zepter, París, 2005), ‘Los confines’ i ‘Ayer no más’ (escollida ‘millor novel·la 2012’ pels lectors del diari ‘El País’).

També és autor d’un llibre sobre els maquis a Madrid (‘La noche de los Cuatro Caminos’) i d’un diari titulat ‘Salón de pasos perdidos’, del qual se n’han publicat divuit volums. Com a assagista ha publicat, entre d’altres, ‘Las vidas de Miguel de Cervantes’, ‘El arca de las palabras’, ‘Imprenta moderna (1874-2005)’ y ‘Las armas y las letras’, llibre que publicà l’any 1994 i que revisà al 2010.

Els seus llibres de poemes han estat reunits en ‘Las tradiciones’, volum que fou seguit per ‘Acaso una verdad’ (Premio Nacional de la Crítica) i ‘Segunda oscuridad’.

També ha merescut el Premi de les Lletres de la Comunitat de Madrid, i el de Castella i Lleó al conjunt de la seva obra.

L’obra

Andrés Trapiello fa un homenatge a l’obra més important de la literatura espanyola en ‘Al morir el Quijote’. L’autor lleonès ressuscita als personatges que Cervantes va abandonar sense donar fi a la seva historia. Són personatges secundaris dintre de la història protagonitzada per l’hidalgo de la Manxa, però que també mereixen la seva pròpia novel·la.

Un cop mort el Quixot, aquests personatges van quedar orfes, però Andrés Trapiello els rescata i ens explica com van viure la resta de les seves vides a través d’una novel·la marcada per la ironia, la malenconia i l’amor. Per tant, una novel·la valenta que s’atreveix a continuar una de les obres més importants de la literatura mundial.

Els personatges

Tota la informació que apareix a la novel·la ve donada pels personatges que van estar presents a les aventures del Quixot, com Sancho, el sacerdot i el barber. També apareixen els personatges que van participar en la vida quotidiana de l’hidalgo, como la mestressa i la neboda) o algun personatge que coneix la primera sortida del Quixot, com el Sansón Carrasco.

Suggeriments per a la lectura

• Andrés Trapiello és autor d’una biografia de Cervantes i ha escrit diverses obres que parlen de la seva obra. Què podem aprendre del Quixot i del seu autor llegint ‘Al morir el Quijote’?

• L’autor posa una especial atenció en mantenir la versemblança de la seva història, recreant l’època amb una exactitud poc habitual. Creus que la reconstrucció de l’època és adient?

• L’Andrés Trapiello, amb la seva revisió del Quixot, renova el passat. A partir d’ara, els personatges de la novel·la de Cervantes ja tenen la seva pròpia historia. Els lector del club hauran d’analitzar aquesta renovació del passat.

• Aquesta novel·la és un clar exemple de hipertextualitat. Saps què significa aquesta paraula? Podries posar més exemples d’hipertextualitat?

No us perdeu el còmic “Amarillo”

La Magda, una de les integrants del nostre Club de Lectura Obert, ens ha fet arribar una fantàstica recomanació sobre el còmic Amarillo, que podeu trobar a la vostra disposició a la planta d’entrada de la biblioteca.

El guionista d’aquest còmic, Juan Díaz Canales, juntament amb el dibuixant Rubén Pellejero, serà el responsable de donar vida a la nova versió de Corto Maltés que apareixerà a les llibreries a l’octubre d’aquest any. Amb aquesta recomanació podreu conèixer el seu estil:

amarilloRecentment ha arribat a la biblioteca Amarillo, la cinquena edició de la sèrie de còmic a càrrec de Díaz Canales i Guarnido amb la nova aventura de Blacksad, el gat detectiu.

Si bé el protagonista és peculiar, el món en el que es mou no ho és menys: animals de tot tipus, o gairebé, que vesteixen roba humana i viuen a cases i pisos, condueixen cotxes i tenen les mateixes febleses que nosaltres.

Les aventures mostren escenaris diversos: tavernes i bars de no molt bona reputació, carrers elegants i carrerons on més val no entrar, aeroports, carreteres i per descomptat bellíssimes dones, pistolers, policies i els grans temes de tota trama: l’amor, l’amistat, la mort, els diners…

No cal dir que en aquesta cinquena aventura el color groc és el gran protagonista, un element que acompanyarà aquest gat elegant -algun gat no ho és?- al llarg de tota la trama, coneixerà gent que l’ajudarà, i altre cop haurà de resoldre un cas doncs ell serà el primer sospitós.

Un poeta, un novel·lista i el que creu que és l’obra de la seva vida, una bella gateta, cotxes cars i motoristes que no entenen la vida sinó és damunt una moto, tot això trobareu en llegir Amarillo.

Miau.

@MagdaRevetllat

“Aus dem Schneider” de Katrin Askan

Club de Lectura en Alemany
Dilluns 11 de maig a les 19’30h
“Aus dem Schneider” de Katrin Askan

Avui dedicarem la sessió del nostre Club de Lectura d’Alemany (que és la penúltima d’aquest curs 2014-2015) a l’escriptora berlinesa contemporània Katrin Askan, nascuda a la part oriental de la ciutat el 1966. Segons ha explicat la pròpia autora en diverses ocasions, als 12 anys ja tenia molt clar el que volia ser: especialista als estudis cinematogràfics de la DEFA. Malauradament, li va ser assignada una plaça de formació com a ajudant mèdic sanitari.

Al 1986 va decidir fugir a Berlin Occidental, on va estudiar Filosofia i Filologia Alemanya a la Freie Universität Berlin.  Totes aquestes peripècies les va explicar anys més tard a la novel·la que comentem avui al nostre club Aus dem Schneider (Salir de apuros).  Des del 1998, any en el qual va rebre el Premi Friedrich Hölderlin de la ciutat de Bad-Homburg, resideix a Colònia.

Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents:

askan_Página_1askan_Página_2askan_Página_3

“Meglio morti” de Marcello Fois

Club de Lectura en Italià
Dimarts 5 de maig a les 19h
“Meglio morti” de Marcello Fois

Avui dediquem la sessió del nostre Club de Lectura en Italià a l’escriptor, guionista i dramaturg Marcello Fois. Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents:

Marcello Fois, nato a Nuoro nfoisel 1960, vincitore del Premio Italo Calvino 1992, vive e lavora a Bologna. Tra le sue pubblicazioni si ricordano: Falso gotico nuorese (Condaghes, 1993), Picta (Premio Calvino, 1992), Gente del libro (Marcos y Marcos, 1995-96), Il silenzio abitato delle case (Mobydick, 1996), Nulla (Il Maestrale, 1997), Sheol (Hobby&Work, 1997 e L’Arcipelago Einaudi, 2004 ), Sempre caro (Frassinelli e Il Maestrale, 1998 e Einaudi, 2009), Gap e Sangue dal cielo (Frassinelli, 1999 e Einaudi, 2010), Ferro Recente e Meglio morti (usciti negli Einaudi Tascabili nel 1999 e nel 2000, già precedentemente pubblicati da Granata Press), Dura madre (Einaudi, I coralli, 2001 ed Einaudi Tascabili, 2003 ), Piccole storie nere (L’Arcipelago Einaudi, 2002 e ET Scrittori, 2010), Memoria del vuoto (premio Super Grinzane Cavour 2007, premio Volponi 2007 e premio Alassio 2007), Stirpe (Einaudi, 2009 e 2011), Nel tempo di mezzo (Supercoralli, 2012 e Super ET, 2013) e L’importanza dei luoghi comuni (L’Arcipelago Einaudi, 2013). Ha scritto due racconti per le antologie Crimini (Einaudi Stile libero, 2005), Crimini italiani (Einaudi Stile libero, 2008) e L’altro mondo (ET, 2011). Nel 2006 ha pubblicato la raccolta di poesie L’ultima volta che sono rinato. Con Il tempo di mezzo nel 2012 è stato finalista al Premio Campiello e al Premio Strega. È fra gli autori di Scena padre (Einaudi 2013) e dell’antologia benefica Sei per la Sardegna (Einaudi 2014, con Francesco Abate, Alessandro De Roma, Salvatore Mannuzzu, Michela Murgia e Paola Soriga). Ha inoltre curato l’antologia Undici per la Liguria (Einaudi, 2015).