“El cor de les tenebres” de Joseph Conrad

Club de Lectura Obert
Dilluns 16 de juny a les 19’30h
“El cor de les tenebres” de Joseph Conrad

elcordelestenebresAvui farem la darrera sessió del curs del nostre Club de Lectura Obert. Comentarem un clàssic de la literatura universal, que va ser adaptat al cinema amb gran èxit sota el títol d’Apolypse now.

Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents al club.

Autor/a
Joseph Conrad era el pseudònim de Teodor Josef Konrad Korziowski nascut a Berdicev, Ucraïna 1857 i mort a Bishopsbourne, Gran Bretanya l’any 1924. Va emigrar de jove a França on es va enrolar a la marina. L’any 1886 va obtenir la ciutadania britànica. L’any 1895 va publicar la seva primera novel·la La bogeria d’Almayer, tot i que no seria fins anys després quan triomfaria amb Lord Jim, on recollia en part les seves experiències com a mariner a l’Oceà Índic i al Pacífic. Posteriorment publicaria, entre d’altres, El cor de les tenebres, L’agent secret, El mirall del mar i Nostromo. El tema preferit i fonamental de l’obra de Conrad és la soledat de l’individu que es veu enfrontat als cops del destí –molts cops representat metafòricament pel mar. L’heroi de Conrad acostuma a ser un home marginat, un fugitiu que torna sempre, ha de lluitar de manera estoica, però també cegament conta el destí. Així i tot la tècnica narrativa de Conrad li permet no caure en el patetisme o el melodrama, mostrant els personatges dins d’un ambient ambigu i fred.

Durant l’any 2007, amb motiu de la commemoració dels 150 anys dels seu naixement, es reeditaren un seguit de les novel·les, a més de llibres de caire biogràfic. De tots ells destaquem: Las vidas de Joseph Conrad (Lumen) de John Stape i Joseph Conrad, el hombre de ninguna parte (Belacqva) de Juan Gabriel Vásquez.

Obra

A finals del segle XIX, un jove oficial de marina anomenat Marlow rep un curiós l’encàrrec d’una companyia colonial. L’arribada de marfil està aturada des d’una de les bases de la companyia que hi ha en el riu Congo. El cap de l’explotació, un home anomenat Kurtz, no dóna cap senyal d’obeir les ordres que rep de la metròpoli, i fins i tot ha creat un món propi on els indígenes consideren Kurtz el seu déu vivent. Marlow aconsegueix arribar a la plantació i, tot i la desesperació dels indígenes, s’endú Kurtz. Finalment, Marlow llegeix les cartes de Kurtz a la seva promesa on es fa una idea de què pot haver succeït.

Els personatges
Kurtz: personatge enigmàtic alhora que força fascinant, a qui coneixen sobretot per les seves cartes. Tot i que la companyia colonial confiava en ell per tirar endavant els seus projectes econòmics, Kurtz desobeeix la companyia i crea el seu propi món.
Marlow: oficial de la marina, fascinat per un gran riu africà –el Congo- rep l’encàrrec de la companyia de pujar riu amunt , esbrinar per quins motius no arribat el preuat marfil i posar ordre a la situació creada per Kurtz, a qui ha de tornar a la “civilització” europea.
L’arlequí: personatge curiós que representa amb el seu llenguatge, el seu origen i sobretot la seva vestimenta esparracada, la bogeria i el surrealisme dins d’un món – el de Kurtz – totalment embogit.

 

Suggeriments per a la lectura

• Quines són les principals diferències que trobem entre l’obra de Conrad i la pel·lícula de Coppola ?
• Per quina raó Willard acaba admirant al coronel Kurtz ? I els indígenes ?
• Quin paper juga el destí en aquestes obres ?
• Quina relació creus que hi ha entre l’arlequí – a la novel·la – i el fotògraf al film ? Quin paper desenvolupaven ?
• Quin sentit pren el riu en les dues obres ?
• Quina relació establiries entre el fenomen del colonialisme i la guerra del Vietnam ?
• Coneixes algun altre film inspirat en l’obra de Conrad ?

“Looking for Richard” d’Al Pacino

La Claqueta
“Looking for Richard” d’Al Pacino
Dimarts 10 de juny a les 19h

lookingEl nostre espai de cinefòrum La Claqueta s’acomiada fins a la tardor que ve, projectant el film amb el qual Al Pacino es va estrenar com a director. Aquí teniu el full de sala que repartirem avui entre els assistents.

Fitxa tècnica. Director: Al Pacino. Productors: Michael Hadge i Al Pacino (Jam Productions) per Fox Searchlight Pictures Guió: Al Pacino i Frederic Kimball a partir Ricard III de William Shakespeare. Música: Howard Shore. Fotografia: Robert Leacock, Nina Kedrem, John Kranhouse i Steve Confer. Muntatge: Pasquale Buba, Andre Ross Betz, Ned Bastille i William A. Anderson. Any de producció: 1996. País: Estats Units. Durada: 112 minuts.

Intèrprets: Ricard de Gloucester, futur Ricard III (Al Pacino); reina Elisabet Woodville (Penelope Allen); rei Eduard IV (Harris Yulin); Lady Anne (Wynona Ryder); Lord Hastings (Kevin Conway); Duc de Clarence, germà de Ricard i rei Eduard (Alec Baldwin); Enric, comte de Richmond (Aidan Queen); Duc de Buckingham (Kevin Spacey); Lord Stanley (Larry Bryggman); Rivers, germà de la reina Elisabet (Madison Arnold).

El cinema ha dut a terme nombroses adaptacions de les obres de William Shakespeare. El préstec interminable d’arguments escrits pel dramaturg britànic ha fet que se’l considerés el primer gran guionista de la història del cinema. I donant una ullada al panorama cinematogràfic de l’any 1996, en què el famós actor nord-americà Al Pacino debuta com a director de cinema amb la seva singular i personal adaptació de Ricard III, ens podem adonar de la vitalitat de l’obra de Shakespeare a les grans pantalles. Així ens trobem amb importants versions cinematogràfiques d’Otel·lo (1995, Oliver Parker), Romeu i Julieta (1996, Baz Luhrman) o Hamlet (1996, Kenneth Branagh).

Més enllà de la popular adaptació a càrrec de l’actor i director britànic Laurence Olivier a Ricard III l’any 1955, la versió lliure i autorreflexiva de Ricard III d’Al Pacino a Looking for Richard comparteix temps amb l’esplèndida versió modernitzada Richard III del mateix any a càrrec del cineasta britànic Richard Loncraine. Una versió ambientada en uns imaginaris anys 30, sota una estètica militarista i filofeixista, amb un genial Ian McKellen en el paper de Ricard de Gloucester, instigador sense escrúpols que vol apoderar-se de la corona d’Anglaterra en mans del seu germà rei Eduard, a partir de la versió teatral del clàssic de Richard Eyre.

Al Pacino, format en l’Actors Studio novaiorquès i forjat en els escenaris teatrals, debutava en el cinema als anys setanta com a actor mentre interpretava alhora una versió de Ricard III en qualitat de membre de la companyia teatral de David Wheeler. En el seu debut com a director cinematogràfic s’ajunta, entre altres, amb l’actor i escriptor Frederic Kimball per resseguir de nou les passes de l’obra de Ricard III. A Looking for Richard pretén buscar els seus significats, comprendre el text, plantejar dubtes, fer-ne una lectura contemporitzadora o trobar una manera d’apropar-se a aquesta obra històrica de Shakespeare tenint en compte els seus riscos i dificultats.

Es tracta d’un enfocament heterogeni en un relat híbrid que indaga en el teatre dins del teatre i també les relacions del cinema i el teatre. El plantejament d’Al Pacino està molt proper al documental al filmar el propi procés creatiu de la posada en escena del clàssic Ricard III amb els consegüents assaigs i preparatius. Un reportatge que compta amb la veu off d’ell mateix, convertit en narrador, mentre es desconstrueix a si mateix en el que podria ser un autoretrat. També busca la petjada de Shakespeare en la gent del carrer, en escolars, o en diversos actors familiaritzats amb l’obra del geni anglès a través d’entrevistes a actors britànics com Kenneth Branagh, Kevin Kline, Vanessa Redgrave, John Gielgud, Derek Jacobi o James Earl Jones.

El marc històric és La Guerra de les Dues Roses (1455-1485), guerra civil a Anglaterra entre la casa dels Lancaster i els York. Els Lancaster perden i són desplaçats del poder i Eduard de York és proclamat rei amb el recolzament dels seus germans Ricard de Gloucester i Clarence. Segurament que el Ricard III històric, així com la seva aparença física, no es deurien assemblar massa al que esbossa Shakespeare a Ricard III. Però això li serveix al dramaturg per crear un personatge tan ambiciós com sinistre i de complexió deforme per associar les deficiències físiques amb un seguit de qualitats criminals, igual que un monstre de trets perversos, exponent de la maldat personificada.

Ricard de Gloucester és deforme, està mal fet, com diu ell mateix. És geperut, tolit i camina coixejant. L’ambició de Ricard per arrabassar el poder al seu germà, el rei Eduard, no té límits. Conspirador que recorre a tota mena de tripijocs canalles com buscar l’enemistat entre germans o, directament, el fratricidi. Incapacitat per ser un bon amant, arranca en matrimoni amb una exasperada pantomima romàntica a lady Anne, la vídua del rei de la casa dels Lancaster deposat i assassinat per ell mateix. L’instigador a l’ombra, Ricard, és ajudat per traïdors i sequaços en els quals delega els crims mentre escampa injúries i elimina tota mena d’obstacles que es puguin oposar a les seves ànsies reials, sense mala consciència ni remordiments, convertint la cort en un escorxador, fins i tot després de la seva pròpia coronació.

Després d’interpretar el paper del geperut Ricard III, Al Pacino es posaria en la pell d’un altre personatge shakespearià tan potent com el jueu Shylock a El mercader de Venècia (2005, Michael Radford).

Joan Millaret Valls

 

Un Ricard III molt particular

Dimarts 10 de juny el nostre espai de cinefòrum La Claqueta s’acomiada fins al curs que ve.  Projectarem un film d’Al Pacino protagonitzat per ell mateix juntament amb Alec Baldwin, Kevin Spacey, Winona Ryder i Aidan Quinn.

Es tracta de Looking for Richard, un documental que mostra el procés de representació de la coneguda obra de William Shakespeare Ricard III.

Aquí teniu un tastet de la pel·lícula:

“In nome della madre” d’Erri De Luca

In-nome-della-madre

Club de Lectura d’Italià
Dimarts 3 de juny a les 19’00h
“In nome della madre” d’Enri de Luca

El nostre Club de Lectura d’Italià s’acomiada avui  fins a l’octubre que ve. A part de ser la darrera del curs 2013-14, aquesta és una sessió força especial per dos motius. En primer lloc perquè es  fa en dimarts en comptes del primer dilluns de mes i en segon lloc perquè es comentarà la novel·la In nome della madre d’Enri de Luca (enlloc de la lectura que es va programar inicialment Il visconte dimezzato d’Italo Calvino). Aquí teniu la fitxa que es repartirà entre els assistents:

Erri De Luca

Note sull’Autore e la sua opera

Erri De Luca è nato a Napoli nel 1950. Ha pubblicato con Feltrinelli: Non ora, non qui (1989), Una nuvola come tappeto (1991), Aceto, arcobaleno (1992), In alto a sinistra (1994), Alzaia (1997, 2004), Tu, mio (1998), Tre cavalli (1999), Montedidio (2001), Il contrario di uno (2003), Mestieri all’aria aperta. Pastori e pescatori nell’Antico e nel Nuovo Testamento (con Gennaro Matino, 2004), Solo andata. Righe che vanno troppo spesso a capo (2005), In nome della madre (2006), Almeno 5 (con Gennaro Matino, 2008), Il giorno prima della felicità (2009), Il peso della farfalla (2009), E disse (2011) e I pesci non chiudono gli occhi (2011). Per “I Classici” Feltrinelli ha curato Esodo/ Nomi(1994), Giona/ Ionà (1995), Kohèlet/ Ecclesiaste (1996), Libro di Rut (1999), Vita di Sansone (2002), Vita di Noè/ Nòah (2004) e L’ospite di pietra di Puškin (2005). Per gli “Audiolibri” Emons/Feltrinelli, In nome della madre letto da Erri De Luca (2010). Tra i suoi libri più recenti, Le sante dello scandalo (Giuntina, 2011).

“Eine Frau, eine Wohnung, ein Roman” de Wilhelm Genazino

Club de Lectura d’Alemany
Dilluns 2 de juny a les 19’30h
“Eine Frau, eine Wohnung, ein Roman” de Wilhelm Genazino

genazino

Avui al nostre Club de Lectura d’Alemany s’acomiada fins a l’octubre. A mitjans de setembre anunciarem les dates per a les inscripcions del curs que ve.

Aquesta darrera sessió està dedicada al periodista i escriptor alemany Wilhelm Genazino i la seva novel·la Eine Frau, eine Wohnung, ein Roman que de moment ha estat traduïda al francès, el castellà, el polonès, el xinès i l’hebreu. Aquesta és la fitxa del llibre que ha el·laborat la conductora del club:

Wilhelm Genazino: Eine Frau, eine Wohnung, ein Roman. (2003) Roman. München: dtv, 2005, 160 Seiten. Übersetzt von Carmen Gauger: Una mujer, una casa, un libro. Galaxia Gutenberg, 2004.

Der Autor

Wilhelm Genazino wuchs in einfachen Verhältnissen in Mannheim auf. Nach dem Abitur studierte Genazino Germanistik, Philosophie und Soziologie an der Johann Wolfgang Goethe-Universität in Frankfurt am Main. Nach Abschluss arbeitete er als freier Journalist und Redakteur. Er war bis 1971 Redakteur bei der Frankfurter Satire-Zeitschrift Pardon und von 1980 bis 1986 Mitherausgeber der Zeitschrift Lesezeichen. Seit Anfang der 1970er Jahre erwirbt er seinen Lebensunterhalt als freiberuflicher Schriftsteller. Er lebt in Frankfurt a. M.

Auswahl einiger Preise:

1990 für seinen Roman Der Fleck, die Jacke, die Zimmer, der Schmerz den Literaturpreis der Stadt Bremen,

1995 den Solothurner Literaturpreis

1998 den Großen Literaturpreis der Bayerischen Akademie der Schönen Künste,

2001 den Kranichsteiner Literaturpreis für sein Gesamtwerk

2003 den Kunstpreis Berlin. 2004 erhielt er den bedeutendsten deutschen Literaturpreis, den Georg-Büchner-Preis von der Deutschen Akademie für Sprache und Dichtung in Darmstadt.

2007 Kleistpreis

2013: Kasseler Literaturpreis für grotesken Humor Genazino wurde in den späten 1970er Jahren bekannt durch seine Abschaffel-Trilogie über das Innenleben eines isoliert lebenden kleinen Angestellten. In seinen Romanen und Essays greift er einzelne Bilder aus dem unscheinbaren Alltag heraus und beschreibt sie minutiös. Seine Beschreibungen resultieren aus einer zeitlich gedehnten Betrachtung von konkreten Einzelheiten. Auf diese intensive Art der Wahrnehmung bezieht sich der Titel seines Essays Der gedehnte Blick. Neben seinen Romanen und Essays hat er auch zahlreiche Hörspiele verfasst. Continue reading

Viure en una casa pròpia, escriure una novel·la i conquerir una dona

unacasaDilluns farem la darrera sessió del curs del Club de Lectura d’Alemany i parlarem de la novel·la Una Mujer, una casa, una novela de l’escriptor alemany  Wilhelm Genazino. El títol original del llibre és  Eine Frau, eine Wohnung, ein Roman.

L’argument del llibre és el següent: un jove de disset es disposa a accedir a l’univers dels adults de la seva mà, que té al cap que  el noi comenci a treballar. Ell però té uns altres projectes per deixar enrere l’adolescència i porta una doble vida: a les nits escriu cròniques periodístiques per a diaris locals sense que ningú no ho sàpiga. Els seus somnis són conquerir una dona, viure a una casa pròpia i escriure una novel·la. El que més li agrada al món és la literatura, el sexe, l’amor, els concerts de rock i els mítings sindicals.

Genazino (Mannheim, 1943)  és un dels representants de la generació del 68. Col·laborador habitual de la revista satírica “Pardon” explica sobre l’humor i l’escriptura a una entrevista concedida fa uns anys al diari “El País”:  “El humor siempre está en medio; bueno, no siempre ha sido así. Se ha incorporado en los últimos años. Mejor diría: la ironía. Más que nada quiero transmitir una sensación cómica, no el humor de los chistes, sino una sensación que se acerca a la comicidad y la ironía”.

“El ilusionista” de Neil Burger

La Claqueta
“El ilusionista” de Neil Burger
Dimarts 27 de maig a les 19h

La Claqueta s’acomiada fins a la tardor amb una pel·lícula del director nord-americà Neil Burger . Aquí us deixem amb el full de sala que repartirem avui entre els assistents.

Fitxa tècnica. Direcció: Neil Burger. Productorilusionistaes: Yari Film Group, Bob Yari Productions, Michael London Productions, Stillking Films i Contagious Entertainment. Productors: Brian Koppelman, David Levien i Ted Liebowitz. Co-productors: David Minkowski i Matthew Stillman. Guió: Neil Burger a partir relat de Steven Millhauser Eisenheim The illusionist. Fotografia: Dick Pope. Muntatge: Naomi Geraghty. Música: Philip Glass. Any de producció: 2006. País: Estats Units. Durada: 110 minuts. Títol original: The illusionist. Nominació als Oscar a millor fotografia.

Repartiment. Eduard Abramovich, “Eisenheim” (Edward Norton); príncep Leopold (Rufus Sewell); Duquessa Sophie von Teschen (Jessica Biel); cap de la policia Walter Uhl (Paul Giamatti); Jurka (Jake Wood); manager Josef Fischer ( Eddie Marsan).

A Viena, capital de l’imperi austro-hongarès, inicis del segle XX, l’inspector en cap de la policia Uhl (Paul Giamatti) es disposa a detenir Eduard Abramovich, més conegut com mag “Eisenheim”(Edward Norton), durant una de les seves actuacions enmig d’un auditori emmudit davant el truc d’il·lusionisme que comença a desplegar. L’acusen d’amenaces a l’emperador i d’impostor davant les protestes del públic.

El policia actua seguint ordres del príncep Leopold (Rufus Sewell), el qual ha denunciat a “Eisenheim” d’amenaces a l’emperador i acusacions d’impostor. El príncep hereu vol saber al preu que sigui les trampes que fa servir el mag en els seus fascinants espectacles, encara que el que més el preocupa és conèixer la relació de ”Eisenheim” amb la duquessa Sophie von Teschen (Jessica Biel), promesa de Leopold.

A partir d’aquí s’obra un gran flashback que ens il·lustrarà sobre la gestació i la vida artística d’Abramovich en què semblava barrejar-se la història amb la llegenda. De ben jovenet sembla dotat de poders especials, sobrenaturals, i s’enamora d’una joveneta de la noblesa Sophie von Teschen. Però aquest amor adolescent serà un amor prohibit, i·lícit, mentre ells s’esforcen en burlar els impediments per poder somniar en fugir plegats.

Això ens porta a una rocambolesca història romàntica d’amors contrariats ambientada en el món de la màgia i l’il·lusionisme que es barrejarà, també, amb intrigues de palau i foscos interessos polítics i dinàstics a càrrec de l’ambiciós Leopold. Diversos ingredients que es combinaran, a més, amb elements de thriller policíac. Un thriller carregat de misteri a remolc de la cerca de l’inspector Uhl per desemmascarar l’il·lusionista “Eisenheim”. En un film d’intriga i màgia no podria faltar l’enginyós joc de les disfresses amb les inevitables confusions d’identitat gràcies a personatges d’incògnit que només fan que despistar-nos.

El cinema, art de la ficció i de la mentida representada com a veritat manté una familiaritat evident amb la màgia i l’il·lusionisme en què allò increïble es fa realitat als nostres ulls. Per això, una pel·lícula sobre la pantomima de la màgia resulta tan propera a l’art de la màgia del cinema, dues arts que hipnotitzen a l’espectador. Així tenim desaparicions i aparicions gràcies a complexos i elaborats trucs i actuacions brillants com, per exemple, visions ectoplasmàtiques, és a dir, fantasmes o esperits de morts revifats. Igual que en un film fantàstic.

La música de Philip Glass acompanya atmosfèricament aquests moments de suspensió d’incredulitat en els espectacles de màgia que ens acosta al territori del fantàstic i allò increïble. Mentre que la cuidada i exquisida ambientació i una vaporosa fotografia li donen a la pel·lícula també una sumptuosa pàtina d’època que ens permet viatjar al passat amb total subjugació, com si ens endinséssim, en ocasions, en un conte meravellós.

Com passa sovint a Hollywood, quan algunes pel·lícules repeteixen mateix o semblant argument que altres de forma quasi simultània, El ilusionista seria la resposta en clau més modesta a l’ambiciosa El truco final/The prestige (2006, Christopher Nolan), segons la novel·la homònima del britànic Christopher Priest. D’altra banda, el mag “Eisenheim” d’El ilusionista sembla inspirar-se en el mentalista vienès d’origen jueu Erik Jan Hanussen (1889-1933), amic dels nazis alemanys i que va morir possiblement ajusticiat per la Gestapo. Aquest hipnotista, cabaretista i astròleg molt famós a l’època ha inspirat fins i tot pel·lícules com Hanussen (1988, Istvan Szabo) o Invencible (2001, Werner Herzog).

Tampoc es pot obviar en la caracterització del ficcional “Eisenheim”, la influència del mag més popular de la història, “Harry Houdini”, nom artístic d’Eric Weisz (1874-1926). “Houdini”, d’origen hongarès i jueu, va ser el pare de l’il·lusionisme modern, especialitzat en la branca de l’escapisme. El sobrenom el va triar ben jove com a homenatge al mag francès Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871), degà de la màgia moderna.

El mag “Houdini” ha estat un personatge molt visitat en cinema amb pel·lícules com El gran Houdini (1953, George Marshall). I la seva tasca com a desemmascarador d’impostors i falsos mèdiums, desacreditant rivals fraudulents, podria haver prestat arguments a la trama de la pel·lícula El ilusionista.

I moguts a trobar paral·lelismes amb personatges històrics, també resultaria plausible la comparació entre el príncep hereu vienès Leopold d’El ilusionista amb l’arxiduc Rudolf d’Àustria-Hongria, suïcidat misteriosament al seu pavelló de caça el 1889.

 Joan Millaret Valls

Amor i màgia

El proper dimarts al nostre espai de cinefòrum La Claqueta projectarem el film El Ilusionista  de Neil Burger. Els seus protagonistes són Edward Norton, Paul Giamatti , Jessica Biel  i Rufus Sewell.

Es tracta d’una adaptació del relat curt Eisenheim the Illusionist de l’escriptor nord-americà Steven Millhauser, guanyador del premi Pulitzer el 1997 pel seu llibre Martin Dressler : historia de un soñador americano.

La sinopsi del film és aquesta: Eduard Abramovich torna a la Viena del 1900 convertit en el misteriós Eisenheim i captiva el públic amb els seus espectacles de màgia i il·lusionisme. Els seus poders sobrenaturals arriben a oïdes del príncep hereu Lopold, un home escèptic que assisteix a l’espectacle acompanyat de la seva promesa, la bella i sofisticada Sophie von Teschen. Tot sospitant un frau per part d’Eisenheim, el príncep encarrega al perspicaç inspector de policia Walter Uhl que el vigili estretament.

Aquí us deixem amb un tràiler de la pel·lícula en versió original amb subtítols en castellà:

http://www.youtube.com/watch?v=HUmXqq4u8vY

Roses que enganyen

453px-Juana_Inés_de_la_CruzSor Juana Inés de la Cruz va ser la protagonista de la sessió del nostre Club de Lectura Obert de dilluns. Recordeu que el club s’acaba el mes que ve i que a mitjans de setembre començaran les inscripcions per al curs que ve.

Ara que ja és primavera us volem mostrar un poema que aquesta monja i escriptora del Barroc va dedicar a la rosa. Per cert, sabíeu que els bitllets de dos cents pesos mexicans porten la imatge de Sor Juana?

Una Rosa

Rosa divina que en gentil cultura
eres con tu fragante sutileza
magisterio purpúreo en la belleza,
enseñanza nevada a la hermosura;

amago de la humana arquitectura,
ejemplo de la vana gentileza
en cuyo ser unió naturaleza
la cuna alegre y triste sepultura:

¡cuán altiva en tu pompa, presumida,
soberbia, el riesgo de morir desdeñas;
y luego, desmayada y encogida,

de tu caduco ser das mustias señas!
¡Con qué, con docta muerte y necia vida,
viviendo engañas y muriendo enseñas!

“Antología poética” de Sor Juana Inés de la Cruz

Club de Lectura Obert
Dilluns 19 de maig les 19’30h
“Antología poética” de Sor Juana Inés de la Cruz

Retrato_de_Sor_Juana_Inés_de_la_Cruz_(Miguel_Cabrera)Avui al nostre Club de Lectura Obert no parlarem de cap novel·la sinó d’una antologia poètica d’una de les figures més cèlebres del Siglo de Oro espanyol. Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents a la sessió:

Autor/a
Juana Inés de Asbaje i Ramírez de Santillana Gonzales i Espanya va néixer entre 1648 i 1651 en Nepantla, Mèxic. Filla il·legítima, la seva mare va ser la criolla Isabel Ramírez de Santillana i el seu pare Pedro Manuel de Asbaje i Vargas Machuca, militar espanyol. Als tres anys Juana ja sabia llegir. Va aprendre náhutal, la llengua dels aborígens de la regió, amb els seus veïns. En la biblioteca del seu avi es va afeccionar als llibres. Va aprendre llatí de manera autodidacta en vint lliçons. Als tretze anys va ser cridada a la cort del virrei per a servir com dama de la virreina doña Leonor Carreto, Marquesa de Mancera, dona culta i amant de les lletres.

Va voler anar a la Universitat i en algun moment li va passar pel cap vestir-se d’home, però al cap i a l’últim va decidir que era menys desgavellat ficar-se a monja. Després d’un intent fallit amb les Carmelites, la regla de les quals era d’una rigidesa extrema, va ingressar en l’ordre de les Jerónimas, de disciplina menys severa. Allí va escriure la major part de la seva obra. Es va donar a conèixer amb promptitud, i des de llavors va ser sol·licitada freqüentment per a crear obres per encàrrec. Va escriure desenes, sonets, lires, rondillas, obres de teatre, etc.

Posseïa a més instruments musicals i d’investigació científica, el que posa en evidència que la seva formació intel·lectual va arribar les àrees d’astronomia, matemàtica, música, arts plàstiques, teologia, filosofia, entre unes altres.

Una carta escrita per Sor Juana Inés on criticava un sermó del pare Vieyra, un jesuïta portuguès de coneguda trajectòria com teòleg, canviaria el curs de la seva vida. La missiva a més de qüestionar les distàncies entre l’amor diví i l’amor humà, el celestial i el terrenal, constitueix un intens assaig autobiogràfic i declaratiu de principis intel·lectuals. Va ser el principi de la seva fi en una societat inquisitorial i patriarcal que no podia admetre la genial llibertat d’esperit, i menys en una dona. La revolada que va originar aquesta carta va acabar per tornar-se en la seva contra quan el bisbe de Puebla, Sor Philotea, o Fernández de Santa Cruz, li va instar a deixar les activitats acadèmiques i a dedicar-se a les labors del convent.

Continue reading