“Lo que queda del día” de James Ivory

La Claqueta
“Lo que queda del día” de James Ivory
Dimarts 25 de juny a les 19h

quedadeldiaAquesta tarda projectarem la darrera pel·lícula del curs 2012-13 de l’espai La Claqueta. L’activitat es tornarà a reprendre a l’octubre. Aquí us deixem amb el full de sala que repartirem entre els assistents, elaborat per Joan Millaret i on descobrireu alguns detalls interessants del film.

Fitxa tècnica. Direcció: James Ivory. Productors: Mike Nichols, John Calley i Ismail Merchant. Guió: Ruth Prawer Jhabvala a partir de la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro. Fotografia: Tony Pierce-Roberts. Música: Richard Robins. Muntatge: Andrew Marcus. Títol original: Remains of the day. Any: 1993. País: USA-Gran Bretanya. Color. Durada: 134 minuts. Nominacions als Oscar: pel·lícula, director, actor, actriu, guió adaptat, banda sonora, direcció artística i vestuari.

Fitxa artística. Mr James Stevens (Anthony Hopkins); Miss “Sally” Kenton (  Emma Thompson); Lord Darlington (James Fox); Trent Lewis ( Christopher Reeve); pare de Mr. Stevens (Peter Vaughn); cardenal (Hugh Grant); Dupont d’Ivry (Michael Lonsdale); Charlie (Ben Chaplin)

Lo que queda del día és l’adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de l’escriptor japonès resident a la Gran Bretanya Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954) en què es narra la història d’un majordom, Mr. Stevens (Anthony Hopkins). En els anys cinquanta a la Gran Bretanya, Mr. Stevens presencia com els seus antics senyors, els Darlington, venen la propietat a un milionari nord-americà, Sr. Lewis ( Christopher Reeve). En aquest procés de relleu i d’adaptació als nous temps que comportarà passar a mans del nou patró, Mr. Stevens emprèn un viatge per retrobar-se amb una vella coneguda, l’assistenta Sra. Kenton ( Emma Thompson), per demanar-li que vingui a treballar amb ell sota les ordres del nou propietari de Darlington Hall.

La versió cinematogràfica de la novella de Kazuo Ishiguro – guionista també en pel·lícules com The saddest music in the world (Guy Maddin, 2003) o La condesa rusa ( James Ivory, 2005) – respecta en bona manera la seva narració en primera persona a l’atorgar el protagonisme absolut al majordom Stevens i conserva també el format de road movie i la seva estructura de caràcter itinerant.  Gràcies a aquest desplaçament, el majordom protagonista trobarà l’oportunitat de fer balanç de la seva pròpia vida i del vell ofici que representa.

Una inusual escapada que el porta a l’exterior, meravellant-se davant d’alguns paisatges, i que contrasta amb una vida feta d’immobilitat i reclusió en l’espai clos d’una casa senyorial. El resultat d’aquest viatge al passat indica en el marcador del baròmetre vital examinat  una visió desoladora d’una vida en solitud, sense vida pròpia. Una percepció del temps perdut explicitada en una frase de la carta enviada per Miss Kenton i que Mr. Stevens reté i memoritza: “la resta de la meva vida és com una extensió buida davant meu.” Però aquest repàs a una trista vida de fidelitat als seus amos i de sotmetiment a les obligacions del seu ofici, ell ho entoma de forma absolutament acrítica, sense retrets ni penediments pels sacrificis o renúncies que hagi dut a terme, com mostren les seves pròpies paraules, “I si alguns estem disposats a sacrificar aspiracions, ben segur que  això sol, sigui quin sigui el resultat, és causa d’orgull i satisfacció.” Mr. Stevens es converteix en testimoni estatuari mut d’una transformació social que comporta l’extinció d’un ordre ancià i classista en benefici del relleu del pragmatisme dels nous rics de la postguerra. En aquest procés de recanvi, ell mateix estarà a punt de sucumbir com els dinosaures antediluvians en la glaciació, però sobreviurà com una relíquia del passat.

Continue reading

“¡Vivir!” va inspirar una pel·lícula

vivir_cineL’altre dia a la darrera sessió del Club de Lectura Obert del curs vam parlar de la novel·la ¡Vivir! de Yu Hua. I vam comentar que existeix un adaptació cinematogràfica estrenada el 1994, dos anys després de la publicació del llibre.

El film, que duu el mateix nom però sense el símbol d’exclamació (Vivir), va ser dirigit pel cineasta xinès Zhang Yimou (conegut per pel·lícules com Ni uno menos o La casa de las dagas voladoras) i protagonitzat per Ge You i Gong Li. Va rebre el Gran Premi del Jurat i el de Millor Actor al Festival de Cannes.

Es tracta d’una adaptació que s’inspira de forma bastant lliure a la novel·la. Així, per exemple, el protagonista (Fugui) passa de ser un granger al llibre a un titellaire i creador d’ombres xines a la versió filmada (el que dota de gran plasticitat a la història) i l’escenari deixa de ser la Xina rural i es transforma en un paisatge urbà, que l’arribada del comunisme va omplint de cartells, uniformitat en el vestuari dels ciutadans, etc.

Aquí us deixem amb el tràiler del film perquè feu un primer tastet. Està doblat a l’anglès:

“Le voyage d’une femme qui n’avait plus peur de vieillir” de Gabriel Osmonde

Club de Lectura en Francès
“Le voyage d’une femme qui n’avait plus peur de vieillir” de Gabriel Osmonde
Dimecres 12 de juny

427747-fA partir del curs que ve, el nostre Club de Lectura en Francès canviarà de format i passarà a ser alternatiu és a dir, la biblioteca posarà a la disposició dels integrants l’espai i el fons documental, però no es farà càrrec de la conducció.

Ahir va ser la darrera sessió del curs en el seu format actual i va estar dedicada a un escriptor francès d’origen rus Andreï Makine (1957) que signa moltes de les seves obres com a Gabriel Osmonde.

Doctorat en Literatura Francesa per la Universitat Estatal de Moscú, Makine va demanar asil polític a França el 1987. Ha rebut el premi Goncourt per una de les seves novel·les.

El llibre que vam comentar ahir al club es va traduir al castellà com a El viaje de un mujer que ya no tuvo miedo de envejecer i parteix d’un plantejament intrigant: Laura Baroncelli és a punt de suïcidar-se. El seu home i la seva amant han mort a un accident de cotxe. La Laura ha preparat una carta d’acomiadament i és a punt de tallar-se les venes quan descobreix la inexplicable marca d’un peu al terra.

“¡Vivir!” de Yu Hua

Club de Lectura Obert
“¡Vivir!” de Yu Hua
Dimarts 11 de juny

vivir-9788432228735Avui dediquem la darrera sessió del curs 2012-2013 del Club de Lectura Obert a un dels escriptors xinesos més coneguts a Occident, Yu Hua. Nascut al 1960 a Hangzhou, va estudiar Odontologia i va exercir de dentista uns quants anys, ocupació que va abandonar per dedicar-se de ple a la literatura.

Va créixer durant la Revolució Cultural, fet que està present a moltes de les seves obres.

¡Vivir! és possiblement la seva obra més coneguda. Posteriorment se’n va fer  una adaptació cinematogràfica bastant lliure a càrrec de Zhang Yimou. La filosofia de vida del protagonista de la novel·la, en Fugui pot ser definida de la següent manera: “Hace mucho tiempo, el fundador de nuestra familia Xu sólo criaba un pollito. Cuando el pollito creció, se convirtió en oca; cuando la oca creció. se convirtió en buey. Así fue como hicimos fortuna los Xu”.

El llibre, que recorre 60 anys de la història de la vida rural a Xina, s’inicia a la dècada dels 40, quan el jove hereu Fugui es gasta tota la fortuna familiar entre el joc i els bordells i no té una altra opció que convertir-se en un modest granger.

Per cert, a partir del curs que ve el Club de Lectura Obert de la Biblioteca Miquel Llongueras canviarà de dia i passarà a celebrar-se el tercer dilluns de cada mes a la mateixa hora, és a dir, a les 19’30h.

Aquí teniu unes imatges de com els integrants del club van celebrar aquest final de curs:

2013-06-11 21.45.112013-06-11 22.27.07

“Mein Weg über die Pyrenäen” de Lisa Fittko

Club de Lectura en Alemany
“Mein Weg über die Pyrenäen” de Lisa Fittko
Dilluns 10 de juny

12445592zAhir vam dedicar la darrera sessió del Club de Lectura d’Alemany a la colpidora obra Mein Weg über die Pyrenäen de Lisa Fittko (1909-2005), traduïda aquí com De Berlín a los Pirineos: evocación de una militancia. Ambdós llibres els podeu trobar disponibles a les biblioteques.

Fittko, nascuda a la localitat d’ Uzhgorod (pertanyent actualment a Ucraïna) al sí d’una família d’artistes jueva, va ser una destacada resistent antifeixista a l’Alemanya nazi. Va desenvolupar les seves activitats a Berlin, Praga, Zurich i Amsterdam.

Va haver de fugir a França, on va ser internada al camp de Gurs. Després d’aconseguir instal•lar-se al sud del país amb el seu home, va muntar una xarxa d’evasió a través dels Pirineus per la qual nombrosos jueus i membres de la resistència van fugir de la França ocupada cap a Espanya i Portugal.

Posteriorment va escapar a Cuba i després a Estats

Aquesta atzarosa i valenta existència es recollida en l’obra autobiogràfica Mein Weg über die Pyrenäen.

Per cert, el Club de Lectura d’Alemany tornarà el curs que ve en el mateix horari, és a dir, cada segon dilluns mes (entre octubre i juny) a les 19’30h. En aquest blog us anunciarem més endavant quin dia de setembre començaran les inscripcions.

A l’espera del retrobament després de l’estiu, els integrants del club i la seva conductora, la Claudia Kalasz van fer un molt bon acomiadament del curs:

2013-06-10 21.34.01
2013-06-10 21.49.55

Visconti es va inspirar en Tomasi de Lampedusa

L’altre dia us explicàvem que Il Gattopardo, la novel·la  que va protagonitzar el darrer Club de Lectura d’Itàlia, va tenir una adaptació cinematogràfica el 1963 a càrrec de Luchino Visconti.

Els protagonistes principals del film són Burt Lancaster, Alain Delon i  Claudia Cardinale. Us deixem amb un tràiler de la pel·lícula on el propi Lancaster fa de fil conductor:

“Il Gattopardo” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa

Club de Lectura en Italià
“Il Gattopardo” Giuseppe Tomasi di Lampedusa
Dimarts 4 de maig

gatopardoAvui dediquem la darrera sessió del curs 2012-2013 del nostre Club de Lectura d’Italià a un gran clàssic de la literatura italiana i universal. Va ser escrita per l’onzè príncep de Lampedusa, Giuseppe Tomasi, més conegut com a Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957). De fet, és l’única novel·la que l’autor va publicar i a més de forma pòstuma.

Il Gatoppardo s’ambienta a Sicília durant el Risorgimento i parla de la decadència de l’aristocràcia siciliana i de l’ascens de la burgesia.

Aquesta alternança social està simbolitzada en les figures príncep Fabrizio Salina i l’alcalde Don Calogero, la filla del qual es casa amb el nebot preferit del príncep. L’obra va ser duta al cinema el 1963 per Luchino Visconti.

Aquest llibre també va ser un dels protagonistes del nostre concurs de Sant Jordi de facebook, on els lectors havien d’endevinar el títol i l’autor d’una obra amb una única pista: el primer paràgraf o íncipit. Us deixem tot seguit amb l’inici de la novel·la. Per cert, sabíeu que és en aquest llibre on  surt la famosa frase?: “Si queremos que todo siga como está, necesitamos que todo cambie”.

“Nunc et in hora mortis nostrae. Amén.
Había terminado ya el rezo cotidiano del rosario. Durante media hora la voz sosegada del príncipe había recordado los misterios dolorosos y gloriosos, durante media hora otras voces, entremezcladas, habían tejido un rumor ondulante en el cual se habían destacado las flores de oro de palabras no habituales: amor, virginidad, muerte, y durante ese rumor el salón rococó parecía haber cambiado de aspecto. Hasta los papagayos que desplegaban las irisadas alas sobre la seda de las tapicerías habían parecido intimidados, incluso la Magdalena, entre las dos ventanas, había parecido una penitente y no una bella y opulenta rubiaza, perdida en quién sabe qué sueños, como se la veía siempre”.

“Carta de una desconocida” de Max Ophüls

La Claqueta
“Carta de una desconocida” de Max Ophüls
Dimarts 28 maig a les 19h

20081117195425-fotoAhir vam projectar el film Carta de una desconocida dintre del nostre espai de cinefòrum La Claqueta. Aquest és el full de sala que es va repartir entre els assistents.

Fitxa tècnica. Direcció: Max Ophüls. Productora: Universal Pictures. Productors: John Housemann i William Dozier. Guió: Howard Koch i Max Ophüls a partir novel·la homònima de Stefan Zweig. Fotografia: Franz Planer. Vestuari: Travis Banton. Música: Danièle Amfitheatrof i algunes peces clàssiques interpretades pel pianista José Iturbi de Franz List, Mozart o Wagner. Muntatge: Ted J. Kent. Direcció artística: Alexander Golitzen. Títol original: Letter from an unknow woman. Any: 1948. País: Estats Units. Blanc i negre. Durada: 87 minuts.

Fitxa artística. Lisa Berndle (Joan Fontaine); Stefan Bran d(Louis Jordan); Senyora Berndle (Mady Christians); Johann Stauffer (Marcel Journet); John (Art Smith); Marie (Carol Yorke); Senyor Kastner (Howard Freeman); Tinent Leopold von Kaltnegger (John Good); Stefan de jove (Leo B. Pessin)

A la ciutat de Viena cap el 1900, el pianista Stefan Brand arriba a casa seva una nit de pluja després d’una vetllada de gresca i alcohol, hores abans d’acudir a un duel a la matinada per qüestions d’honor amb un cavaller ofès. Quan entra a casa i li comenta al seu majordom que no pensa presentar-se al duel i que prepari les maletes per fugir, el seu majordom li entrega una carta amb remitent desconegut. Es tracta d’una carta de Lisa Berndle, una dona que havia estat la seva veïna i que ara l’escriu quan es troba malalta i a punt de morir per confessar-li la que ha viscut enamorada d’ell bojament des de sempre.

Aquest pròleg introductori situat en el present culmina amb la lectura de la missiva i comporta la remembrança en el passat del contingut de la carta afavorint que s’obrin diversos flashbacks per explicar l’amor secret de Lisa envers Stefan. Això es fa amb el recurs d’una veu off, que correspon a la veu de Lisa, que llegeix el text d’una carta que, d’altra banda, es convertirà en tota una revelació per Stefan. El contingut arranca per la fascinació i admiració que sent Lisa, quan tan sols era una noia, per l’arribada d’un nou veí que l’embadaleix tocant el piano. Des d’un inici, ella se sent atreta immediatament i s’enamora secretament d’ell en el que esdevindrà un primer amor adolescent nascut de la idealització d’un home més gran. Passaran els anys i aquest amor a primera vista es convertirà en l’amor únic de tota la seva vida.

La pel·lícula narra a través del record evocat la història d’un amor sublim i immens. Aquest amor secret i inconfessat de Lisa és el perfecte exponent d’un romanticisme encès basat en el recurs dels amors desgraciats, aquells amors no correspostos, amors contrariats. Històries romàntiques que segueixen els camins dels poderosos drames que acaben indefectiblement en tragèdia. Lisa converteix el seu amor en un sentiment absolut professat fins a la pròpia perdició. Aquesta passió autodestructiva converteix a Lisa en una heroïna romàntica i tràgica en sintonia amb altres dones desgraciades de la literatura del XIX com Anna Karenina de Lleó Tolstoi o Madame Bovary de Gustave Flaubert.
A l’altre costat trobem la frivolitat del seductor, el caràcter lleuger i despreocupat del donjoan que viu d’aventures i flirtejos ocasionals amb amants passatgeres. Aquesta dona relegada a l’oblit que s’anirà materialitzant, que començarà a emergir del passat per fer-se present a través de la lectura de la seva carta pòstuma, li farà prendre consciència del seu cinisme, de la vida fútil que ha portat i de la gravetat dels seus intranscendents actes.

El director alemany i jueu Max Ophüls, es va exiliar a França quan els nazis van pujar al poder a Alemanya el 1933 per després abandonar aquest país en direcció als Estats Units quan els alemanys van ocupat França. Carta d’una desconeguda va ser un projecte inicial de Joan Fontaine i del seu marit Bill Dozier, un alt càrrec de la Universal, per impulsar la carrera artística de l’actriu, germana d’Olivia de Havilland. Per l’erràtic director Max Ophüls, aquesta seria la segona pel·lícula nord-americana de les quatre que ell dirigiria als Estats Units abans de retornar a Europa per continuar la seva carrera cinematogràfica amb fites com La ronda (1950).

Més enllà d’una construcció narrativa complexa conformada per successives anades i tornades del present al passat, Ophüls patenta també un cinema barroc, saturat, estilitzat, gràcies sobretot a la seva predilecció per rodar en interiors atapeïts – recreant en estudi per la present ocasió diferents escenaris com el pont de pedra sobre el Danubi, l’estàtua de l’emperador Francesc Josep o la catedral -. Aquests rodatges en estudi afavorien també il·luminacions expressionistes, jocs amb clarobscurs o plans enrevessats i complicats com l’escena del primer encontre entre la fascinada Lisa i el seu adorat pianista que compta amb profusió de línies verticals i horitzontals de tota mena gràcies a les quadrícules de les portes i vidrieres, les baranes o les ombres projectades en una paret. Ophüls empra també esplèndids plans-seqüència en què la càmera segueix a diferents personatges que es van rellevant com passa en l’escena del vestíbul del teatre o usa reiteradament elegants i sofisticats moviments de càmera. Tot plegat dóna com a resultat final un treball d’exquisidesa formal amb un preciosisme estètic incomparable.

La novel·la curta de l’austríac Stefen Zweig és adaptada molt fidelment per Max Ophüls encara que s’introdueixin algunes modificacions com la transformació de l’ofici d’escriptor de Stefan pel de pianista o la supressió per culpa de l’autocensura en el cinema nord-americà de l’època de l’episodi en què ella es fa passar per cortesana en un prostíbul per tenir a Stefan. L’obra de Zweig ambientada en una ciutat centreeuropea com la Viena imperial en procés de desaparició connecta molt bé amb el deix melancòlic i romàntic de Ophüls que converteix aquesta ciutat en una mena d’escenari urbà irreal, somniat o evocat.

Joan Millaret Valls

Una enigmàtica carta

imagesEl 1927 va veure la llum la novel·la Carta d’una desconeguda de l’escriptor vienès Stefan Zweig. Explica la història d’un escriptor que un dia rep la carta d’una dona que no recorda  però que ha estat secretament enamorada d’ell durant anys.

L’obra va ser duta al cinema el 1948 per Max Ophüls. Aquesta adaptació cinematogràfica serà la protagonista de la sessió del 28 de maig del nostre espai La Claqueta.

Posteriorment, el 2004 la cineasta i actriu xinesa Xu Jinglei va fer una nova versió amb un èxit notable.

Carta d’una desconeguda també va inspirar una òpera (a càrrec d’Antonio Spadavecchia) i una adaptació per a la televisió francesa (realitzada el 2001 per Jacques Deray).

La molt recomanable (i breu) novel·la de Zweig comença de la següent manera:

Quan el conegut novel·lista R. va tornar de bon matí a Viena després d’una refrescant sortida de tres dies a la muntanya, va comprar un diari a l’estació i va recordar, en veure per damunt la data, que aquell dia era el seu aniversari. El quaranta-unè, va pensar ràpidament, però aquesta apreciació no li va fer ni fred ni calor. Va fullejar superficialment les pàgines cruixents del diari i se’n va anar cap a casa en un cotxe de lloguer. El servent va informar-lo que durant la seva absència hi havia hagut dues visites i algunes trobades telefòniques, i li va portar en una safata el correu que s’havia acumular. Va anar mirant les cartes amb indolència i va obrir un parell de sobres quan n’hi va interessar els retiments; una carta amb lletra desconeguda i que semblava massa voluminosa, la va deixar de moment a un costat.