Les novel·les més prestades del que portem de 2013

La primavera ja és pràcticament aquí o sigui que han transcorregut més de dos mesos i mig des de l’inici del 2013. Sabeu quines han estat les novel·les més prestades en els diferents idiomes dels clubs de lectura de la nostra biblioteca durant el que portem d’any?

Potser aquest llistat pot donar-vos bones idees per a properes lectures.

En alemany:
Hesse, Hermann. Das Glasperlenspiel  Frankfurt am Main
Heidenreich, Elke. Kolonien der liebe : erzählungen
Brussig, Thomas. Am kürzeren Ende der Sonnenallee
Jenny, Zoë. Das Portrait  Frankfurt am Main : Frankfurter

En italià:
Camilleri, Andrea. Gli Arancini di Montalbano  
Manzoni, Alessandro. I Promessi sposi  
Cartarescu, Mircea. Nostalgia  
Levi, Primo. I Raconti  

En francès:
Mahfuz, Najib. Le Vieux quartier et autres nouvelles  
Houellebecq, Michel. Les Particules élémentaires
Nothomb, Amélie. Stupeur et tremblements
Gavalda, Anna. Ensemble, c’est tout

En català:
Läckberg, Camilla. Les Filles del fred
Falcones, Ildefonso. L’Església del mar
Riera, Carme. Natura quasi morta
Roig, Montserrat. El Temps de les cireres

En castellà:
Ruiz Zafón, Carlos. El Prisionero del cielo
Vosganian, Varujan. El Libro de los susurros
Martin, George R. R. Tormenta de espadas  
James, E. L. Cincuenta sombras de Grey  

Tan debò el bon temps arribi aviat i puguem estrenar una nova temporada de nostra biblioterrassa!

_DSC0115

“Fargo” de Joel i Ethan Coen

La Claqueta
“Fargo” de Joel i Ethan Coen
Dimarts 26 de juny a les 19h

Avui la biblioteca acull l’última sessió del nostre cinefòrum La Claqueta del curs 2011-2012.  Projectarem la pel·lícula “Fargo” dels germans Coen i farem un debat posterior. Aquí teniu el full de sala que repartirem:

Fitxa Tècnica. Direcció: Joel i Ethan Coen. Producctora: Working Tittle Films. Productors: Ethan Coen, Tim Bevan, John Cameron, Eric Fellner. Guió: Joel i Ethan Coen. Fotografia: Roger Deakins. Música: Carter Burwell. Disseny de producció: Rick Heinrischs. Muntatge: Roderick Jaynes. Durada: 97 minuts. País: Estats Units. Any: 1996. Oscars: Millor actriu i millor guió d’original de set nominacions.

Fitxa artística. Frances McDormand ( Marge Gunderson); Steve Buscemi (Carl Showalter); William H. Macy (Jerry Lundegaard); Peter Stormare (Gaear Grimsrud); Harve Presnell (Wade Gustafson); John Carroll Lynch (Norm Gunderson); Kristin Rudrüd (Jean Lundegaard).

Sinopsi. Jerry Lundegaard, un venedor de cotxes, prepara un cop perfecte en què ningú ha de prendre mal: contractar un parell de sicaris que segrestin a la seva dona i demanar després un rescat al seu propi sogre milionari per embutxacar-se els diners.

Els germans Coen acostumen a treballar a quatre mans ja que són responsables de l’escriptura i comparteixen la direcció malgrat l’aparent repartiment de tasques en que Ethan Coen apareix com a productor i Joel Coen com a director en els crèdits de les seves pel·lícules. Ambdós arriben al modest projecte de “Fargo” per treure’s l’espina d’un costós film retro com “El gran salto” (1994) que va ser un fracàs comercial. Ara es veuran forçats a du a terme un exercici de modèstia amb un apropament més naturalista tot aprofitant escenaris naturals oblidant-se de jocs esteticistes i formalistes. “Fargo” encomana la sensació de tornar una mica als seus propis orígens, els de “Sangre fàcil” (1985), amb una posada en escena seca i eixuta,  depurada, austera, quasi minimalista. Una realització sense efectismes, ni moments espectaculars, despullada d’artificis. Un treball de direcció lacònic en sintonia amb la violència de la pel·lícula que resulta mostrada de forma crua i expeditiva sense desplegaments coreogràfics.

La pel·lícula s’obra amb un títol anunciant que el film “s’inspira en fets reals ocorreguts a Minnesota el 1987 i que per respecte als supervivents s’han modificat els noms dels protagonistes”. Aquest fet ens situa en els paràmetres de les pàgines de la  crònica negre i predisposa als espectadors a preparar-se davant d’una recreació ficcionalitzada d’uns tràgics esdeveniments. Però la veritat és que es tracta d’episodis inexistents, insòlits, que els germans Coen han inventat per fer un retrat tragicòmic de l’Amèrica profunda i d’uns personatges esperpèntics.

Continue reading

“El metall impur” de Julià de Jòdar

Club de Lectura Obert
Dimarts 12 de juny, a les 19’30h
“El metall impur” de Julià de Jòdar

Avui acomiadem el Club de Lectura Obert 2011-2012 amb la novel·la “El metall impur” de Julià de Jòdar (Badalona, 1942).

El seu autor és un col·laborador habitual de la premsa escrita i electrònica (Avui/El Punt, Elsingulardigital.cat i VilaWeb) i també ha estat en contacte amb el món editorial.  Es va llicenciar en Història Contemporània i ha guanyat entre d’altres el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Prudenci Bertrana.

A més de per la narrativa i la novel·la, també destaca pel seu vessant polític: els seus articles i assajos parlen de globalització i independentisme.

Julià de Jòdar va viure força temps al barri badaloní de Gorg, que li ha servit de model per al barri de Gifré i Cervantes, on ha situat algunes de les seves novel·les.

L’obra
La popularitat d’aquest escriptor li ha vingut sobretot de la trilogia L’atzar i les obres, integrada per les novel·les “L’àngel de la segona mort”, “El trànsit de les fades” i “El metall impur”. En aquesta trilogia de Jòdar retrata l’aparició i desaparició de barris industrials perifèrics.

“El metall impur” que s’inicia quan el senyor Lotari troba un manuscrit als Encants i decideix comença una investigació. El manuscrit narra les vivències d’un personatge anomenat Gabriel Caballero. D’aquesta manera, l’autor desenvolupa una novel·la dins d’una altra novel·la. Una de les accions passa en el present actual i l’altra durant l’època del desenvolupisme franquista.

“Homo Faber” de Max Frisch

Club de Lectura en Alemany
Dilluns 11 de juny, a les 19’30h
“Homo Faber” de Max Frisch

Avui dediquem l’última sessió de l’edició 2011-2012 del Club de Lectura en Alemany a l’escriptor i arquitecte suís Max Frisch. Nascut a Zuric el 1911, Frisch va escriure tota la seva producció literària (principalment novel·les i obres de teatre) en alemany. Està considerat com a un dels màxims exponents de la literatura en aquesta llengua creada posteriorment a la Segona Guerra Mundial i uns dels escriptors suïssos, juntament  amb Friedrich Dürrenmatt, més influents.

L’autor va a estudiar Enginyeria i  Technische Hochschule de Zurich i també Arquitectura, ofici al que es va dedicar una bona pila d’anys. La novel·la “No soy Stiller” (una sàtira sobre la burgesia suïssa) li va proporcionar el reconeixement internacional i li va permetre dedicar-se a la literatura a temps complet.

Les obres de  Frisch fan una atenció especial als temes com la identitat, la individualitat, la responsabilitat i el compromís polític i moral. El seu estil literari està caracteritzat per una forta ironia.

També és autor de les novel·les “Digamos que me llamo Gantenbein” (1964), “La cartilla militar” (1974), “Montauk” (1975) i “Barba Azul” (1982).

L’obra
“Homo Faber” es va publicar el 1957. El llibre, narrat en primera persona, està protagonitzada per Walter Faber, un enginyer que viatja per tot Europa i Amèrica en nom de la Unesco.

La visió del protagonista, basada en la lògica, la probabilitat i la tecnologia, entrarà en contradicció amb el món que l’envolta quan comença a ser víctima d’una sèrie de coincidències increïbles.

“Mi hermano es hijo único” de Daniele Luchetti

La Claqueta
 “Mi hermano es hijo único” de Daniele Luchetti
Dimarts 29 de maig a les 19h

Aquí teniu el full de sala que repartirem avui a La Claqueta. Recordeu que el passi de la pel·lícula serà en versió original en italià amb subtítols en castellà.

Fitxa tècnica. Direcció: Daniele Luchetti. Productors: Marco Chimenz, Giovanni Stabilini i Riccardo Tozzi. Guió: Daniele Luchetti, Sandro Petraglia i Stefano Rulli a partir novel·la “Il fasciocomunista” d’Antonio Pennacchi. Fotografia: Claudio Collepiccolo. Música: Franco Piersanti. Muntatge: Mirco Garrone. Títol original: “Mio fratello è figlio unico”. País: Itàlia, França. Any: 2007. Durada: 108 minuts. 5 Premis Donatello.

Fitxa artística. Elio Germano (Antonio Accio Benassi); Riccardo Scamarcio ( Manrico Benassi); Diane Fleri (Francesca); Angela Finocchiaro (Sra. Benassi); Luca Zingaretti (Mario Nastri); Anna Bonaiuto (Bella); Massimo Popolizio (Sr. Benassi).

“Mi hermano es hijo único” es va convertir en un èxit esclatant del cinema italià de l’any i aquest triomf a les taquilles va venir acompanyat també de cinc importants premis Donatello de la cinematografia italiana. La pel·lícula compta amb un revulsiu d’enorme atractiu com és Ricardo Scamarcio, un actor que s’ha rellançat gràcies a la seva participació, entre altres, en l’exportable nissaga romàntica “Manual d’amore”, i que l’ha conduit a protagonitzar la darrera aventura europea del director nord-americà Woody Allen que ha rodat a Itàlia “A Roma con amor”.

“Mi hermano es hijo único” va estar dirigida per l’italià Daniele Luchetti, un director que havia estrenat prèviament a casa una cinta molt més crítica, “La voz de su amo” (1991), on s’enfrontava obertament a la corrupció de l’escena política italiana. Un film que estava protagonitzat per Nani Moretti, director i actor italià de renom internacional de qui Daniele Luchetti en va ser ajudant de direcció en diferents ocasions. De Daniele Luchetti roman inèdita a casa nostra la seva darrera i controvertida cinta de caire melodramàtic i familiar “La nostra vita”, un film que va ser projectat al Festival de Canes 2010 amb premi inclòs pel seu principal protagonista Elio Germano, el mateix actor que encarna el jove Antonio Accio Benassi de “Mi hermano es hijo único”.

En aquest adaptació del llibre “Il fasciocomunista” d’Antonio Pennacchi, Daniele Luchetti s’ha acompanyat dels mateixos guionistes que van  participar a “La mejor juventud” de Marco Tulio Jordana, Sandro Petraglia i Stefano Rullo. D’altra banda, una pel·lícula de l’any 2003 que esdevé l’immediat referent de “Mi hermano es hijo único“ al treballar sobre els dilemes i les inquietuds d’adolescència, bàsicament amatòries i familiars. “Mi hermano es hijo único” està ambientada en els anys del desenvolupisme italià, els anys seixanta i setanta. És l’època en què es forja l’estat del benestar però és també un temps ben convuls ple d’agitació revolucionària amb derives vers el terrorisme enmig de grans fets com la guerra freda, l’impuls del maig del 1968 o la crisi econòmica.

Aquests agitats anys són el marc de les divisions entre els dos germans protagonistes amb dinàmiques d’enfrontament i concordança. Una rivalitat de caire polític entre el germà petit, Accio, que abraça la causa feixista i el germà gran, Manrico, que és un líder comunista. Un conflicte familiar que podria entendre’s doncs com a exponent d’un conflicte d’abast nacional entre dretes i esquerres. Però aquestes desavinences ideològiques no converteixen la pel·lícula en un film verdaderament polític, dialèctic o reflexiu en sintonia amb el treball de directors encara preocupats per aquests temes com Marco Bellocchio o en el registre compromès d’altres èpoques com en el cinema de Bertolucci o en el desaparegut Visconti.

Ens trobem en el terreny de la confrontació de caràcters en què Accio és més introvertit i irritable mentre el germà gran és guapo, divertit i seductor. Però en aquest espai de les diferències antagòniques de personalitats oposades, emergeix també una corrent violenta en Manrico mentre que Accio adquireix també un costat més càlid i carinyós. Al final, les diferències es transformen complementàries i els sentiments resulten transversals, de manera que poden circular d’un a l’altre. Així les bregues ideològiques tindran una prolongació en el camp sentimental ja que tots dos estan enamorats de la mateixa noia, Francesca, amb l’afegit dramàtic que ella és la xicota de Manrico mentre Accio sospira d’amagat per ella.

El que podria ser una variant del conflicte fratricida entre germans, un enfrontament hereu de l’hostilitat bíblica entre els germans Caim i Abel, acaba sent un cant d’amor a l’amistat on prevalen els lligams de sang provinents de l’àmbit familiar. Dels moviments inicials d’estreta unió es desemboca després en la desunió o la ruptura per tornar a recompondre’s al finals els llaços fraterns fins al punt de que el germà ultradretà acaba per reconvertint-se a la causa comunista. Un retrobament que tampoc serà idíl·lic ja que la pel·lícula deixa un pòsit amarg o agredolç.

Aquestes rivalitats constitueixen de fet un dels elements principals de tot procés de creixement personal en l’adolescència en què cadascú busca el seu propi camí i espai.  Com li passa especialment a Accio, el germà petit, que s’emmiralla en la dimensió carismàtica de Manrico. De fet, Accio es el narrador en molts moments de la pel·lícula i, per tant,  es retrata el seu propi procés formatiu en aspectes com el sentimental, el polític o l’humà. La mirada i la visió de germà petit és la que prevaldrà en una superfície dominada per la tempesta política.

Al capdavall, una comèdia sentimental d’adolescents carregada de nostàlgia amb tota una remembrança i evocació de temps passat en què es podria transmetre aquella màxima de que qualsevol temps passat va ser sempre millor. Atmosferes i tonalitats nostàlgiques de provada solvència que sempre abracen a l’espectador en concordança amb algun format reconeixible com el de la telesèrie “Cuéntame”. Un camp abonat també per la proliferació de cançons i temes de música melòdica o ballable en què fins i tot resulta ressenyable el títol de la mateixa pel·lícula, inspirat en un tema homònim de Rino Gaetano. Una comèdia sentimental que connecta també amb tota una tradició del cinema italià de tall costumista i popular que es remuntaria fins el neorealisme i que després reviuria en les comèdies iròniques dels seixanta i setanta que serveixen també com a crònica històrica d’una societat i d’un país.

Joan Millaret Valls

El dimarts farem una nova sessió de La Claqueta

Dimarts 29 de maig a les 19:00 h la biblioteca acollirà la darrera sessió de La Claqueta amb la projecció “Mi hermano es hijo único” (“Mio fratello e figlio unico”), un film de Daniele Luchetti, un film que projectarem en versió original en italià amb subtítols en castellà.

Aquí us deixem amb una entrevista que el diari “El País” va fer a Luchetti (Roma, 1960) amb motiu de l’estrena de la pel·lícula al nostre país que va triomfar als premis Donatello i a la taquilla italiana i que va significar el reconeixement del públic i de la crítica després de 20 anys de trajectòria cinematogràfica.

El film narra la història de dos germans enfrontats per la política: un és feixista i l’altra comunista i està ambientada als anys 60 i 70. El director basa l’èxit de la seva pel·lícula en dos motius: “Por una lado porque el espectador se ríe mucho. Los años sesenta y setenta son contados de una manera trágicamente cómica que conecta con el público. Y, por otro lado, el tema de la implicación política está visto desde un punto de vista familiar, emotivo y sentimental, y no exclusivamente político”.

“Eine Hand voller Sterne” de Rafik Schami

Club de Lectura en Alemany
Dilluns 14 de maig, a les 19’30h
“Eine Hand voller Sterne” de Rafik Schami

Avui dediquem la nostra sessió del Club de Lectura en Alemany a l’escriptor sirià Rafik Schami.

Nascut a Damasc el 1948, Schami es va traslladar a Alemanya el 1971 per estudiar Química i s’hi va quedar a viure.

Vinculat des de molt jove amb l’escriptura, una de les seves primeres experiències en aquest camp va ser com a col·laborador d’un diari mural del barri antic Damasc.

Tot i que els seus primers treballs eren escrits en àrab, aviat es va passar a l’alemany. Va ser cofundador del grup editorial Südwind i va formar part del moviment PoLiKunst.

Actualment compagina l’escriptura amb la crítica literària. Les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes. És autor, entre d’altres, dels llibres “Els narradors de la nit”, “El mentider honest” i “Viatges entre la nit i el dia”

L’obra
“Eine Hand voller Sterne”, que en català es va traduir com “Una mà plena d’estels”, mostra l’estil característic de moltes de les obres de Schami, semblant al dels contes populars. També hi són presents l’humor i la crítica social.

Està escrit en forma de diari i narra la vida d’un adolescent anònim (concretament, del període que va dels 14 als 17 anys) que viu a Damasc. Fill d’un forner, somia amb convertir-se en periodista i ho aconsegueix, malgrat l’oposició familiar. Això el fa entrar en contacte amb els contraris al règim. Una lectura molt adient per entendre millor l’actual context polític de Síria.

 

Eduard Márquez a la nostra biblioterrassa

Dimarts 8 de maig va tenir lloc la penúltima sessió del Club de Lectura Obert de la Bibioteca Les Corts-Miquel Llongueras i va ser especial per dos motius: el primer és que es va canviar el lloc habitual de trobada.

Aquell dia justament la nostra biblioterrassa havia obert de nou les seves portes amb l’arribada del bon temps i vam decidir que aquesta seria una bona manera de celebrar l’inici de la temporada de lectures a la fresca.

El segon motiu va ser que Eduard Márquez, autor de la novel·la que es comentava, “L’últim dia abans de demà”, era present a la sessió.

Márquez, qui va explicar als assistents que des del 7 o 8 anys volia ser escriptor i que si no es dediqués a aquesta professió seria músic, va definir la seva relació amb la literatura com “un acte d’amor”.

L’escriptor també va explicar que gairebé la meitat de la novel·la és autobiogràfica i que la noia que apareix a la portada del llibre era una amiga seva que va inspirar el personatge de Francesca.

Finalment l’autor va delectar els presents amb la lectura de les primeres pàgines de la novel·la i fins i tot va signar alguns llibres!  La trobada va resultar tot un èxit!

Aquí teniu algunes de les fotografies que van fer de l’esdeveniment:



Rosa Molina

“Ulisses from Bagdad” d’Eric-Emmanuel Schmitt

Club de Lectura en Francès
Dimecres 9 de maig a les 19’30h
“Ulisses from Bagdad” d’Eric-Emmanuel Schmitt

Avui ens trobem per una sessió, l’última d’aquesta edició 2011-2012. Ha passat volant i és que llegint viatgem tant, coneixem tants personatges, vivim tantes situacions fora de la nostra rutina !!! En fi… Que passat l’estiu tornarem amb una nova edició… i durant els mesos d’estiu també podrem llegir, o no ? No sé vosaltres però jo tinc una bona pila de llibres que esperen l’estiu per ser llegits ! Doncs avui ens reunim per xerrar del llibre “Ulisses from Bagdad” d’Eric-Emmanuel Schmitt.

L’autor
Eric-Emmanuel Schmitt (França,1960) és un filòsof, escriptor i dramaturg francès. A França publica amb grans editorials com ara Magnard o Albin Michel; les traduccions en català estan disponibles a Cruïlla o Llibres de l’Índex i en castellà a Ed. Destino, Anagrama entre d’altres. Conegut a Catalunya per l’èxit teatral d’”El llibertí”, estrenat el 2007 al Teatre Poliorama, Schmitt també ha seduït lectors de totes les edats amb novel·les breus i relats com “Monsieur Ibrahim ou les fleurs du Coran” (“El Senyor Ibrahim o les flors de l’Alcorà”), o “Odette Toulemonde“ (“Odette, una comèdia sobre la felicitat”) de les quals hem pogut veure les adaptacions cinematogràfiques i també és autor de novel·les reeixides com “La secta dels egoistes” (1994), “L’Evangeli segons Pilat” (2000), “La part de l’altre” (2001), “Quan era una obra d’art” (2002) o “El fill de Noé” (2004). Les religions del món tenen un paper important en la seva obra i a “El cicle de l’invisible” assaja una harmonització de religions i cultures.

Continue reading

“L’últim dia abans de demà” d’Eduard Márquez

Club de Lectura Obert
Dimarts 8 de maig, a les 19’30h
“L’últim dia abans de demà” d’Eduard Márquez

Avui  al Club de Lectura Obert parlarem de la novel·la “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Márquez i comptarem amb la presència de l’autor.

Márquez, que va néixer a Barcelona l’any 1960, es va dedicar durant els inicis de la seva carrera literària a escriure poesia en castellà i va publicar en els primers anys de la dècada dels 90 els reculls “La travesía innecesaria” i “Antes de la nieve”.

Després va canviar de gènere i de llengua i actualment és autor d’un bon grapat d’obres de narrativa per a públic adult i infantil, com “Zugzwang” (1995)  “L’eloqüència del franctirador” (1998), “Cinc nits de febrer” (2000) i “El silenci dels arbres” (2003).

La seva obra més coneguda és la novel·la “La decisió de Brandes”, que va guanyar el Premi de la Crítica de narrativa catalana en l’edició del 2007.

L’obra
“L’últim dia abans de demà” parteix d’un fet real de la vida de l’autor. Un dia, caminant pel Portal de l’Àngel, va descobrir que un sense sostre que rondava per aquest cèntric carrer barceloní  havia estat un antic amic seu. Això el va fer evocar records del seu passat i també plantejar-se un munt de qüestions.

El llibre, que Márquez descriu com “una novel·la dura, no pessimista”, narra la història d’una parella i la seva filla i també de moltes altres coses: l’amistat, els descobriments d’adolescència, els amors de joventut, l’atzar, la pèrdua, el dolor…  Tot s’articula mitjançant salts en el temps, petits bocins desordenats de present i passat, com un dels poemes que l’autor escrivia en els seus inicis.

Un dels elements  més impactants d’aquesta obra és possiblement el seu començament:

“623 grams. Torno les cendres a l’urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. Amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola.Les rialles de la Nora, amb les llàgrimes lliscant-li per les galtes, es barregen amb el primer plor de la Jana. La llevadora l’embolica en una tovallola.La netegem una mica i us la tornem. Serà un moment.

623 grams. Guardo la balança a l’armari de la cuina i m’adono que he deixat fora de l’urna la capsa amb la pedra que confirma que les cendres de la Jana són les
cendres de la Jana. Donaria qualsevol cosa perquè no ho fossin, però, com gairebé sempre, és massa tard. Trec la pedra de la capsa i me la fico a la butxaca.
Rodona. D’un blanc enterbolit per les flames.
Surto a la terrassa.
L’aigua de la badia espurneja.
Només m’arriben la remor de les ones i el martelleig incessant de les drisses”.