“The ladykillers” de Joel i Ethan Coen

La Claqueta
“The ladykillers” de Joel i Ethan Coen
Dimarts 14 de juny a les 19h

claquetaFitxa tècnica. Direcció: Joel i Ethan Coen. Productora: Touchstone Pictures. Productors: Joel i Ethan Coen, Tom Jacobson, Barry Sonnenfeld i Barry Josephson. Guió: Joel i Ethan Coen a partir història original escrita per William Rose. Fotografia: Roger Deakins. Muntatge: Roderick Jaynes (Joel i Ethan Coen). Música: Carter Burwell. Direcció artística: Richard Johnson. Decorats: Nancy Haigh. Vestuari: Mary Zophres. Any: 2004. Durada: 104 minuts. País: Estats Units. Títol original: “The Ladykillers”. Premis: Premi del Jurat a la millor actriu en el Festival de Cannes a Irma P. Hall.

Intèrprets: Professor G. H. Dorr (Tom Hanks); Marva Munson (Irma P. Hall); Gawain MacSam (Marlon Wayans); Garth Pancake (J. K. Simmons); el General (Tzi Ma); Lump (Ryan Hurst); muntanyesa (Diena Delano); sheriff Wyner (George Wallace); ajudant del sheriff (John McConnell); Weemack Funthes ( Jason Weaver); Fernand Gudge (Stephen Root).

El projecte de fer un remake del clàssic de la comèdia britànica “El quinteto de la muerte/The Ladykillers”(1955, Alexander MacKendrick) – producció de la emblemàtica companyia anglesa Ealing i amb protagonisme, entre altres, d’Alec Guinness, Herbert Lom o Peter Sellers – neix del fotògraf, productor i cineasta Barry Sonnenfeld. Aquest encomana un tractament del llibret original de William Rose als germans cineastes Coen, en la seva vessant com a guionistes per encàrrec d’altres. Quan el director de “La família Adams” (1991) no pot continuar amb el projecte per culpa d’adquirir noves responsabilitats, els germans Coen n’assumeixen la direcció sota recomanació dels estudis.

“The Ladykillers” manté l’argument bàsic al voltant del motiu de l’atracament perfecte de la divertida comèdia negre que li serveix d’inspiració, “El quinteto de la muerte”, però s’hi introdueixen canvis importants i alguns de secundaris en referència a la genial pel·lícula britànica. La principal diferència rau en un recanvi d’època i, també, de latitud. Així, la gran variació argumental és que l’acció es trasllada de la postguerra britànica a l’actualitat al Sud dels Estats Units. Una modificació que fa que els germans Coen repeteixen ambientació a la vora del riu Mississipí, tal com abans ho havien fet amb la seva comèdia ambientada als anys 30 “O Brother!/O Brother, where art thou?” (2000)

L’argument mostra com el professor G. H. Dorr (Tom Hanks) vol llogar uns baixos per reunir-hi una banda de lladres, liderada per ell mateix, i conformada per el General (Tzi Ma), un oficial sud-vietnamita especialitzat en foradar túnels; Garth Pancake (J. K. Simmons), tot un expert en explosius alhora que un perfecte curt de gambals; Lump (Ryan Hurst), un jugador de futbol americà amb més músculs que neurones; i Gawain MacSam (Marlon Wayans), un afroamericà jove propens a ficar-se sempre en problemes i que està infiltrat entre el servei de neteja del vaixell.

El professor Dorr, amb les seves maneres entabanadores d’elegant cavaller del Sud i, a més, entès en la literatura d’Edgar Allan Poe, enrederà una venerable velleta rondinaire afroamericana Marva Munson (Irma P. Hall) per a la ocasió, confiant en què la seva avançada edat no els hi portarà maldecaps, convertint-se ella de retruc en còmplice dels delinqüents. La intenció secreta de la banda és robar un casino flotant a través de l’excavació d’un túnel subterrani – a diferència del clàssic en què planejaven assaltar un furgó blindat – mentre es fan passar per un grup de música renaixentista a ulls de la càndida i religiosa anciana, fervent seguidora de la música gospel i els espirituals negres.

Agafant en préstec el model de “Rufufú” (1958, Mario Monicalli), la història d’aquest atracament serà, com no, una història de despropòsits, oferint un nou relat de banda de lladres maldestres abocats al fracàs i, fins i tot, a eliminar-se entre ells per diferents motius. La còpia retocada dels germans Coen potser està mancada de l’encert, el talent i la gràcia del magistral original, però tot i així resta una eficient comèdia forjada a partir d’una brillant situació de partida que es sosté en el retrat caricaturesc i grotesc dels seus principals personatges. Els components d’aquesta singular agrupació mafiosa s’agermanen d’alguna manera amb el perfil que mostren molts del sapastres protagonistes dels films de Coen, perfectes exponents de l’estupidesa i la idiotesa humana.

Joan Millaret Valls

“8 mujeres” de François Ozon

La Claqueta
“8 mujeres” de François Ozon
Dimarts 24 de maig a les 19’30h

ocho mujeresDirecció: François Ozon. Guió: François Ozon i Marina de Van a partir obra de teatre de Robert Thomas. Productors: Olivier Delbosc i Marc Missionier. Fotografia: Jeanne Lapoire. Muntatge: Lawrence Bawedin. Coreografia: Sébastien Charles. Vestuari: Pascaline Chavanne. Música: Krishna Levy. Any de producció: 2002. País: França. Títol original: “Huit femmes”. Durada: 103 minuts.

Repartiment: Gaby (Catherine Deneuve); Augustine (Isabelle Huppert); Louise (Emmanuelle Béart); Pierrette (Fanny Ardant); Suzon (Virginie Ledoyen); Mamy (Danielle Darrieux); Catherine (Ludivine Sagnier); Sra. Chanel (Firmine Richard).

En els anys cinquanta, en una mansió burgesa francesa situada en el camp, envoltada de neu i a les vigílies de Nadal, l’amo de la casa, Marcel, un ric industrial, és assassinat. Les vuit dones que hi ha a la casa en aquell moment hi estan involucrades, des de la dona, les filles, familiars directes i el servei domèstic.

Aquestes vuit dones són la seva dona, ara vídua, Gaby (Catherine Deneuve); Pierrette (Fanny Ardant), germana de la víctima; la donzella Louise (Emmanuelle Béart); Sra. Chanel (Firmine Richard), la criada de color que ha pujat a les nenes; Augustine (Isabelle Huppert), germana de Gaby, cunyada del mort; Catherine (Ludivine Sagnier), la filla petita; Suzon (Virginie Ledoyen), la filla gran; i Mamy Danielle (Darrieux), l’àvia de les nenes, la mare de Marcel.

8 mujeres” apareix com un film d’intriga a l’estil dels relats detectivescos i de misteri d’Agatha Christie en què el crim o els assassinats es desenvolupen en un lloc tancat, aïllat de l’exterior, i on l’assassí forma part del grup reunit, com “La ratera” o “Deu indis”. Sota un format de thriller d’investigació per descobrir el culpable, sense policia al càrrec però, es posaran al descobert tota mena de traïcions, enemistats, revelacions de secrets, diferències de classes o passions inconfessables entre les vuit protagonistes. D’aquesta manera totes les dones semblen sospitoses, totes tenien algun motiu per desfer-se de l’home.

Continue reading

“Les amistats perilloses” de Stephen Frears

La Claqueta
“Amistats perilloses” de Stephen Frears
Dimarts 26 d’abril a les 19’30h

amistades_peligrosasDirecció: Stephen Frears. Productora: Warner Bros., Lorimar Film Entertainment, NFH Productions. Productors: Norma Heyman i Hank Moonjean. Guió: Christopher Hampton a partir de la novel•la homònima de Choderlos de Laclos. Fotografia: Philippe Rousselot. Música: George Fenton. Muntatge: Mick Audsley. Vestuari: James Acheson. Direcció artística: Stuart Craig i Gérad James. Any de producció: 1988. País: Gran Bretanya i Estats Units. Títol original: “Dangerous liaisons”. Durada: 119 minuts. Oscars: millor direcció artística, millor vestuari i millor guió adaptat. Nominacions a l’Oscar: millor actriu per Glen Close, millor actriu secundària per Michelle Pfeiffer, millor banda sonora i millor pel·lícula.

Repartiment: Marquesa de Merteuil (Glenn Close); Vescomte de Valmont (John Malkovich); Madame Marie de Tourvel (Michelle Pfeiffer); Cécile de Volanges ( Uma Thurman), neboda de Merteuil; Madame de Volanges (Swoosie Kurtz), mare de Cécile i i cosina de Merteuil; cavaller Danceny (Keanu Reeves); Madame de Rosemonde (Mildred Natwick), tieta de Valmont.

“Les amistats perilloses” és la única novel·la del militar Pierre Ambroise François Choderlos de Laclos (1741-1803), més conegut amb el nom artístic de Choderlos de Laclos. Aquesta obra publicada el 1782 –tan sols set anys abans de l’esclat de la Revolució Francesa – és una novel•la epistolar ambientada en el mateix segle XVIII, sense especificar les dates. L’obra està conformada per un conjunt de cartes creuades – amb prop de dos centes cartes – que entreteixeixen les relacions entre un petit grup de personatges de l’aristocràcia francesa. L’obra està centrada bàsicament en l’ambició, els tripijocs i la perfídia d’un parell de protagonistes que segellen un pacte d’interessos per utilitzar els mecanismes de la seducció al voltant del sexe i l’amor com a arma de poder i dominació i, per tant, de destrucció.

Es tracta d’una peça imprescindible de la literatura que s’ha vist portada repetidament als teatres i al cinema. A casa nostra destaquen una versió teatral dirigida per Pilar Miró, amb protagonisme de Juanjo Puigcorbé i Mercè Sampietro, els anys 1993-1994, i més recentment, una versió en format musical a càrrec de Darío Facal amb Carmen Conesa i Edu Soto al Teatre Goya el 2015.

Continue reading

“Hijos de los hombres” d’Alfonso Cuarón

La Claqueta
“Hijos de los hombres” d’Alfonso Cuarón
Dimarts 22 de març a les 19’30h

claquetaDirecció: Alfonso Cuarón. Productores: Universal Pictures, Strike Entertainment, Hit and Run Productions. Productors: Marc Abraham, Eric Newman, Hilary Shor, Iain Smith i Tony Smith. Guió: Alfonso Cuarón, Tomothy J. Sexton, David Arata, Mark Fregus i Hawk Ostby, a partir novel·la homònima de l’escriptora P. D. James (1920-2014). Fotografia: Emmanuel Lubezki. Música: John Taverner. Muntatge : Alfonso Cuarón y Alex Rodríguez. Direcció artística: Ray Chan, Paul Inglis i Mike Stallion. País: Estats Units, Gran Bretanya. Any: 2006. Durada: 109 minuts. Tres nominacions als Oscar: Millor Guió Adaptat, Millor Fotografia i Millor Muntatge.

Intèrprets: Theo Faron (Clive Owen); Julian Taylor (Julianne Moore); Jasper Palmer (Michael Caine); Kee (Claire-Hope Ashitey); Luke (Chiwetel Ejiofor); Syd (Peter Mullan); Miriam (Pam Ferris); Nigel (Danny Huston); Patric (Charlie Hunnam)

El 16 de novembre de l’any 2027 a Londres es retransmet per televisió la notícia de la mort de l’últim adolescent viu en el món. Tothom resta abatut i commogut per la trista notícia ja que ens trobem en un món sense futur ni esperança després que no neixen nens des de fa 18 anys. Un funcionari, Theo (Clive Owen), antic militant d’esquerres, és testimoni d’aquest fet luctuós en una cafeteria, però sembla que això ni li afecta massa, i quan surt al carrer, aleshores el local explota. Després de visitar el seu vell amic Jasper Palmer (Michael Caine), intel·lectual dissident allunyat del món en el seu refugi campestre, Theo és segrestat a Londres per un grup revolucionari, “Els peixos”, que lluita per la igualtat de drets dels immigrants. Aleshores rep la petició de la seva antiga dona, Julian (Julianne Moore), membre d’aquest grup clandestí considerat terrorista, d’escortar una dona africana immigrant per intentar treure-la del país a canvi de diners. Theo s’hi compromet i més endavant descobrirà la sorprenent i increïble veritat oculta de la missió, i és que la dona africana està embarassada en un món afectat d’infertilitat.

Un perfecte exponent de cinema de ciència-ficció de caire especulatiu. Un futur no excessivament tecnificat, amb ingredients que minimitzen el seu aspecte més futurista, sinó més aviat un món reconeixible que ens recorda les ciutats actuals. Una bona mostra de cinema d’anticipació de temperatura catastrofista a partir de la percepció pessimista i desencisada de l’extinció imminent del món. Un món que viu sota un clima de sospita i d’incertesa, amb estats amb tics totalitaris, controladors i reguladors, sacsejat pel terrorisme, les guerres i grups polítics clandestins i subversius. Cinema futurista ancorat en les pors i els temors del temps present.

Aquest film de fabulació política sobre l’endemà està focalitzat sobretot en el tema dels refugiats i els immigrants il·legals. Trobem camps de refugiats a Gran Bretanya, detencions i empresonaments d’estrangers que són engabiats, fronteres segellades i hermètiques. Imatges que no semblen gens allunyades del nostre món, amb grans urbs superpoblades i multiculturals, amb imatges que podrien ser extretes dels telenotícies d’avui amb l’expulsió de refugiats del sol europeu. Un conjunt d’imatges que ens evoquen els camps de concentració nazis o, fins i tot, en alguna ocasió recordem el camp de presoners de Guantánamo.

Un film sobre conceptes com l’esperança, la llibertat o els drets humans, però on predomina per damunt de tot l’alè d’al·legoria cristiana. El propi títol de “Fill dels homes” té una procedència religiosa ja que està extret d’un salm o versicle bíblic. La jove africana embarassada esdevé una mena de Verge Maria negre i el seu nadó un futur salvador, un messies. Nascut de pare desconegut, la seva excepcionalitat de primer nadó nascut en anys, adquireix la condició de redemptor, un ésser esperat i desitjat per la humanitat. Com la família de Jesucrist quan buscaven un refugi pel seu naixement, comparteixen igualment persecució i són empaitats. A part de què el relat està ple de pregàries, invocacions i referències cristianes diverses. O com la pròpia banda sonora imprimeix en alguns fragments un cert misticisme a les imatges.

Alfonso Cuarón és un cineasta mexicà plenament adaptat i integrat a la maquinària cinematogràfica nord-americana, cineasta que ha seguit un camí d’èxit incontestable, molt semblant al del seu compatriota Alejandro González Iñárritu. Un cineasta que es va donar a conèixer internacionalment amb “Y tu mamá también” (2001) i que actualment acaba de tocar el cel de Hollywood amb l’oscaritzada “Gravity” (2013)

La pel·lícula compta amb un ingredient cinematogràfic rellevant, ben bé una marca d’estil del cineasta en el present cas, com són moments senzillament espectaculars rodats en pla-seqüència, plans de llarga durada en continuïtat sense talls de muntatge, preses úniques, en què es manté una correspondència inèdita entre la durada del pla i temps real, i que comporten, com no, una llarga preparació prèvia abans del seu rodatge. Entre aquests moments, destaca l’escena en què els protagonistes són assaltats durant una fugida en cotxe per una carretera local enmig del bosc o la llarga seqüència que precipita el final del film, rodat enmig de una guerra urbana on el protagonista i la noia han de fugir de les bombes entre edificis i carrers en runes.

Joan Millaret Valls

“Expiación” de Joe Wright

La Claqueta
“Expiación” de Joe Wright
Dimarts 23 de febrer a les 18’30h

expiacionAvui a La Claqueta parlarem d’una pel·lícula basada en una novel·la de l’autor britànic Ian McEwan. Aquí teniu la fitxa tècnica que repartirem entre els assistents:

Fitxa tècnica. Direcció: Joe Wright. Productors: Tim Bevan, Eric Fellner i Paul Webster. Productores: StdioCanal, Relativity Media, Working Title Films, Focus Features. Guió: Christopher Hampton segons novel·la homònima de l’escriptor britànic Ian McEwan publicada el 2001. Fotografia: Seamus McGarvey. Música: Dario Marianelli. Muntatge: Paul Tothill. Vestuari: Jacqueline Durran. Direcció artística: Sarah Greenwood i Katie Spencer. Títol original: “Atonement”. País: Gran Bretanya. Any de producció: 2007. Durada: 123 minuts. Oscar a la millor banda sonora i sis nominacions a l’Oscar: millor pel·lícula, guió adaptat, actriu secundària (Saoirse Ronan), fotografia, direcció artística i vestuari.

Repartiment: Cecília Tellis (Keira Knightley); Robbie Turner (James McAvoy); Briony Tellis nena (Saoirse Ronan); Briony jove 18 anys ( Romola Garai); Briony als 77 anys (Vanessa Redgrave); Grace Turner (Brenda Blethyn); Paul Marshall (Benedict Cumberbatch); Lola Quincey ( Juno Temple); Emily Tellis (Harriet Walter); Leon Tallis ( Patrick Kennedy).

El cineasta Joe Wright ha mostrat sempre una predilecció especial per les obres literàries fins al punt que la seva primera pel·lícula de debut va ser una bonica versió d”Orgull i prejudici” (2005) de Jane Austin. Més enllà de la brillant adaptació d“Expiació”, novel·la homònima de l’escriptor britànic Ian McEwan, més recentment, el cineasta londinenc ha estat responsable d’una preciosa versió d’”Anna Karenina” (2012) de Tolstoi. Mentre que l’actriu Keira Knightley, musa del director, podríem dir, ha estat precisament la protagonista de les tres adaptacions esmentades.

La pel·lícula “Expiació” conserva l’estructura original del llibre subdividit en tres parts i un epíleg. Així, la primera part, ambientada un dia d’estiu de 1935 a la casa senyorial de la família britànica Tallis, ofereix l’alternança de diversos punts de vista. Destaca el punt de vista de la filla petita, Briony Tallis (Saoirse Ronan), aprenent d’escriptora i amb una imaginació desbordant; i el de la seva germana gran, Cecília (Keira Knightley), i el jardiner de la casa, Robbie Turner (James McAvoy), enamorat de Cecília. Diversos fets que concerneixen a la relació entre els dos joves són observats a ulls de la la petita i, aquesta, des de la innocència de la infantesa, aliena al món dels adults, els reinterpreta a la seva manera. Continue reading

“El silencio de Lorna” de Jean-Pierre i Luc Dardenne

La Claqueta
“El silencio de Lorna” de Jean-Pierre i Luc Dardenne
Dimarts 26 de gener a les 19’00h

lornaLa primera sessió de l’any de La Claqueta està dedicada a una pel·lícula belga que tracta el tema de la immigració. Una interessant reflexió a càrrec dels germans Dardenne. Aquí teniu la fitxa tècnica que repartirem entre els assistents:

Fitxa tècnica. Direcció, guió i producció: Jean-Pierre i Luc Dardenne. Altres productors: Olivier Bronckhart, Andrea Occhipinti, Denis Freyd. Productores: Arte France Cinéma, Celluloid Dreams, Les Films du Fleuve o Belgian TV. Fotografia: Alain Marcoen. Ajudant de direcció: Caroline Tambour. Muntatge : Marie Héléne Dozo. Vestuari : Monic Parelle. Títol original : « Le silence de Lorna ». País : Bèlgica-França-Itàlia-Alemanya. Any: 2008. Durada: 105 minuts. Premis: Millor guió al Festival de Cannes’2008.

Intèrprets: Lorna (Arta Dobroshi); Claudy (Jérémie Renier); Fabio (Fabrizio Rongione); Sokol (Alban Ukaj); Spirou (Morgan Marinne); inspector policia (Olivier Gourmet); detectiu (Laurent Caron); Andreï (Anton Yakovlev); Kostia (Grigori Manoukov)

La jove albanesa Lorna, que surt amb el seu xicot Sokol, emigrant a Rússia, vol ser propietària d’un bar a Lieja, Bèlgica. Però com que abans necessita la nacionalitat belga, Lorna es presta a un tripijoc ideat per un mafiós local rus, Fabio, perquè es casi amb un ionqui, Claudy, a canvi de diners, i obtenir així la residència. Però aquests delinqüents preparen un nou matrimoni per a Lorna per tal de casar-la amb un ciutadà rus i facilitar-li l’accés a la nacionalitat. Aquesta premissa significa que algú s’ha de desfer de Claudy.

El film compta amb un treball extraordinari de l’actriu pràcticament desconeguda que dóna vida a l’atribolada Lorna, Arta Dobroshi, procedent bàsicament del teatre, que sap transmetre tota la naturalitat i versemblança, així com l’angoixa, d’aquesta jove immigrant confrontada a un terrible atzucac en la seva vida. Lorna, en la seva lluita per la supervivència, es trobarà sense voler-ho en una cruïlla vital, dividida entre renunciar a les seves aspiracions de progrés a canvi d’un gest solidari i compromès, o participar com a còmplice d’un delicte criminal per interessos i així escalar i prosperar socialment.

El substrat profundament social i humà del film dels germans Dardenne arriba en un embolcall de thriller, en un format de cinema negre. Seria en aquest gènere on acostumen a moure’s aquesta colla de desaprensius mafiosos que miren d’aprofitar-se de la vulnerabilitat dels immigrants i els sense papers a través de l’arranjament de matrimonis, matrimonis de conveniència, per treure’n un lucre personal de les desgràcies alienes. Però al capdavall aquestes intrigues, neguits, pors, dilemes o actes propis que poden tenir conseqüències en terceres persones, ens retornen a la crua i dura realitat del difícil moment que travessa Europa.

Els germans cineastes belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne han mostrat sempre una predisposició per interrogar-se sobre la societat europea contemporània des de l’àmbit del món del treball i la seva precarietització o des de l’àmbit de la immigració clandestina, sovint dos flancs també entrellaçats. El seu cinema ha estat i és un cinema de valors i de principis, l’autèntic motor dels conflictes que presenten, i focalitzats per norma general en personatges joves, enfrontats a grans dilemes que els obliga a prendre importants decisions.

Un cinema d’inquietuds socials, profundament ètic i moral, manifestat des de sempre. Així ho van exposar en el film que els va descobrir a casa nostra, “La promesa” (1993), i de forma ininterrompuda en les seves següents propostes com “Rosetta” (1999), “El hijo” (2002) o “El niño (2005). “El silencio de Lorna”- que va tardar incomprensiblement dos anys en estrenar-se a casa nostra- n’és un perfecte exponent d’aquesta fórmula genuïna dels cineastes belgues, igual que la més recent “Dos días, una noche” (2014), on ens presenten de nou una moderna heroïna atrapada en una decisió personal de conseqüències imprevisibles en el temps rècord d’un cap de setmana per procurar mantenir el seu lloc de feina.

A diferència de bona part dels seus films precedents, en “El silencio de Lorna” els germans Dardenne incorporen una nova modalitat estètica a l’optar per filmar amb pel·lícula de 35 mil·límetres, que li dóna a la seva realització un tarannà més clàssic. Una decisió que comporta aparcar d’alguna manera els habituals rodatges amb càmera de vídeo digital, una càmera nerviosa i frenètica en perpetu moviment i sempre enganxada al cos dels personatges.

Joan Millaret Valls

“Anna Karenina” de Joe Wright

La Claqueta
“Anna Karenina” de Joe Wright
Dimarts 15 de desembre a les 18’30h

Avui farem la darrera sessió del 2015 del nostre espai de cinefòrum La Claqueta i acomiadarem l’any amb una pel·lícula basada en una de les obres més cèlebres de l’escriptor rus Lev N. Tolstoi. Es tracta de la novel·la Anna Karenina. Aquí teniu la fitxa que repartirem entre els assistents:

claquetaFitxa tècnica. Direcció: Joe Wright. Guió: Tom Stoppard, a partir novel·la homònima de Lev Tolstoi. Productors: Tim Bevan, Eric Fellner i Paul Webster. Productora: Working Title Films i StudioCanal. Fotografia: Seamus McGarvey. Música: Dario Marianelli. Muntatge: Melannie Ann Oliver. Vestuari: Jacqueline Durran. Direcció artística: Sarah Greenwood i Katie Spencer. País: Regne Unit i França. Any de producció: 2012. Durada: 130 minuts. Premis Oscar: millor vestuari i nominada a millor música, millor fotografia i millor direcció artística.

Repartiment: Princesa Anna Karénina (Keira Knightley); Alexei Karenin (Jude Law); Comte Alexei Vronsky (Aaron Taylor-Johnson); Príncep Stepan “Stiva” Oblonsky (Matthew Macfadyen); Princesa Daria “Dolly” Oblonskaya (Kelly MacDonald); Konstantin “Konstya” Levin (Domhnall Gleeson); Comtessa Lidia Ivanovna (Emily Watson); Katerina “Kitty” Cherbatsky (Alicia Vikander); Comtessa Vronskaya (Olivia Williams); Princesa Elisaveta “Betsy” Tverskaya ( Ruth Wilson); Princesa Myagkaya (Michelle Dockery)

Potent melodrama d’època en què Anna Karénina (Keira Knightley), casada amb Alexei Karenin (Jude Law), s’enamora apassionadament i perdudament del comte Vronsky (Aaron Taylor-Johnson). Un film centrat en la figura desgraciada de la dona adúltera, perdonada en un primer moment pel marit, però repudiada posteriorment, arrenglerada amb d’altres tragèdies de dones insatisfetes de la novel·la del segle dinovè. Dones decidides i sense por que desafien les escrupoloses i rectes normes de comportament en encotillades societats aristocràtiques, però que són arrossegades a la perdició, pagant amb la pròpia vida.

Nova adaptació fílmica de la novel·la “Anna Karénina” de Lev Tolstoi escrita el 1877 en què s’explota el tema del drama romàntic de la dona adúltera resseguint les petjades de la seva immediata predecessora “Madame Bovary”, també destruïda per amor, nascuda de la ploma del francès Gustave Flaubert l’any 1856. La popularitat d’aquesta figura femenina romàntica va fer que ben d’hora l’actriu sueca trasplantada a l’estrellat de Hollywood, Greta Garbo, amb tot el glamur i sofisticació del cinema clàssic, interpretés un parell de vegades a aquesta heroïna tràgica, primer en el cinema mut a “Love/Anna Karénina” (1927, Edmund Goulding) i després en el cinema sonor a “Anna Karénina” (1935, Clarence Brown). Després Vivien Leight prendria el relleu de la divina Garbo en una nova adaptació en el marc del cinema britànic de postguerra a “Anna Karénina” (1948) del realitzador francès Julien Duvivier.

El film fa una aposta estètica agosarada, gràcies també a la col·laboració del reputat dramaturg anglès Tom Stoppard, consistent en privilegiar una posada en escena de gust teatral, amb la presència ostensiva i indissimulada de decorats i tramoia en molts moments, per subratllar l’artifici de la representació i les convencions socials per damunt del naturalisme. Una suggestiva operació per trobar l’excés a través de l’exhibició del món de les aparences i els pautats hàbits socials de l’elitista societat tsarista en enrevessades escenes d’estudi que retraten festes i vetllades a l’hipòdrom o l’òpera.

Serà precisament en aquesta foguera de les vanitats on es cremarà Anna Karenina al deixar el seu marit, l’il·lustre polític Alexei Karenin, llençant-se en braços d’un seductor amant, Vronski, que l’acaba deixant embarassada. Aquesta conducta pecaminosa i ofensiva als ulls de tothom l’acaben portant al desastre, al suïcidi, abocant-se a les vies del tren. Una tragèdia ineludible que neix també del caràcter premonitori que atresora la mort brutal d’un ferroviari a l’andana de l’estació a ulls d’una despreocupada Anna Karenina al començament de la pel·lícula en el seu viatge a Moscou.

Com a contrapunt a aquesta història d’amor compulsiva en context urbà i cortesà entre la dona casada i l’atractiu oficial, la pel·lícula retrata l’enamorament pur i net, sublim i místic, del jove terratinent Levin i Kitty, enamorada també del comte Vronski en un principi, en un entorn rural. L’amor autèntic com a sentiment noble i elevat fructificarà des del moment que Levin renuncia als fastos de la seva classe social i es connecta a la terra i a la naturalesa a través de l’exercici físic, l’esforç del treball, colze a colze al costat dels seus súbdits, com un igual. Aquí la posada en escena afavoreix la sortida a l’exterior, a l’aire lliure, als camps de blat, per escapar del brogit de la capital en què tot apareix buit, fals i impostat. Una aposta simptomàtica de l’imminent arribada de la modernitat que escombrarà el vell ordre social

El director britànic Joe Wright ja havia destacat per portat al cinema obres literàries com “Orgull i prejudici”(2005), segons Jane Austin, i “Expiació”(2007), segons Ian McEwan. Mentre l’actriu Keira Knightley interpreta amb tota la fragilitat i bellesa possible aquesta heroïna sacrificada en el que seria la tercera vegada que participa sota les ordres del director Joe Wright després d“Expiació” i “Orgull i prejudici”.

Joan Millaret Valls

“Flores rotas” de Jim Jarmusch

La Claqueta
“Flores rotas” de Jim Jarmusch
Dimarts 24 de novembre a les 19’00h

Avui la biblioteca acull la primera sessió del curs 2015-16 de l’espai de cinefòrum La Claqueta, on es projecten pel·lícules basades en novel·les o personatges literaris (com és el cas de Don Joan) i després es fa un debat entre els assistents moderat pel crític de cinema Joan Millaret. Aquí teniu la fitxa sobre el film que es repartirà entre els participants:

floresFitxa tècnica. Direcció i guió: Jim Jarmusch. Producció: Jon Kilik i Stacey Smith. Productora: Focus Features. Fotografia: Frederick Elmes. Vestuari: John A. Dunn. Direcció artística: Sarah Frank. Música: Mulatu Astatke. Muntatge: Jay Rabinowitz. Any de producció: 2005. País: Estats Units i França. Durada: 105 minuts. Títol original: Broken Flowers. Guardons: Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes.

Intèrprets: Don Johnston (Bill Murray); Winston (Jeffrey Wright); Laura Daniels (Sharon Stone); Penny (Tilda Swinton); Carmen Makowski (Jessica Lange); Dora Anderson (Frances Conroy); Lolita Miller ( Alexis Dziena); Sherry (Julie Delpy); secretària de Carmen (Clhoë Sevigny); noi (Mark Webber)

Don Johnston (Bill Murray) és un home madur, solter empedreït, que s’ha fet ric en el negoci dels ordinadors. Mentre és abandonat per la seva última companya, Sherry (Julie Delpy), rep una carta anònima, possiblement d’una antiga amant, en què li comuniquen que té un fill de 19 anys que l’està buscant.

Johnston és una espècie de seductor retirat, una vella glòria del flirteig que ara roman tancat a casa, deixant-se emportar per la desídia i l’avorriment. I el millor per sucumbir a la passivitat i la deixadesa és el confortable i acollidor sofà de la sala d’estar, un receptacle únic.

Enmig d’aquest clima melangiós d’inoperància, serà el seu veí Winston (Jeffrey Wright) qui l’esperona a sortir de casa sota una coartada detectivesca, empenyent-lo a un recorregut pel país a la recerca de la hipotètica mare, la remitent desconeguda. Un periple que el portarà a retrobar-se amb quatre de les seves ex-amants, ja que una cinquena ha mort.

Però el resultat d’aquest viatge serà força amarg i desencisador, ja que Johnston constatarà que no ha deixat massa petjada en les dones, que no resta cap rastre perdurable. Aleshores predomina la sensació amarga de veure un Don Joan castigat a l’oblit i assaltat també per la seva decadència corporal.

Aquesta pel·lícula d’itinerari, una road-movie de visites a antigues conquestes romàntiques, servirà per no trobar respostes a la enigmàtica carta, serà un viatge a enlloc. El trajecte, com en tants films del director Jim Jarmush, serà la proclamació d’un fracàs i la mostra més clarivident de la desorientació i la deriva en què viu aquest personatge irremeiablement perdut.

I és que tot plegat el deixarà al capdavall aclaparat per una paternitat fugissera i dubtosa, que el confronta amb la seva pròpia vellesa i presumible solitud. Mentre, s’obsedeix malaltissament a trobar entre els rostres dels adolescents que passen aquell que podria correspondre al seu fill, l’única llavor, l’únic testimoni del pas intranscendent de Johnston per la vida.

Per transmetre aquestes sensacions de personatge solitari, erràtic i esmaperdut res millor que un actor de vis còmica i associat al cinema independent com Bill Murray. El seu estatisme, la cara de pal, la inexpressivitat i el seu minimalisme gestual reforcen el sentit tragicòmic de la ridícula i patètica experiència d’aquest Don Joan crepuscular.

Aquesta pel·lícula és una variació més sobre el motiu arquetípic del seductor incansable Don Joan, formulat literàriament per Tirso de Molina a El burlador de Sevilla y convidado de piedra al segle XVII i de llarg recorregut posterior, des del Don Juan Tenorio de Zorrilla a la figura emblemàtica de l’amant venecià Casanova, amb les consegüents i variades versions en òpera, literatura i cinema.

Així Johnston és titllat per la dona que l’abandona de “donjoan caduc”, al·ludint a la seva davallada. I instal·lat al seu sofà, la pel·lícula que Johnston mira a la televisió és precisament La vida privada de Don Juan/The private life of Don Juan (1934, Alexander Korda), reforçant les connexions donjoanesques de Jonhston. Una de les escenes contemplades és precisament l’enterrament de l’etern seductor Don Joan (Douglas Fairbanks), com si Johnston es veiés a sí mateix, com si observés el seu propi funeral. La retransmissió funerària és un símptoma premonitori de la seva derrota i desaparició.

Joan Millaret Valls

“La niebla” de Frank Darabont

La Claqueta”
Dimarts 16 de juny a les 18’30h
“La niebla” de Frank Darabont

nieblaAvui el nostre espai de cinefòrum La Claqueta s’acomiada fins al mes d’octubre. Aquí teniu el full de sala que repartirem entre els assistents a la projecció d’aquest intrigant film basat amb una obra del conegut escriptor Stephen King. Bon estiu!

Fitxa tècnica. Direcció: Frank Darabont. Productora: Dimension Films i Darkwoods Productions. Productors: Frank Darabont, Martin Shafer i Liz Glotzer. Guió: Frank Darabont a partir novel·la homònima de Stephen King. Fotografia: Ronn Schmidt. Música: Mark Isham. Muntatge: Hunter M. Via. Efectes especials: Greg Nicotero, Everett Burrell. País: Estat Units. Any de producció: 2007. Títol original: “The mist”. Durada: 127 minuts.

Repartiment: David Drayton (Thomas Jane); Amanda Dumfries ( Laurie Holden); Mrs. Carmod (Marcia Gay Harden); Private Jessup ( Sam Witwer); Ollie Weeks (Toby Jones); Brent Norton (Andre Braugher), Stephanie (Kelly Collins Lintz).

“La boira” de Frank Darabont és l’enèsima adaptació cinematogràfica d’un relat de por de Stephen King, indiscutible rei del gènere. El realitzador nord-americà Frank Darabont ja estava interessat en portar a la gran pantalla el relat breu “La boira “ de King des de la seva publicació als anys 80 però es va haver d’esperar. Mentrestant assolia certa reputació i ofici al dirigir sengles adaptacions de Stephen King, encara que no fossin genuïnament relats de por, cas dels films carceraris “Cadena perpetua” (1994) i “La milla verde” (1999). De totes maneres, un realitzador familiaritzat amb el terror ben d’hora com a guionista de pel·lícules de gènere com “Pesadilla en Elm Street 3” (1987) o “La mosca II (1989). Uns lligams amb el gènere fantàstic i de terror que hores d’ara ja semblen indissolubles més enllà de “La boira” al destacar en la seva faceta actual de director i productor de la cèlebre sèrie televisiva de zombies “The Walking Dead” iniciada el 2010.

La trama de “La boira” arranca en un petit poble de Maine quan una violenta tempesta provoca alguns desperfectes com caiguda d’arbres. Aleshores un pare, David Drayton (Thomas Jane), i el seu fill (Nathan Gamble) van al supermercat de la ciutat per comprar eines per reparar aquestes destrosses mentre la mare, Stephanie (Kelly Collins Lintz), es queda a la casa, en les afores de la ciutat. Mentrestant, per causes inexplicables, una llengua de boira colga la contrada i la ciutat. La boira sembla amagar coses aterridores ja que se senten esgarrifosos crits de pànic. Pare i fill, al costat d’un grup extens i divers de veïns, es veuran assetjats per un perill innombrable refugiats en l’àrea comercial.

Aquest film planteja la idea d’un grup atrapat en un únic espai sota una perillosa i letal amenaça externa enmig d’una situació d’aïllament absoluta, com si el món hagués desaparegut al seu voltant. La pel·lícula manté aquesta unitat de lloc i d’espai per accentuar el caràcter claustrofòbic d’un grup incomunicat en què semblen plantejar-se dues opcions: combatre com puguin per defensar-se de l’atac o procurar fugir, travessar el paorós banc de boira a la recerca d’una hipotètica salvació.

El film treu rendiment d’explotar la por al desconegut enmig d’una invisibilitat forçada mentre es sembra el camí per fer un film de terror amb criatures monstruoses que semblen formar part d’una cruenta i despietada invasió alienígena a l’estil de H. G. Wells. La desorientació de l’espectador per l’escassa informació del que està passant s’embolica encara més amb les paraules d’uns soldats que avisen que, en un centre militar proper, s’han estat fent experiments paracientífics que han obert la porta vers altres dimensions, possibilitant la penetració de terribles bèsties d’altres mons.

El terror condueix a la divisió del grup humà, un microcosmos en progressiva descomposició. I és que en una situació límit fan la seva aparició pensaments sectaris, la pressió extrema condiciona al capdavall el comportament humà. Una dona fanàtica religiosa, Mrs. Carmod (Marcia Gay Harden), comença a escampar amb èxit que el que té lloc no és altre cosa que una mena de maledicció, un símptoma de la fi del món. Una dona que sabrà manipular i conduir els instints primitius, una por epidèrmica, de la gent simple. Els seus seguidors cauen enganxats en una mena de febre inquisitorial i feixista que perseguirà als que no comparteixen la seva visió.

Una de les qualitats del film és que manté l’esperit i les formes d’aquelles velles pel·lícules de sèrie B amb pressupostos ajustats i pocs elements, però de provada eficiència. I més enllà de l’evident al·legat polític i social que es planteja, el film sap esquivar el final complaent i tranquil·litzador del relat original per transmetre un cert fatalisme o pessimisme subsumint el protagonista en l’aclaparament absolut.

Joan Millaret Valls

“La ladrona de libros” de Brian Percival

La Claqueta”
Dimarts 26 de maig a les 18’30h
“La ladrona de libros” de Brian Percival

ladronaFitxa tècnica. Direcció: Brian Percival. Productora: Fox 2000 Pictures, Studio Babelsberg. Productors: Karen Rosenfelt i Ken Blancato. Guió: Michael Petroni a partir novel·la homònima de Markus Zusak. Fotografia: Florian Ballhaus. Música: John Williams. Muntatge: John Wilson. País: Estats Units-Alemanya. Any de producció: 2013. Durada: 131 minuts. Títol original: “The book thief”.

Repartiment. Liesel Meminger (Sophie Nélisse); Hans Hubermann (Geoffrey Rush); Rosa Hubermann (Emily Watson); Max Vandenburg (Ben Schetzner); Rudy Steiner (Nico Liersch); narrador ( Roger Allam); Alex Steiner (Oliver Stokowski); Bárbara Steiner (Carina Wiese); Wolfgang Edel (Matthias Matschke), Alcalde Hermann ( Rainer Boack); Ilsa Hermann (Barbara Auer)

La nena Liesel Meminger (Sophie Nélisse) va en un tren i haurà de baixar per enterrar el seu germanet mort enmig d’un desolat camp nevat i allà mateix agafarà un llibre del terra que amagarà sota la roba. I és que Liesel viatjava en tren per ser donada en adopció a una família d’acollida en una ciutat alemanya, els Hubermann. Rosa Hubermann (Emily Watson) és una mestressa de casa que es dedica a fer bugades de roba per famílies benestants de la ciutat però és una dona rondinaire, malparlada i esquerpa. Rosa fins i tot insulta al seu marit, Hans Hubermann (Geoffrey Rush), un pintor de parets que toca l’acordió i que és un home bo i generós.

Vivint amb la seva nova família, Liesel és ridiculitzada pel seu analfabetisme a l’escola local, però Hans l’ensenyarà pacientment durant les nits a llegir i així Liesel podrà llegir el seu primer llibre robat i camuflat sota el coixí, un manual sobre l’ofici d’enterramorts. D’altra banda, Liesel es farà amiga de seguida d’un veí, Rudy Steiner (Nico Liersch), un peculiar noi alemany de cabell ros que vol emular el campió d’atletisme negre Jesse Owens – vencedor en els Jocs Olímpic del Berlín nazi de l’any 1936 -.

A partir de la cèlebre “Nit dels vidres trencats” l’any 1938 organitzada per la S.S. Nazi en què es van cremar sinagogues, destrossar botigues dels jueus i se’ls va començar a empaitar i detenir indiscriminadament, la família Hubermann acull caritativament el jove jueu Max Vandenburg (Ben Schetzner), a qui han d’amagar en la més absoluta clandestinitat. Aleshores Liesel, que ha descobert mentrestant una biblioteca d’on treu exemplars furtivament, trobarà en Max un nou company de lectures i confidències.

“La lladre de llibres” representa una nova aproximació a una pàgina fosca de la història contemporània d’Europa i permanentment visitada i revisada com va ser l’horror de l’Alemanya nazi. Un tema que podria semblar inexhaurible però que roman obert sempre a noves perspectives i enfocaments per mostrar els tràgics fets d’Alemanya sota el mandat de Hitler. En la present ocasió es situa l’acció en la rereguarda alemanya mentre el país està capficat en la 2ª Guerra Mundial però alhora comencen els bombardejos aliats damunt les ciutats i els pobles alemanys castigant a la població civil. Són anys de guerra en què els habitants passen penúries, gana i racionament mentre alhora segueixen marxant llastimosament els jueus pels carrers cap els camps de concentració.

El context històric serveix de marc per contextualitzat la història de Liesel Meminger però aquesta època serveix de fons també per parlar de la rellevància de la literatura i la importància dels llibres. La història real de l’Alemanya nazi es barreja doncs amb les inquietuds d’una noia tan atreta i fascinada poderosament pels llibres que l’ha porten a robar diversos exemplars tot i el seu analfabetisme. Una situació de vergonya i escarni per Liesel que, amb l’ajuda del seu pare adoptiu, pot revertir a través de l’aprenentatge de la lectura. Descobrim el poder transformador de la lectura i la cultura en general, convertides en eines de millora personal i col·lectiva. D’aquí sorgeix una de les poderoses metàfores d’aquesta història, la de transformar un llibre escrit per sembrar l’odi com “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, pintant les seves pàgines de blanc, perquè així Liesel el pugui reescriure de nou des de la bondat amb les seves vivències i pensaments.

La pel·lícula conserva de forma debilitada el sorprenent punt de vista de la novel·la original en què la mort esdevé la veu narradora. Aquest format de narració a través d’una veu en off es conserva obertament en l’arrencada de la pel·lícula i en la seva conclusió, mentre que en el decurs de la història explicada la veu apareixerà més escadusserament, puntuant l’acció en comptades ocasions. Punt de vista excepcional d’una mort atrafegada traginant ànimes dels morts tots aquests anys de guerra que s’adreça directament a l’espectador mentre avança alguns esdeveniments. Una mort que se sent indiferent i es mostra sarcàstica davant de la crueltat humana i, també, del dolor i patiment dels humans. Però una mort també commoguda pels actes de la jove protagonista, Liesel Meminger, que al costat dels seus parents i amics deixen a la pròpia mort força trasbalsada.

Al capdavall, una història sobre petites històries exemplars protagonitzades per herois anònims en un context de barbàrie i brutalitat per reivindicar valors com la camaraderia, la solidaritat o la tolerància envers els altres. Tal com fa la família Hubermann que acull a Liesel, òrfena de mare comunista, o amagant al jove jueu perseguit Max, desafiant al nazisme en la mesura de les seves migrades possibilitats.

Una aposta per la dignitat i l’humanitarisme subratllada a través de gestos minúsculs i insignificants dels humans, gestos carregats de sentit que, en ocasions, porten fins al sacrifici o que poden posar en risc les seves pròpies vides. Igual que la transcendència donada al fet de teixir vincles i llaços fraternals dins de la família i en el carrer. Així ens trobem amb persones que són capaces de fer el millor quan precisament molts compatriotes alemanys són capaços de fer el pitjor, com participar, delatar, consentir o callar en la persecució i extermini de conciutadans d’altres creences o ideologies.

Joan Millaret Valls