500 escriptors més un: E.M. Forster

E. M. Forster amb deu anys —Extret de emforster.de—

E. M. Forster amb deu anys —Extret de emforster.de—

Aquesta setmana ha arribat un llibre en el lot. N’ha arribat més d’un, naturalment. Però, concretament, n’ha arribat un,  com si fos ben bé un doll d’aigua fresca. Sembla que els encarregats de preparar tan diligentment  aquest enviaments, haguessin adquirit alguna mena de poder telepàtic. Es tracta un d’aquest llibres un pél antipàtics: 501 grandes escritores. Però que ara farà el seu servei, doncs hi té reservada una secció el senyor E.M. Forster, la qual transmetré aquí íntegre, sense màcula, preparada per cruspir-se en forquilla i ganivet.

«Solo conecta la prosa y la pasión, y ambas seran encumbradas, y el amor humano será contemplado en toda su grandeza.» Esta famosa cita de La mansión. Regreso a Howard End encierra todas las metas artísticas y personales de E. M. Forster: llenar el día a día de fervor, de compromiso con las relaciones personales y de aprecio por la belleza natural.

Tras graduarse en el King’s College de Cambridge, Forster viajó a Italia y Grecia, y encontró esas culturas más vitales, dinámicas y auténticas que la rígida Inglaterra eduardiana. Italia también ofreció el escenario para dos de sus novelas, Donde los ángeles no se aventuran y Una habitación con vistas, que tratan de las embriagadoras emociones que Italia evoca en sus reprimidos visitantes ingleses, y las elecciones que su clima y su cultura incitan a dichos visitantes a tomar. Más viajes, en esta ocasión la experiencia de vivir en la India, inspiraron la última novela de Forster y la que muchos consideran su obra más importante, Pasaje a la India.

Forster no quiso admitir que se sentía atraído hacia los hombres hasta que no cumplió la veintena, y vivió una vida enormemente solitaria. Su novela Maurice, escrita cuando rondaba los 30 años, es una de las escasísimas obras acerca del amor homosexual escritas antes de la liberación gay; no obstante, no fue publicada hasta después de su muerte. Forster dejó de escribir novelas a la edad de 45 años, pero siguió siendo un destacado ensayista y locutor, defensor de los valores humanistas laicos. La mayor parte de sus novelas han sido llevadas con éxito al cine; sin embargo, Forster denegó el permiso para adaptarlas cuando estaba vivo, pues temía que el cine cubriera sus historias con una pátina de nostalgia y sentimentalismo.

Aquí l’entrevista que li van fer per la sèrie Paris Review (que ell va estrenar, casualment)

E. M. Forster per M. de Ríquer, J. M. Valverde

E.M.Forster —Extret de emfoster.de—

E.M.Forster —Extret de emfoster.de—

Un lloc especial mereix Edward Morgan Forster (1879-1970): les seves novel·les Where angels fear to tread (Un Món sense àngels, 1905) i A room with a view (Una habitació amb vistes, 1908) semblen tradicionals i conservadores, tot i un refinament especial en l’expressió. Tanmateix, el desenvolupament de l’acció utilitza uns recursos un pel extravagants, com pot ser, per exemple, la mort sobtada d’un personatge, donada ja per suposada al començament d’un capítol. El mateix Forster, en una carta a R. C. Trevelyan, després d’escriure la primera de les esmentades novel·les, reconeixia que començava a sospitar que aquest mètode de la sorpresa no era artísticament legítim, i que des del principi s’havia de suggerir la possibilitat de que passessin els canvis que després es desenvolupessin. Però, per altra banda, es confessava incapaç de suggerir al lector que els seus personatges amaguessin dintre seu altres coses, a més de les visibles, i avisar-los de que estiguessin atents. I prosseguia:  I Know I am not a real artist, and the same time am fearfully serious over my work and willing to sweat… What I want is the sentimental, but the sentimental reached by no easy beaten track (Sé que no sóc un vertader artista, i a la vegada considero amb molta seriositat la meva feina i estic disposat a suar… El que jo vull és allò sentimental, però no a través de cap camí fàcil i trillat.) A The longest journey ( El viatge més llarg, 1907) els efectes inversemblants esdevingueren ja incompatibles amb la il·lusió naturalista: en Howard’s end (El fin de Howard, 1910) el realisme s’assoleix mitjançant recursos històrics, presentant el destí d’Anglaterra a través d’una família. La novel·la de Forster que aconseguí més ressò —i la darrera— va ser A passage to India (Viatge a l’Índia, 1924), on l’ambientació en aquell món llunyà va permetre-li desenvolupar un intens problema psicològic, amb una concentració i una dosis d’ambigüitat que potser no hagués tingut en el seu propi país. Després encara escriuria els seus relats curts , que ja a The celestial omnibus (El òmnibus celestial, 1911) li havien servit per autèntiques fantasies: The eternal moment (El moment etern, 1928) inicia un llarg silenci del Forster narrador —pòstumament apareixeria Maurice, inèdit per la seva homosexualitat—. Forster publicaria encara aguts assajos —com Aspects of the novel (1927)—, però comprengué molt bé que el món estava canviant tant, que ell ja no podia continuar sent novel·lista, després de haver sorgit d’una època ja abolida.

Forster per Marta Pessarrodona

E.M. Forster —Foto extreta de emfoster.de—

E.M. Forster —Foto extreta de emfoster.de—

Quan E. M. Forster, el 1910, va publicar Howards End no era una figura desconeguda dins la literatura anglesa, perquè ja havia contribuït amb altres tres novel·les on la preocupació per allò que és personal i allò que és col·lectiu, la dialèctica de classes, la crítica de la societat que havia alçat un imperi, ja havien estat qualitats —o trets— palesos. Forster havia oscil·lat entre la comèdia domèstica (A Room with a key) a la manera de Jane Austen i el drama (The longest Journey), la tragèdia gairebé ibseniana (recordem l’èxit del dramaturg noruec a l’Anglaterra del final del segle XIX), amb qui Virginia Woolf el va relacionar. A Howards End, sembla que el leitmotiv que encapçala la novel·la («només connecta…») té el seu equivalent literari en la fusió de comèdia i drama.

Nascut a Londres l’1 de gener de 1879, Edward Morgan Forster pertanyia a la burgesia o, si volem, a la classe mitjana alta, cosa que, per a un home, suposava una educació privada (paradoxalment les escoles privades es diuen public school), Oxbridge, és a dir, les universitats d’Oxford o de Cambridge, i, després, l’Església, els tribunals, la Universitat, o l’Administració, que, generalment, implicava el servei en alguna colònia. Aquest esquema, però, en el cas de Forster (i la major part dels qui formarien el grup de Bloomsbury, del qual ell no va ser una figura cabdal, ans hi entrava i en sortia, mentre mantenia amistat amb tots els seus components, fins i tot els satèl·lits del grup) tenia, a més, la particularitat d’uns antecedents familiars en els quals havia estat important el «remordiment social», un tret victorià, que havia pres forma, anys enrera, en la lluita contra l’esclavitud i la reforma de les institucions penitenciàries, i que havia aplegat evangèlics i quàquers al barri londinenc de Clapham en el que es coneixeria com la Clapham Sect. Sens dubte, per trobar els orígens de Bloomsbury, cal pensar en la Clapham Sect, una de les figures cabdals de la qual fou Marianne Thorton, tia del pare de Forster i protectora de la mare i, amb el temps (1956), objecte d’una biografia a càrrec de Forster. En aquella convocatòria de la segona meitat del segle XIX hi figuraven Stephens (per tant avantpassats de Virginia Woolf i Vanessa Bell), Grants (Duncan Grant i els germans Strachey) i els Forster.

Continue reading

Cresques d’Abraham i Jafuda de Cresques

Atles del món —Cresques, fill d'Abraham—

Atles català —Cresques, fill d’Abraham—

Cresques d’Abraham nasqué al Call de la Ciutat de Mallorca, devers l’any 1325. Es casà amb Setaddar, que li donà dos fills, Jafudà Cresques i Astruga, casada amb el mercader Marzoch Mediní. Fou un reconegut cartògraf jueu mallorquí. Era d’ofici bruixoler, rellotger i constructor d’instruments nàutics.

La seva vida és poc coneguda. És un dels caps de fila de l’Escola Mallorquina de cartografia, el moment àlgid de la qual se situa al segle XIV. Era mestre de les cartes del rei d’Aragó. Pere el Cerimoniós el nomenà familiar reial el 1368. Deixà una nodrida sèrie de cartes geogràfiques fetes per ell, avui perdudes. Se li atribueixen altres d’anònimes, alguna amb prou fonament com el notable Atles Català del 1375, en la confecció del qual fou ajudat pel seu fill Jafudà Cresques. El mapa era present a les col·leccions del rei de França Carles V l’any 1380. Cresques realitzà, als anys 1380, encàrrecs similars per als reis de França i d’Aragó. També és autor de la Bíblia Farhi (1382). Morí a la Ciutat de Mallorca entre els anys 1381 i 1387.

Jafudà de Cresques (Palma, 1350? – Barcelona?, 1410 o 1427), també conegut com a Jehudà Cresques i Jaume Ribes, fou un cartògraf jueu d’origen mallorquí, fill de Cresques Abraham.

Continue reading

Atles furtiu d’Alfred Bosch

Atles furtiu —Alfred Bosch—

Atles furtiu —Alfred Bosch—

Una obra per a tots els públics, a partir dels 15 anys. Els lectors més joves poden acusar la càrrega d’erudició —no ben bé de càrrega historicista-, a l’hora de seguir els passatges sobre cartografia, geografia medieval, llegendes de l’època o disputes i conflictes religiosos. En canvi, solen agrair els detalls de vida quotidiana (menjar, vestir, relacions sentimentals i familiars) i el to personal i directe del narrador i protagonista, Jafudà de Cresques. De fet, un dels atractius és l’edat de Jafudà en començar l’aventura, i pot entusiasmar de veure com s’inicia en la vida adulta, en tots els sentits, cap als quinze anys.

Argument

Jafudà és el jove fill de Cresques d’Abraham, un cartògraf jueu de Mallorca. L’acció arrenca quan el rei encarrega al mestre un mapamundi especial -el més bell i savi que mai s’hagi dibuixat. Un bon dia, Cresques comunica als seus la decisió de fer-ne dos, d’Atles: el que els han demanat i un segon, el furtiu, que recollirà les veus més secretes i totes les llegendes del món, aquell món seu del segle XIV. Així ho fan, comptant amb informadors privilegiats, dos dels quals estableixen una relació molt especial amb Jafudà: un armeni cec i una princesa africana. Arribat el moment, el noi rep l’encàrrec de portar els mapes a la cort de Barcelona. Però un d’ells, el furtiu, desapareix, i comença una aventura inquietant i dramàtica per a recuperar el tresor.

El relat no segueix un fil cronològic: els capítols se centren en els sis personatges decisius de la novel•la, que són el mateix protagonista, el seu pare i mestre Cresques, l’armeni Betros, l’escrivà reial Bernat (Metge), la negra Selima i el convers Jaume. La trama va endavant i endarrere, aportant elements a la intriga central, que no es tanca fins al final. Cada capítol té el seu aire particular, doncs, el seu estil i també el seu temps narratiu. Algun dels actors secundaris mereix fins i tot una narració a part, en la veu del personatge en qüestió, que introdueix un ritme i un llenguatge singular. En certa manera es tracta d’una novel.la coral, on l’aventura del narrador fa de nexe entre universos humans ben rics i diversos.

El protagonista mut del llibre és també, segons com, el mateix Atles. En la seva elaboració intervenen tots els que giren al voltant de l’obrador i la família de Cresques; en la intriga que segueix a la pèrdua, personalitats destacades del reialme; i en el desenllaç final, uns i altres. És un mapa fet a cop de relacions humanes i de sentiments, que per a Jafudà compon una autèntica cartografia de les emocions. De mitja novel.la endavant, l’angoixa del narrador per a retrobar l’Atles, sumada al dramatisme de l’època -pesta, guerra, avalots anti-jueus…-, dispara el ritme de la història cap a un desenllaç trepidant, tens i vibrant.

Continue reading

La biografia de l’Alfred Bosch, que el dimarts 11 de maig a les 19:30 ens visita!

Alfred Bosch

Alfred Bosch

Alfred Bosch va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable de l’esquerra de l’Eixample, l’any 1961. De menut va assistir a una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l’aprenentatge es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l’època). Es pot especular sobre la importància d’aquest fet lingüístic, i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina: amb sentències breus, prioritzant l’acció i els diàlegs per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu.

Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d’Història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris més o menys remots.

Mentre estudiava, es va implicar en la fundació de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Aquesta entitat aplegava un col•lectiu lliure de persones que rondaven els vint anys, i que tenien com a inquietud principal la d’obrir-se camí en la creixent normalitat de la literatura catalana. La majoria dels seus components no havien publicat mai res, i potser el punt que els unia era la dificultat de donar-se a conèixer, en un mercat petit i dominat aleshores pels autors consagrats del segle XX i per la generació fresca dels setanta, que gaudia d’una certa complicitat ideològica i del gust per l’experimentació. A diferència dels seus predecessors, doncs, aquesta jove fornada no comptava amb cap etiqueta gremial més enllà del gust per les lletres. La prova n’és l’actual dispersió, estilística i professional, dels antics companys de viatge.

Continue reading

L’amant de Margarite Duras

Muriel Rousselle

Bonjour à toutes et à tous ! El llibre d’aquest mes d’abril al Club de lectura en Francès ha estat L’Amant de Marguerite Duras, un immens plaer de relectura per a mi tal com ho havia anticipat i una sessió molt entranyable per als participants. A veure si des d’aquest bloc continuem el debat i l’intercanvi d’opinions, sentiments, records…

Per a començar us proposo una mica de biografia:

I per començar la biografia, aquestes 3 fotos:

Marguerite Duras

Marguerite Duras

Bé doncs, Marguerite Duras neix de pares francesos a l’Indoxina 1914 (actual Vietnam) i mor el 1996 a París. Va passar tota la seva infantesa i adolescència a la Indoxina i va marxar cap a França als 18 anys (1932). Va estudiar Dret, Matemàtiques i Ciències Polítiques. Va treballar com a secretària al ministeri de les Colònies del 1935 al 1941. Però bàsicament va ser novel•lista, guionista i directora de cinema.

Les seves novel•les, Les imprudents (1943) i La vie tranquille (1944) reflecteixen la influència narrativa saxona; després evoluciona cap a les formes del nouveau roman.
La novel•la que la dóna a conèixer és Un barrage contre le Pacifique (Un dic contra el Pacífic- 1950) de caire autobiogràfic i es confirma en el panorama literari francès amb Hiroshima mon amour (1960) que fou portada al cine per Alain Resnais. L’obra literària de Marguerite Duras comprèn una quarantena de novel•les i una dotzena d’obres teatrals. La seva trajectòria dramàtica fou reconeguda el 1983 per l’Académie Française amb el Gran Premi del teatre. Marguerite Duras dirigeix varies pel•lícules entre el 1967 el 1984, entre les quals Nathalie Granger, India Song, Des journées entières dans les arbres (Dies sencers als arbres) i Les enfants (Els Nens).
L’Amant (1984) rep el Premi Goncourt, catapulta la seva autora a l’èxit mundial: la novel•la és traduïda a 40 idiomes. La traducció al català és de Marta Pessarodona i al castellà d’Ana Maria Moix.
La pròpia vida de l’escriptora és una novel•la sobre la que ella ha escrit constantment. La destrucció, l’amor, l’alineació social, són paraules claus a la vida de Marguerite Duras i es detecten a tota la seva obra. Una història turmentosa, de soledat i escriptura, paraules i silencis, desigs fulgurants també. Un personatge ineludible: la seva mare. El desamor maternal marca la vida i el caràcter de Marguerite amb les seves exigències del cor, del cos, les seves addiccions (l’escriptura que la fa viure i l’alcohol que la destrueix), una personalitat impetuosa i obstinada. Diu: Jo sóc una escriptora, no val la pena dir res més.
Perquè el món sigui suportable, és necessari exorcitzar les obsessions, però l’escriptura pot desvelar-les o bé amagar-les i Marguerite Duras tempteja, repeteix una i altra vegada, busca la paraula justa, intenta escriure, com s’intenta estimar tot sabent que mai no s’aconsegueix del tot. Marguerite deia: Escriure és tractar de saber el que escriuries si escrigués.

Ara, escoltem l’escriptura de la Duras, la seva respiració i tornem als retrats del principi d’aquesta biografia: Très vite dans ma vie il a été trop tard. À dix-huit ans il était déjà trop tard. Entre dix-huit et vingt-cinq ans mon visage est parti dans une direction imprévue. À dix-huit ans j’ai vieilli. Je ne sais pas si c’est tout le monde, je n’ai jamais demandé. [(1ª pàg.de l’Amant): Molt aviat a la meva vida ja va ser massa tard. Als divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit i els vint-i-cinc anys el meu rostre va emprendre una direcció imprevista. Als divuit anys vaig envellir. No sé pas si a tothom li passa el mateix, mai no ho he preguntat. ]

Us recomano una entrevista molt bona, molt interessant, monogràfica, que li va dedicar el periodista i crític literari Bernard Pivot en el seu programa literari televisiu Apostrophes i que està disponible en DVD (a les biblioteques porta la signatura DVD 831.3(Dur) Mar)

Ara passem a L’Amant :

Continue reading

Articles i entrevistes, a Cristina Fernández Cubas

Cristina Fernández Cubas —Fotografia de Iván Giménez—

Cristina Fernández Cubas —Fotografia de Iván Giménez—

Articles:

Malos tiempos para los cuentos, Cristina Fernández Cubas, El Cultural, octubre del 2008

Ressenya de Todos los cuentos,  feta per Sonia Herández,  a Letras Libres, Febrer del 2009

Article dedicat a l’autora en el bloc La nave de los locos, desembre 2008

Entrevistes:

Entrevista al bloc del Síndrome de Chéjov, per Miguel Ángel Múñoz, Setembre del 2009

Entrevista feta per Martín López-Vega, en el Mundo, Abril 2001

Entrevista feta per Amalia Castilla, al País, el març del 2006