Las Amigas de Michelangelo Antonioni, la crítica de Joan Millaret Valls

Las amigas —Michelangelo Antonioni—

Las amigas —Michelangelo Antonioni—

JOAN MILLARET VALLS

Fitxa tècnica. Direcció: Michelangelo Antonioni Guió: M. Antonioni, Suso Cecchi  d’Amico i Alba de Céspedes a partir novel•la Entre dones soles de Cesare Pavese Fotografia: Gianni Di Venanzo en blanc i negre  Música: Giovanni Fusco Muntatge: Eraldo da Roma Títol original: Le amice Any: 1955  Durada: 90’.

Fitxa artísticaValentina Cortese (Nene), Franco Fabrizi (Cesare), Ettore Manni (Carlo), Madeleine Fischer (Rosetta), Yvonne Fourneaux (Momina), Eleonora Rossi Drago (Clelia), Gabriele Ferzetti (Lorenzo), Anna Maria Pancani (Mariella).

Cesare Pavese (1908 – 1950) ha estat un dels grans escriptors italians del segle XX i poc abans de haver-se suïcidat en una habitació d’hotel torinès a l’edat de 42 anys havia escrit feia poc la premonitòria obra Entre dones soles. Aquesta novel·la, editada en català per Proa en motiu del centenari del naixement de l’escriptor, crític, traductor i poeta Cesare Pavese, girava al voltant, precisament, del tema del suïcidi frustrat que empaita una de les protagonistes, Rosetta, en una habitació d’hotel el mateix dia que la protagonista i narradora , Clelia, arriba a la seva ciutat natal, Torí, per obrir una botiga de moda després de fugir disset anys enrere de la ciutat piemontesa i fer-se un futur laboral a Roma. Clelia retorna a una ciutat on encara són visibles les ferides, les runes i els estralls de les bombes de la Segona Guerra Mundial i s’endinsa mica a mica en el món frívol i ociós de l’alta societat mitjançant festetes, balls de disfresses, subhastes i trobades socials que dibuixen un món buit, despreocupat i absurd. A l’Europa de l’esperança i la il·lusió que reneix de la tragèdia bèl·lica, Pavese contraposa la desil·lusió, la soledat i el desencís, en sintonia amb els escriptors existencialistes de l’època com Sartre o Camus que exposen un angoixant mal de viure.
Clelia, d’extracció humil, tan sols troba certa afinitat amb l’encarregat de l’obra, Becuccio, enmig d’una ambient burgés i aristocràtic en decadència que molesta força a la narradora sobretot perquè ningú treballa, arribant a manifestar que no és pas fàcil d’esquivar la gent desenfeinada. Pavese enfronta el grup d’homes al de dones per identificar-se més aviat amb elles en detriment dels mascles, ja que Clelia sempre està assetjada, seduïda i convidada per aquests. Aquesta situació incomoda Clelia i tot remembrant el seu antic i frustrat amor de joventut li retreu al seu xicot i als homes en general ... No podem estimar un altre més que a nosaltres mateixos. Qui no se salva tot sol, no el salva ningú i, després declara, en la cruïlla de la seva vida, en la maduresa, en unes línies a continuació …Ja no era jove i sabia allò que un home  —fins el millor— pot valer.
El director italià Michelangelo Antonioni nascut el 1912, en el seu quart llargmetratge, aconseguia transmetre perfectament l’esperit desencantat i una incipient poètica de la incomunicació i la soledat que després el faria famós als anys seixanta. Això estava ben palès en la novel•la original, que congeniava perfectament amb les inquietuds del propi realitzador italià, convertint la buidor de la vida social de Las amigas en un dels més clars exponents d’un cinema que després el faria universal en films com La aventura o El eclipse on personatges a la deriva es fonen i es dilueixen en l’entorn urbà de ciutats en expansió. Malgrat alguns canvis puntuals, com el nom d’alguns personatges, i petites variacions, com accentuar el clímax final de la pel·lícula per damunt l’asèptica conclusió de la novel·la, la pel·lícula adapta fidelment tant l’argument de la novel•la original, centrat en el misteriós intent de suïcidi de l’avorrida Rosetta enmig d’una alta societat despreocupada com el to i l’atmosfera desencisada que aporta la protagonista Clelia.
Però un dels canvis més visibles és l’ambientació de la novel•la en una ciutat de províncies i un clima de postguerra que en el seu transvasament cinematogràfic ens transporta a la dècada dels anys cinquanta del passat segle i ens trobem de cop en una ciutat que comença a transformar-se gràcies al miracle econòmic, el desenvolupament i el neocapitalisme per endinsar-nos de ple en el paisatge de la modernitat. Un nou món en construcció associat també a la disfressa, la mentida, el posat, l’actuació, és a dir, l’aparença; virtuts que s’escauen molt bé en el món de la moda i que Antonioni reforça encara més. Malgrat tractar-se d’una primerenca obra de formació, Las amigas no desentona gens al costat de les seves excepcionals pel·lícules de maduresa que el van ajudar a esculpir la modernitat cinematogràfica al costat d’un altre realitzador, però de latituds més fredes, com va ser Ingmar Bergman, i que el destí els va portar a morir junts l’estiu de l’any 2007.
Tot i que en Las amigas encara hi ha un predomini dels diàlegs per damunt d’una posada en escena que en el futur privilegiaria per damunt de tot els espais i els temps morts carregats de buidor i devastació, Antonioni sap crear i transmetre una singular atmosfera dominada per cossos somnàmbuls, erràtics i ridículs esgarriats en una prodigiosa escena de platja en un dia ventós, encapotat i melancòlic. Quan el grup humà abandona la platja, Clelia i la suïcida Rosetta tornen juntes en tren cap a Torí i aleshores serà quan Rosetta verbalitzi de manera esgarrifosa el pobre i anèmic sentit de la seva vida mitjançant aquestes paraules ¿Para qué voy a vivir?¿Para decidir que vestido me pongo?.

Las Amigas de Antonioni a la Claqueta, dimarts 30 de Juny a les 19.00

Le Amiche

Le Amíche

Las Amigas (1955)
Le Amíche

Gènere:
Drama

Nacionalitat:
Itàlia

Director:
Michelangelo Antonioni

Actors:
Eleonora Rossi Drago
Gabriele Ferzetti
Franco Fabrizi
Valentina Cortese
Yvonne Furneaux
Madeleine Fischer
Anna Maria Pancani
Luciano Volpato
Maria Gambarelli
Ettore Manni
Marcella Ferri

Productor:
Giovanni Addessi

Guió:
Michelangelo Antonioni
Suso Cecchi d’Amico
Alba De Cespedes

Basada en el conte Tra donne sole (Entre mujeres solas)

Fotografia:
Gianni Di Venanzo

Música:
Giovanni Fusco

Durada: 104 minutos.

Sinòpsis:

Clelia, noia d’humils orígens, directora d’una casa de modes a Roma, és enviada a Torí amb l’encàrrec d’obrir una sucursal. A l’hotel on s’allotja, una noia de bona família, anomenada Rosetta, intenta enverinar-se en una habitació propera. La causa del desesperat intent ha estat un amor infeliç. Rosetta s’ ha enamorat de Lorenzo, un pintor, marit de Nene, apreciada ceramista. El dramàtic episodi ofereix a Clelia l’ocasió de conèixer, a més de Rosetta, a Momina, una dona separada del seu marit, i a Nene.

Article sobre Le Amíche de Jose María Latorre, en Miradas de Cine

Entrevistes a l’Empar Moliner

Empar Moliner —Extret del diari de Mataró—

Empar Moliner —Extret del diari de Mataró—

Entrevista apareguda a El Períodico de Catalunya el 18/04/00 a càrrec de Patricia Castany

S’ha acabat treballar per amor a l’art

Empar Moliner, de verb lubrificant i premi encara calent (Josep Pla 2000), serà probablement una de les autores que per Sant Jordi despatxaran tants autògrafs com rialles. Amb currículum d’excabaretera i actriu reconvertida a periodista radiofònica, el seu segon llibre l’ha ajudat a pujar al top dels supervendes en català. També li ha regalat piropos d’alta volada i una excedència per entregar- se a la seva aguda prosa. I no li ha robat ni un gram de la reconfortant humilitat del qui acaba d’arribar al carrusel literari.

–¿A què s’assembla escriure i sobreviure amb això?

–Es el més similar que hi ha a la felicitat. He descobert que no vull treballar, sinó tenir temps per estar a casa amb els rul.los posats i poder escriure.

–¿Es reconeix maruja ?

–Diguem que no sóc una dona gaire alliberada i tampoc sóc feminista.

–Abans remenava el cul per un escenari. Ara fa conferències. ¿Li imposa o la posa a cent?

–Les dues coses són gairebé el mateix, es tracta d’un públic reduït. L’estratègia és fixar-se de seguida en qui et riu les gràcies.

–¿Què eren per a vostè les lletres abans de guanyar un premi?

–No tinc estudis, i per això no vaig d’erudita. Però era una lectora compulsiva. De fet, vaig acabar amb el glamur dels Jocs Florals del meu poble (Santa Eulàlia de Ronçana) de tant guanyar-los fa anys.

–¿Què li sembla el festival promocional que acompanya Sant Jordi?

–M’encanta perquè estic molt a gust xerrant i xafardejant amb la gent. A més a més, és molt sensat fer negoci amb els llibres. S’ha d’aspirar a guanyar diners. Això de treballar per amor a l’art ja s’ha acabat.

–¿A qui li receptaria el seu Feli ?

–A dones sense complexos i a tota mena de gent amb sentit de l’humor.

–¿Les dones són tan dignes de broma com els homes?

–Són com els homes, amb molts vicis. Per mi el més divertit és veure les tonteries i ridiculeses que fem per aconseguir l’amor.

–¿L’humor li surt sol?

–No és tan fàcil, treballo molt perquè sembli natural. Tot el que faig a la vida em costa molt. –¿Les dones són tan dignes de broma com els homes?

–Són com els homes, amb molts vicis. Per mi el més divertit és veure les tonteries i ridiculeses que fem per aconseguir l’amor.

–¿L’humor li surt sol?

–No és tan fàcil, treballo molt perquè sembli natural. Tot el que faig a la vida em costa molt.

Per més entrevistes cliqueu més avall…

Continue reading

La Moliner més televisiva

Trobada amb l’autora a la biblioteca de Sant Boi:

Presenta en el Club el seu llibre, Busco senyor per amistat i el que sorgeixi

Els matins a TV3  Teresa Pàmies i Empar Moliner, recull de cròniques

En programa En clau de vi de Marcel Gorgori ens parla dels còctels, amb l’ajuda de l’Empar Moliner

L’Empar visita el programa TVist, on comenta moments televisius amb la Tania Sàrrias

Presentació d’Herois quotidians :

Empar Moliner al Polònia:

Muerte en Venecia de Luchino Visconti, la crítica de Joan Millaret Valls

Mort a Venècia

Mort a Venècia

JOAN MILLARET VALLS

Fitxa tècnica. Direcció: Luchino Visconti. Guió: Luchino Visconti i Nicola Badalucco a partir de la novel•la La muerte en Venecia de Thomas Mann. Fotografia: Pasquale de Santis en Panavision i Technicolor. Vestuari: Piero Tosi. Música: peces de la Tercera i Cinquena Simfonia de Gustav Mahler, breu passatge de la Quarta Simfonia de Mahler, Per a Elisa de Beethoven i Cançó de bressol de Moussorgski. Títol original: Death in Venice. Any: 1971. Nacionalitat italofrancesa. Durada: 135 minuts.
Fitxa artística. Gustav von Aschenbach: Dirk Bogarde. Tadzio: Bjorn Andersen. Senyor Moese, mare de Tadzio: Silvana Mangano. Encarregat Grand Hotel des Bains: Romolo Valli. Alfried, amic de von Aschenbach: Mark Burns. Dona de von Aschenbach: Marisa Berenson. Institutriu de la família Moese: Nora Ricci.

La novel•la original de l’escriptor alemany Thomas Mann és un relat breu publicat durant l’estiu de 1912 inspirat en part en l’estada de l’autor al Lido venecià en companyia de la seva dona, la primavera de 1911. En la novel•la curta es relata el viatge del famós i madur escriptor Gustav von Aschenbach a la ciutat turística de Venècia quan la seva vida havia entrat en un punt mort i la seva vessant creativa es troba estancada. La novel•la està plena de simbolismes i detalls premonitoris que, al capdavall, marcaran la definitiva recaiguda física de l’escriptor, qui ja gaudia d’un estat de salut precari. La presència de la mort es fa palesa durant el seu passeig pel cementiri de Munich i després durant el seu curt periple pel Mediterrani per acabar en la romàntica Venècia on les góndoles són definides per l’autor alemany com a fèretres i recipients mortuoris. Abans haurà patit un trajecte amb personatges grotescos, patètics i ridículs enmig d’un clima inquietant i amenaçador de mals auguris, així com un intrigant viatge en gòndola a mans d’un remer sense llicència que no es vol aturar a la plaça de Sant Marc. En l’extens tercer capítol s’inicia pròpiament el relat quan l’escriptor descobreix la bellesa de l’adolescent polonès Tadzio envoltat de les seves germanes, la institutriu francesa i la mare en l’hotel on s’hostatja. La visió encisadora i meravellosa d’aquest jove trasbalsa profundament el madur escriptor, enfrontant-se la seva decrepitud física amb la radiant i esplendorosa bellesa de l’adolescent, definit com una obra d’art. La novel•la incideix especialment en l’estada veneciana i es repeteixen contínuament els encontres i desencontres a l’hotel i a la platja en una espiral indeturable dins d’aquesta geografia reduïda en què el vetust escriptor es deleix en la seva vessant de voyeur. La presència de la mort es farà palesa gràcies a la pandèmia de còlera que pateix la ciutat i que les autoritats havien amagat. Quan von Aschenbach vol abandonar la ciutat, un nou error extravia l’equipatge i l’envellit personatge decideix finalment romandre a Venècia per poder seguir contemplant i recrear-se amb la bellesa de Tadzio amb qui mai intercanvia un mot, però sí moltes mirades.

Continue reading

Anècdotes sobre la Mort a Venècia de Visconti (i alguna coseta més)

  • Per al paper de Tadzio, Visconti havia triat al seu afillat, el jove Miguel Bosé, però el seu pare, el torero Dominguín, s’hi va oposar enèrgicament i el paper finalment va recaure al desconegut Björn Andresen, que va ser escollit després d’un llarg procés d’audicions que es van filmar en el documental, Alla ricerca di Tadzio.
  • Bjørn Andresen, l’actor que interpreta el jove Tadzio, ha seguit una carrera en la música (també com a compositor).  D’actor ja no en va exercir gaire.
  • El protagonista principal, Aschenbach, està vagament basat en el compositor Gustav Mahler, que va perdre una filla en circumstàncies semblants a les de la pel·lícula. L’adagietto de la seva quinta sinfonia està present al llarg de tota l’obra formant una unió indissoluble, de gran presència dramàtica, entre la imatge i el só.  De fet, Visconti va rellançar a la popularitat al compositor alemany. Aquí teniu l‘adagietto, per si el voleu escoltar:http://www.youtube.com/watch?v=ugpYUDn_X-khttp://www.youtube.com/watch?v=DdpV7QYSNbQ

Més avall, encara més…

Continue reading

La mort a Venècia, a la Claqueta el dimarts 27 de maig a les 19.00

Mort a Venècia

Mort a Venècia

Morte a Venezia

Any: 1971
Durada: 135
Origen: Itàlia
Color: Panavision – Technicolor
Genere: Dramàtic
Director: Luchino Visconti
Escriptor: Thomas Mann
Guió: Nicola Badalucco, Luchino Visconti
Música: Gustav Mahler
Fotografia: Pasqualino De Santis
Montatge: Ruggero Mastroianni
Basada en la novel·la: Mort a Venècia de Thomas Mann
Repartiment: Dirk Bogarde, Bjorn Andersen, Silvana Mangano, Romolo Valli, Mark Burns, Nora Ricci, Carole Andrè, Antonio Apicella, Marisa Berenson, Sergio Carfagnoli, Franco Fabrizi, Leslie French.
Escenografia: Ferdinando Scarfiotti
Producció: Mario Galllo per la Alfa Cinematografica, Roma – Alfa Cinematografica (Roma) Productions Editions Cinematographique Francaises (Paris)
Distribució: Distribuzione: Dear International – Warner Home vides

El tràiler:

http://www.youtube.com/watch?v=X4N8B1ggYc4

El making off:

http://www.youtube.com/watch?v=EbAdDoUsHhI

Rectitud y autodestrucción

Daniel G. Rojo   (Text extret de la revista Miradas de Cine n. 41. Agost 2005)

La fugacidad de un tiempo que se nos escapa y el duelo constante entre la razón y la pasión, la rectitud moral y los sentimientos, el arte y la vida… todos los temas que obsesionaron a Luchino Visconti están presentes en Muerte en Venecia, el relato de los últimos días de un famoso compositor, quien, sabedor de que su final -físico y moral- está muy cerca, viaja a la ciudad de los canales para intentar olvidar.

Continue reading

El amor en los tiempos del cólera, la crítica de Joan Millaret Valls

El amor en los tiempos del cólera

El amor en los tiempos del cólera

JOAN MILLARET VALLS

Fitxa tècnica. Direcció: Mike Newell. Productor: Scott Steindorff. Guió: Ronald Harwood, a partir de la novel•la homònima de Gabriel García Márquez. Fotografia: Affonso Beato. Música: Antonio Pinto. Títol original: “Love in the time of cholera”. Estats Units, 2007. Durada: 139 minuts.

Fitxa artística: Javier Bardem (Florentino Ariza), Giovanna Mezzogiorno (Fermina Urbino), Benjamin Bratt (doctor Juvenal Urbino), Fernanda Montenegro ( Tránsito Ariza), John Leguizamo (Lorenzo Daza), Unax Ugalde (Florentino Ariza, jove)

El Premi Nobel de Literatura 1982 Gabriel García Márquez va publicar la seva novel•la El amor en los tiempos del cólera l’any 1985, després d’escriure Diatriba de amor contra un hombre sentado. Aquesta novel•la versa sobre l’indestructible sentiment amorós que es professen Florentino Ariza i Fermina Daza malgrat la corrosió del temps i l’avançada edat. Es tracta d’una història d’amors contrariats per culpa de les pressions socials de l’època que prendrà forma de triangle amorós quan entri en escena el doctor Juvenal, que es casarà amb Fermina. El derrotat i repudiat Florentino mantindrà una fidelitat insubornable a la antiga núvia malgrat després es llanci en braços de dotzenes d’amants per alleugerir precisament les seves penes d’amor. Endinsat en aquesta dinàmica passional, convertit en caçador furtiu de dones, en el millor estil donjoanesc, s’arribarà a preguntar si la costum de fornicar sense esperances era una necessitat de la consciència o un simple vici del cos. Però després de la mort de l’ancià doctor, el vell Florentino, ara un personatge ric i famós, fugirà del costat de l’adolescent América Vicuña i reapareixerà durant el funeral per declarar de nou el seu amor etern a l’antiga estimada, ara vídua, després de més de cinquanta anys, tot encetant un nou i fèrtil prometatge de caire epistolar com quan eren joves i es cartejaven.
No cal dir que es tracta d’una novel•la romàntica – tot un anacronisme enmig dels anys vuitanta de part d’un reputadíssim escriptor -, per entronitzar l’amor com a tema sublim, equiparant-lo als símptomes febrils del còlera, i acostant-se perillosament, pel seu caire naïf, al fulletó decimonònic i la novel•la rosa. Però García Márquez no cau mai en aquest extrem gràcies a una prosa rica, un llenguatge precís i evocador, al ritme que imprimeix al text i un domini inimitable de l’escriptura. Precisament el seu prodigiós estil ha estat sovint inimitable en cinema, com reflecteix el cas de la genial Cien años de soledad que encara ningú s’ha atrevit a traduir-la en imatges. Malgrat aquest impediment de primer ordre, El amor en los tiempos del cólera no és la primera adaptació que es fa d’una novel•la del famós escriptor colombià, ja que amb anterioritat s’havia portat a la gran pantalla, amb disparitat de resultats, Crónica de una muerte anunciada (1987), de la mà de Francesco Rossi; i El coronel no tiene quien le escriba (1999) sota la direcció d’Arturo Ripstein.
La pel•lícula resultant del transvasament fílmic que n’ha fet el director britànic Mike Newell – director de Cuatro bodas y un funeral – no s’escapa dels marges del cinema comercial nord-americà amb un pulcre estil costumista, justa recreació històrica, gust exòtic i colonial, elenc internacional d’actors encapçalat per l’ara oscaritzat Javier Bardem i cançons gentilesa d’un valor segur com la cantant Shakira. Més enllà de la fidelitat o infidelitat al text original i de la conseqüent retallada al tractar-se d’un llibre voluminós, la pel•lícula tan sols és capaç de recrear de forma sintètica la trama argumental caient sovint en l’anècdota i la simple mecànica reproductora dels diferents actes que esglaonen el camí cap a la felicitat i el triomf dels vells i dissortats amants.
La pel•lícula certifica un cop més els insalvables problemes que comporta l’adaptació de la vistosa i prolixa prosa del Nobel García Márquez, com sovint passa també amb altres traduccions fílmiques de textos literaris, per transmetre conceptes tan indeterminats i inconcrets com el to, l’atmosfera, la musicalitat de les frases o el ritme.

Am Hang —Markus Werner—

Markus Werner —Extret de La Vanguardia—

Markus Werner —Extret de La Vanguardia—

Markus Werner va nèixer el 1944, a Eschlikon, Suïssa. Va estudiar a Zurich i actualment viu a Opfertshofen. Va exercir de professor d’institut fins que, el 1990, va decidir dedicar-se a escriure a temps complet. Apart de Tierra firme és autor de Zündels Abgang (1984), Froschnacht (1985), Die kalte Schulter (1989) y Hasta pronto (1992). Ha estat galardonat amb diferents premis, entre els que destaquen el Georg-Fischer-Preis de la ciutat de Schaffhausen, 1986; el Alemannischer Literaturpreis, 1990; el Thomas-Valentin-Literaturpreis de la ciutat de Lippstadt, 1993; el Prix Littéraire Lipp, París, 1995 i el Internationaler Bodensee-Kulturpreis für Literatur, 1995.

Otros dos nombres imprescindibles son el suizo germanófono Markus Werner y la suiza francófona Noëlle Revaz -dos autores de generaciones distintas-, pues ambos encarnan esta nueva literatura. Werner no es ningún novato. Nacido en 1944, su obra se ha publicado en castellano, en Tusquets. Pero hasta que publicó ‘Am Hang’, su séptima novela, este autor de culto en Suiza no dio el salto a las listas de venta alemanas. Ahora lleva siete semanas en la lista de referencia de Alemania y Suiza. Incluso ha consechado elogios de Marcel Reich-Ranicki, el referente de la crítica en Alemania, que habla de él como de “uno de los mejores escritores en alemán de su generación”.
‘Am Hang’ -el encuentro casual entre dos hombres en un hotel del Tesino- podría ser una obra de teatro. El narrador, Clarin, es un joven y brillante abogado especialista en divorcios, hedonista y soltero militante. Loos es un misántropo, un moralista que enseña lenguas muertas en un instituto. Durante dos noches, conversan sobre lo divino y lo humano. Clarin y Loos son dos antagonistas, con visiones del mundo del todo opuestas, que se fascinan y se repelen. En el último de los tres capítulos de esta obra, la narración toma un giro sorprendente, con gotas de Agatha Christie, que obliga al lector, al final, a volver a la página uno.

[Extret del Cultura/s 02 de Marz 2005—article Cuatro en uno de Marc Bassets]