Burton per Burton
Burton per Burton
PATRICIA MUÑÍZ
Burton per Burton
Edició de Mark Salisbury
Pròleg de Johnny Depp
Edició ampliada i actualitzada
Angle Editorial, 2009
ISBN: 978-84-96970-49-6
L’univers Burton és un mar profund on submergir-se. És un altre món, amb una altra llum, amb regles diferents, un lloc ple de detalls que donen sentit a la totalitat.
Et trobes allà gaudint de la intensa vida dels morts, d’amors d’ultratomba, de sorpreses funestes, quan et preguntes com va començar tot. I aleshores, per art de màgia apareix Burton per Burton, amb pròleg del seu amic Johnny Depp que a més d’estar com un tren, és una autèntica icona underground.
Què més se li pot demanar a un llibre que parli sobre Tim Burton?
En paraules de Johnny Depp,
Per a mi és un autèntic geni i, m’heu de creure, no utilitzaria aquest qualificatiu amb gaire gent. El que ell fa no es pot etiquetar (…) Té un do molt especial que no es troba cada dia. No se’l pot considerar un simple director de cinema. Resulta més adequat el títol, tan escàs, de “geni”, i no només per les seves pel•lícules, sinó també pels dibuixos, fotografies, idees, per la seva agudesa i per la seva imaginació.
Burton per Burton ens explica com va començar tot, des del principi. Aporta nova llum al seu univers encisador i màgic. S’atura detalladament a cada una de les seves obres explicant les anècdotes, l’abans i el després, analitzant l’acte creatiu.
Després dels agraïments, el pròleg de Johnny Depp i la introducció de Mark Salisbury, comencem el recorregut per la seva infantesa a Burbank i a continuació ens explica las seva experiència a Disney i com va néixer Vincent.
Rememorant aquesta etapa, Burton ens parla sobre els models imposats per la societat i els impulsos reprimits.
Recordo un dia que em vaig sentir completament frustrat, perquè m’encanta dibuixar però en realitat no ho faig massa bé. Un dia alguna cosa va fer clic dins el meu cervell – A la merda, tant se me’n fot si sé dibuixar o no. M’agrada i punt – Juro per Déu que d’un segon a un altre vaig experimentar una sensació de llibertat que no havia sentit mai anteriorment.
Als que ens agrada que ens expliquin com neix una idea, com es gesta un projecte, aquesta part del llibre ens mostra que de les coses dolentes sempre se n’aprèn. Ens ensenya com de transformadores poden arribar a ser les sotragades de la vida, la importància de l’amistat, la coherència d’una vida apassionada i el valor de mantenir la fe en el que un fa.
La importància de trobar el sentit, d’aconseguir la capacitat de comunicar. És un gran missatge, la veritat.
A continuació, de la seva mà recorrem Hansel i Gretel , Frankenweenie, La làmpada d’Aladí, La gran aventura de Pee-Wee, Beetlejuice i Eduard Manstisores.
Aquí sorgeix el tema de la soledat, de la connexió amb l’entorn i també ens presenta el tema de la llibertat sota les disfreses.
Vaig créixer amb les pel•lícules de Lon Chaney i Boris Karloff. Aquests paios tenien una llibertat especial, malgrat que molta gent pensi que nos se’ls veu per culpa de la quantitat de maquillatge que porten, cosa que em sembla una ximpleria. He descobert que quan maquilles un actor l’estàs alliberant. Es poden amagar darrera una màscara i mostrar una altra cara d’ells mateixos, i això és genial.
Poc a poc arribem a Batman Returns, Malson abans de Nadal, Cabin boy i Ed wood. Seguim amb James y el préssec gegant, Mars attacks!, Superman lives, La trista mort del noi ostra, Sleepey Hollow i El planeta dels simis, capítol especialment interessant per a qui vulgui saber els motius que porten a produir un remake sense tenir el guió acabat.
Finalment l’obra repassa Big Fish, Charlie y la fàbrica de xocolata, la núvia cadàver i Sweeney Todd.
El recorregut per la filmografia Burtoniana no només serveix per tractar el tema de l’art en el cinema. També ens parla sobre la dualitat i sobre el rebuig de la realitat. A més de mostrar-nos aquelles coses que es fan per suportar l’existència, i ensenyar-nos a donar la volta a certs estereotips expressius.
El llibre, farcit de fotografies i dibuixos originals del director, és una delícia concebuda per a ser llegida d’una tirada. Imprescindible per a amants del cinema, de l’art i per suposat de Tim Burton.
Nosaltres també tenim aquest llibre a la bca. És un personatge que m’atreu molt i m,’agrada molt la majoria de la seva obra, la meva peli preferida és ERduardo Manostijeras, i la teva?….espero amb candeletes la seva Alicia, gracies pel post, els fans de Burton t’ho agrainm….
Des que vaig veure Eduardo Manostijeras ja no he tornat a trepitjat una barberia/perruqueria. Potser el gremi de perruquers/barbers s’emprenyarà, però no li arriben a la sola de la sabata. Ni hi arribaran! Que això sí que té nassos i pèls! En fi, ho deixo que aquests temes em sulfuren!
Burton té el do, no se li pot negar; ho farà a vegades´, millor o pitjor, però està tocat pel Senyor, un geni com diu el Depp, un altre geni.
Jo, encara més que per l’Eduardo, tinc debilitat per “Sleepy Hollow”. M’agraden moltíssim la seva atmosfera i el seu sentit de l’humor; el personatge de Johnny Deep, aquesta mena de Sherlock Holmes “con propensión a los desmayos”, té moments meravellosos.
Doncs jo sento un carinyo especial per Beetlejuice, pel que vaig arribar a flipar al cinema quan, de joveneta, la vaig anar a veure saber que Tim Burton era Tim Burton. Crec que la seva genialitat va esclatar amb Eduardo Manostijeras, una de les meves favorites junt amb Sleepy Hollow. Però és clar, el meu esperit romàntic fa que el meu cor bategui per “La novia cadáver”, mai uns morts van estar tan vius ni uns vius tan morts.
I què puc de dir dels Umpah Lumpa bailongos de Charly i la fàbrica de Xocolata?? I és que no acabaria mai perquè m’encanta el seu univers en general. Quan vaig saber que faria una versió d’Alícia, pots imaginar-te que quasi em poso a cridar i a estirar-me dels cabells qual fan dels Beatles. Ja la comentarem, eh?
Per cert, puc donar fe que el veí de les Corts no s’ha tornat a tallar el cabells des de l’estrena d’Eduardo manostijeras. Té més grenyes que jo ;P
…RODARAN CABEZAS!!!!……….
….jo també li tinc un carinyu especial a Big Fish, per varies raons, les histories de pares i fills m’agraden i també perquè aquest estiu en vam viure una de semblant amb el meu nen i la seva cosina. Ens agrada molt anar a pescar i cada estiu hi dediquem forces hores, el primer dia de l’any passat un peix enorme ens va trencar la canya (era un tros de pal amb fil i am) i li vam posar de nom Big Fish. Ens vam prometre que no acabaria l’estiu sense pescar-lo, hi anavem una horeta cada dia i finalment el vam (el merit és de la Julia) poder treure, no vegis quina alegria…..
…el hombre como el oso cuanto mas pelo mas hermoso….no, veí?
Ah sí, Big Fish. En fi. I Sleepy Hollow. Ja ni ho recordava.
Pobre peix, Robert, deixa’l estar allà flotant en el seu món ple de bombolles i de silencis. Són com hipnòtics, els peixos. Tan així deixa’ts anar..
P.d. De pelut no en sóc gaire, però els cabells llargs, no sé com, van creixent a mesura que passen els dies, sense demanar permís ni res. I a mi anar a pelar-me em molesta molt, no soporto les converses ni aquell està obligat a estrar-s’hi com un ninot. Em sembla que hauria de començar a pensar a anar al psicóleg.
Ei! Doncs, a mi em passa el mateix veí! Mai he suportat anar a la perruqueria… Aquest tema el porto fatal! Tot i que si en Jonnhy Depp obrís una perruqueria al barri ben segur que hi aniria de cap i acoseguiria superar ‘ipso facto’ el meu trauma “cabellut”…
….el peix, primer el pesquem i després de fer-nos les fotos pertinents el deixem anar veí, som cruels, però no tant….
una de les meves frustacions ha estat no poder lluír cabellera, m’agraden els cabells llargs, m’hagués agradat portar rastes, trenes, melena, grenyes, qüalsevol estil, però amb els cabells llargs, però, noi, tinc un cabell prim i greixós que no m’ho permet, per això ara he optat per anar pelat…..boncapdesetmana family
Upps, perdó, Robert. Ja et veia com un Capità Ahab! De petit sempre em va agradar la idea d’anar a pescar. Mai no hi vaig anar, per això. Encara que potser millor, crec que em faria pena. Tot i deixar-los. Tinc més fusta per estar-me sentat en una roca prop del mar, però sense canya, o potser que em posi amb una canya sense ham, així estaré legitimitat en front dels altres passejants: que per culpa dels pintors romàntics qualsevol sentat a la vora del mar sembla que només estigui allà per una sola cosa. I més si porta cabells llargs. I no et dic si porta a Camus a l’aixella…
Ai, Nepa, el que et fa fer un bon tros de carn… Tot un Johnny Deep, vull dir… :-9
Mira, doncs jo, ni que l’obrís la Pamela Anderson. Deu ser un trauma més profund.