Club de Lectura Biblioteca Les Corts Miquel Llongueras

Wir Töten Stella —Marlen Haushofer

«La obra de Marlen Haushofer es una obra desesperada y oscura, y sin
embargo se lee con el mismo fervor con que de pequeños leíamos los
cuentos. Son páginas presididas por una mezcla de tristeza, locura y
encanto, que hablan de la debilidad y el dolor. De la vida como
enfermedad. Su mensaje es un mensaje tan delicado como extraño: que es
preciso amar el dolor y guardarlo en nuestro corazón.»

Gustavo Martín Garzo

No te preocupes. Has visto demasiado y demasiado poco, como todas las personas que existieron antes que tú. Has llorado demasiado, o quizá demasiado poco, como todas las personas que existieron antes que tú. [...] No te preocupes, todo habrá sido en vano, como en el caso de todos los que existieron antes que tú. Una historia absolutamente normal.

Les últimes paraules que va escriure en el seu diari un mes abans de morir.

Marlen Haushofer

Austria (Frauenstein, 1920 – Viena, 1970)

Escriptora austríaca nascuda a Frauenstein el 1920 i morta a Viena el 1970. Va estudiar i viure a Viena i més endavant a Steyr, ja casada amb un dentista, va compaginar la literatura (publicant novel•les i relats i escribint guions radiofònics) amb la feina de mestressa de casa i ajudant de la consulta del seu marit. El 1968 va obtenir el Premi Nacional de Literatura austríac.

En el seu llibre Incisiones: panorama crítico de la narrativa en lengua alemana desde 1945 Cecilia Dreymüller ens parla de com les tragèdies que descriuen les obres de Haushofer constitueixen, en el fons, un reflex dels conflictes socials de l’Àustria dels anys cinquanta i seixanta, vistos des de l’esfera privada dels seus ciutadans. Així, les amargues radiografies psicosocials, que Haushofer pren dels espais vitals femenins, ubiquen el tancament d’un país disposat a esborrar el seu passat feixista i a ignorar la modernitat per mitjà de les bones maneres i la tradició local. Sotmeses a les obligacions de mestressa de casa, a les imposicions dels rols femenins, les dòcils protagonistes de Haushofer sofreixen i observen desastres que no per transcórrer en l’àmbit domèstic resulten menys fatídics.
La pròpia autora portava una doble vida, escindida entre les obligacions de mare i esposa i la seva condició d’escriptora amb cert èxit. (…) Com tantes dones de la seva generació va interrompre els seus estudis de filologia alemanya quan es va casar i finalment va abandonar el propòsit de llicenciar-se, després del naixement dels seus dos fills; tot i els precoços èxits de les seves primeres publicacions, es va negar sempre a exercir la literatura com a professió, al•legant les seves responsabilitats familiars.
Darrera aquesta aparença de resignació, Haushofer converteix la submissió femenina en motor literari. La seva narrativa enfoca amb una fina ironia l’habitacle aparentment innocu i feliç de la dona burgesa: un món moblat amb els requisits de la llar moderna —televisió, marit educat, senyora de la neteja—, per les escletxes del qual desapareixen les seves heroïnes solitàries.
En la seva obra, Wir töten Stella (Nosaltres vàrem matar a Stella), manté la duresa en el seu plantejament i mostra iel mateix pessimisme respecte a les possibilitats de realització individual per a la dona –sigui en l’amor o en la maternitat- . El motiu de la immolació o auto-immolació femenina per a satisfer les necessitats masculines adopta aquí, sota la màscara d’una convencional història d’infidelitat matrimonial, la dimensió d’un sacrifici bàrbar: una noieta càndida és destruïda pels desitjos sexuals d’un home, amb el consentiment tàcit de la seva esposa. (…) Després d’una breu aventura, el seductor abandona l’enamorada adolescent per una altra aventura. Stella, incapaç de sobreposar-se al desengany, es llança sota les rodes d’un camió.
De manera extremadament senzilla, amb unes quantes escenes esquemàtiques, es traça el transcurs de la desgràcia, que és observada amb horror, però de manera passiva, per la frustrada muller. En el anys cinquanta suposava tot un atreviment representar la complicitat d’una dona, casada i mare, en un crim moral d’aquesta gravetat.

I per acabar, una mostra:

Mi tarea hubiera ido proteger la vida y protegerla de ataques asesinos, ¿Y que he hecho? He llevado una vida de una mujer acomodada, me apoyé en la ventana y respire el aroma de las estaciones del año mientras a mi alrededor se mataba y se hería. No debe extrañarme que el jardín empiece a repudiarme. La fuerza secreta que hace verdecer las hojas del tilo era la misma que empujaba la sangre por el cuerpo joven de Stella, ese jugo dulce y rojo extendido en grandes charcos sobre los adoquines, El tilo conoce mi traición, y también el pájaro moribundo la conoce. Ya no me quieren. Lo leo en los ojos de los niños, lo siento cuando acaricio perro y gatos extraños, y cuando me acerco al jacinto que esta sobre mi mesita, se pone tieso en señal de rechazo y temor. No se perdona a los traidores, me dicen sus flores brillan-tes, y su perfume me recuerda el olor dulce que subía del féretro de Stella.