Club de Lectura Biblioteca Les Corts Miquel Llongueras

El Sur de Víctor Erice

JOAN MILLARET VALLS

Fitxa tècnica

Direcció i guió: Víctor Erice, a partir relat homònim d’Adelaida García Morales. Fotografia: José Luis Alcaine. Música: Maurice Ravel, Franz Schubert i Granados. Muntatge: Pablo G. del Amo. Producció: Elías Querejeta P. C. (Madrid), Chlos Productions (París) i TVE. Durada: 93 minuts. Any: 1983.

Fitxa artística

Omero Antonutti (Agustín), Sonsoles Aranguren ( Estrella als vuit anys), Icíar Bollaín (Estrella als quinze anys), Lola Cardona (Julia), Rafaela Aparicio (Milagros), María Caro (Casilda)

Al cap de deu anys de la direcció de la que ha estat considerada una de les grans obres mestres del cinema espanyol, El espíritu de la colmena, el realitzador basc Víctor Erice s’inspira en la primera obra escrita per l’escriptora extremenya Adelaida García Morales, El sur, per dirigir el seu segon llargmetratge el 1983. Però per segona vegada la polèmica persegueix al realitzador basc i ressorgeixen noves tibantors amb el seu productor i company en els cercles donostiarres, Elías Querejeta. Si en la primera realització es va suspendre el rodatge una setmana abans d’acabar, durant la producció de El sur es va interrompre unilateralment el rodatge quan s’havia rodat pràcticament la meitat de la pel•lícula i quan encara faltaven quatre setmanes per finalitzar. Per a Víctor Erice es tracta, doncs, d’una obra inacabada i incompleta, mentre que el productor va argumentar en el seu moment que el que ja estava rodat donava perfectament la mida per esdevenir una obra compacta, coherent i, a més, una pel•lícula rodona. Tot i que el guió adaptat tenia una extensió de prop de quatre-centes pàgines, amb un metratge estimat de 150 minuts, i que fins al moment d’aturar el projecte tan sols no se n’havien utilitzat ni la meitat, el cert és que El sur és una bellíssima pel•lícula i una nova obra mestre de Víctor Erice. El regust amarg de tot plegat és que Víctor Erice, qui entre les dues pel•lícules ja s’havia refugiat en la publicitat, ha restat condemnat al marge del cinema comercial espanyol fins avui.
Malgrat algunes diferències ressenyables amb el text original d’Adelaida García Morales – el qual s’editaria amb posterioritat a l’estrena de la pel•lícula -, el realitzador basc es mantindria força fidel a l’esperit i la lletra d’un relat breu – que no arriba a les cinquanta pàgines – encara que ell hi aboqui el seu enorme talent poètic i creatiu. Com a la predecessora El espíritu de la colmena retrobem un cop més el misteri de l’infantesa, el trànsit a l’adolescència i la maduresa, la fascinació per la figura paterna, la complexitat de les relacions dins de la família o l’ambient gris i depriment de la postguerra espanyola. És un relat retrospectiu en forma circular nascut de les vivències i reflexions d’un personatge femení que gira al voltant de la figura del pare desaparegut en el context de la dictadura franquista en la casa llogada La gaviota en un poblet del nord espanyol l’any 1957. La pel•lícula, que estaria estructurada en dos blocs situats al nord i al sud peninsular respectivament, per culpa del rodatge frustrat, escatima l’apartat dedicat al viatge de la nena a Andalusia, d’on n’havia fugit el pare, a la recerca de les seves petjades i els seus records. El pare com a ombra fugissera que s’esmuny.
Aquesta pel•lícula discontinuada, nascuda de la remembrança d’una nena que s’ha fet gran, ofereix un seguit de seqüències independents separades sovint per fosos en negre com a signes de puntuació. Una pel•lícula presidida per la suavitat i la bellesa que fa que les transaccions entre fragments siguin fluïdes i precioses gràcies també al magistral ús de l’el•lipsi – salts en el temps – i els fosos encadenats. La cuidada i delicada pel•lícula de Víctor Erice fa gala també d’una prodigiosa fotografia que accentua el caire melancòlic i decadent d’un temps passat que s’evoca a través de la memòria gràcies a enquadraments pictòrics en què la llum esbossa un combat amb les ombres a l’estil dels contrallums de Caravaggio o com la llum es filtra i es transforma a través de finestrons com per banyar càlidament els rostres com a les pintures de Vermeer. Entre altres encerts dins d’aquesta vaporosa atmosfera general que emana un alè líric immarcescible destaca novament les graduacions lumíniques en alguns plans en què la llum es manifesta gradualment o la foscor engoleix pausadament l’escena.