El final de la escapada de Godard, la crítica de Joan Millaret Valls
Al final de la escapada, Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg
Joan Millaret Valls
Fitxa tècnica. Direcció, guió i diàlegs: Jean-Luc Godard. Producció: Georges de Beauregard. Argument: François Truffaut. Fotografia: Raoul Coutard. Muntatge: Cécile Decugis. Música: Martial Solal i peces de Mozart, Bach i Chopin. País: França. Títol original: A bout de souffle. Durada: 89 minuts. B/N.
Fitxa artística. Jean-Paul Belmondo (Michel Poiccard, Laszlo Kovács), Jean Seberg (Patricia), Daniel Boulanger (inspector de policia), Jean-Pierre Melville (Parvulesco), Jean-Luc Godard (el delator).
Al final de la escapada de Jean- Luc Godard és un títol imprescindible per entendre el sorgiment de la modernitat cinematogràfica i el consegüent esclat del que coneixem com a Nouvelle vague, al costat dels altres nous cinemes que neixen arreu a cavall del canvi de dècada dels anys cinquanta del segle passat. La primera i emblemàtica peça cinematogràfica de Jean-luc Godard apareix uns anys després del conreu de l’exercici de l’escriptura de la crítica cinematogràfica, com a conseqüència d’una cinefília que emergeix en la postguerra i que tindria un dels seus centres sísmics en la Cinémathèque parisenca, també al costat d’una efervescència juvenil que adquireix una nova sensibilitat, en complicitat precisament amb aquesta nova crítica recentment instaurada, a través de lectures, cineclubs i sales d’art i assaig.
Aquest regenerador fenomen correspon a una nova fornada de joves cineastes debutants bragats originalment en la crítica en revistes com Cahiers du cinéma o Arts , anomenats joves turcs per la seva bel•ligerància envers l’ordre establert d’una rància i encotillada cinematografia francesa. Al voltant de l’any 1959, cineastes com Claude Chabrol, Jacques Rivette o François Truffaut, qui amb Los cuatrocientos golpes venç en el festival de Cannes del mateix any, consagren el triomf d’aquest aire renovador i el consegüent relleu generacional en un model de cinema francès que donava mostres d’exhauriment.
Aquest nova manera de fer prové sovint de l’abaratiment dels costos i les facilitats d’autofinançament, de la comoditat que proporcionen noves càmeres més lleugeres i barates que permeten els rodatges al carrer, l’aparició de pel•lícules més sensibles que no requereixen rodatges en estudis ni massa il•luminació, nous sistemes de gravació que permeten gravar amb so natural i tota una colla de joves entusiastes especialitzats en diferents vessants tècnics disposats també a cobrar menys.
Quan Jean-Luc Godard s’enfronta al rodatge de Al final de la escapada, una idea original de François Truffaut, troba inspiració en el rostre juvenil de l’actriu nord-americana Jean Seberg gràcies a la seva aparició en el film del vienès Otto Preminguer Bonjour tristesse (1957) i es decideix també a plasmar la seva debilitat pel cinema negre nord-americà de sèrie B dedicant la seva primera pel•lícula a la productora Monogram Pictures. El film sobresurt encara avui dia per la seva frescor i manca de pretensions, la naturalitat que transmeten uns actors que sembla que improvisen i que no formen part del vetust star-system, un muntatge entretallat conformat per salts, acceleracions i brusques el•lipsis que denoten un temps transcorregut prescindint completament de plans de transició.
La primera cinta de Godard juga amb el trhiller d’alè fatalista i s’omple de romanticisme. Un lladregot interpretat per Jean-Paul Belmondo, qui emula a Humphrey Bogart, s’enamora d’una jove aprenent de periodista. Les cites i referències de Godard es trasplanten a la gran pantalla i l’autor deixa pistes arreu com l’homenatge a Más dura será la caída( 1956) de Mark Robson, la visió del cartell de Hiroshima, mon amour d’Alain Resnais, els retrats de Picasso i Pierre-August Renoir, les cites literàries, entre altres, de Faulkner, la presència en forma de cameo com a tribut a un esteta del polar francès, Jean-Pierre Melville, o la mateixa inclusió del director en un paper com a transeünt delator.