Club de Lectura Biblioteca Les Corts Miquel Llongueras

Pismaczek —Dibuix del propi Lem—

En el ventall de la literatura polonesa de les últimes cinc dècades, l’autor més comercial, més traduït i millor conegut en el món, és, sense cap mena de dubte, Stanislaw Lem, que constitueix per sí mateix un capítol especial en la història recent de la literatura polonesa, no nomès per la seva excepcional popularitat, sinó sobretot pel gènere en el que dedicava el conjunt dels  seus esforços: la ciència-ficció. Lem neix el 1921 a Lvov. Després de la Segona Guerra Mundial acaba els seus estudis de medicina a la Universitat de Cracòvia, treballant simultàniament com a mecànic de cotxes. Tot i que la seva primera irrupció en la literatura la realitza com a poeta, en la premsa el 1946, va abandonar ràpidament la poesia per, a partir del mateix any, emprendre la seva trajectòria com a novel·lista. Des del seu primer llibre L’home de Mart (1946) fins el final, va publicar més d’una trentena d’obres, i va ser traduït a més d’una trentena d’idiomes i va vendre més de 11 millons d’exemplars dels seus llibres arreu del món, la qual cosa el converteix, junt amb Henryk Sienkiewicz, en un dels escriptors polonesos més llegits de tots els temps. Tanmateix, l’etiqueta d’autor de ciència-ficció, un gènere literari injustament infravalorat per molts crítics i historiadors de la literatura, i no només polonesa, i el fet de que a Polònia no hi hagi una tradició literària d’aquest gènere, l’ha mantingut, durant moltes dècades, fora dels manuals de la literatura, o bé ha esta tractat d’un mode marginal, quasi com a curiositat anecdòtica, cosa que, afortunadament, comença a canviar.

[...]

La creació literària de Stanislaw Lem —qui va declarar en nombroses ocasions que el Quixot era la seva obra favorita de tots els temps— reflexa l’enfrontament radical de dues postures aparentment contradictòries: el racionalisme i el sensualisme, la disciplina de la raó i el somni de llibertat absoluta, el pessimisme i l’optimisme existencial; en definitiva, es debat entre l’instint humà i el dogmatisme científic. Si haguérem de definir  a Stanislaw Lem, podríem dir, sense por a equivocar-nos, que és un home profundament racionalista amb una imaginació fantasmagòrica. Els protagonistes de Lem, per un costat, comproven les tesis de l’autor amb les seves experiències, però per l’altre es troben perduts en el món de les visions, de les emocions, dels desitjos instintius.  Aquesta mateixa ambivalència caracteritza el llenguatge de Lem, fluctuant sempre entre el desig de precisió i l’exuberància estilística. Les aventures literàries de Lem tenen lloc paral·lelament en dos camps: el de l’intel·lecte i el de la imaginació.  Ambdós poders s’enfronten en una oposició dialèctica: el món dels sentits, que crea visions de mons nous, s’enfronta a la lògica del discurs intel·lectual. D’altra banda, l’aparent llibertat de visions fantàstiques està sotmesa a la crítica de la raó. I així, només en l’univers, cada home vaga com un viatger estel·lar, amb els seus propis problemes de comunicació interpersonal, cada vegada més ansiós de conèixer i d’experimentar per ell mateix, cada vegada més conscient de la necessitat de desenvolupar el seu instint humà i diferenciador, però també cada vegada més conscient de que la tècnica i la ciència, dogmàtiques i inflexibles, van limitant progressivament les possibilitats d’aquest desenvolupament individual. Lem intenta, en definitiva, descobrir els conflictes interns de l’ésser humà, que per un costat constitueix un cervell maquiavèl·licament racional, que classifica el món segons principis i categories, que s’organitza al voltant de lleis i els avanços de la ciència i de la tecnologia, i dels que cada vegada, en sent més la seva dependència; i que per l’altre costat constitueix un animal monstruós, que es guia per emocions irracionals i pors, pels seus instints humans. Lem i els seus personatges,  acceptant-ho o no, estan irremissiblement condemnats a les limitacions cognoscitives i a l’empresonament de la seva carnalitat.

[...]

En el llibre Solaris (1961) ens trobem amb una expedició d’investigació que es troba flotant sobre el planeta Solaris. La seva única esperança és establir contacte amb l’únic ser viu del planeta, un enorme oceà de plasma. Però aquest estrany ens és tan diferent dels humans que no hi ha manera d’establir contacte amb ell.

[Extret de Historia de las literaturas eslavas, Cátedra, 1997 i mal-traduït per un servidor]