Club de Lectura Biblioteca Les Corts Miquel Llongueras

Molt bo, sí senyor. Per no dir boníssim. Jo, com en Mitchum, no sóc gaire de microrelats. Però hi han hagut dos que m’han agradat molt. Aquell de “-Olvida usted algo? -Ojalá”, i aquest d’avui. Clar que parlem de Nabokov. No et moques pas amb mitja màniga, tu.
I l’espai?. Ara aniria bé que sortís el seu avatar, ves.

Tens un gust exquísit, Matilde. No ho puc evitar confessar-t’ho.
Al Nabokov són figues d’un altre paner, per no dir el paner sencer. A veure si l’Espai es fa present.

Quin dilluns, noi!

És a la segona part del microrelat que ens assabentem si és o no el pare un cop determinat l’arbre?

Magda

Potser, a l’Ada no li fa gràcia contestar la primera part de la pregunta…
A més, així aprenem a parlar en propietat, un roure és un roure com un til·ler és un til·ler. Si comenecem a confrondre’ns amb aqueste coses, Magda, s’esfondre l’entremat del llenguatge en ple i no podríem dir ni un mot. Ni ase ni bèstia. Res. Ni referir-se a un arbre sense assenyar-lo amb la punta del dit.

Ui, veig, que tinc un dia allisonador, no em facis cas…

No acabo de saber si és o no és el seu pare, però la meva neboda també es diu Ada. Un nom molt maco, per cert.

A l’Ada tant li fa que aclarir si és o no és el seu pare, o això sembla.

Això mateix, Susana! Potser no s’estimava el seu pare, potser l’odia, potser no és el seu pare sanguini, n’és el putatiu, i no el vol reconèixer com a seu, potser és el seu pare, però és un desgraciat…. El ben cert és que l’arbre, on jau aquesta no-figura, aquesta nul·litat paterna, és un roure, i no un om

Ui, me n’oblidava, estic d’acord, Ada és un nom preciós. Mira, a la meva futura dona li’n diré, ara mateix ho acabo de decidir. M’ha atravessat una delit romàntic i espontani.

…yo, la verdad, prefiero el ardor.

Ai, que arribo tard a una cita amb Nabokov. Imperdonable!
M’agrada molt aquest microrrelat que li has tret a Nabokov, Veí. I també m’agrada molt el nom d’Ada. Però jo aquest nom el tinc tan relacionat amb el personatge en qüestió, que mai, mai, mai no li posaria a una filla meva (ni a una d’un amic, si m’obliguessin a batejar-la).

Hola Espai! Que era molt dolenta, l’Ada? No me l’he llegit. Així i tot, li perdono, sigui el que sigui.

Dolenta no era. Era gamberreta. I nabokoviana. Cosina germana de la Lolita, perquè ens entenguem.

Homeeee, si era gamberreta molt millor! Que si no, quin ensopiment, Espai!