Club de Lectura Biblioteca Les Corts Miquel Llongueras

Boris Vian

PATRICIA MUÑÍZ

Un està sempre disfressat; Per això, al posar-se una altra disfressa, es deixa d’estar disfressat

Boris Vian

Va néixer el 10 de març de 1920 a Ville D’avray i va morir el 23 de juny de 1959 quan tenia 39 anys. Per a més dades biogràfiques cliqueu aquí , perquè jo no n’aportaré més.

La meva intenció és parlar de disfresses i de teatre. Perquè per parlar de Boris Vian es precisa adoptar un posat tragicòmic i entendre a un artista polifacètic. Un músic de Jazz que també escrivia teatre, novel•la, contes i cançons, i que, fins i tot, va arribar a actuar en alguna pel•lícula.

La seva lectura em va arribar a una edat bastant primerenca. Llops, boires i nenúfars van entrar en la meva vida amb tota naturalitat. Al llegir-lo sentia com si la seva prosa hagués existit sempre i pensava que escriure així era la cosa més normal del món.

Desconeixia totalment tots els tràngols pels quals va haver de passar aquesta obra literària d’imaginació desbordant. Una obra que produeix passió i rebuig i que —com no!— no va ser fins a després de la mort de l’autor que la fel es va convertir en mel i se li va fer justícia allà pels anys 60.

Estrident i enganyosa, aparentment pessimista, bolcada cap a desastrosos i inevitables finals, la prosa de Boris Vian és superficial, immoral, violenta i grotesca. I si! Segur que és així per aquells que tenen la mateixa sensibilitat que un fregall.

A Boris Vian se l’ha de mirar amb ulls infantils per tal de comprendre la hipersensibilitat que l’obligava a amagar-se darrera de cuirasses, per protegir-se de mirades indiscretes, i perdre’s en jocs d’identitats (Vernon Sullivan, Barón Visi, Bison Raví o Brisavion) que els crítics, amb certa perversió, van malentendre.

Va ser vilipendiat durant molts anys per aquesta lectura superficial de la seva obra i per ofendre als crítics amb el cas Vernon Sullivan. Diguem que el joc d’identitats li va costar car. Pot ser mereixia unes quantes bufetades, però com a la protagonista de la seva cançó Fes-moi mal, Johnny, va acabar rebent una pallissa. Sens dubte, Boris Vian va rebre més pals dels que mereixia.

Parlem ara del Cabaret, d’aquest sentit teatral, atrevit i divertit, del que molts en som devots.

El cabaret és un estat mental en el que un pot ser i fer el que vulgui, excepte ser avorrit. Res de quedar-se veient-les passar. Res de passar per la vida com un vegetal. Un s’ha de posar la careta, el maquillatge, la perruca, la disfressa, la cuirassa o el que dimonis necessiti per pujar-se a l’escenari i representar l’obra. El que és grotesc és no fer-ho.

Perquè la vida fa mal. I molt! Fins que no es pot suportar. I per això existeixen les llàgrimes i el sentit de l’humor, la ironia i la causticitat, la música i les drogues. Per a poder tolerar el tràngol d’aquesta vida que ens treu el que ens dona i que sempre ens condueix a la mort. I Boris Vian, que estava molt malalt, en lloc de lamentar-se ens feia respirar al ritme de la seva cardiopatia en els seus llibres.

Entre les bambolines fantàstiques i exagerades del cabaret és on s’han d’entendre les tragicomèdies borisvianesques. Llops que es converteixen en homes i s’enamoren, dones que moren per culpa de nenúfars que creixen en els pulmons. Boires que erotitzen a veïnats sencers. Advocats que sucumbeixen a la voracitat vampíric-sexual dels seus clients. Corbates amb sentiments, habitacions que empetiteixen i es tornen fangoses. A l’obra de Boris Vian tot es mou, tot palpita vida.

Boris Vian era popular i exagerat. Es va atrevir a caminar per camins poc transitats i va tenir el do de generar polèmica cada cop que obria la boca. La seva vida com autor es va convertir en una vida involuntàriament novel•lesca. Plena de misteris que no són i de provocacions que en realitat són reaccions a judicis maliciosos.

Signar les seves novel•les negres com a Vernon Sullivan i dir que ell només les traduïa el va portar a judici. El seu fustigador es deia Daniel Parker, per a més inri com el músic de jazz que era amic seu. Durant el procés va signar fins a tres obres més com a Vernon Sullivan. Quan finalment va haver d’admetre ser-ne l’autor, els crítics literaris que l’havien comparat amb Faulkner o amb Henry Miller van creure que els havia pres per ximples, es van enfurismar i el van condemnar a l’ostracisme. Però no va ser més aviat culpa d’ells haver-se cregut massa llestos?

Boris Vian provocava reaccions preventives perquè feia por. La seva imatge era la d’un home desinhibit, insolent, vanitós i ferotge. Utilitzar la seva imatge com arma defensiva es va tornar contra ell. Perquè en realitat era un home atrapat en la seva façana, en el personatge que havia creat per a protegir la seva hipersensibilitat i la seva intimitat.

Afortunadament la borrasca va passar i van arribar uns anys en els quals els lectors es van divertir amb les seves provocacions alhora que van comprendre els seus jocs. Les seves novel•les van ser èxits de vendes, les seves cançons es van entonar sense censura i les seves obres es van representar en teatres plens de públic.

Boris Vian, un autor al que sempre torno pel seu sentit teatral de la vida i que sempre m’aporta quelcom nou i refrescant.

Shakespeare ens va deixar la reflexió, Faulkner la va novel•lar i Boris Vian li va posar ritme.

La vida és just una ombra que camina, un trist actor que, s’escarrassa un temps a l’escenari  i no se’l sent mai més. És un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, i sense solta.

William Shakespeare.  Macbeth, Acte V Escena V