Mr. and Mrs. Clark and Percy —David Hockney—
Que un subjecte parli de gats o ploguin peixos del cel ja no sorprèn a un lector de narrativa contemporània, ja de tornada de tot plegat i de camí de ves a saber on, si de cas cap a la terra promesa de la hipermodernitat de Lipovetsky, dintre la qual es comença a habitar una realitat ordida de clixés, apagat ja el rebombori de la guerra contra el clixé, i saciada de les seves urgències d’originalitat i d’èxit amb un eclecticisme il·limitat en el que s’embranquen varies tradicions. També juguen amb la ficció literària totes les manifestacions de la cultura contemporània, sense distincions culturals ni de procedència geogràfica: allò que és popular i culte barrejat amb allò que és icònic i literari, allò que és real convivint amb fenòmens onírics, i codis, estructures genètiques, mites i formulae heterogenis col·locats en les pàgines d’aquesta novel·la de complaguda promiscuïtat. A aquesta mena de ficció pertany Haruki Murakami, un dels seus més reconeguts mandarins des de la publicació de Tokio Blues (o Norwegian Wood, 1987), una història de sexe, amor i mort amb consciències pertorbades al fons que es va convertir en un èxit sense precedents, encara que alguns ja van tractar de proscriure’l amb l’acusació de ser un frívol impostor. I no cal ser un del seus detractors per asumir que Murakami és un mestre de la impostura que arriba a dominar-la amb tanta destresa que li dona aparença de naturalitat.
Kafka a la platja (2002) significa la consolidació de Murakami i del seu estil, hipnòtic, simbòlic i histriònic al mateix temps, sargit a base de ressonàncies i de reescriptures i manipulacions transtextuals de models de ficció i de textos consolidats en l’imaginari del lector model (No correspon una versió de l’episodi de la magdalena mullada en té de Proust el fragment «torno a la taula i m’assec. A la seva tassa encara hi queda una mica d’infusió. No la toco. És com una metàfora dels records que aviat es perdran», pàg. 454). Kafka Tamura , un personatge creat a imatge i semblança d’aquell Antoine Doinel de los Cuatrocientos golpes del seu admirat Truffaut, compleix quinze anys i se’n va de casa emprenent un viatge iniciàtic atrapat en el símbol del bosc que neix del Somni de Polifil i la tradició hermètica: «Vull veure si aquest bosc és gaire més profund. Sé que és perillós, però vull veure amb els meus ulls quina mena de perill m’espera, notar-ho amb la meva pell. Ho he de fer. Alguna cosa m’hi empeny.»(Pag. 377). El to del seu relat autobiogràfic és similar al de Holden Caulfield —Murakami va traduir al japonès El vigilant en el camp de sègol de Salinger—, i la seva portentosa primera persona arrossega al lector a un viatge per la seva consciència, mutada en un jove anomenat Corb (que en txec es diu Kafka), que adquireix forma de relat oníric en algunes ocasions, i de fantasia, introspecció, paròdia dels llibres d’autoajuda o pastiche d’estil New Age i la seva exploració espiritual, en d’altres: «A la nit m’estiro en la foscor, respirant en silenci i amb els ulls ben oberts, esperant que aparegui algú. Prego perquè aparegui, però no sé si els meus precs obtindran cap resultat. Em concentro i ho desitjo amb totes les meves forces, esperant que desitjar-ho tant serveixi per alguna cosa» (Pàg. 378)
El relat de la fugida de Tamura, primera línia argumental de la novel·la, segueix la llera del mite d’Èdip tan al peu de la lletra com segueix les picaresques mistificacions de l’heroi de Salinger: fuig d’un pare famós per abandonar-se en brazos de una mujer madura, o el que és el mateix, per convertir-se en amant d’una enigmàtica i vella bibliotecària anomenada Saeki, darrera la qual ens invita a entreveure la seva pròpia mare, de manera que l’allargada ombra de la tragèdia clàssica composta per Sòfocles plana sobre el protagonista, que haurà de patir les penúries del destí com un nou Èdip Rei. L’arribada a la biblioteca Kômura de Takamatsu, de reminiscències borgesianes (la biblioteca de Babel entesa com a metàfora de la saviesa, del final de l’aprenentatge), la identitat extraviada de l’enigmàtic bibliotecari, el travesti Oshima, les aparicions fantasmals, el sexe obsessiu amb Saeki, el poder pertorbador de les imatges i l’atmosfera psicòtica i onírica de moltes de les pàgines d’aquesta primera línia argumental remeten sens dubte al cine de David Lynch, i Blue Velevet i Mulholland Drive venen a la memòria.
En canvi, els episodis que concerneixen a Store Nakata, el protagonista de la segona trama de la novel·la —que s’alterna amb la primera, amb la que manté una relació d’osmosi, per dir-ho d’alguna manera, de concomitàncies sense interferències—, remeten per igual a l’hora d’explicar l’experiència que l’ancià Nakata va tenir de nen, amb d’altres nens, al cim d’una muntanya, hipnotitzats de forma sobrenatural, a la ciència ficció, a l’ocultisme contaminat d’hipòtesis alienígenes i a un ús sui generis dels mètodes del nou periodisme i de la novel·la de no ficció. Murakami inventa uns informes de l’exèrcit nord-americà —i en aquest punt el satíric i paranoic univers ficcional de Kurt Vonnegut treu el cap un moment en la narració— per especular en torn els motius que pogueren produir la insòlita experiència de Nakata, origen i causa de la amnèsia i de la seva capacitat transitòria, tanmateix, de parlar amb els gats i aconseguir que del cel ploguin peixos, dues incursions en el més canònic realisme màgic. Aquesta segona línia comporta també una sàtira de la nostra societat de consum i una denotada complaença amb el gore de la mà d’un personatge publicitari, Johnnie Walken (¡Walker!), Senyor del Whisky, al que se li insufla vida perquè camini per la novel·la estrenyent-la als gats, obrint-los en canal i menjant-se els seus cors en un ritual de sang, seqüències i ritme que li deu molt al còmic i al manga, present en d’altres episodis de la novel·la, com el de empalament entre motoristes camorristes en una àrea de servei, al final del capítol 20. Nakata, incapaç d’assumir tant horror, asesina a Johnnie a punyalades, i el lector, recordant a Sòfocles i la profecia, entén que l’-etiqueta-del-whisky-convertida-en-home és el pare de Kafka Tamura, i que, com quasi sempre en Murakami, la metàfora ha anegat de nou el text. Pren vida també «el vell dels cartells del Kentuchy Fried Chicken», el Coronel Sanders (tot excitat, ara veiem com ha crescut el nan de la publicitat que el pop va legitimar en l’art dels anys seixanta), i conviu amb personatges històrics i amb herois inventats, perquè en la ficció de Murakami no es pot fer més que suspendre indefinidament la incredulitat i deixar-se portar per les tribulacions emocionals i els designis de la imaginació d’uns personatges condemnats a una fugida cap endavant —la guitarrista Reiki de Tokyo Blues es refugia en un sanatori i Kafka Kamura en una biblioteca, ambdós navegants a la deriva de les seves pròpies vides—, o engabiats pel passat que dirigeix el seu destí i per la por a la maduresa.
Continua llegint…
