La Presó —Joan Ponç—

La Presó —Joan Ponç—

Un timo

Anton Pavlovitx Txékhov

En la vieja Inglaterra, los delincuentes condenados a muerte gozaban del derecho a vender en vida sus cadáveres a los anatomistas y fisiólogos. El dinero obtenido de esta forma lo legaban a sus familias o se lo bebían. Uno de ellos, preso por un crimen horrible, llamó a la cárcel a un médico y, tras regatear hasta el hartazgo, le vendió su propio cuerpo por dos guineas. Pero al recibir el dinero, de pronto, empezó a reírse a carcajadas.
—¿De qué se ríe? —se asombró el médico.
—¡Usted me compró el cuerpo creyendo que yo iba a ser colgado —dijo el delincuente sin parar de reír—, pero yo lo timé! ¡Voy a ser quemado!

YouTube Preview Image

Heigh-Ho de Blancaneus i els set nans
Frank Churchill & Larry Moery


Era un gat amb ratlles de colors gris que amb prou feines arribava a l’edat adulta. Estava atordit, però tenia els ulls oberts, com si encara estigués mig conscient. Sense deixar de xiular, en Johnnie Walter va mantenir el gat en l’aire, com qui ensenya un peix acabat de pescar. El que xiulava era «Heigh-Ho!», la tonada dels set nans de Blancaneu.
[…]
Tot seguit va treure unes quantes safates metàl•liques d’un altre calaix i també les va deixar sobre l’escriptori. Finalment va treure una gran bossa d’escombriaires de color negre d’un altre calaix. En cap moment va deixar de xiular «Heigh-Ho!».
[...]
Sense deixar de xiular «Heigh-Ho!», va posar la mà dins el cos del gat i, amb l’ajut del bisturí, li va treure el cor amb molta traça. Era molt petit i encara bategava. Se’l va posar al palmell i el va ensenyar a Nakata.
—Era ben calentó, i encara es mou. Fixi-s’hi bé.
[…]
En Nakata no va dir res. Alguna cosa se li bellugava dins el cap. L’habitació feia olor de sang. A les orelles li ressonava la tonada «Heigh-Ho!»
[...]
En Johnnie Walker també va treure el cor que encara bategava, el va ensenyar a Nakata, se’l va posar a la boca, el va mastegar a poc a poc i se’l va empassar amb una rialla de satisfacció. També es va eixugar la boca amb el revers de la mà i va xiular «Heigh-Ho!» gairebé tota l’estona.
[...]
Xiulant «Heigh-Ho!» altra vegada, va treure un altre gat de la bossa.

Kafka a la platja, pàg. 153

Mr. and Mrs. Clark and Percy —David Hockney—

Mr. and Mrs. Clark and Percy —David Hockney—

Que un subjecte parli de gats o ploguin peixos del cel ja no sorprèn a un lector de narrativa contemporània, ja de tornada de tot plegat i de camí de ves a saber on, si de cas cap a la terra promesa de la hipermodernitat de Lipovetsky, dintre la qual es comença a habitar una realitat ordida de clixés, apagat ja el rebombori  de la guerra contra el clixé, i  saciada de les seves urgències d’originalitat i d’èxit amb un eclecticisme il·limitat en el que s’embranquen varies tradicions. També juguen amb la ficció literària totes les manifestacions de la cultura contemporània, sense distincions culturals ni de procedència geogràfica: allò que és popular i culte barrejat amb allò que és  icònic i literari, allò que és real convivint amb fenòmens onírics, i codis, estructures genètiques, mites i formulae heterogenis col·locats en les pàgines d’aquesta novel·la de complaguda promiscuïtat. A aquesta mena de ficció pertany Haruki Murakami, un dels seus més reconeguts mandarins des de la publicació de Tokio Blues (o Norwegian Wood, 1987), una història de sexe, amor i mort amb consciències pertorbades al fons que es va convertir en un èxit sense precedents, encara que alguns ja van tractar de proscriure’l amb l’acusació de ser un frívol impostor. I no cal ser un del seus detractors per asumir que Murakami és un mestre de la impostura que arriba a dominar-la amb tanta destresa que li dona aparença de naturalitat.

Kafka a la platja (2002) significa la consolidació de Murakami i del seu estil, hipnòtic, simbòlic i histriònic al mateix temps,  sargit a base de ressonàncies i de reescriptures i manipulacions transtextuals de models de ficció i de textos consolidats en l’imaginari del lector model (No correspon una versió de l’episodi de la magdalena mullada en té de Proust el fragment «torno a la taula i  m’assec. A la seva tassa encara hi queda una mica d’infusió. No la toco. És com una metàfora dels records que aviat es perdran», pàg. 454). Kafka Tamura , un personatge creat a imatge i semblança d’aquell Antoine Doinel de los Cuatrocientos golpes del seu admirat Truffaut, compleix quinze anys i se’n va de casa emprenent un viatge iniciàtic atrapat en el símbol del bosc que neix del Somni de Polifil i la tradició hermètica: «Vull veure si aquest bosc és gaire més profund. Sé que és perillós, però vull veure amb els meus ulls quina mena de perill m’espera, notar-ho amb la meva pell. Ho he de fer. Alguna cosa m’hi empeny.»(Pag. 377). El to del seu relat autobiogràfic és similar al de Holden Caulfield —Murakami va traduir al japonès El vigilant en el camp de sègol de Salinger—, i la seva portentosa primera persona arrossega al lector a un viatge per la seva consciència, mutada en un jove anomenat Corb (que en txec es diu Kafka), que adquireix forma de relat oníric en algunes ocasions, i de fantasia, introspecció, paròdia dels llibres d’autoajuda o pastiche d’estil New Age i la seva exploració espiritual, en d’altres: «A la nit m’estiro en la foscor, respirant en silenci i amb els ulls ben oberts, esperant que aparegui algú. Prego perquè aparegui, però no sé si els meus precs obtindran cap resultat. Em concentro i ho desitjo amb totes les meves forces, esperant que desitjar-ho tant serveixi per alguna cosa» (Pàg. 378)

El relat de la fugida de Tamura, primera línia argumental de la novel·la, segueix la llera del mite d’Èdip tan al peu de la lletra com segueix les picaresques mistificacions de l’heroi de Salinger: fuig d’un pare famós per abandonar-se en brazos de una mujer madura, o el que és el mateix, per convertir-se en amant d’una enigmàtica i vella bibliotecària anomenada Saeki, darrera la qual ens invita a entreveure la seva pròpia mare, de manera que l’allargada ombra de la tragèdia clàssica composta per Sòfocles plana sobre el protagonista, que haurà de patir les penúries del destí com un nou Èdip Rei. L’arribada a la biblioteca Kômura de Takamatsu, de reminiscències borgesianes (la biblioteca de Babel entesa com a metàfora de la saviesa, del final de l’aprenentatge), la identitat extraviada de l’enigmàtic bibliotecari, el travesti Oshima, les aparicions fantasmals, el sexe obsessiu amb Saeki, el poder pertorbador de les imatges i l’atmosfera psicòtica i onírica de moltes de les pàgines d’aquesta primera línia argumental remeten sens dubte al cine de David Lynch, i Blue Velevet i Mulholland Drive venen a la memòria.

En canvi, els episodis que concerneixen a Store Nakata, el protagonista de la segona trama de la novel·la —que s’alterna amb la primera, amb la que manté una relació d’osmosi, per dir-ho d’alguna manera, de concomitàncies sense interferències—, remeten per igual a l’hora d’explicar l’experiència que l’ancià Nakata va tenir de nen, amb d’altres nens, al cim d’una muntanya, hipnotitzats de forma sobrenatural, a la ciència ficció, a l’ocultisme contaminat d’hipòtesis alienígenes i a un ús sui generis dels mètodes del nou periodisme i de la novel·la de no ficció. Murakami inventa uns informes de l’exèrcit nord-americà —i en aquest punt el satíric i paranoic univers ficcional de Kurt Vonnegut treu el cap un moment en la narració— per especular en torn els motius que pogueren  produir la insòlita experiència de Nakata, origen i causa de la amnèsia i de la seva capacitat transitòria, tanmateix, de parlar amb els gats i aconseguir que del cel ploguin peixos, dues incursions en el més canònic realisme màgic. Aquesta segona línia comporta també una sàtira de la nostra societat de consum i una denotada complaença amb el gore de la mà d’un personatge publicitari, Johnnie Walken (¡Walker!), Senyor del Whisky, al que se li insufla vida perquè camini per la novel·la estrenyent-la als gats, obrint-los en canal i menjant-se els seus cors en un ritual de sang, seqüències i ritme que li deu molt al còmic i al manga, present en d’altres episodis de la novel·la, com el de empalament entre motoristes camorristes en una àrea de servei, al final del capítol 20. Nakata, incapaç d’assumir tant horror, asesina a Johnnie a punyalades, i el lector, recordant a Sòfocles i la profecia, entén que l’-etiqueta-del-whisky-convertida-en-home és el pare de Kafka Tamura, i que, com quasi sempre en Murakami, la metàfora ha anegat de nou el text. Pren vida també «el vell dels cartells del Kentuchy Fried Chicken», el Coronel Sanders (tot excitat, ara veiem com ha crescut el nan de la publicitat que el pop va legitimar en l’art dels anys seixanta), i conviu amb personatges històrics i amb herois inventats, perquè en la ficció de Murakami no es pot fer més que suspendre indefinidament la incredulitat i deixar-se portar per les tribulacions emocionals i els designis de la imaginació d’uns personatges condemnats a una fugida cap endavant —la guitarrista Reiki de Tokyo Blues es refugia en un sanatori i Kafka Kamura en una biblioteca, ambdós navegants a la deriva de les seves pròpies vides—, o engabiats pel passat que dirigeix el seu destí i per la por a la maduresa.

Continua llegint…

Muriel Rousselle

Mieux vaut tard que jamais o sigui millor tard que mai: us faig cinc cèntims de les nostres darreres lectures:

Les hommes en général me plaisent beaucoup —Véronique Ovaldé—

* Al gener vam llegir Les hommes en général me plaisent beaucoup, de Véronique Ovaldé, 2003, traduït al català Els homes en general m’agraden molt , Ed Pagès, 2004. Véronique Ovaldé és una escriptora francesa nascuda el 1972, està tenint un èxit cada cop més important i la seva obra està definida en un món imaginari i simbòlic dens, particular i molt fèrtil. Els títols dels seus llibres atrauen per sí mateixos, com el d’aquest mateix llibre, o com Le sommeil des poissons (La son dels peixos ) o Et mon coeur transparent (I el meu cor transparent).

A mode de presentació, més que de sinopsis :
Aquesta nit Lilí no sent la remor dels animals. S’alça mig endormiscada. Ajupida damunt de l’herba, protegida per fullatge del jardí, de sobte veu passar les girafes, els elefants, els tatús. Immòbil sota la lluna, Lilí els observa i després se’n torna al llit amb el seu marit. Res no es mou en aquell silenci de somni. Al matí la vida torna, Lilí és feliç. Tot és al seu lloc, en perfecte equilibri i, en la llum d’aquest estiu de calç viva, entreveu el món. Tanmateix, li cal esbrinar, verificar si els animals del parc zoològic han tornat. Quan s’apropa a les gàbies, una cosa s’imprimeix en un racó del seu ull esquerre. És una silueta, una ombra que brilla i desapareix que torna a la seva memòria… (www.evene.fr & www.casadellibro.com)

Novel•la d’amor i dependència, aquest llibre explora la bogeria del desig i fa ressonar la música de la infància… a la ciutat com al zoo…

Continua llegint…

YouTube Preview Image

Entro a la cabana i agafo la brúixola de la motxilla. L’obro, i havent comprovat que l’agulla marca el nord, me la poso a la butxaca. Potser em farà servei. M’assec al porxo, de cara al bosc, i em poso a escoltar música amb el walkman. Escolto Cream i Duke Elligton, que vaig gravar dels CD de la biblioteca. Escolto «Crossroads» unes quantes vegades. La música em calma una mica, però no en puc escoltar gaire estona. Com que aquí no hi ha electricitat, no puc recarregar piles. Quan s’acabin les que tinc de recanvi, adéu música.

Kafka a la platja, p.141

Joseph Roth

Joseph Roth

Josep Roth (1894-1939) va morir a París en l’exili. A la Llegenda del sant bebedor (1939) anticipà les circumstàncies de la seva pròpia mort. Durant la seva activitat com a periodista a Berlín a principis dels anys vint va escriure novel•les socialment crítiques, en les que advertia contra el perill de les involucions de la dreta radical.

A la novel•la La cripta dels caputxins (1938) (i també a La marxa de Radetzky, 1932), Roth va descriure, des de la perspectiva de la família Trotta, ennoblida després de la batalla de Solferino (1859), i de la branca burgesa de la mateixa família, el progressiu desmantellament de la monarquia del Danubi i la història de la República d’Àustria fins l’annexió el 1938. Les dues novel•les són un melancòlic cant de comiat a un món desaparegut, que ja no reunia en sí mateix la força per viure. Al final, Franz Ferdinand Trotta està davant la Kapuzinergruft, la cripta on estan enterrats els Habsburg:

La Kapuzinergruft, on descansen el meus emperadors, enterrats en taüts de pedra, estava tancada. El germà caputxí vingué cap a mi i preguntà:

— Què desitja vostè?

— Vull visitar el fèretre del meu emperador Franz Joseph — vaig contestar.

— Que Déu el beneeixi! — exclamà el germà, fent el senyal de la creu sobre meu.

— Què Déu guardi….! — vaig exclamar

— Pst! — va dir el germà.

A on aniré ara, jo, un Trotta?…

Roetzer, Hans Gerd; Siguan, Marisa. Historia de la literatura alemana, II: El siglo XX: de 1890 a 1990. Barcelona: Ariel, 1992. (Ariel Lenguas modernas) ISBN: 84-344-8110-3.

A Boad Beside a Lake with Some Boats —Ando Hiroshige—

A Boad Beside a Lake with Some Boats —Ando Hiroshige—

Juan Gabriel Vásquez

Al llegar a la página 429, los lectores de Kafka en la orilla hemos pasado ya por un mundo donde llueven caballas y sanguijuelas, donde un hombre de sesenta años puede hablar con los gatos y donde un logotipo de whisky y otro de pollo frito cobran vida y comparten con nosotros el mundo que, a falta de mejor palabra, llamaremos real. Y entonces nos topamos con los pensamientos del señor Hoshino, un camionero de coleta y gorra de béisbol que en el curso de la novela pasará de la ignorancia más absoluta a la apreciación inteligente del Trío del archiduque de Beethoven. “Es una pérdida de tiempo intentar encontrarle un sentido a las cosas que no lo tienen”, monologa Hoshino. Y nos resulta inevitable preguntarnos si esa frase, soltada como al descuido, no tendrá en este gigantesco aparato de la inverosimilitud que es Kafka en la orilla una posición de importancia: el lugar de una declaración de intenciones, digamos, o de una poética (llena de ironía, sí, pero poética al fin y al cabo). Las novelas de Murakami suelen entrar con cierta comodidad en uno de dos grupos: de un lado, los relatos de pretensión realista como Tokio blues; del otro, las fantasías exacerbadas como Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Tokio blues era un relato de iniciación adolescente; la Crónica partía de una búsqueda y se convertía en la travesía de un mundo onírico. Pues bien, Kafka en la orilla es ambas cosas a la vez.

Todo lo que el argumento de la novela tiene de desfachatado, su estructura lo tiene de riguroso. En capítulos alternados con la terquedad de un metrónomo, la novela cuenta dos historias que nunca se cruzan, y que sin embargo –y éste es uno de los grandes temas del libro– se comunican de maneras inconscientes. Los capítulos impares cuentan la historia de Kafka Tamura, un adolescente que, el día de su decimoquinto cumpleaños, decide fugarse de casa sin otra carga que un morral y sin otra compañía que la voz de un chico llamado Cuervo, especie de alter ego entre filosófico y déspota; el adolescente se ha dado a sí mismo el nombre que lleva, y ese bautizo tiene que ver con la convicción de que Kafka quiere decir “cuervo” en checo; y entendemos de alguna manera que las razones de la huida tienen que ver con una maldición que le ha lanzado su padre, según la cual Kafka repetirá el destino de Edipo, dando muerte a ese mismo padre y acostándose con su madre. Los capítulos pares, por su parte, se ocupan de Satoru Nakata, un sesentón que, durante una excursión infantil a recoger setas, fue víctima de un coma colectivo que en la novela permanece inexplicado; al despertar, Nakata es el único de los afectados que ha perdido la capacidad de leer y la inteligencia en general, pero a cambio ha recibido el misterioso don de hablar con los gatos; y cierto día, mientras busca un gato perdido, Nakata se topa con Johnny Walker, personaje cruel que ha abandonado las etiquetas del whisky para dedicarse a matar gatos, comerse sus corazones y coleccionar sus almas. Nakata, que se ha encariñado con los gatos después de tantos años de conversar con ellos, no soporta semejante espectáculo, asesina a Johnny Walker de varias puñaladas en el pecho y se ve obligado por lo tanto a huir de la ciudad. No voy a preguntar cómo hace uno para coleccionar almas; ni siquiera voy a preguntar por qué Walker, en esta traducción, ha sido cambiado por Walken. Me limitaré a señalar que el hombre asesinado por Nakata resulta ser el padre de Kafka Tamura, y que esa circunstancia se convierte pronto en el motor de ambas huidas y en el vínculo de ambas historias.

Continua llegint…

YouTube Preview Image

M’estiro al llit i escolto Prince amb els auriculars. Em concentro en aquesta música estranya i incessant. Les primeres piles s’acaben a la meitat de «Little Red Corvette». La música desapareix com engolida en la sorra. Quan em trec els auriculars sento el silenci. M’adono que el silenci es pot sentir.

Kafka a la platja, 145

Quan em cansava de llegir, anava a un d’aquells compartiments amb auriculars i escoltava música. Com que no en tenia ni idea, vaig començar per un cap de la filera de CD els vaig anar escoltant un per un. Així és com vaig descobrir Duke Ellington, els Beatles i Led Zeppelin.
La biblioteca era com la meva segona casa. O potser era més com casa meva que no pas el lloc on vivia. Com que hi anava cada dia, vaig acabar coneixent totes les bibliotecàries que hi treballaven. Elles sabien com em deia, i sempre em saludaven em deien coses (i jo, vergonyós com era, amb prou feines els contestava).

[Kafka a la platja, p. 36]

YouTube Preview Image
YouTube Preview Image
YouTube Preview Image


Las floralias-Claveles con llaves —Salvador Dalí—

Las floralias-Claveles con llaves —Salvador Dalí—

Historia

Julio Cortázar

Un cronopio pequeñito buscaba la llave de la puerta de calle en la mesa de luz, la mesa de luz en el dormitorio, el dormitorio en la casa, la casa en la calle. Aquí se detenía el cronopio, pues para salir a la calle precisaba la llave de la puerta.