Club de Lectura Biblioteca Les Corts Miquel Llongueras

Club de Lectura en Alemany
Dilluns 14 de maig, a les 19’30h
“Eine Hand voller Sterne” de Rafik Schami

Avui dediquem la nostra sessió del Club de Lectura en Alemany a l’escriptor sirià Rafik Schami.

Nascut a Damasc el 1948, Schami es va traslladar a Alemanya el 1971 per estudiar Química i s’hi va quedar a viure.

Vinculat des de molt jove amb l’escriptura, una de les seves primeres experiències en aquest camp va ser com a col·laborador d’un diari mural del barri antic Damasc.

Tot i que els seus primers treballs eren escrits en àrab, aviat es va passar a l’alemany. Va ser cofundador del grup editorial Südwind i va formar part del moviment PoLiKunst.

Actualment compagina l’escriptura amb la crítica literària. Les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes. És autor, entre d’altres, dels llibres “Els narradors de la nit”, “El mentider honest” i “Viatges entre la nit i el dia”

L’obra
“Eine Hand voller Sterne”, que en català es va traduir com “Una mà plena d’estels”, mostra l’estil característic de moltes de les obres de Schami, semblant al dels contes populars. També hi són presents l’humor i la crítica social.

Està escrit en forma de diari i narra la vida d’un adolescent anònim (concretament, del període que va dels 14 als 17 anys) que viu a Damasc. Fill d’un forner, somia amb convertir-se en periodista i ho aconsegueix, malgrat l’oposició familiar. Això el fa entrar en contacte amb els contraris al règim. Una lectura molt adient per entendre millor l’actual context polític de Síria.

Dimarts 8 de maig va tenir lloc la penúltima sessió del Club de Lectura Obert de la Bibioteca Les Corts-Miquel Llongueras i va ser especial per dos motius: el primer és que es va canviar el lloc habitual de trobada.

Aquell dia justament la nostra biblioterrassa havia obert de nou les seves portes amb l’arribada del bon temps i vam decidir que aquesta seria una bona manera de celebrar l’inici de la temporada de lectures a la fresca.

El segon motiu va ser que Eduard Márquez, autor de la novel·la que es comentava, “L’últim dia abans de demà”, era present a la sessió.

Márquez, qui va explicar als assistents que des del 7 o 8 anys volia ser escriptor i que si no es dediqués a aquesta professió seria músic, va definir la seva relació amb la literatura com “un acte d’amor”.

L’escriptor també va explicar que gairebé la meitat de la novel·la és autobiogràfica i que la noia que apareix a la portada del llibre era una amiga seva que va inspirar el personatge de Francesca.

Finalment l’autor va delectar els presents amb la lectura de les primeres pàgines de la novel·la i fins i tot va signar alguns llibres!  La trobada va resultar tot un èxit!

Aquí teniu algunes de les fotografies que van fer de l’esdeveniment:

Club de Lectura en Francès
Dimecres 9 de maig a les 19’30h
“Ulisses from Bagdad” d’Eric-Emmanuel Schmitt

Avui ens trobem per una sessió, l’última d’aquesta edició 2011-2012. Ha passat volant i és que llegint viatgem tant, coneixem tants personatges, vivim tantes situacions fora de la nostra rutina !!! En fi… Que passat l’estiu tornarem amb una nova edició… i durant els mesos d’estiu també podrem llegir, o no ? No sé vosaltres però jo tinc una bona pila de llibres que esperen l’estiu per ser llegits ! Doncs avui ens reunim per xerrar del llibre “Ulisses from Bagdad” d’Eric-Emmanuel Schmitt.

L’autor
Eric-Emmanuel Schmitt (França,1960) és un filòsof, escriptor i dramaturg francès. A França publica amb grans editorials com ara Magnard o Albin Michel; les traduccions en català estan disponibles a Cruïlla o Llibres de l’Índex i en castellà a Ed. Destino, Anagrama entre d’altres. Conegut a Catalunya per l’èxit teatral d’”El llibertí”, estrenat el 2007 al Teatre Poliorama, Schmitt també ha seduït lectors de totes les edats amb novel·les breus i relats com “Monsieur Ibrahim ou les fleurs du Coran” (“El Senyor Ibrahim o les flors de l’Alcorà”), o “Odette Toulemonde“ (“Odette, una comèdia sobre la felicitat”) de les quals hem pogut veure les adaptacions cinematogràfiques i també és autor de novel·les reeixides com “La secta dels egoistes” (1994), “L’Evangeli segons Pilat” (2000), “La part de l’altre” (2001), “Quan era una obra d’art” (2002) o “El fill de Noé” (2004). Les religions del món tenen un paper important en la seva obra i a “El cicle de l’invisible” assaja una harmonització de religions i cultures.

Read more…

Club de Lectura Obert
Dimarts 8 de maig, a les 19’30h
“L’últim dia abans de demà” d’Eduard Márquez

Avui  al Club de Lectura Obert parlarem de la novel·la “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Márquez i comptarem amb la presència de l’autor.

Márquez, que va néixer a Barcelona l’any 1960, es va dedicar durant els inicis de la seva carrera literària a escriure poesia en castellà i va publicar en els primers anys de la dècada dels 90 els reculls “La travesía innecesaria” i “Antes de la nieve”.

Després va canviar de gènere i de llengua i actualment és autor d’un bon grapat d’obres de narrativa per a públic adult i infantil, com “Zugzwang” (1995)  “L’eloqüència del franctirador” (1998), “Cinc nits de febrer” (2000) i “El silenci dels arbres” (2003).

La seva obra més coneguda és la novel·la “La decisió de Brandes”, que va guanyar el Premi de la Crítica de narrativa catalana en l’edició del 2007.

L’obra
“L’últim dia abans de demà” parteix d’un fet real de la vida de l’autor. Un dia, caminant pel Portal de l’Àngel, va descobrir que un sense sostre que rondava per aquest cèntric carrer barceloní  havia estat un antic amic seu. Això el va fer evocar records del seu passat i també plantejar-se un munt de qüestions.

El llibre, que Márquez descriu com “una novel·la dura, no pessimista”, narra la història d’una parella i la seva filla i també de moltes altres coses: l’amistat, els descobriments d’adolescència, els amors de joventut, l’atzar, la pèrdua, el dolor…  Tot s’articula mitjançant salts en el temps, petits bocins desordenats de present i passat, com un dels poemes que l’autor escrivia en els seus inicis.

Un dels elements  més impactants d’aquesta obra és possiblement el seu començament:

“623 grams. Torno les cendres a l’urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. Amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola.Les rialles de la Nora, amb les llàgrimes lliscant-li per les galtes, es barregen amb el primer plor de la Jana. La llevadora l’embolica en una tovallola.La netegem una mica i us la tornem. Serà un moment.

623 grams. Guardo la balança a l’armari de la cuina i m’adono que he deixat fora de l’urna la capsa amb la pedra que confirma que les cendres de la Jana són les
cendres de la Jana. Donaria qualsevol cosa perquè no ho fossin, però, com gairebé sempre, és massa tard. Trec la pedra de la capsa i me la fico a la butxaca.
Rodona. D’un blanc enterbolit per les flames.
Surto a la terrassa.
L’aigua de la badia espurneja.
Només m’arriben la remor de les ones i el martelleig incessant de les drisses”.

Club de Lectura en Italià
Dimarts 8 de maig, a les 19’00h
“Passione di famiglia” de Cristina Comencini

Demà dedicarem l’última sessió del Club de Lectura d’Italià de l’edició 2011-12 a parlar del llibre “Passione di famiglia” de Cristina Comencini.

La seva autora, nascuda a Roma el 1956, és alhora guionista, directora de cinema i actriu. De fet, un dels seus films, “La bestia nel cuore” (2005), va ser candidat a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

És filla del també director de cinema Luigi Comencini, un dels pares de la commedia all’italiana.

Com a escriptora Cristina Comencini ha publicat “Pagine strappat” (1991), “Il cappotto del turco” (1997) i “Infanzia, vocazione, esperienze di un regista” (2001).

L’obra
Escrita el 1994, “Passione di famiglia” explica la vida de dues germanes d’origen aristocràtic que viuen la vida com si fos un jocs de cartes. L’obra s’ambienta en un Nàpols irònic i colorista on les protagonistes arrosseguen la passió del joc, marca indiscutible de la família, i les desgràcies del cor i de l’ànima.

Al llarg de l’obra es barreja comicitat i emoció, tot amb un fons de decadència: ” ‘È vero, sai, quando ero innamorata perdevo sempre.’ ‘Allora hai perso tutta la vita, nonna.’ ‘Quasi sempre. Ma perché si dice che chi è fortunato in amore perde alle carte? Non me lo sono mai chiesto. Prendi l’enciclopedia1.  Mi alzo di scatto, avviene tutte le mattine. ‘Quale volume?’ ‘Carte, perdita, fortuna, amore. Portali tutti’. “

Dimarts 8 de maig a les 19’30h els participants del Club de Lectura Obert de la biblioteca es trobaran per parlar del llibre “L’últim dia abans de demà”. Aquesta sessió del club (la penúltima abans de les vacances d’estiu) comptarà amb un convidat especial, Eduard Márquez, autor de la novel·la.

Nascut a Barcelona 1960, Márquez ha conreat la poesia i la narrativa (aquest últim gènere tant per a adults com per a infants). El seu llibre més conegut és probablement “La decisió de Brandes”.

Si voleu saber més coses de la novel·la i de l’escriptor us deixem amb una entrevista que David Serrano  li va fer per a la publicació “Quadern de les idees, les arts i les lletres” (número 179).

Quedem a casa seva. És com el seu univers literari, acollidor, ordenat de manera personal, succinta, minimalista m’atreviria a dir. Records de cada llibre en algun racó o altre. L’estudi convida al treball, a la lectura, i, ell, a la conversa amistosa, com sempre, i alhora profunda, que intenta anar al moll de l’os de continguts, de decisions tècniques preses, de voluntats compartides, de recerca dels objectius proposats. Hi ha alguna cosa inquietant a l’entrada…

…és el quadre de la coberta del llibre a mida natural.  Impacta, sorprèn, emocionen les seves mans, arranades a la pell, buscant aixopluc, i alhora lesionant-se…

L’atzar és a l’origen, com  en les novel·les anteriors, del pretext que mou la novel·la…

Sí, ha estat un regal. Fa cinc anys, passejant pel centre de Barcelona, em vaig trobar un dels meus millors amics d’infantesa convertit en captaire, amb un carretó del súper, bosses i cartrons, tenia una harmònica a les mans.

I en aquell moment quina reacció té més força, la de veure-hi el fil d’una narració o la d’anar-lo a trobar?

No vaig saber què fer. Me’l vaig mirar de  lluny una bona estona però no vaig gosar acostar-m’hi. Feia vint anys de l’última vegada que ens havíem vist! Me’n vaig penedir, i va ser llavors que vaig creure que era un bon motiu per a una novel·la. Per respondre a la pregunta que em corsecava: què hauria passat si m’hi hagués acostat?

Imagino que aquesta anècdota que inexorablement et trasllada a la infantesa és la que provoca que et plantegis defugir allò que havia estat un element recurrent a les tres darreres novel·les: Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres i La decisió de Brandes, és a dir,  la indeterminació temporal i el distanciament geogràfic?

Feia anys que tenia la intenció de recuperar alguns fets i circumstàncies de la meva infantesa i de la joventut, sobretot perquè tard o d’hora sents la necessitat d’estirar els fils del passat per veure què en surt. Més encara en el meu cas, en què la memòria ha estat i continua sent una de les meves obsessions literàries. En certa manera, trobar el meu antic amic va ser un pretext perfecte per intentar-ho. Per tant, he hagut de sotmetre’m a les imposicions de la pròpia història, i això vol dir parlar del barri on vivia, de l’escola, de la universitat…
Read more…

Al llarg d’aquests dies hem parlat de les novel·les més llegides en llengua alemanya i francesa a la nostra biblioteca. Ara és el torn de l’italià.

Recordeu que dimarts de la setmana que ve, dia 8 de maig tindrà lloc la darrera sessió del Club de Lectura en Italià on es parlarà del llibre “Passione di famiglia”. Es tracta d’un “fins aviat”, doncs a l’octubre el club tornarà amb noves lectures. En aquest bloc us informarem de les dates d’inscripció per al curs que ve.

Com a lectura d’estiu, us suggerim aquesta llista de novel·les, les més prestades a la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras durant l’any passat:

1. Giordano, Paolo. “La Solitudine dei numeri primi: romanzo”
2. Ammaniti, Niccolò. “Come Dio comanda: romanzo”
3. Carofiglio, Gianrico. “Testimone inconsapevole”
4. Eco, Umberto. “Il Cimitero di Praga”
5. Ledda, Gavino. “Padre padrone”
6. Moccia, Federico. “Scusa ma ti chiamo amore”
7. Tabucchi, Antonio. “Si sta facendo sempre più tardi : romanzo in forma di lettere”
8. Agnello Hornby, Simonetta. “La Mennulara”
9. Bassani, Giorgio. “Il Giardino dei Finzi-Contini”
10. Calvino, Italo. “Marcovaldo, ovvero, Le stagioni in città”
11. Camilleri, Andrea. “La Concessione del telefono”
12. Camilleri, Andrea. “La Pensione Eva: romanzo”
13. De Luca, Erri. “Non ora, non qui”
14. Eco, Umberto. “Il Pendolo di Foucault”
15. Levi, Primo. “Se questo è un uomo. La tregua”

Dimecres 9 de maig tindrà lloc la darrera sessió del Club de Lectura en Francès de la biblioteca que tractarà del llibre “Ulysse from Bagdad” d’Eric-Emmanuel Schmitt.

A partir de l’octubre tornarem amb noves lectures, però mentrestant si voleu algun suggeriment per llegir pel vostre compte, aquí teniu el llistat de les 15 novel·les en llengua francesa més prestades a la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras durant l’any 2011.

Són totes a la segona planta de la nostra biblioteca, a la secció d’autoaprenentatge d’idiomes:

1. Houellebecq, Michel .   “La Carte et le territoire”
2. Malzieu, Mathias.    “La Mécanique du coeur”
3. Roger, Marie-Sabine.    “La Tête en friche”
4. Nothomb, Amélie.    “Une Forme de vie: roman”
5. Nothomb, Amélie.    “Robert des noms propres: roman”
6. Colette.    “La Chatte”
7. Flaubert, Gustave.    “Madame Bovary: moeurs de province”
8. Levy, Marc.    “Le Voleur d’ombres: roman”
9. Nothomb, Amélie.    “Hygiène de l’assassin”
10. Besson, Philippe.    “Un Garçon d’Italie: roman”
11. Breton, André.    “L’Amour fou”
12. Houellebecq, Michel.    “Les Particules élémentaires”
13. Kristof, Agota.    “Le Grand cahier. La preuve. Le troisième mensonge: romans”
14. Lanzmann, Claude.   “Le “Lièvre de Patagonie”
15. Nothomb, Amélie.    “Ni d’Ève ni d’Adam: roman”

La Claqueta
“La doctrina del shock” de Michael Winterbottom
Dimarts 24 d’abril a les 19h

Ahir a La Claqueta vam projectar “La doctrina del shock”. Aquí teniu el full de ruta que vam repartir entre els assistents:

Direcció: Michael Winterbottom i Mat Whitecross. Productora: Renegade Pictures. Productors: Andrew Eaton, Melissa Parmenter i Phillip Koch. Guió: Michael Winterbottom i Mat Whitecross a partir del llibre de Naomi Klein La doctrina del shock. El auge del capitalisme del desastre.  Fotografia: Ronald Plante i Rich Ball. Muntatge: Paul Monaghan. Participants: Naomi Klein, Janine Huard, Donald Heb, Milton Friedman, Kieran O’Brien. Títol original: “The shock doctrine”. País: Gran Bretanya. Any: 2009. Durada: 79 minuts.

Ens trobem davant d’un documental afí a les noves sensibilitats antiglobalització que combat les tesis econòmiques ultraliberals creades per Milton Friedman als anys 50 en favor d’un salvatge i descontrolat lliure mercat en què s’aposta per les desregulacions i les privatitzacions en contra del intervencionisme estatal. Aquesta concepció econòmica anomenada la doctrina del shock prové de l’aplicació de teràpies psiquiàtriques de shock en què s’atordeix i es debilita als pacients per facilitar la implantació de nous continguts. Aquest seria el cas del mètode experimentat pel doctor Ewen Cameron que tractava als seus interns amb electroxocs per esborrar-los la memòria i reprogramar-ne els seus cervells. Una aplicació que després es va utilitzar com a manual de tortura en interrogatoris de contraespionatge per afavorir la pèrdua de consciència dels detinguts i fer-los més dòcils a noves suggestions.

La doctrina del shock patentada pels economistes de la Universitat de Chicago – els anomenats Chicago boys – encapçalats pel ideòleg  Milton Friedman s’ha aplicat des de la dictadura xilena de Pinochet instaurada amb la connivència de la CIA i la presidència nord-americana de torn als anys setanta, passant pels governs conservadors de la britànica Margaret Thatcher els anys vuitanta, la Rússia de Boris Ieltsin en l’era post-desfeta de la URSS o en la reconstrucció dirigida i manegada per les empreses nord-americanes després de la devastació provocada per  la invasió d’Iraq.

El documental ofereix un discurs demolidor sobre els perills i costos socials reals de l’aplicació a ultrança d’un liberalisme econòmic sense fre que s’imposa premeditadament en temps de crisis, guerres o desastres naturals. Una visió  consonant amb la tesi defensada per la periodista canadenca Naomi Klein que desemmascara els perversos atributs de la doctrina del shock a escala global com a recepta econòmica miraculosa i s’hi oposa frontalment. Això provoca que el documental es ressenteixi d’un innegable to propagandista en què el discurs de Naomi Klein mai es contradit ni qüestionat fruit d’un enfocament unidireccional en què tots els elements sonors i visuals del documental serveixen per reforçar i il•lustrar  la seva rotunda  tesi. Aleshores apareix un cert deix de parentesc amb els impactants i espectaculars documentals del pregoner i exhibicionista director nord-americà Michel Moore. Un documentalista que d’altra banda també s’ha acostat amb acidesa al costat fosc del nostre cada vegada més injust model econòmic en un treball complementari com és “Capitalismo, una historia de amor” (2009).

La vistositat del documental “La doctrina del shock” neix de la perfecta combinació d’un prolífic material d’arxiu, la veu de testimonis o entrevistes en un muntatge frenètic que proporciona una cataracta de dades i noms compresos en quaranta anys d’història. Una veu narradora condueix el poderós engranatge tot intercalant en la narració fragments diversos de les conferències impartides arreu del món per Naomi Klein que encaixen perfectament en el relat i el discurs del documental.

La tesi de Naomi Klein contra la doctrina del shock econòmica reflectida en aquest documental manifest de Michael Winterbottom i Mat Whitecross troba també la seva extensió natural en l’oscaritzat documental “The inside job” (2010, Charles Ferguson) en què es parla didàcticament i sense embuts de la crisis financera actual, de les seves causes i s’apunta els responsables directes. Però si en el documental “La doctrina del shock” l’elecció del president Obama esdevé el clímax final en què esclata l’esperança per revertir la nefanda doctrina del shock econòmic – fins i tot posant en paral·lel els discursos separats pel temps de dos líders progressistes  com Roosevelt i Obama -, “The inside job” s’atreveix a anar més enllà. El treball de Ferguson acaba desbordant les expectatives depositades en Obama per instal·lar una certa desil·lusió en l’horitzó per culpa dels guanys, favors i beneficis que segueix obtenint el sector financer en connivència amb altres sectors com l’acadèmic o el polític.

El present documental del britànic Michael Winterbottom s’afegeix a una filmografia dispersa, variada i eclèctica però que manté alguns punts de contacte i compromís amb el nostre temps. Diferents propostes del director britànic avalen aquest arrenglerament crític com el seu retrat de la immigració clandestina contingut a “In this world” (2002) en què es segueix la penosa odissea transcontinental de dos nois des d’Afganistan fins a Gran Bretanya. Més tard rodaria “Camino a Guantánamo” (2006) en què recrearia en clau de denúncia el cas de  dos musulmans britànics detinguts a Afganistan, acusats de formar part de les milícies talibanes, i que van ser traslladats a la base militar nord-americana cubana de Guantánamo pel seu empresonament en condicions infrahumanes fins que varen ser alliberats i absolts dels càrrecs imputats.

Joan Millaret Valls

Aquest any, per a celebrar la diada de Sant Jordi hem demanat als companys i companyes de la biblioteca que ens recomanin un llibre del qual tinguin un record especial. La selecció ha estat ben diversa i segur que us aportarà bones idees per a futures lectures:

Marta S
“Una educación sexual” de Juan Abreu. Divertit, de prosa encertada i engalipadora d’un home de ment i ploma lliure, superinstructiu.

El faria lectura obligatòria a l’insti… Otro gallo cantaría!

Marta R
“La feina o la vida: certeses (provisionals) d’una mare desacomplexada” d’Eva Piquer. M’agrada perquè reflecteix molt bé com ens sentim a vegades les mares.

Contraportada: “Vas pel món amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. Has deduït que la famosa conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana: se’n parla molt però no l’ha vista mai ningú. Fas de mare com pots, i sempre trobes algú disposat a explicar-te que les coses es fan justament al revés. Tens una agenda tan estressada que no et queda ni mig minut per replantejar-te res, i potser val més així: si mai t’atures a agafar aire, et vénen ganes d’engegar-ho tot a rodar. Perquè el presumpte alliberament que et fa anar de bòlit en nom de la revolució femenina és l’estafa del segle, i educar nens per telèfon surt car. Els fills s’han carregat la teva independència i t’han convertit en campiona olímpica de recollir roba de terra, però parar taula per a sis persones quan abans éreu ell i tu dóna sentit a la vostra història i a la factura de la carnisseria.”

I perquè l’autora em donava classe a la uni:-)

Néstor
“¡El cáncer no es una enfermedad!” d’Andreas Moritz, doctor alemany afincat als EUA-. Sempre, al llarg de la història de le la Humanitat ha hagut alguna persona que s’ha destacat per efectuar una nova lectura de les coses, dels problemes. De preguntar-se i qüestionar-se les coses des d’un altre angle i /o punt de vista.

Aquest és sens dubte el repte d’aquesta obra ja convertida en best-seller on ens diu que el càncer, -contràriament al que fins ara es creia- no és pas una malaltia, sinó la resposta última i darrera que fa el propi cos davant les toxicitats -principalment alimentàries- amb les quals ens nodrim. Les malalties no són més que un missatge que envia al propi cos, un advertiment a que algun desequilibri cal restaurar dins la nostra vida.

Montse
“Queso: de la fondue al pastel de queso” (edició a càrrec de Fiona Beckett). Boníssimes receptes i les imatges fotogràfiques són petites obres d’art. Molt recomanat pels amants del formatge, clar!!!

I després, per rebaixar les calories que hem menjat: “Caminar y carrera suave” de Klaus Bös. Per anar fent exercici sense estressar-se.

Oriol
“Eben” de Ryszard Kapuscinski, periodista polonès, el qual amb pocs mitjans va ser un testimoni privilegiat d’un període històric que va ser clau en l’avenir del continent africà.

El seus relats comencen a la dècada dels anys seixanta, amb la retirada de les potències colonials i l’assoliment de la llibertat en plena Guerra Freda; i finalitzen tres dècades després amb la pèrdua de les il·lusions, però no de l’esperança, d’uns pobles que van veure com les dictadures militars, el neo-colonialisme, els genocidis i la fam es convertien en la trista realitat.

Si sou uns apassionats de l’Àfrica no deixeu de gaudir d’una lectura com aquesta…

Muriel
“El club dels optimistes incorregibles” de Jean-Michel Guenassia . Nascut a Alger el 1950, l’autor fa el retrat d’una generació, la que va conèixer: la segona guerra mundial, l’Alliberament, més tard, el conflicte d’Algèria. Una generació que també va viure els trenta anys gloriosos de creixement econòmic. És una novel·la que va més enllà d’un retrat generacional: ens parla de l’exili, de la immigració, del comunisme, de Sartre i de Kessel, de partides apassionades de futbolí i escacs, de rock’n'roll, amor i amistat. El narrador, Michel Marini, tenia dotze anys l’any 1959. Tot plegat aquesta novel·la és un plat fort d’aquests últims anys i en aquest moment precís coincideix amb el 50è aniversari de la independència d’Algèria !

A les biblioteques el podeu trobar en català, castellà i en la seva versió original francesa “Le club des incorrigibles optimistes”.

Us recomano també “La gata” de Colette, (França, 1873-1954). La seva novel·la “Gigi” li va proporcionar la immortalitat però us convido a llegir una altra joia, publicada el 1933, un bombó de llibre, una escriptura elegant, un moment de suspens.

Hi ha una jove parella, ell d’una família adinerada i ella d’origen obrer i enmig, la gata d’ell, tots tres personatges molt finament analitzats, una delícia! Acabo de rellegir-la amb infinit plaer coincidint amb els 5 anys de la meva pròpia gata.

A les biblioteques el podeu trobar en castellà o en versió original francesa: “La chatte”.

Adjunto una foto de la Colette és tot un clàssic, ella al seu escriptori, escrivint i el gat dormint a sobre dels esborranys:

Rosa
“Càlcul d’estructures” de Joan Margarit. Penso que sempre cal una mica de poesia a la vida i he triat aquesta obra en particular perquè és un dels primers llibres que vaig llegir d’aquest autor. Formava part de l’equipatge d’un company amb qui vaig fer un viatge fa alguns anys. No recordo la destinació on anàvem però sí el llibre i encara més la companyia.

Us deixo amb un fragment del poema de Joan Margarit. Es diu “La lluna de Beirut”. No pertany a “Càlcul d’estructures” però em remet també a un viatge. L’estiu passat vaig estar treballant a les biblioteca de l’Instituto Cervantes de Beirut i cada cop que llegeixo aquest poema que Margarit va dedicar al corresponsal de “La Vanguardia” a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro, torno ser al passeig marítim de la ciutat (la Corniche), davant la Roca dels Coloms, mirant la posta de sol:

El meu amic corresponsal de premsa
s’ha fet vell sota l’ombra de les
guerres
en aquesta negror de llum fenícia.
Una càlida nit amb la boirina
velant la vella i rovellada falç,
va passejant per la Corniche i
mira
el tremolós mantell brodat amb
llums
de la ciutat cristiana a l’horitzó (…).

El poema el trobareu a l’epíleg d’“El decano. De Beirut a Bagdad: 30 años de crónicas” de Tomàs Alcoverro.

Raquel
“Guía práctica del comportamiento del perro: entender e interpretar su lenguaje corporal” de Barbara Schöning. Encara me l’estic llegint, però crec que hauria de ser de lectura obligada per a qualsevol que tingui gos. T’ajuda a entendre la importància que el gos estigui en contacte i jugui amb altres gossos des de petit, així aprèn a no mossegar fort quan juga, la jerarquia en una manada de gossos (quan anem a un pipican), etc. És molt útil perquè quan passejo el Cocker i vol jugar amb un altre gos, puc veure si va de bones o no, quina és l’actitud de l’altre gos i apartar-lo a temps si vol barallar-se, si és un gos dominant o coses per l’estil. No es diferencien gaire de nosaltres!

Núria P
“I ara que ve? Costumari per a nens i nenes” de Mercè Angera i Mercè Losantos. En aquest cas la recomanació no és meva, és de la Tanit (la meva filla). A ella li agrada molt perquè es pot seguir com si fos un calendari i així estar punt cada mes per gaudir les festes que celebrem a casa nostra. I sobretot li agrada perquè els dibuixos de la Cristina Losantos són tan vius com ella!

Núria R
“Sense destí” d’Imre Kertész . A més del teló de fons de l’Holocaust, com a tema terrible de la història que potser no hauríem d’oblidat que va començar amb un moment  de crisi, l’obra et fa reflexionar com la vida es pot girar completament en un moment, a vegades per prendre una decisió o justament per no prendre-la en el moment adequat.

Però també hi ha una mica d’esperança dintre de l’angoixa que suposa que el destí es arbitrari i a vegades cruel, l’ésser humà és una espècie que vol sobreviure “continuaré vivint la meva vida que no es pot continuar” (pàg. 257).

Feliç Sant Jordi de part de la Biblioteca Les Corts-Miquel Llongueras!