La muerte de Pocris —Jorge Apperley—
Matiz
Hellen Ferrero
-Era la mujer más hermosa de la tierra – gemía el viudo.
-Yo diría que la más sabrosa – reflexionó el gusano.
Wir Töten Stella —Marlen Haushofer
«La obra de Marlen Haushofer es una obra desesperada y oscura, y sin
embargo se lee con el mismo fervor con que de pequeños leíamos los
cuentos. Son páginas presididas por una mezcla de tristeza, locura y
encanto, que hablan de la debilidad y el dolor. De la vida como
enfermedad. Su mensaje es un mensaje tan delicado como extraño: que es
preciso amar el dolor y guardarlo en nuestro corazón.»
Gustavo Martín Garzo
No te preocupes. Has visto demasiado y demasiado poco, como todas las personas que existieron antes que tú. Has llorado demasiado, o quizá demasiado poco, como todas las personas que existieron antes que tú. [...] No te preocupes, todo habrá sido en vano, como en el caso de todos los que existieron antes que tú. Una historia absolutamente normal.
Les últimes paraules que va escriure en el seu diari un mes abans de morir.
Marlen Haushofer
Austria (Frauenstein, 1920 – Viena, 1970)
Escriptora austríaca nascuda a Frauenstein el 1920 i morta a Viena el 1970. Va estudiar i viure a Viena i més endavant a Steyr, ja casada amb un dentista, va compaginar la literatura (publicant novel•les i relats i escribint guions radiofònics) amb la feina de mestressa de casa i ajudant de la consulta del seu marit. El 1968 va obtenir el Premi Nacional de Literatura austríac.
En el seu llibre Incisiones: panorama crítico de la narrativa en lengua alemana desde 1945 Cecilia Dreymüller ens parla de com les tragèdies que descriuen les obres de Haushofer constitueixen, en el fons, un reflex dels conflictes socials de l’Àustria dels anys cinquanta i seixanta, vistos des de l’esfera privada dels seus ciutadans. Així, les amargues radiografies psicosocials, que Haushofer pren dels espais vitals femenins, ubiquen el tancament d’un país disposat a esborrar el seu passat feixista i a ignorar la modernitat per mitjà de les bones maneres i la tradició local. Sotmeses a les obligacions de mestressa de casa, a les imposicions dels rols femenins, les dòcils protagonistes de Haushofer sofreixen i observen desastres que no per transcórrer en l’àmbit domèstic resulten menys fatídics.
La pròpia autora portava una doble vida, escindida entre les obligacions de mare i esposa i la seva condició d’escriptora amb cert èxit. (…) Com tantes dones de la seva generació va interrompre els seus estudis de filologia alemanya quan es va casar i finalment va abandonar el propòsit de llicenciar-se, després del naixement dels seus dos fills; tot i els precoços èxits de les seves primeres publicacions, es va negar sempre a exercir la literatura com a professió, al•legant les seves responsabilitats familiars.
Darrera aquesta aparença de resignació, Haushofer converteix la submissió femenina en motor literari. La seva narrativa enfoca amb una fina ironia l’habitacle aparentment innocu i feliç de la dona burgesa: un món moblat amb els requisits de la llar moderna —televisió, marit educat, senyora de la neteja—, per les escletxes del qual desapareixen les seves heroïnes solitàries.
En la seva obra, Wir töten Stella (Nosaltres vàrem matar a Stella), manté la duresa en el seu plantejament i mostra iel mateix pessimisme respecte a les possibilitats de realització individual per a la dona –sigui en l’amor o en la maternitat- . El motiu de la immolació o auto-immolació femenina per a satisfer les necessitats masculines adopta aquí, sota la màscara d’una convencional història d’infidelitat matrimonial, la dimensió d’un sacrifici bàrbar: una noieta càndida és destruïda pels desitjos sexuals d’un home, amb el consentiment tàcit de la seva esposa. (…) Després d’una breu aventura, el seductor abandona l’enamorada adolescent per una altra aventura. Stella, incapaç de sobreposar-se al desengany, es llança sota les rodes d’un camió.
De manera extremadament senzilla, amb unes quantes escenes esquemàtiques, es traça el transcurs de la desgràcia, que és observada amb horror, però de manera passiva, per la frustrada muller. En el anys cinquanta suposava tot un atreviment representar la complicitat d’una dona, casada i mare, en un crim moral d’aquesta gravetat.
I per acabar, una mostra:
Mi tarea hubiera ido proteger la vida y protegerla de ataques asesinos, ¿Y que he hecho? He llevado una vida de una mujer acomodada, me apoyé en la ventana y respire el aroma de las estaciones del año mientras a mi alrededor se mataba y se hería. No debe extrañarme que el jardín empiece a repudiarme. La fuerza secreta que hace verdecer las hojas del tilo era la misma que empujaba la sangre por el cuerpo joven de Stella, ese jugo dulce y rojo extendido en grandes charcos sobre los adoquines, El tilo conoce mi traición, y también el pájaro moribundo la conoce. Ya no me quieren. Lo leo en los ojos de los niños, lo siento cuando acaricio perro y gatos extraños, y cuando me acerco al jacinto que esta sobre mi mesita, se pone tieso en señal de rechazo y temor. No se perdona a los traidores, me dicen sus flores brillan-tes, y su perfume me recuerda el olor dulce que subía del féretro de Stella.
Caricatura de José Saramago, a càrrec de Carlin
Si antes de cada acción pudiésemos prever todas sus consecuencias, nos pusiésemos a pensar en ellas seriamente, primero en las consecuencias inmediatas, después las probables, más tarde las posibles, luego las imaginables, no llegaríamos siquiera a movernos de donde el primer pensamiento nos hubiera hecho detenernos. Los buenos y los malos resultados de nuestros dichos y obras se van distribuyendo, se supone que de forma bastante equilibrada y uniforme, por todos los días del futuro, incluyendo aquellos, infinitos, en los que ya no estaremos aquí para poder comprobarlo, para congratularnos o para pedir perdón, hay quien dice que eso es la inmortalidad de que tanto se habla.
Assaig sobre la ceguesa José Saramago
Comencem agraint el magnífic treball de la gent que treballa a la biblioteca de Vic, ja que en primer lloc, sense el seu esforç, el meu, en contrapartida, es duplicaria. Manllevem quasi la totalitat d’aquesta entrada a la seva bona feina. Moltes gràcies, Vic (en especial, dedico les meves genuflexions i honors al Robert i a la Matilde, ànimes ben fecundes del bloc del club de lectura).
Si pitgeu aquí trobareu una model per a començar a fer una bona guia de lectura de Saramago
Discurs de Saramago al rebre el Nobel
Bloc de Saramago en el que el Nobel escriu sobre allò que és diví i allò que és humà (tot i declarar-se, per activa i per passiva, un ateu irredempt)
Dos contes del autor: El cuento de la isla desconocida y Embargo
Un conte escrit i narrat pel propi escriptor i narrador:
Una conferència que va donar, el 2005, a L’Havana , titulada Pensar, pensar y pensar
Aquí parla de blocs al diari Clarín: Con los blogs se está escribiendo más, pero peor, diu.
I més cosetes més avall, si us interessa i pitgeu:
Iceberg —Atul Dodiya—
Tempus fugit
Eloy Mon
Encima de un enorme iceberg a la deriva por el Atlántico Norte, un señor de Cuenca, funcionario de correos, y un pingüino discutían por el precio de un sello. El debate era agrio, visceral, a cara de perro, y quizás hubiera durado días, meses, años.
Pero el iceberg no.
Entrevista de Usun Yoon al Intermedio
El Sur de Víctor Erice
JOAN MILLARET VALLS
Fitxa tècnica
Direcció i guió: Víctor Erice, a partir relat homònim d’Adelaida García Morales. Fotografia: José Luis Alcaine. Música: Maurice Ravel, Franz Schubert i Granados. Muntatge: Pablo G. del Amo. Producció: Elías Querejeta P. C. (Madrid), Chlos Productions (París) i TVE. Durada: 93 minuts. Any: 1983.
Fitxa artística
Omero Antonutti (Agustín), Sonsoles Aranguren ( Estrella als vuit anys), Icíar Bollaín (Estrella als quinze anys), Lola Cardona (Julia), Rafaela Aparicio (Milagros), María Caro (Casilda)
Al cap de deu anys de la direcció de la que ha estat considerada una de les grans obres mestres del cinema espanyol, El espíritu de la colmena, el realitzador basc Víctor Erice s’inspira en la primera obra escrita per l’escriptora extremenya Adelaida García Morales, El sur, per dirigir el seu segon llargmetratge el 1983. Però per segona vegada la polèmica persegueix al realitzador basc i ressorgeixen noves tibantors amb el seu productor i company en els cercles donostiarres, Elías Querejeta. Si en la primera realització es va suspendre el rodatge una setmana abans d’acabar, durant la producció de El sur es va interrompre unilateralment el rodatge quan s’havia rodat pràcticament la meitat de la pel•lícula i quan encara faltaven quatre setmanes per finalitzar. Per a Víctor Erice es tracta, doncs, d’una obra inacabada i incompleta, mentre que el productor va argumentar en el seu moment que el que ja estava rodat donava perfectament la mida per esdevenir una obra compacta, coherent i, a més, una pel•lícula rodona. Tot i que el guió adaptat tenia una extensió de prop de quatre-centes pàgines, amb un metratge estimat de 150 minuts, i que fins al moment d’aturar el projecte tan sols no se n’havien utilitzat ni la meitat, el cert és que El sur és una bellíssima pel•lícula i una nova obra mestre de Víctor Erice. El regust amarg de tot plegat és que Víctor Erice, qui entre les dues pel•lícules ja s’havia refugiat en la publicitat, ha restat condemnat al marge del cinema comercial espanyol fins avui.
Malgrat algunes diferències ressenyables amb el text original d’Adelaida García Morales – el qual s’editaria amb posterioritat a l’estrena de la pel•lícula -, el realitzador basc es mantindria força fidel a l’esperit i la lletra d’un relat breu – que no arriba a les cinquanta pàgines – encara que ell hi aboqui el seu enorme talent poètic i creatiu. Com a la predecessora El espíritu de la colmena retrobem un cop més el misteri de l’infantesa, el trànsit a l’adolescència i la maduresa, la fascinació per la figura paterna, la complexitat de les relacions dins de la família o l’ambient gris i depriment de la postguerra espanyola. És un relat retrospectiu en forma circular nascut de les vivències i reflexions d’un personatge femení que gira al voltant de la figura del pare desaparegut en el context de la dictadura franquista en la casa llogada La gaviota en un poblet del nord espanyol l’any 1957. La pel•lícula, que estaria estructurada en dos blocs situats al nord i al sud peninsular respectivament, per culpa del rodatge frustrat, escatima l’apartat dedicat al viatge de la nena a Andalusia, d’on n’havia fugit el pare, a la recerca de les seves petjades i els seus records. El pare com a ombra fugissera que s’esmuny.
Aquesta pel•lícula discontinuada, nascuda de la remembrança d’una nena que s’ha fet gran, ofereix un seguit de seqüències independents separades sovint per fosos en negre com a signes de puntuació. Una pel•lícula presidida per la suavitat i la bellesa que fa que les transaccions entre fragments siguin fluïdes i precioses gràcies també al magistral ús de l’el•lipsi – salts en el temps – i els fosos encadenats. La cuidada i delicada pel•lícula de Víctor Erice fa gala també d’una prodigiosa fotografia que accentua el caire melancòlic i decadent d’un temps passat que s’evoca a través de la memòria gràcies a enquadraments pictòrics en què la llum esbossa un combat amb les ombres a l’estil dels contrallums de Caravaggio o com la llum es filtra i es transforma a través de finestrons com per banyar càlidament els rostres com a les pintures de Vermeer. Entre altres encerts dins d’aquesta vaporosa atmosfera general que emana un alè líric immarcescible destaca novament les graduacions lumíniques en alguns plans en què la llum es manifesta gradualment o la foscor engoleix pausadament l’escena.
Margarita leyendo —Henri Emile Benoit Matisse—
Abretesésamo
José Antonio Martín
Cuento que me contó una vez mi hija Adriana fastidiada de que le pidiera un cuento:
Había una vez un colorín colorado
El viejo payaso con su perro, 1925 —Georges Rouault—
Antes del Fin —Ernesto Sabato—
Sí, querría que me devolvieran a esa época cuando los cuentos comenzaban «Había una vez…» y, con la fe absoluta de los niños, uno era inmediatamente elevado a una misteriosa realidad. O aquel conmovedor ritual, cuando llegaba la visita de los grandes circos que ocupaban la Plaza España y con silencio contemplábamos los actos de magis, y el número del domador que se encerraba con su león en una jaula ubicada a lo largo del picadero. Y el clown, Scarpini y Bertoldito, que gustaba de los papeles trágicos, hasta que una noche, cuando interpretaba Espectros, se envenenó en escena mientras el público inocentemente aplaudía. Al levantar el telón lo encontraron muerto, y su mujer, Angelita Alarcón, gran acróbata, lloraba abrazando desconsoladamente su cuerpo.
Lo rememoro siempre que contemplo los payasos que pintó Rouault: esos pobres bufones que, al terminar su parte, en la soledad del carromato se quitan las lentejuelas y regresan a la opacidad de lo cotidiano, donde los ancianos sabemos que la vida es imperfecta, que las historias infantiles con Buenos y Malvados, Justicia y Injusticia, Verdad y Mentira, son finalmente nada más que eso: inocentes sueños.
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula, per fer hi una queixalada:
I més avall una entrevista al director al cafè oriental:
Loading ...