Un relat a vàries mans

Igor – Josep M. –  Magda Patrícia

No vaig saber mai perquè van arribar a aquella Barcelona gris dels anys ’70, quan el franquisme s’arrossegava com un animal en perill d’extinció i onades de turistes es torraven al sol a les nostres platges. Els Kutuzov eren una família com qualsevol altra però, quan s’adreçaven entre ells, ho feien amb aquell idioma tan visceral arrelat en la meva ment a les karenines i els karamazov.

Sobre ells, en aquella Barcelona provinciana que negava ser-ho, corrien un munt d’històries fantàstiques: que eren prínceps destronats per la situació del país, o fugitius polítics d’un país que havia vist tantes morts, i tot plegat ho embolicaven amb vapors de vodka, cançons melàncoliques a la vora del foc, perquè quedès en conjunt una posta en escena impecable.

La realitat dels Kutuzov, però, eren ben diferent a la que dibuixaven les boques rectes de les veïnes quan s’aplegaven al mercat de Sant Antoni. Sí que eren fugitius, però tenien ben poc de prínceps. Eren una familia de camperols benestants, amb terres al istme de Vladivostok, prop del nucli de Sadgorod. La guerra civil russa, entre els rojos i el bàndol blanc els va obligar a marxar. L’Igor, quan fa lliscar els dits sobre la suau fusta de la seva balaika, recorda la tragèdia del seu pare, la fugida i els morts. La hisenda en flames, el mercant de xemeneies lluents que els va dur fins a Hong Kong.
Tot semblava quedar embolic per una gasa irreal en aquella ciutat prop del mediterrà que es movia lentament, com si tingués por de córrer, on les seves gents estimaven l’ordre, la previsió i els tortells de cabell d’àngel els dies de festa.
L’Igor i l’Anastàsia tenien tres filles i cap fill i es deia que ell sovint es deprimia pensant que amb ell el seu cognom arribaria a la fi. Les noies, de pell blanca, ulls blaus i cabell fosc, provocaven més d’un sospir en els joves i no tan joves homes del seu entorn. Celebraven les festes pròpies de la seva regió i omplien l’escala d’aromes de menges que a nosaltres ens semblaven ben exòtiques. L’àvia, la mare de l’Igor, coordinava les noies perquè tot sortís a la perfecció, com si mai haguèssin abandonat Rússia.
Ella mai es referia al seu país com la Unió Soviètica.
Aquell matí de diumenge la Katia, la més jove de les filles, va sortir al carrer per comprar un diari i uns croissants. La Katia, potser perquè encara era més nena que noia, era qui millor sabia adaptar-se a aquella nova vida que es passejava sota els geranis de les balconades. I és que, li encantava l’escalforeta del carrers i el somriure fàcil de la gent. “Bar els Tres Tombs” “Carrer Floridablanca”, repetia en veu baixa intentant no arrossegar les erres perquè no se li notés l’accent. La veritat era que tots els mots li sonaven exòtics i misteriosos i va pensar que la seva mirada exploradora devia assemblar-se a la d’un extraterrestre que acaba d’aterrar a un nou planeta. Grans ulls blaus, oberts com a plats, que amb paciència examinaven els mínims per comprendre el món que l’envoltava. 

D’aquells nous escenaris el que més li agradava era “El Mercat de Sant Antoni”. Li semblava al·lucinant el rebombori de gent al voltant de les parades els diumenges al matí. Amb l’agilitat d’un petit cérvol, la Katia es perdia entre aquells petits aparadors farcits de llibres de vell i de còmics de brocanter. Tresors. Relíquies amuntegades dins de canastres i cistells. Petits planetes dins la galàxia d’un mercat i ella jugant sota les arcades,  a fer el seu recorregut parabòlic de cometa de cap de setmana.
El seu viatge interestel·lar sempre la portava fins el taulell de la ciència ficció.  Les portades d’aquells llibres li cridaven poderosament l’atenció. Les naus, els éssers verds, les possibilitats infinites de l’univers. Però sempre es quedava a una distància prudent perquè l’home que es cuidava de la parada li feia por. Era fosc, prim i encorbat, i passava les pàgines dels llibres amb unes mans estranyament grans. El seu cos no semblava que fos seu. La seva pell semblava la disfressa d’una bèstia delicada. Era un impostor. Només que no es veia a primera vista, calia la mirada escrutadora d’una extraterrestre com ella, per descobrir-ho.
Aquell dia en què la Katia es va quedar ennuvolada examinant els gestos de l’home estrany, va ser el mateix dia en què va veure el noi més guapo del món. El seu cor es va posar a bategar com un timbal per la impressió que li havien causat aquells ulls alegres que semblaven els d’un àngel, i també per l’inexorable fet de que el noi s’estava acostant perillosament al fals humà. I ella no podia fer res per aturar la seva destrucció!
“Atura’t noi. Gira cua i allunya’t de la foscor”
Però ell no la sentia, no la veia, ni s’imaginava que existís.
L’home va obrir la boca. Un forat enorme per una cara tan prima. I aleshores la Katia ho va veure clar. A l’altra banda, darrera la campaneta,  hi havia cossos celestes, constel·lacions senceres fonent-se dins el forat negre de la seva boca. Un extraterrestre no pot enganyar a un altre extraterrestre. I el noi acostant-se tant a ell que se’l podria menjar d’una queixalada.
“Atura’t estel”
I ell que s’enganxa al coll de l’home i li diu:
-Pare!
I l’home que fa un petó a la galta del noi més guapo del món.
I en el mateix moment que la menuda i dolça Katia, més nena que noia, enamoradissa, s’oblidava del diari i dels croissants que havia sortit a comprar, a casa les seves germanes cridaven enfadades Yeshche raz, yeshche raz (Altre cop, altre cop!) referint-se a que altre cop la nena trigava massa . Volien esmorçar aquelles pastes calentes que la petita havia sortit a comprar i altre cop s’entretenia, segurament, a mirar escaparats. La mare les volia distreure fent-les parar taula, una taula de diumenge amb estovalles blanques brodades amb flors de colors, però no ho aconseguia pas i el pare, sentint-les, es demanava perquè Déu el feia viure amb tantes dones i quan arribaria la nena amb el seu diari.
Qui s’estalviava tot el brogit familiar era en Vladimir, el germà de l’Igor, que acostumava a sortir d’hora de casa per esmorzar en algun bar de la barriada. També gaudia de l’ambient de diumenge i d’aquell mercat que ara, ocupat per llibres, feia olor a pols antiga. Li agradava veure passar els carrets de fusta que contenien tot aquell saber escrit i més d’un cop, escarbant entre les piles, havia trobat una bona peça, com ell es referia a algun llibre del seu interés.
Ara en Vladimir era en un petit bar de portes estretes a través de les que veia la llum, els venedors, els compradors i els nens amb cromos per canviar. Davant d’ell un café, amb un rajolinet d’algun licor aromàtic, escampava el seu alé. Li agradava beure però no tan d’hora. Allà assegut, se sentia lluny del món que l’envoltava, tal vegada com s’havia sentit quan, lluny de la Terra, en la missió espacial de la que va formar part, va veure una petita bola blanca i blava enmig de la inmensa negror de l’espai i va pensar en la soletat de l’espècie humana.
En Vladimir havia estat al seu país ingenier aeronàutic, llicenciant-se també en astrofísica. Sempre l’havia seduit el cel i els estels que de petit veia refulgir amb força, tot mirant per la finestra de la cabana a Vladivostok. Encoratjat pels professors que detectàren en ell un alt nivell de intel·ligència a l’hora que de perseverància, va poder ingressar a la universitat estatal i graduar-se amb honors. Tot el poble va celebrar que aquell noi, d’aspecte prim i caràcter reservat, fos un dels herois de l’espai, algú de importància nacional. Per això se sentia, de vegades, com si hagués trait el seu país a l’haver marxat, però les coses no podien ser d’altra manera. El seu germà el va rebre a Barcelona amb els braços oberts i en poc temps va poder trobar feina com professor de física, primer a un institut i després a la facultat.
De tant en tant, recordava la missió, els preparatius, l’emoció. Les llàgrimes en veure el seu planeta des de lluny i en tota la maravella que l’Univers representava i va pensar que, de fet, era el seu país que l’havia traït a ell, perquè la única cosa que havia fet era parlar, parlar del que havia vist. Al cap i a la fi, ell era un científic i, si havia vist cossos estranys al voltant de la nau, no satèl·lits ni restes d’altres naus, objectes que els envoltaren de manera sincronitzada, emetent senyals lumínics de interferència repetida… Era el seu país que l’havia traït a ell quan li van dir que s’ho havia imaginat tot, una baixada d’oxígen va explicar el metge, al·lucinacions.
Però no era pas així: els llums transmetien un senyal,  algú es volia comunicar amb ells, però la comunicació no era pas l’especialitat de la Unió Soviètica.
Va acabar-se el café i va sortir al matí de diumenge admirant aquell cel tan blau i seré. Va comprar uns bunyols a una pastisseria i va anar cap a casa del seu germà. Quan la més gran de les noies va obrir la porta i va trobar-se el seu oncle amb el paquet de dolços, la noia se li va abraçar  i, tot seguit, va posar els bunyols en una safata, mentre la segona servia el café.
L’Igor, tot donant-li la benvinguda, li va agafar el diari i va pensar que bo que era que les famílies estiguessin juntes.
Però no tots estaven tan junts com voldrien; sobretot en Vladimir. Es va asseure a la butaca d’una galeria que donava al carrer i amb la mirada perduda enmig del brogit de la gent que en aquella hora anava amunt i avall amb bosses buides o plenes, anant i venint del mercat, li va semblar que hi veia la Ludmila que sempre, com totes les dones a la Unió Soviètica, anaven amb bosses a la mà per si trobaven algun magatzem abastit d’algun queviure. Els homes solien portar un maletí amb la mateixa finalitat.

Amb la Ludmila s’havien conegut a la universitat estudiant física. Ell s’havia decantat per l’astrofísica i ella per la física nuclear. En acabar els estudis, a ella la van destinar a un centre d’investigació nuclear en un indret secret dels Urals. Allí va perdre definitivament el contacte amb en Vladimir. Tots els que treballaven en centres nuclears, de primer no podien tenir relacions amb cap estranger. Més endavant aquesta norma es va endurir de tal manera que ja no podien sortir d’aquella presó de luxe ni mantenir correspondència amb ningú.

Que lluny quedaven aquelles passejades a la sortida de la universitat, per aquells parcs emboirats que els embolcallaven i preservaven una intimitat que perllongaven nits senceres a la residència d’estudiants, només acompanyats per unes pastes, el vodka i molta tendresa, fins que la bogeria de l’amor se’ls enduia a qualsevol racó. Ja de matinada feien córrer la imaginació pensant en un futur en el que la ciència i els fills que somiaven emplenarien les seves vides de felicitat. Ludmila no havia pogut sortir de la Unió soviètica. Vladimir esperava que algun dia en podria tenir notícies.

La petita havia tornat amb l’esmorzar i després del rebombori de la taula, els xiscles aguts de les noies, del soroll de plats i el brogit trist, de remolcador de port, de la cafetera, com si per una estranya coincidència el món s’hagués buidat, l’Ígor i en Vladimir van quedar sols a la taula de la cuina.

No es van dir res durant una estona. Semblaven gaudir del sol tímid d’abril que els arribava a través dels vidres bruts de la finestra.

—Què ens queda, Ígor?

—No et queixis, prou bé que ho saps.

—No ho recordes. No vols recordar, sempre t’hi negues.

—I les nenes? Què volies, esperar a que ens toqués a nosaltres?

En Vladimir va fer lliscar els dits sobre la taula, recollint engrunes de croissant, distret. Va encentar un paquet de Rumbo i abans d’encendre la cigarreta va ensumar el tabac.

—Allí érem importants. Potser ens haurien deixat en pau.

—A casa érem dels primers, entre els esclaus.

El Vladimir va negar amb el cap, omplint la cuina amb un núvol agre, que travessà els rajos de sol i es perdé al sostre.

—Jo no sóc d’aquí, Ígor. No tinc amics, no els entenc a tots aquests. Em passo el dia en aquell forat, copiant dibuixos de compressors, de vàlvules…

—Anastasia! Què podries venir? —cridà l’Ígor.

Es quedà a la porta de la cuina, pentinant encara el seu llarg cabell fosc.

—Què voleu vosaltres dos?

—On anirem avui, estimada?

—Ui, fa ferum de camp de mines. I no m’atabaleu ara, que estic al bany.

—On vols que anem, avui?

—On vulguis, no?

Igor va fer un gest a en Vladimir, que se’l miraba resignat.

–          Jo em quedo a treballar – va dir el Vladimir, en part per no interferir en els plans dels seus parents- sinó no acabaré mai aquests maleïts dibuixos; a l’editorial li corren pressa.

El Vladimir, quan va arribar a Barcelona no sabia un borrall de català ni castellà i no podia comunicar-se amb ningú que no sabés rus o anglès. No podia donar classes de física ni traduir per cap editorial, com feien la majoria de russos que anaven a raure a Barcelona, ja fos com exiliats o com aquells nens de la República que havien anat a la Unió Soviètica durant la guerra civil espanyola, s’havien criat allí i, ara, alguns retornaven al seu país d’origen on, en general, s’hi trobaven tan desplaçats com els qui hi venien de bell nou. La diferència era que aquells, els nens de la República, sabien com a mínim espanyol i podien fer moltes feines.

Precisament, el Vladimir havia pogut entrar en contacte amb l’editorial que li havia encarregat els dibuixos gràcies a un d’aquells nens de la República, en Lluís Mercader, germà del Ramon Mercader que va executar Troski a Mèxic per ordre d’Estalin. En Lluís Mercader va trobar la primera feina com a traductor tècnic del rus al espanyol a l’editorial Editron. Amb en Mercader també s’havien conegut a la universitat on anaven ell i la Ludmila.

Un cop davant del seu taulell de dibuixar –encara no existien els programes informàtics com l’AutoCAD – el Vladimir va recordar com havia conegut a en Mercader i la Ludmila. De fet ella era amiga d’en Lluís i un dia estaven els tres estudiant al modest apartament d’aquest i el Vladimir, aprofitant un moment en que l’amic comú se’n va anar, li va proposar de sortir a passejar l’endemà a la sortida de la universitat.

–          Encantada – li va respondre la Ludmila sense pensar-s’ho ni un moment.

La Ludmila era una noia més aviat baixeta, amb uns ulls verds clars preciosos (o així els veia el Vladimir), cabell també ros. El que captivava d’ella, però, era la seva mirada, entre ingènua i penetrant. Era una noia intel·ligent, molt intel·ligent. Tant és així que pocs gosaven franquejar-se amb ella. Els primers van ser en Lluís i, després, el Vladimir.

I mentre en Vladimir recordava, com ho feia tan sovint, aquells dies, la gran de les nebodes agafava el diari que el seu pare havia abandonat. Aquella expansió de paper, tan característica dels diumenges, suposava un plaer per la noia doncs li agradava estar ben al dia de tot . Passava fulls llegint titulars i aturant-se en alguna notícia que li cridés l’atenció, una ho va fer. En un primer moment no va saber si era una broma, com podia es podia haver arribat a aquella situació?. La notícia era ben clara:

“Hollywood anuncia el seu tancament”.

Era possible alló? La gran fàbrica de somnis despertava a la realitat? .

La notícia explicava com en els darrers anys el poc interès generat per les pel·lícules feia témer el pitjor. La manca d’idees de guionistes i productors havia portat a dur a la pantalla una i altra vegada refregits, o remakes, que era una paraula més entabanadora però igualment buida. Es feien altre vegada alló que havia suposat un èxit per les companyies cinematogràfiques però el públic n’estava fart i preferien altres passatemps que veure el mateix, altre cop.

L’Olga no podia creure’s el que llegia però era una notícia real, no era 28 de desembre ni 1 d’abril, no podia ser broma: Hollywood tancaria les seves portes de fantasia i glamour si en els propers mesos no trobava un bon guió.

Va pensar en uns coneguts que eren allà, treballant. La Ljubka Nikolova i el seu marit, en Nikolov. Ella havia estat artista al seu país, com altres artistes havien de treballar per la propaganda del partit, i no hi havia lloc per tota la creativitat de la Ljubka i quan al marit les coses se li van posar lletges van deixar-ho tot i van fugir. Ara tenien una nova vida i, tot i que ella havia de fer una part d’obra d’encàrreg, li sobrava prou temps per dedicar-se a la seva. A quantes pel·lícules no haurien sortit els seus quadres: que s’està rodant la vida d’un pintor famós i necessiten quadres per la filmació? La Ljubka. Que han de decorar per una pel·lícula una casa rica i han de posar picassos i monets? La Ljubka. Ella havia trobat el seu espai en aquell racó de món i era feliç, i pel que sabia, en Nikolov també.

Va pensar que li escriuria per saber de primera mà sobre tot alló.

De totes aquestes històries, no acabaven de fer partícip a la Katia. Pensaven que el que havia de fer era treure bones notes a l’escola. La petita de les noies era una somiatruites i molt sovint perdia el fil de les classes. S’abstreia amb les històries que muntava la seva imaginació i la mestra la tornava a la realitat cridant “ Katia Kutuzov, ja torna a estar a la lluna de València”. I bé, els seus familiars no estaven equivocats, però el que potser no sabien era lo “llarga” que arribava a ser la noia, perquè quan tocava de peus a terra les caçava al vol i així, d’amagat de tothom va retallar l’article del diari que parlava del tancament de Hollywood i es va tancar a l’habitació per llegir-lo tranquil·lament.

Estirada al llit, llegint el tros de diari sobre el coixí, va imaginar-se els estudis de gravació buits. Els decorats venuts a botigues de saldo. Els actors llençant les perruques al terra i fent la cua per apuntar-se a l’atur. Les grans estrelles arrossegant-se pels bars, depressives i  alcoholitzades, somiant en el que podria haver estat el salvament de la indústria si algú hagués estat capaç d’escriure un bon guió que fes retornar els dies de glòria.

La Katia va amagar el tros de diari sota el coixí i va buscar una llibreta amb fulls lliures on començar a escriure. Acabava de decidir que ella era la persona que salvaria Hollywood de la ruïna i de l’oblit. I ho faria tota sola i d’amagat de la seva família.

Mentre la Katia anava escrivint el seu guió, el Vladimir, pensatiu, recolzat damunt el taulell de dibuix, recordava aquella primera sortida amb la Ludmila. Ara li semblava un somni, quelcom irreal. Potser ho era d’irreal perquè la Ludmila feia coses extraordinàries. Tota ella era una noia extraordinària, incomprensible, inabastable.

Havien sortit de la universitat quan ja era gairebé fosc. A tots dos l’ambient els feia basarda i alhora els encomanava una mena d’il·lusió estranya però que els feia bategar els cors amb inusitada freqüència. Sense adonar-se’n es van endinsar en aquell parc on la boira ho amagava tot però que, alhora, despertava tota mena de sentiments. Les fulles dels arbres més propers, que gairebé els acaronaven el cap quan hi passaven per dessota, regalimaven unes gotes lluents que semblaven perles penjades de les orelles verdes d’uns gegants invisibles. Les copes del arbres només s’endevinaven. La sorra del terra també desprenia milers d’espurnes com si fossin eixams de cuques de llum que encatifessin els passos de la parella immergida de bon començament en disquisicions sobre les òrbites, ara dels astres, ara dels àtoms.

De sobte una òrbita  lluminosa els va abraçar tots dos i al cap d’un temps, impossible de quantificar, el Vladimir i la Ludmila es van trobar asseguts en un núvol gasós, com de vapor de vodka. No sabien si havien perdut el coneixement per la flaire del licor o per un sentiment molt profund que els va fondre l’un amb l’altre en una abraçada exempta de contacte físic. El més enllà se’ls mostrava al fons de no sabien què en forma d’espirals que semblaven  arcs de Sant Martí cargolats. La punta d’una d’aquestes espirals se’ls va anar acostant fins xuclar-los suaument  i fer-los lliscar com en  un tobogan de fira fins arribar a un lloc meravellós.

Tres setmanes després no va ser la somiadora Katia l’encarregada d’anar a comprar l’esmorçar, per aquella ocasió, l’àvia havia cuinat de matinada dolços típics de la seva regió i ara els gaudien. Expressament avisat, Vladimir havia arribat de bon matí per estar amb el germà i les seva família: era diumenge i el passarien junts.

Parlaren una mica de tot i Olga els llegí la carta de la Ljubka, que ja havia contestat a la carta que ella va enviar tot demanant notícies sobre el tancament de la indústria cinematogràfica. A la carta es referien repetits escàndols relacionats tots amb una secta, o església com deien els seus adeptes, a la qual s’havien d’adherir si volien un paper important en alguna pel·lícula. Ho amanien a més amb notícies sobre festes en les que predominava la voluptuositat en tots els seus aspectes i a les que havien d’acudir aquells qui volguessin un lloc a la propera producció.

– Per mí que en Nikolov deu haver anat a més d’una… -va murmurà entre dents en Vladimir mentre xarrupava el cafè i tots dos germans van esclafir a riure.

– Sempre passa el mateix -sentencià l’àvia- els zars tenien els seus predilectes i ho tenien tot… a canvi de tot.

– No sols els zars -deia la mare- els capitost de la Unió feien també el que volien!

– Gentussa! -va exclamar l’àvia amb la boca plena de dolços. Òbviament es referia als nous amos del seu país, mai haguès parlat així dels seus reis escollits per Déu.

– Doncs la Katia diu que escriurà un guió que serà un èxit i que Hollywood no haurà de tancar… ai!

La Lara, la segona de les noies, havia esbombat la confidència que la Katia li havia fet i ara ho pagava rebent una patada per sota la taula.

– Vols dir Katia, que paga la pena salvar tot alló?

Una mica més calmada, i veient que el seu oncle li feia la pregunta amb interès, va respondre que per descomptat:

– Què faríem sense els somnis?

La reflexió de la petita els va fer guardar un moment de introspecció i l’Olga va dir que era ben cert, a ella mateixa li agradava refugiar-se en la lectura o en l’art, i deixar anar la imaginació.

– A mi m’agraden les pel·lícules, m’entretenen -digué l’Anastàsia.

– Quan jo era petita -afegí l’àvia- seiem en les nits d’hivern a la vora del foc i el pare ens explicava rondalles. No teniem televisió, ni ràdio, i aquelles històries ens omplien les llargues nits. La Katia té raó: què faríem sense els somnis?

La nena es va sentir no tan nena en ser tractada com a igual a la taula, tot i que la Lara se n’enreia una mica.

– A mi doneu-me una ampolla de vodka i deixeu-me de punyetes… – va dir l’Igor, i tots esclafiren a riure ja que sabien que ho deia de debó, doncs era un home que mai enlairava la ment dos pams de terra.

– Jo els podria donar una bona història… -digué Vladimir mirant més enllà de les parets i girant-se cap a la Katia-: l’escriuries tu?

– O, i tant! -digué ella- però de coses de l’espai ja n’han fet moltes a Hoolywood, m’estimaria més escriure una bona història d’amor…

Tots van mirar-la i ella va pensar que havia contestat al seu oncle amb massa rudesa, després de tot la història era bona: un noi de poble que arriba a ser famós al seu país, sortir de la Terra, arribar a l’espai, veure el que podrien ser clars signes de formes de vida extraterrestre… Sabien també alló d’aquella noia, aquell amor d’anys enrere a la que les jerarquies havien separat… de fet hi havia de tot, aventures, extraterrestres, amor…

– Pensan-t’ho bé -va dir a la fi- potser sí que la teva seria una bona història.

En Vladimir va somriure i afegir:

– Però sobretot m’has de descriure com un home molt guapo…

– Us astronauta, enamorat i guapo…

– Cosmonauta, Katia, cosmonauta. I si em vols posar guapo… tu mateixa.

I la Katia, mentalment, va començar a enllaçar paraules que més tard escriuria en el seu blog de notes que portava a tot arreu. Aleshores, li va preguntar a la seva àvia:

– Per què sempre s’expliquen històries de nit a l’hivern i no a l’estiu?

– A l’estiu hi ha massa feina als camps, s’ha de treballar la terra, s’ha de sembrar i recullir, i guardar-ho tot, assecar la carn, fer comfitures, s’ha d’aprofitar les hores de sol i en acabar estàs massa cansat i a l’endemà s’ha de continuar… sinó com podriem sobreviure a l’hivern?

Amb aquests pensaments ens van anar llevan de taula i la Katia va sortir al carrer.

Tornava altre cop al mercat de llibres amb la secreta esperança de veure aquell noi que li tenia el cor robat. Va remanar per alguna de les seves parades predilectes on els venedors, que ja la coneixien, li feien alguna recomenació sense abusar-ne del preu.

Va arribar a la parada on diumenges enrera havia vist el xicot i es va quedar parada en veure que ell hi era. En acostar-se va veure que el noi la mirava?

– Vens a vendre llibres? -li va preguntar ell.

– No, els acabo de comprar aquests.

El noi va titubejar uns segons, li va fer gràcia l’accent de la noia.

– D’on ets?

I ella amb una rialla coqueta li va contestar:

– No t’ho posaré fàcil, ho hauràs d’endevinar.

*   *   *

Gairebé al mateix temps i a una certa distància, al parc de La Ciutadella, l’Olga s’encaminava cap al Museu d’Art Modern. A aquell edifici d’estil francès havia anat més d’un cop per veure les obres pictòriques un i altre cop.

Sovint pensava en la Ljubka, i pensava que després de tots els entrabancs ara es podia dedicar plenament a la seva creació personal, o tant plenament com els encàrrecs de Hollywood li deixaven fer. Seria una sort per ella si tancaven? Es podria dedicar al seu art però, seria prou com mitjà de subsistència? S’havia de pensar en la subsistència o en l’art?

L’Olga, tot i que tenia ànima d’artista, era molt com el seu pare, i el seu sentit de la realitat prou li contestava la pregunta. Va travessar els porxos de pedra per entrar al museu. Més d’un cop pensava en ser com la Ljubka i dedicar-se, d’una manera o altre, a la pintura, però de moment el que podia anar fent era visitar museus, consultar llibres d’art, i decidir si finalment entraria a Belles Arts o, millor dit, si la família s’ho podia permetre.

*   *   *

I al pis del carrer Calàbria, mentre lluny la Katia pensava en les seves lletres, l’Olga en els seus colors, en Vladimir en l’espai exterior i l’interior, l’Igor dormitava tot esperant l’hora de dinar, l’àvia feia una jaqueta de punt i l’Anastasia posava la ràdio, la Larissa, a la que tots anomenaven pel diminutiu de Lara, agafava troços de roba i els posava a les nines. La mare s’ho mirava divertida, algun cop li  havia dit, mig en broma, si no era una mica gran per jugar amb nines mentre l’àvia afegia que a la seva edat ja es preparava per casar-se.

– No hi jugo, mare, les vesteixo.

I l’Anastàsia, agafant una de les nines, tot veient el vestit a conjunt amb el barret que la noia li havia fet, li va preguntar d’on havia copiat el model.

– I ara copiar, jo mateixa  me’l vaig imaginar i l’àvia em va ajudar a cosir-lo.

– Doncs ja em podries fer un igual per a mi -li va dir la mare.

– Doncs necessitaré més roba…

I totes dues van esclafir a riure.

Vladimir reflexionava sobre l’espai exterior i l’interior. Li agradava perquè sovint els confonia. Això li proporcionava una mena de plaer estrany. Era cosmonauta, ho recordava amb nostàlgia;  tan aviat es veia reclòs en la seva cabina espacial com donant-li voltes per l’exterior, des d’on la terra semblava petita, llunyana. Quin era el seu món? Aquell que en deien el planeta blau o la immensitat de l’univers que alhora el fascinava i li feia basarda? En tot cas, allí dalt s’hi trobava bé. Dins el seu vestit que semblava més que res una closca, se sentia protegit, no de la manca d’oxigen exterior sinó de totes les forces agressives d’aquell món blau, petit, llunyà que, malgrat tot, era el seu. Aquesta darrera reflexió el feia tornar en sí mateix. No precisament tocar de peus a “terra”, sinó pensar que una hora o altra hi tornaria i es trobaria novament  envoltat de sorolls agressius, gasos contaminants i, allí, allí baix, no portaria l’escafandra protectora amb un aire d’una puresa controlada milimètricament. Però el pitjor de tot no era això. A baix hi havia la lluita d’egoismes que duia aquell món cap a vies mortes, perquè l’egoisme és el més destructiu dels defectes humans. Duu al poder pel poder, al domini d’uns sobre els altres, a l’autodestrucció. Sinó, perquè estava ell allí dalt? Aquest dubte el portava sovint a entrar ràpidament a la cabina i l’hi venien moltes ganes de tornar cap avall. Però no era ell el que triava el moment del retorn.

Llavors s’arraulia en la seva cadira ergonòmica i ben lligat tancava els ulls i tractava de recordar, de somiar. De  seguida se l’hi apareixia aquella imatge bella, encisadora, desitjada. On devia ser en aquells moments la Ludmila? Això ho imaginava dins de la cabina i també ara, al carrer Calàbria de Barcelona. Amb la confusió d’espais exteriors i interiors ja no era  conscient de si aquella vegada que van baixar abraçats per l’espiral d’un arc de Sant Martí allò va ser un somni o va ser realitat. Recordava, però, que quan van arribar a aquell lloc meravellós tots dos van començar com una mena de dansa estranya. Cadascú en una òrbita diferent i quan tractaven d’apropar-se amb les mans una misteriosa força els allunyava. Ella orbitava més a prop d’un nucli curull de petites partícules que semblaven brillants. Ell ho feia a l’entorn d’una esfera blava. El de la Ludmila semblava un àtom màgic. El del Vladimir una mena de sistema orbital en el que el nucli era la terra; un sistema geocèntric una altra vegada. Això ja feia segles que la ciència ho havia descartat. L’interior, l’exterior, òrbites atòmiques, òrbites espacials. Eren els seus mons respectius, meravellosos però incompatibles. No s’atreien. Això els allunyava i a en Vladimir li feia venir obscurs pressentiments. Del carrer venia massa soroll per poder-ne treure l’entrellat.

* * *

L’Olga no sabia que algú s’havia fixat en ella des de feia temps. En Joan, l’encarregat del museu a qui tocava estar gairebé tots els caps de setmana, l’havia vist sovint passejant entre les obres i, de vegades, prenen apunts.

– Altre cop per aquí?

L’Olga es va sorprendre i ell li va explicar que l’havia vist sovint per les sales, dibuixant i ell la va acompanyar en el seu recorregut habitual. Ambdós van parlar de les obres, artistes favorits, museus… Ella però va comentar la dificultats econòmiques de la seva família i el seus dubtes sobre si podria arribar a acomplir el seu somni. Aleshores ell, pensatiu, li va dir:

– Suposo que parles rus…

– És clar, és el nostre idioma matern.

– Algun idioma més a part dels d’aquí?

– Em defenso força en anglès, ja que l’he estudiat i sovint amb el meu oncle fem pràctiques…

– El teu oncle l’astronauta?

– Cosmonauta.

– Ja sou una família ben curiosa…

– Per què? Tu no tens un astronatua a la família?

I tots dos van esclatar a riure.

Aquella tarda l’Olga va parlar amb els seus pares sobre la proposta que en Joan li havia fet: en començar els estudis universitaris, ella entraria com ajudant al museu. No tindria un gran sou per ser estudiant en pràctiques però ajudaria en les despeses a casa.

– Tu que en penses, mare? -va dir l’Igor a la seva dona.

– Penso que és una bona oportunitat que ella ha d’aprofitar.

– Mentre aquest Joan no vulgui res més… -va dir l’àvia mentre cosia uns llençols.


Tags: , ,

30 comentaris on Vapors de vodka i tortells de cabell d’àngel (Cap. 14)

  1. Patrícia escrigué:

    Per què últimament tot el que m’envolta ve de l’Est?

    No sé si aconseguiré escapar del meu destí. És igual, sempre m’han agradat les Matrioskes, com aquest relat dins aquest bog. ¡Una caixa de sorpreses!

    Què puc posar el meu granet de sorra? Tovarich Magda, Tovarich Igor, porfaaa!!!!

  2. Magda escrigué:

    Patricia socia,

    Estem esperant el teu afegit!

  3. Igor escrigué:

    Ostres, que bo.
    I el relat sembla funcionar. Patrícia! No et vull pressionar, però falta el teu afegit… I molt al est hi ha el Gulag.

    El gat? Un dels meus és diu Rommel. Però, què tal Yuri?

  4. Igor escrigué:

    Patrícia… Un troç molt bo. Quin gir! Quasi realisme màgic, vull dir ciència-ficció màgica.
    L’home, molt ben retratat. Fa por. I més si obre la boca, «Un forat enorme per una cara tan prima». Una troballa.

  5. Patrícia escrigué:

    Se m’acut que el podríem gravar per la ràdio.

    Perquè tenim un espai a Sants 3 Ràdio que es diu “Relats frenètics” i si algú més s’anima, el podríem gravar amb veus diferents (mola, oi?) Si no ja faré jo la gravació que no em fa vergonya. També se m’acut que quan l’acabem el podríem enviar al Catarsi o a les Males herbes.

    Ja em direu si us sembla bé.

  6. Patrícia escrigué:

    Sempre he volgut tenir un nóvio astronauta. Déu deixar-te una llibertat increïble! I a més porta bunyols pel café. Ja està. Ja m’he enamorat. Ai la primavera!!

  7. Magda escrigué:

    Patrícia:

    Tot un honor que t’enamoris d’un personatge de creació meva.

    Ara, això de llibertat… que no et passi com aquella pel·lícula de la Victoria Abril que ella tan contenta perquè el marit astronauta està a l’espai i van i li posen una pantalla a casa perquè puguin estar en contacte tot i la distància… Se sent més vigilada que mai!

    Petons.

  8. Josep M. escrigué:

    Em sembla interessantíssim i divertidíssim.
    Aquesta tarda m’hi poso.

  9. Igor escrigué:

    Ostres, ostres… Això comença a semblar una història de de debò. M’agrada. Sembla que tots tenim una idea “mitificada” de la URSS. Físics nuclears, astrofísics… L’Ígor fitici portava un MIG-23 també en una base perduda prop dels Urals.
    Tot molt “tec.”
    Magda, tot el que proposes em sembla molt bona idea. Però no tinc cap gravadora…

  10. Josep M. escrigué:

    No us sembla que seria interessant que la cap de creació i redacció ens digués quina idea té sobre l’extensió en paraules i la duració en el temps d’aquest futur “best-seller”?
    Si ha de ser un conte, una novel·la, úna narració…

    Patricia: la Ludmila és molt maca i algun dia potser apareixerà..

  11. Magda escrigué:

    Li he preguntat a la cap de creació i redacció i diu que llibertat absoluta, que fem conforme ens sembli, és un experiment obert i que surti el que surti…

    De totes maneres a Holliwood se’ns posaran de genolls pels drets per fer una pel·lícula… 😉

  12. Josep M. escrigué:

    Se’ns hi pot fer de dia, sense límits…

    Però l’hauriem d’acabar abans que a Holliwood deixin de fer películes

  13. Igor escrigué:

    Ja, ja. Ja tens raó, Josep Maria. “Abans que deixin de fer películ.les”. Ja es comença a notar a les novetats, que n’hi ha menys.

  14. Patrícia escrigué:

    M’agrada molt el personatge de la Ludmila i la conversa esclaridora entre el Vladimir i l’Igor. Em pregunto què és el que passarà?

  15. conte escrigué:

    Patrícia,

    Jo també estic impacient a veure que passarà… 🙂

  16. Igor escrigué:

    Bon gir aquest d’en Mercader. Un català al costat fosc de la història.
    I bona descripció de la Ludmila, que era tan intel.ligent que els homes s’espantaven.

  17. Josep M. escrigué:

    Ah! ara us toca a vosaltres. Amb tota llibertat, però si toqueu la Ludmila que sigui per millorar-la; la meva, perquè la de veritat és molt difícil… AH!

  18. Magda escrigué:

    Que ho sapigueu, en Josep M va conèixer una Ludmila a la Unió Soviètica, per això diu que la de veritat és difícil superar-la. Però la teva Ludmila, Josep Maria, penso que és encisadora.

    Em penso que demà segueixo jo. M’heu donat idees!

  19. Josep M. escrigué:

    Gràcies, Magda. Jo potser haurè d’estar 3 o 4 dies aturat.
    Aprfiteu-ho. Però, compte amb la Ludmila !

  20. Patrícia escrigué:

    Jo tampoc podré posar-m’hi durant uns dies. Endavant Magda!

    Per cert Josep Mª, tu una Ludmila i jo un Sergiy ( i si ho llegeix – que no crec – m’és igual.

    Petons

  21. Igor escrigué:

    Impressionant, capítol 9 i això continua inflant-se.
    L’Hollywood tanca, vapors de vodka, no.
    yabadabadu!!!

  22. Josep M. escrigué:

    La Ludmila, una noia admirable. Però jo, res més, eh!
    Tampoc crec que ho llegeixi i si ho fes, tant de bo!
    Tu, amb el Sergiy, què?

  23. Patrícia escrigué:

    BON SANT JORDI, COMPANYS!!!

  24. Patrícia escrigué:

    Jo també voldria lliscar sobre un arc de Sant Martí. Molt poètic!!

    Petonets

  25. Igor escrigué:

    Bonic,
    I un parc realmente poètic amb expressions agosserades (fulles-arbres-gegants). I una innocència aquí copsada que marxa.
    Moltttoo benne.

  26. Josep M. escrigué:

    Doncs, vinga! Igor, Patricia, Magda…; que això està molt aturat
    I a Hollywood no esperen, s’impacienten.

  27. Patrícia escrigué:

    Ostres! Què ben lligat que queda tot. Felicitats, Magda! I sí, què fariem sense els somnis?

    Per cert, us agrada la foto? http://paginasfreneticas.blogs.....abell.html

  28. Josep M. escrigué:

    Apa Magda. Quan t’hi poses, Déu n’hi do,eh!
    Haurem de seguir l’exemple. No sé quan, però seguiré

  29. Magda escrigué:

    Ja, jaaaa… és que ja tenia ganes, i un cop posats… és difícil parar.

    No hi ha presa per continuar, no s’ha de pendre com obligació ni molt menys.
    ^
    🙂

  30. Igor escrigué:

    Ostres, que bo. La història realment funciona.
    Si no la tanqueu jo seguiré participant a finals de mes. O abans, si puc.
    Boníssima aquesta dansa, entre la terra i el somni.
    Fins ara!!!

Deixa un comentari