Gerard Munté Muñiz

(13 anys, Premi Sant Jordi)

 

Imatge de Chelsea

Aquell mati vaig despertar-me, sabent que a l’endemà ja no podria tornar a caminar per aquest terra enrajolat, no perquè em moris, que encara soc jove, no era culpa meva; o… almenys jo ho considerava així. El cas era que avui, al migdia, em tiraven la casa al terra. Jo soc llest i tinc bastants recursos per tot, però com aturar una grua… No tenia diners, per això no podia pagar la casa, i ara l’ajuntament la vol tirar per construir una comissaria. Alguns no penseu com jo, però m’agradaria veure com enderroquen la casa, no se perquè, simplement soc així. Per això he retardat el meu vol cap a Londres, on hi viu el meu oncle, i on hi viure des d’ara.
 
Vaig perdre el contacte amb la resta de la meva família des de que vaig anar-me de casa per viure a Seattle. Com podeu comprovar soc un home viatger, en això m’assemblo al meu oncle.
 
Un cop a Londres, vaig agafar un tren cap a Chelsea, el barri del meu oncle. Quan estava al tren em vaig fixar en una cosa que em va sorprendre molt. Allà els trens, no els condueix ningú. Em vaig passar les dues hores de viatge que hi ha de l’aeroport a Chelsea, mirant les vies del tren des del davant de la maquina.
 
Vaig arribar a les tres de la matinada al pis del meu oncle, però no el volia despertar fins l’endemà; quan vaig trucar al timbre. Ell es va estranyar, i va dir que estava molt preocupat, per això no va dormir en tota la nit. Em vaig avergonyir per no haver trucat al timbre a les tres, però no li vaig dir res.
 
Desprès de parlar sobre les nostres vides em va ensenyar la ciutat.
 
I un bon dia, no literalment, perquè estava plovent, recordant els meus grans viatges, vaig entendre que el mes important no es el lloc on estàs, sinó amb qui estàs.
 

Tags:

6 comentaris on La casa al terra

  1. Patrícia escrigué:

    Enhorabona Gerard, és un relat profund i fantàstic que m’ha arribat al cor.

    Patri

  2. Magda escrigué:

    Gerard, espero que t’agradi la imatge que acompanya el relat.

    M’agrada molt la frase:
    “I un bon dia, no literalment, perquè estava plovent,”

    Si hi ha una segona part o escrius un altre me’l fas arribar.

    Una abraçada, jove escriptor!

  3. Josep M. escrigué:

    Ha d’ésser d’un dramatisme colpidor que t’enderroquin la casa, però encara ha de ser més dramàtic quedar-te sol o amb segons qui…
    Aquest exel·lent relat em fa pensar en les famílies del barri del Cabanyal de València. Tindran totes un lloc on anar que torni a ser per a elles una llar? Amb qui estaran?

  4. Francesc Carbó escrigué:

    Felicitats Gerard M’ omple de satisfacció veure com un alumne guanya un premi amb bona literatura i un fons molt ben trobat. M’ agrada el final
    “I un bon dia, no literalment, perquè estava plovent, recordant els meus grans viatges, vaig entendre que el mes important no es el lloc on estàs, sinó amb qui estàs.”
    Una abraçada Francesc Carbó

  5. GerardMunté escrigué:

    Jo també estic molt satisfet d’aquest escrit.
    Gràcies a tots per aquests comentaris tan bons, encara que si no us agrada algun tros, també m’ho podeu dir, ja que ho faré servir per millorar.

  6. Ada Muntè escrigué:

    Hola m´ha encantat i ara no em podras dir que estic gelosa,i no t´oblidis de que m´ha encantat.

Deixa un comentari