Daniel Forero Olier

 

 

Tenien por.

 

Tac, tac, tac… Comença a caminar.  

 

Ulls daurats com el sol, una mirada fixa en el seu objectiu, carregada de dolor i odi. No existia res en el món, tan sols ell i aquelles joves; eliminaria a qui calia per arrivar anllà, ni jo ho hagués pogut aturar.

 

Cada pas que feia era lent, però constant, feble, però decidit. Ho tenia tot pensat i planejat, com un robot: sense setiments, sense dolor, sense pensar…

 

Tec, tec, tec… Cada vegada s’ apropa més.


El cos, fort; la musculatura, excel·lent; la cicatriu, la marca del seu dolor. Es notava molt que lluitava constantment, ficant en perill la seva vida, amb les critures més endemoniades i perilloses que et pots arribar a imaginar. La seva marca vermella com sang, el foc de la seva ànima; la seva pell grisa com cendres, la seva maledicció. La seva vestimenta, cuir dels dimonis; el seu cinturó, l’ or més pur; les seves armes, el segell del seu odi, les espases del caos, que van ser entregades pel mismíssim Ares. La seva barba, onades en el mar, el seu esforç. Totes les gotes de suor que queien lliscant del seu cap, finalitzaven a la seva barba fent aquesta mena d’onada; onada que em feia tremolar. Era totalment calb, si hagués tingut cabell el suor del seu cap l’hagués alterat; s’hagués ficat més nerviós, però aquella fera era perfecte.

 

No tremolava, el seu pols, insuperable. No l’importava què havia de fer o quines eren les conseqüències del que feia: morir o matar, protegir o eliminar, tenir el perdó o tota la vida ser culpat. Li era igual tot.

 

Tic, tic, tic… ¡Aquelles noies van tenir el mateix destí!

 

 

                                                                   

1 comentari on Kratos

  1. Patrícia escrigué:

    M’han agradat molt les descripcions. És un conte molt perturbador, com a mi m’agraden. Salutacions!

Deixa un comentari