Maria Rosa Jaquemot

 

Els del grup estaven contents, emocionats. Eram deu persones a més del xofer que era a la vegada guia i gurú de la nostra “tribu”. Havíen anat a Costa d`Ivori, en una camioneta “adaptada” per viure-hi més o menys, era un petit enginy que es transformava i fins i tot era confortable.
 
L`arrivada de nit aquella platja, després de l`autorització del cap de poblat per instal.lar-nos-hi, ens va causar una sensació d`aventurers. Aviat ens van rodejar nens molt intrigats del poblat veí de pescadors. Després de moltes salutacions, era molt tard ,ens vàrem anar a dormir, uns a la camioneta i els més agossarats a una cabanya, sobre la sorra, i sense saber-ho, acompanyats de tot un seguit de crancs espantadissos per la llum dels nostres llinternes.
 
L`endemà, vàrem contemplar la bellesa del lloc, impresionant. Esmorzarem tot el que ens quedava de menjar, perquè el cap de la “tribu” ens va dir que els pescadors ens vendrien peix de la pesca del dia.Ho vàrem trobar bé i a primera hora del dia contemplaven el ritual i els cant dels pescadors per endinsar les coloristes barques per damunt de les onades en una mar força embravida. Tot era fantàstic, i ja vàrem anar recollir llenya per tal de fer a la brassa les exquisiteses que aquells fornits homes ens durien…..
 
Va passar el dia, i quasi la nit i res de res – sense menjar res també- i que no tornaven. Jo mirava el cel brodat d`estrelles i la mar lluenta i vermella pel placton…. tot molt bonic, però una gana….i sols en quedava arròs, però molt poca aigua potable i el poble estava lluny…però , ja està, idea!!!, BULLIREM L`ARRÒS AMB AIGUA DE MAR, no li va faltar ni oli ni sal, per tant ompliriem el pap!.. Ja,ja, si,si, INSUPORTABLE, no es podia menjar, semblava un medicament. Estava clar, el iodo de l`aigua de mar no combina per cuinar.
 
Podé eren les dues de la matinada, que vàrem sentir corredisses i crits de les dones del poblat perquè els seus homes ja venien….com ho sabien?. Puc assegurar que no hi havíen mòbils…
 
Estaven salvats , menjaríem!  Vàrem començar a fer foc i al cap d`una hora , aquelles llagostes, peixos,etc., els van trobar d`alló més bo,Algú es va enrecordar que teníem una ampolla de vi. El mar , les estrelles, aquella nit….´Qué més voliem….
 
 És una de les millors menjades que recordem.
 
El viatge va continar, això si,  a la camioneta hi duiem força  menjar….

Tags:

4 comentaris on Un arròs molt especial

  1. Magda escrigué:

    Molt bé Rosa, m’agrada l’espontaneitat de la narració, m’has fet agafar gana i tot!!

  2. Georgina Valls Jaquemot escrigué:

    Molt bé tieta, gran escrit. De totes formes vec alguns errors, tan gramaticals com de sintaxi. Fixa’t sobre tot en paraules que escrius amb català que no existeixen, com es el cas de: Podé no varem…
    La parla catalana dóna peu a que utilitzem certs errors de la parla oral, com podé..! la forma correcte seria: Potser.
    intenta no escriure les idees per punts, intenta unir les frases perquè així donin més consistència i riquesa a l’escrit.

    Però en general la història és atractiva! Molt bé tieta, així m’agrada, que siguis emprenedora i constructiva:)

    Georgi. !

  3. conte escrigué:

    Hola Georgina, si que tens raó sobre alguns aspectes gramaticals però aquí es tracta de creació literària, jo llegeixo el relat com si l’estigués sentint més que llegint com si fos alguna cosa de tradició oral com és molt habitual a l’Àfrica.

    Si totes dues voleu fer alguna correcció amb molt de gust els moderadors d’aquest blog les aplicarem però penseu que si s’hagués respectat sempre la norma gramatical ara estariem parlant llatí o potser algun idioma més antic.

    Moltes gràcies!

  4. Patrícia escrigué:

    Doncs a mí m’ha semblat un relat molt maco i ni m’he fixat si hi havia alguna cosa per respallar. M’encanta la frase “… a primera hora del dia contemplaven el ritual i els cant dels pescadors per endinsar les coloristes barques per damunt de les onades en una mar força embravida.”

    Felicitats Maria Rosa!

Deixa un comentari