Magda Revetllat

Mira que programo bé la compra dels dissabtes però sembre falta alguna cosa: que si la mostassa pels frankfurts, que si la melmelada per l’esmorçar,  de manera que faig la visita ràpida al supermegahipermercat de la cantonada.

En entrar trobo el de sempre, les ofertes llamineres prop de la caixa, els licors tancats sota clau com presoners per algun antic crim, olors de prèssecs i maduixes que sospitosament s’assemblen als ambientadors de marques registrades… Però m’he fet el clar propòsit de no agafar res més que alló pel que he vingut.

Una imatge que se’m fa simpàtica és la de les noies que posen el nen a la cadireta del carro i així circulen per la superfície, el que aquesta vegada em crida l’atenció és que avui n’hi ha moltes que porten el nen, no a la cadireta sino dins el carro i, en passar per la vora, una d’elles em diu amb veu de confidència:

– Si t’afanyes encara en trobaràs algun

I sense entendre massa el que em diu continuo cap a dins de l’establiment tot fixant-me en el detall que més d’un dels infants tenen una petita taca taronja, uns a la cara, d’altres al front, d’altres al bracet o a la maneta i aclucant els ulls i enfocant millor veig que són les etiquetes com les que tenen els productes a la venta.

Aleshores el veig.

Aleshores m’hi acosto i me l’emporto.

Mentalment dono gràcies a la societat de consum que em fa portar sempre diferents targes de dèbit, de crèdit, de punts per això i per alló i m’emporto aquell nen i ni miro que posa l’etiqueta taronja enganxada a la galta i mig esborrada  per les llàgrimes que li cauen, suposo pel fet d’haver-se quedat sol, i em poso a la cua, on estan les altres, la de la caixa ràpida de menys de sis productes.

Ja no m’enrecordo què havia entrat a comprar.

® Magda Revetllat

Deixa un comentari