La nit ho embolicava tot amb el seu mantell de foscor i silenci fins que aquest es va veure lleument trencat:

– Ja n’estic farta! -exclamà Sofia-

– De què? -demana Alexandra-

– De restar aquí tancades, nit i dia -contestà la primera-

– I què hi vols fer? -demanà Irene amb la seva habitual resignació-

– I què podem fer? -afegir Diana amb el seu habitual to de negació-

– Doncs vull -i el semblar de Sofia es mostrà melancòlic- tornar allà on tant temps hem estat, totes juntes, veient els estels i les muntanyes llunyanes, il·luminades pel Sol i mullades per la pluja, afalagades pel vent i així primavera, i estiu, i tardor i tots els hiverns que això pugui ser. Penseu que és molt demanar?

– Dona…

– Vols dir?…

– Potser que si?…

I fou així com l’endemà al matí, en entrar el vigilant del museu a la sala de Les Cariàtides, trobà un enorme forat a la paret i la sala sense les estàtues i proferint un renec -que de cap manera reproduirem aquí- anà a comunicar-ho al director.

Deixa un comentari