Enter your email address:

Delivered by FeedBurner

abril 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

Això va millor amb Firefox

Cinc cèntims de l’última tertúlia de l’any 2014

Nadal 2014 1

El passat dilluns 15 de desembre va tenir lloc l’última tertúlia del Club de Lectura de la Ciència de l’any que ens ha deixat, el 2014.

El debat va girar al voltant del títol, ¿Qué hubo antes del big bang?: breve historia de la cosmología, del físic i químic Rafael Alemañ.

Com acostumar a passar a les tertúlies del club, aquesta va ser força animada i es va caracteritzar perquè van participar la major part dels seus membres. Molts i variats van ser els comentaris que van sorgir, i breument recolliré algunes de les idees exposades: “L’univers està en expansió accelerada, i finalment quedarà reduït a radiació fosca”, “Ara domina la matèria fosca, quan abans era la gravetat”, o “L’univers es pot expandir a més velocitat que la llum”.

També es va parlar de que nosaltres estem formats per matèria estel·lar, i de que el temps no existeix. I de que per una banda va la teoria i per l’altra l’experimentació.

A l’igual de que hi ha una Llei de la Mecànica Quàntica que es fa càrrec de les coses petites o microscòpiques. I una Llei de la Relativitat General per les coses grans.

A més a més, va sorgir el comentari de la necessitat d’una teoria quàntica de la gravetat. I de que el concepte de gravetat per a Newton era molt diferent que per a Einstein. Aquest últim, de fet, va ser un revolucionari i visionari quan va anunciar que el temps no era una cosa constant.

En definitiva, la ciència no són dogmes i més aviat és creativa…

Tampoc vam voler desaprofitar l’oportunitat d’estar tots junts per fer un brindis i desitjar-nos un BON ANY 2015… A gaudir de les fotografies…

Nadal 2014 2Nadal 2014 3

Desert d’aigua, de Carles Pedrós-Alió

L’autor

Carles Pedrós-Alió es va llicenciar en ciències biològiques a la Universitat Autònoma de Barcelona UAB (1975) i va fer estades predoctorals al departament de microbiologia de la Universitat de Birmingham i la Fundació Goulbenjkian. Amb una beca Fullbright-Hays i fent d’assistent d’investigació al departament de bacteriologia, es va doctorar a la Universitat de Wisconsin-Madison (1981). L’any següent va rebre el títol de doctor en ciències biològiques per la UAB. Va realitzar els seus estudis postdoctorals al departament de microbiologia d’aquesta universitat i després va ser professor titular de microbiologia al mateix departament. Des de 1989 treballa a l’institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona; primer com a científic titular (1989-91), després com a investigador científic (1991-2000) i actualment com a professor investigador d’aquest institut (1995-97).

A més, ha estat cap del departament de biologia marina i d’oceanografia. Actualment és el cap de grup consolidat de recerca en ecologia microbiana marina de la Generalitat de Catalunya. La seva feina actual se centra en l’expressió gènica i genòmica comparativa en bacteris marins.

És autor de més de 150 articles de limnologia, ecologia i fisiologia microbiana, i de molts articles de divulgació. Va ser editor en cap de la revista Internacional Scientia Marina (1998-2001) i és membre del comitè editorial de Scientia Marina, International Microbiology, FEMS Microbiology, Ecology i Aquatic Microbial Ecology. També ha traduït sis llibres de l’anglès al castellà.

És el coordinador del projecte MIDAS (Diversitat Microbiana en Ambients Aquàtics) de la Unió Europea, i dirigeix diversos projectes espanyols i europeus d’investigació. Ha estat membre dels comitès organitzadors de molts simposis, seminaris i cursos nacionals i internacionals i ha participat en més de 100 reunions científiques. Una part important de la seva experiència se centra en els diversos viatges oceanogràfics que ha fet al Mediterrani occidental, a l’Oceà Atlàntic, al Mar de Weddell i a l’Oceà Àrtic, a bord dels vaixells d’investigació García del Cid,  Cornide de Saavedra, Discovery, Polarstern, Hespèrides i Amundesen. D’aquest últim viatge va sortir el llibre de divulgació científica “Desert d’aigua: crònica d’un científic varat a l’Àrtic“. El 2013 va publicar el llibre “La vida al límite” (Ed. La cataracta) sobre els éssers adaptats a ambients extrems.

El 1999 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’investigació científica.

Desert d'aigua

Porta del llibre

L’obra

Una de les conseqüències de l’escalfament global del planeta és la disminució de la superfície coberta pel glaç. L’autor, un expert microbiòleg català, va participar l’any 2004 en una expedició científica a l’Àrtic per estudiar els microorganismes i les formes de vida que hi aconsegueixen sobreviure. Aquest va ser el detonant de l’apassionat relat que ens permet conèixer de primera mà la immensitat del paisatge gèlid, l’abast del canvi climàtic, els extrems fenòmens atmosfèrics d’aquell indret, les dures condicions en què es duu a terme la investigació, les relacions humanes que s’estableixen en aquestes condicions, a més de les peripècies que els primers exploradors van haver de patir per obrir els camins que ara condueixen a un dels llocs més inhòspits de la Terra.

Suggeriments a la lectura

A la pàgina del Centre Mediterranid’Investigacions Marines i ambientals (CMIMA) podeu trobar més informació divulgativa sobre l’Àrtic i una pàgina del Departament de microbiologia marina on també s’expliquen molts conceptes d’aquesta disciplina:

http://www.icm.csic.es/bio/outreach_s.htm

Entrevista recent a l’investigador a Càpsules de ciència:

https://www.youtube.com/watch?v=_BDjIFb7YSg

Amb ocasió de la lectura del llibre

Gloria Maestre Escrivá

La primera cosa que diria d’aquest llibre és que es tracta d’un text que es llegeix amb un gran plaer, no només perquè el seu contingut és molt interessant i està tractat amb molt rigor, sinó per la bellesa de la seva prosa. Estic segura que ara a molts de vosaltres us han vingut ganes de llegir el text de Lucreci (existeixen molt bones traduccions i fins i tot edicions bilingües).

L’autor fa una passejada per la història de la ciència, prenent com a fil conductor la influència del llibre “De Rerum Natura”. Però, així com el seu estudi és molt exhaustiu pel que fa a la biologia, i més aviat a la història natural, deixa de banda les altres ciències, el que avui anomenem la física i la química i que en aquell temps eren conegudes com la “filosofia natural”. Sí és cert que fa menció al procés de Galileu, però considera més aviat la qüestió de la llibertat de pensament i la religió.

Em vull referir a altres aspectes que no queden tan palesos i que a mi em sembles molt importants, tot i reconeixent que es tracta d’un criteri subjectiu i que l’autor és lliure de triar el seu enfocament.

La influència del llibre de Lucreci va ser enorme en allò que avui anomenem “Revolució Científica” (segles XVI i XVII), però més que d’aquesta obra, es parlava de las teories d’Epicur, que va viure quatre segles abans de Lucreci. Aquest va recollir en el seu poema les idees sobre la matèria d’Epicur, deixeble del seu antecessor, Demòcrit. El que passa és que dels escrits d’Epicur s’ha conservat molt poca cosa. I de Demòcrit sabem pels comentaris despectius que li va dedicar Aristòtil, tot comentat les seves idees.

Comentaré breument aquests aspectes de la teoria de la matèria de Lucreci/Epicur que van interessar als filòsofs de la revolució científica. Principalment del segle XVII, però que també van ser molt controvertits i considerats perillosos per les autoritats benpensants.

La matèria, asseguren aquests filòsofs, està formada per partícules molt petites (àtoms, en deien), que estan movent-se constantment en el buit. Degut a aquest moviment poden xocar entre sí, amb la qual cosa, poden canviar la seva velocitat i la seva direcció (tal com fan les boles del billar). I poden agrupar-se, i separar-se. Tots els canvis que tenen lloc al món, tal com el rovellament del ferro, són deguts a aquests moviments i a aquests xocs.

"De rerum natura", còpia de 1483, per Girolamo di Matteo de Tauris, per al Papa Sisto IV

De rerum natura“, còpia del 1483, per Girolamo di Matteo de Tauris, pel Papa Sixt IV

Perquè aquestes idees haurien d’espantar tant?

– En primer lloc, per la idea del buit. El buit és el “no res” i no pot existir, ja ho deia Aristòtil: “La natura rebutja el buit”. I si Déu va crear el món del no res, aquest ja no té raó d’existir, la seva suposició és motiu d’escàndol. Però, l’acceptació del buit va constituir un pas molt important. El baròmetre que va construir Torricelli està basat en el buit que queda a la superfície del mercuri; quan es van construir bombes de buit es van començar a estudiar els gasos (els aires, en deien), i es van fer molts experiments per tal d’esbrinar el paper de l’aire en la respiració i la circulació pulmonar de la sang.

– A l’Escolàstica (l’ensenyament “oficial” durant l’edat mitjana), el canvi material s’explicava en termes de acte i potència, de substància i accidents. Si ara es passa a considerar-lo en funció de partícules (imagineu-les com cargols i rosques que es poden unir o separar), com es podria explicar la transsubstanciació en l’Eucaristia? La revolució no va arribar per a la química fins més tard, cap al final del segle XVIII, però aquesta nova manera de considerar el canvi químic va estimular els filòsofs i els metges del XVII per plantejar un munt d’experiments nous, volent investigar la matèria i els seus canvis.

– Per altra banda, si la matèria i el moviment són els responsables de tots el canvis, on queda el paper de la Providència Divina? Les autoritats religioses van considerar herètica aquesta desaparició de les causes finals (tot està encaminat a allò disposat per Déu), i aquest èmfasi en les causes eficients, que ja no consistien en Déu com a motor de totes les coses, sinó en una mecànica que funcionava tota sola.

Tant Descartes i Gassendi a França, com Boyle i els seus companys de la Royal Society a Londres van haver de fer filigranes amb els seus arguments per defensar les noves teories de la matèria (el mecanicisme o corpuscularisme), i la seva compatibilitat amb la fe cristiana i amb totes les ensenyances de la Bíblia (la resurrecció de la carn inclosa).

I per acabar, m’agradaria fer una petita reflexió sobre un adjectiu que s’utilitza amb molta freqüència i en un sentit pejoratiu. Es parla d’una persona “epicúria” (epicúrea en castellà), volent dir amant dels plaers materials i això no és del tot correcte: per Epicur la felicitat consistia en el benestar del cos (per això, s’ha de menjar i beure amb moderació, i millor amb els productes cultivats per un mateix). I per sobre de tot, el benestar espiritual, que ell aconseguia reunint-se amb els amics al seu jardí per parlar de filosofia.

Reivindiquem aquest gran savi!!!

Un de mecànica quàntica...

Ricard Kirchner

Segurament, si un dia us comenten que a casa vostre us poden entrar a robar, diríeu que és possible, per més seguretat que es posi. I si us dic que es pot robar l’or del Banc d’Espanya a Madrid, o el que tenen els bans suïssos, pensaríeu que és molt difícil, però evidentment un bon lladre, ho podria fer. Però us podeu imaginar que algú robés tot l’or que tenen aquests bancs i el deixés a casa vostre? Evidentment sembla ciència ficció, però no!!! És possible i de fet passa cada dia!!!

No amb l’or dels bancs, però si amb els fils de coure. Bé ara us ho explico.

L'alemany Max Planck (1858-1947), considerat el pare de la física o , mecànica quàntica

El físic alemany Max Planck (1858-1947), considerat el pare de la física o mecànica quàntica

La Física quàntica, diu que una partícula, pot creuar un mur i trobar-se a l’altre cantó. O sigui, popularment diríem que pot travessar parets. Si, això ho diu, però també diu que la probabilitat de que passi és inversament proporcional a la distància que ha de creuar, així com altres variables, però que ho pot creuar sempre. Mai, serà 0.

Bé, ara mirem l’alçada de Madrid (uns 650 metres), Ginebra (370 metres), Zurich (aproximadament 400 metres). Ara pensem en que els bancs ho han soterrat 100 metres sota el nivell del carrer. Per tant, l’alçada més baixa seria uns 270 metres. I resulta que la Carretera de les Aigües es troba a 250 metres, per tant, qualsevol lloc del món per sota d’aquestes alçades, és com si tinguérem una paret, molt grossa, però a fi de comptes una paret que ens separa del preuat or !!!

I què hem de fer? Dons intentar visualitzar-ho!!! Com, l’ull humà agafa 16 imatges per segon, però si ens poguéssim fer una màquina de fotografiar que en fes bilions o trilions de fotos per segon (o moltes més, caldria fer càlculs, això sí), i integrat amb un dispositiu que un cop vist automàticament ho agafi i ens ho deixi al garatge o a una habitació tancada, ja no podrà tornar als 400 o 600 metres i per tant ja no podria tornar al seu banc. Ja que li caldria un ascensor que el fes pujar fins a l’alçada a on es trobava. És com l’aigua o una pedra quan cau per un barranc, un cop avall, no torna a pujar, dons això seria lo mateix.

Ja tenim l’or a casa!!!

Ara només cal aplicar-ho i agafar-se un bon advocat per poder demostrar que ha estat l’or el que ha vingut a casa nostre, i no nosaltres els que l’hem robat, però és cert. L’or ens haurà vingut i caigut del cel.

Ja veieu, la utilitat que té aquesta cosa “incompressible” que es diu Física (o Mecànica) Quàntica!!!

I al principi, us deia, que això passa normalment. És cert, si algú de vosaltres fa un empalme amb un cable de coure a casa vostre, normalment, es pela el cable, i a vegades, fins hi tot, s’oxida. Dons resulta que l’òxid de coure és aïllant al voltatge normal, però per aquesta propietat, els electrons “salten” i els empalmes funcionen.

Dons si la capa d’òxid de coure és molt més gran, com uns 500 km. que és allò que ens separa de Madrid, o uns 900 km. de Zurich, dons hem d’intentar aplicar el mateix principi i ja serem rics!!!

El somni de Lucreci, de Martí Domínguez

L’autor

Martí Domínguez (Madrid, 1966), biòleg, escriptor i periodista. Doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València, ha alternat la recerca i la docència amb el periodisme i la literatura.

Especialitzat en entomologia i coevolució, Domínguez ha fet de professor associat de ciències biològiques i actualment treballa a la facultat de periodisme, on fa producció periodística.

Col·labora setmanalment a la revista El Temps amb articles sobre ciència i literatura, i als diaris El País i La Vanguardia. Part dels seus articles han estat aplegats en els reculls Peiximinuti (1993) i Bestiari (2000). Com a novel·lista escriu una trilogia sobre la il·lustració francesa, amb els títols Les confidències del Comte de Buffon (1997), guardonada amb els premis Crexells, Andròmina i Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe (1999), premi Prudenci Bertrana i Crítica de la Universitat de València; i El retorn de Voltaire (2007), premi Josep Pla. El 2013 és guardonat amb el Carles Rahola d’assaig amb El somni de Lucreci.

També és director de la revista Mètode labor per la qual va rebre el 2007 el Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya. Mètode és una publicació trimestral de divulgació de la ciència en català vinculada a la Universitat de València. Creada el 1992, el seu objectiu és fer arribar la ciència a la societat, fomentant el debat i la reflexió crítica sobre qüestions d’actualitat científica.

Enllaç a la revista:

http://metode.cat/

Portada del llibre

Portada del llibre

L’obra

El 1417 el “caçador de llibres” Poggio Bracciolini va descobrir en un remos monestir alemany un manuscrit de De rerum natura del filòsof llatí Lucreci (94 aC-55 aC). Aquesta descobriment, juntament amb la invenció de la impremta va marcar un punt d’inflexió en la història del pensament i va remoure idees.

L’obra, com explica l’autor, és un homenatge a Epicur, Demòcrit i Heràclit i defensa l’ús de la raó i rebutja les creences. Lucreci també exalta l’ateisme i defensa que res no ha estat creat per la ma divina. En la Edat Mitjana, la visió materialista fa que Lucreci caigui en el descrèdit i gairebé l’oblit.

L’autor no analitza l’obra de Lucreci, sinó la seva influència en la manera com avança el pensament amb la creació d’un mètode científic cada vegada més acurat i trencant idees preestablertes durant segles tot i la manca de solidesa experimental. Així viatge des de la Edat Mitjana, tancada en la religió, i les creences fantàstiques com es descriu en un dels capítols, arribant al renaixement amb Galileu al front, fins la il·lustració i l’evolucionisme darwinià. Un viatge apassionant en el qual la ciència hi te molt a dir.

Domínguez també destaca la qualitat literària de l’obra de Lucreci així com també la seva influència en altres camps com ara l’art. L’obra, rigorosa, dona múltiples referències que ajuden a comprendre com s’ha creat el pensament actual i de quina manera es van anar trencant barreres que durant segles semblaven inamovibles.

Mitjançant la ciència alguns van voler demostrar quina quantitat de menjar duia Noé al seu arca, els astrònoms coetanis de Gal·lileu es negaren a mirar a través del seu telescopi aquests són alguns dels exemples que explica Domínguez a la seva obra per fer entendre de quina manera es va anant forjant la ciència i el pensament, sovint amb situacions absurdes.

Suggeriments a la lectura
  • De quina manera influeix actualment la ciencia en el pensament?
  • Estem deixant de banda les humanitats?
  • Tot i les evidències científiques i la força que tenen actualment, la religió continua “lligant” gran part de la humanitat.
  • Existeix algun “Lucreci” actualmente?

 Presentació de l’obra a l’Espai VilaWeb

http://www.vilaweb.cat/noticia/4178022/20140310/llum-lucreci-marti-dominguez-ramon-folch.html

Al final del llibre Martínez ofereix una amplia bibliografia relacionada amb la seva obra.

L’Amàlia Lafuente al Club de Lectura de la Ciència de Les Corts

Oriol Masclans

Aquest dilluns passat vam tenir la gran sort de comptar en la nostra tertúlia del Club de Lectura de la Ciència amb la presència de l’Amàlia Lafuente. L’autora del llibre “Teràpia de risc”, títol que ens tocava comentar en aquest moment.

El debat va ser intens i entretingut, i la seva llarga experiència en el camp de la investigació biomèdica ens va permetre fer-nos una idea de com ha canviat molt aquests últims anys el món de la recerca científica. Ella ens comentava que quan era estudiant als anys 70 la carrera de medicina tenia una vessant més humanística, i que pel contrari a dia d’avui, aquesta s’està perdent degut a l’exigència i la competitivitat que hi ha dintre de les facultats i laboratoris. Una veritable llàstima deixar en un segon terme aquestes qualitats humanes en pro de mirar de ser un investigador competitiu, un perfecte comunicador i un eficient gestor i empresari.

Foto1Com ella ens va dir el seu pare que havia estudiat belles arts es va veure mig obligat per la seva família a estudiar també medicina. I així es va convertir en un dels primers cirurgians plàstics de Catalunya. Exercint aquesta especialitat, que tot just començava, va poder lligar el món de l’art, la seva veritable passió, amb el de la medicina. Ja que ell considerava que la seva feina era comparable a la d’un artista.

A mode d’anècdota curiosa l’Amàlia ens va comentar que com llavors la consulta del seu pare estava situada a casa seva, això li va permetre veure desfilar i conèixer a molts artistes i personatges coneguts del moment. Com van ser totes les vedets del conegut teatre situat a l’avinguda del Paral·lel “El Molino”.

Pel que fa a la carrera literària de la nostra convidada aquesta va començar farà uns deu anys i va donar com a resultat la publicació a l’any 2009 de la seva primera novel·la “El codi genètic”. Encara que ella ens va confessar que ja li agradava escriure des de ben petita. Aquesta novel·la va aconseguir molt bona crítica i va ser reconeguda i guardonada amb diversos premis literaris.

Ens deia que això va convertir la seva segona novel·la en un veritable repte, ja que semblava que havia de demostrar que l’èxit de la seva primera novel·la no era un simple fruït de la casualitat.

Teràpia de risc”, com ens comenta l’Amàlia es tracta d’una novel·la de misteri. Això fa que tinguis que planificar molt i has de mirar de mantenir la intriga fins a les últimes pàgines. També, es tracta de no repetir personatges que hagin sortit en las seva anterior novel·la.

També l’autora ens diu que a l’hora de fer la novel·la amb el que va gaudir més va ser amb l’elaboració de la trama. El fet d’estar ambientada en un hospital fa que els conflictes agafin més força, ja que la vida i la mort es troben entrellaçades.

Fent referència al seu llibre ens deia que es considera que hi han dos tipus de rejoveniment, un de caràcter més estètic (superficial), i un altre integral. Encara que veritablement la clau no es troba en el fet de rejovenir, sinó de trobar la forma d’envellir més lentament i de forma saludable. El fet d’envellir en condicions interessa a la mateixa sanitat pública que vol trobar la manera de compensar o reduir la despesa que suposa l’augment de la longevitat de la població (investigació amb cèl·lules mare, ingerir menjars naturals…)

Foto2Pel que fa a l’opinió dels tertulians, el llibre va agradar molt en general i com va dir una companya: “Semblava tan real com la vida mateixa”.

Entre els diferents temes que van sortir trobem el de la moral i l’ètica. Ja que no es tracta de jugar a ser déus i cercar la immortalitat. És cert que amb el pas dels anys podrem millorar la qualitat de vida de les persones grans però no viure eternament. A dia d’avui, prolongar la vida equival a allargar la malaltia.

També es va comentar la problemàtica que trobem a Espanya pel que fa a la inversió en el camp de la recerca ja que vivim en un país bàsicament amb una economia orientada al sector dels serveis. S’haurien de destinar molts més recursos en I+D+i (Investigació+Desenvolupament+Innovació), a l’igual que fan els Estats Units d’Amèrica. De fet la inversió en recerca en aquest país és abismal en comparació amb la que es fa a l’estat Espanyol. Ja que quan els investigadors surten de les universitats ja es troben amb empreses i laboratoris que els contracten. I que millor exemple que el fet de que la recerca és un negoci en alça que cotitza a Borsa.

Ara es valoren més les patents que no pas el coneixement abstracte. Es tracta de que la humanitat es pugui beneficiar dels avenços derivats de la recerca.

Tornant a la novel·la, l’Amàlia ens comenta que a dintre de la seva novel·la ens trobem amb dos grans misteris, per una banda, descobrir si es fan activitats irregulars a dins de l’hospital. I per una altra, veure fins a quin punt la nostra protagonista, la Diana, coneix realment a la seva parella, el Claudi, amb la qual comparteix la seva vida.

La Diana és una persona compromesa socialment i amb empatia. Que veu com la gent per comoditat moltes vegades mira a una altra banda per estalviar-se problemes i mals de cap.

També a la novel·la trobem com la filla qüestiona a la mare pel fet de que aquesta investiga amb animals. Però tal com ens diu l’Amàlia en el cas de la investigació biomèdica hi han 3 fases: Cultius cel·lulars > Animals > Persones.

I en el cas dels medicaments aquests s’han d’experimentar obligatòriament per llei amb animals. Pel contrari, en el cas dels cosmètics es pot experimentar sense utilitzar animals.

Foto3Per últim, només ens resta agrair enormement a l’Amàlia Lafuente la visita que va fer al nostre Club de Lectura de Ciència, i donar-li les gràcies.

Moltes gràcies Amàlia!!! I desitjar-te molta sort amb la teva tercera novel·la que ja està en camí…

¿Qué hubo antes del Big Bang?, de Rafael Alemañ

L’autor

Llicenciat en Química (Bioquímica) per la Universitat de València i en Física Fonamental per la UNED on és investigador col·laborador honorífic. Ha estat guardonat amb el Premi Competició Futurista Honeywell 1988 per l’assaig Las futuras lanzaderas espaciales.

És autor de diversos articles i llibres de divulgació, entre els quals Tras los secretos del Universo, Ciencia y Apocalipsis, Relatividad para todos, Física para todos ,  Evolución o Diseño.

Va ser redactor del diari digital de divulgació científica Tecnociencia i articulista a la revista Astronomía. Ha estat assessor del programa “Adelantos” del canal Onda Regional de Murcia, ha escrit a la revista Llull, de la Societat Espanyola d’Història de les Ciències i la Tecnologia, així com al PhilSci Archive, un arxiu electrònic de lliure accés en filosofia de la ciència.

Font: Casa del Libro

Portada del llibre

Portada del llibre

L’obra

La necessitat de comprendre d’on venim és una de les grans preguntes de la humanitat i des de els primers filòsofs s’han preguntat com va néixer l’univers?

L’obra comença fent un repàs a les diverses respostes que s’han anat donant al llarg de la història fins arribar a l’actualitat, on gràcies als avenços científics i tecnològics hem arribat a “veure” els primers segons d’aquest univers.

Actualment les teories són força complexes basats en les forces més elementals de la matèria.

La cosmologia està avançant constantment i es comença a parlar d’algunes situacions en les quals existeix un abans del Big Bang i que treballen amb diversos model d’univers.

Al llarg de l’obra trobem molts termes que ens poden sonar –com ara forats de cuc, teoria de cordes, la inflació de l’univers o l’energia fosca- però que no acabem d’entendre. L’obra s’endinsa en les teories i probes experimentals més actuals per explicar de manera divulgativa en quin punt ens trobem actualment en el coneixement de l’origen de l’univers.

Suggeriments a la lectura

– Any internacional de l’Astronomia 2009

http://astronomia2009.es

– Serviastro: portal de notícies d’astronomia de la UB

http://serviastro.am.ub.edu/

– Societat Espanyola d’Astronomia

http://www.sea-astronomia.es/

– Revista de Astronomía

http://www.astronomia-mag.com

Teràpia de risc, d'Amàlia Lafuente

L’autora

Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952), és actualment la secretària del Departament d’anatomia Patològica, Farmacologia i Microbiologia de la UB, i fa recerca en el camp de la farmacogenètica, una disciplina que estudia la variabilitat que aporten els gens a la resposta als fàrmacs i que, en el futur, permetrà predir, mitjançant la genètica, quin fàrmac és millor per a cada persona i en quina dosi.

També ha estat investigadora associada a la Universitat de Berkeley, i el 2006, va guanyar el Premi Internacional Hipòcrates de recerca mèdica sobre nutrició humana.

El seu vessant com a escriptora es vincula a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on el 2004 va guanyar el primer premi en la modalitat de guió del certamen que convoca aquesta entitat. El 2006, va ser finalista del Premi Literari de Narrativa Breu Districte V. Amb Codi genètic va guanyar, el 2009, el Premi Ciutat de Badalona i el Premi Literari Països Catalans Solstici d’Estiu.

L’autora és filla d’un cirurgià plàstic i als anys cinquanta i seixanta quan, les consultes dels metges eren a casa ella en tornar de l’escola ajudava a plegar gases i a preparar els guants i als disset anys ajudava al quiròfan, en intervencions similars a les actuals.

Portada del llibre

Portada del llibre

L’obra

Després de la seva primera novel·la, Codi genètic, la investigadora de la UB i escriptora Amàlia Lafuente torna amb una novel·la mèdica sobre les teràpies antienvelliment. Teràpia de risc és una història àgil i sorprenent que examina les interioritats d’un hospital públic amb activitat privada i d’un institut de recerca, i que tracta temes d’actualitat com ara el tràfic d’influències, l’auge de la cirurgia estètica, els límits de l’ètica mèdica o el progrés científic.

Com explica l’autora “l’obra té una voluntat realista”. De fet, tot l’escenari on es desenvolupa l’acció és un nou hospital que no pot obrir al cent per cent per la manca de diners, on es combina la pràctica pública i privada i que inclou un àrea on hi ha una fundació privada. Un entorn fàcilment reconeixible a l’actualitat.

La protagonista, Diana Cladellas, és un exemple d’etern estudiant que no ha arribat a doctorar-se per temes personals i que intenta tirar endavant amb la seva carrera científica al costat del Claudi, amb qui va estudiar la carrera i ara és un cirurgià plàstic reconegut que sovint li farà dubtar sobre de quin costat està.

Un company de laboratori Mark Günev serà qui l’ajudarà a intentar esbrinar que succeeix en aquest nou hospital de la Mediterrània vinculat a la Fundació del matrimoni milionari Sokolov

L’obra combina l’escenari clínic, de recerca en temes tan punters com és la medicina estètica amb les teràpies amb cèl·lules mare més actuals, amb la novel·la negra i d’intriga. Una trama plena d’acció, emocions, amor i sexe. Com explica l’autora “Tot plegat te lloc en un marc hospitalari on totes aquestes passions es porten al límit, precisament perquè és un entorn on la vida, la malaltia i la mort hi són molt presents”. L’entorn de l’hospital et permet fer aflorar molts dilemes ètics amb què es troben els metges diàriament.”

Suggeriments a la lectura

– Fins a quin punt creus que la ciència (investigadors, centres, empreses) pot traspassar les fronteres ètiques per trobar una teràpia que pogués evitar el pas del temps?

– La medicina antienvelliment és un dels camps més prometedors que hi ha actualment no només per un tema estètic si no també per a millorar la qualitat de vida de les persones amb l’edat. Tal com apunta la novel·la la telomerasa és un possible candidat per a l’antienvelliment.

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2012/05/15/oncologia/1337071645.html

– Entrevistes a l’autora:

La contra de La Vanguardia

http://amalialafuente.wordpress.com/2013/09/25/contraportada-la-vanguardia-23-septiembre-2013

UB

http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2013/entrevistes/Amalia-Lafuente.html

 

Conferència de Visions de la Ciència: física quàntica, realitat i ficció

Visions de la ciència

Dilluns 3 de novembre, 19.30 h. a la Biblioteca Les Corts Miquel-Llongueras

Conferència “Física quàntica, realitat i ficció”, dintre del cicle de Visions de la ciència dedicat als grans interrogants científics. A càrrec de la Sonia Fernández Vidal, doctora en física quàntica i escriptora.

Sinopsis: El coneixement científic no para d’avançar, però encara queden moltes preguntes obertes. Aquest cicle proposa explorar alguns dels grans interrogants que avui té plantejats la ciència.

Cicle coordinat per Lluís Reales

La Teoria del Tot

@MagdaRevetllat

Properament s’estrenarà als cinemes The Theory of Everything, dirigida per James Marsh sobre la vida d’Stephen Hawking, protagonitzada per Eddie Redmayne en el paper del físic, i per Felicity Jones en el paper de qui va ser, durant molts anys, la seva esposa. El film mostra la vida d’aquesta singular persona des dels seus anys universitaris i l’inici de la malaltia que el va postrar en una cadira de rodes.

http://youtu.be/LUayjO_KgsQ
La pel·lícula està basada en el llibre Travelling to Infinity: My Life with Stephen, escrit per Jane Hawking, a l’actualitat ex-muller d’Stephen.

My life

El matrimoni va tenir tres fills, dos nois, Robert i Timothy, i una noia, Lucy, que ha seguit les passes dels seus progenitors dedicant-se a l’escriptura, entre d’altres activitats. A més de les novel·les Jaded i Run for your life, ha publicat, conjuntament amb el seu pare, una sèrie de llibres de ficció científica per un public infantil, són les aventures d’un noi que es diu George i que te com a company un potent ordinador anomenat Cosmos. Aquests llibres es poden trobar a la secció infantil de la xarxa de biblioteques, com per exemple La clave secreta del Universo.

Quedem doncs a l’espera de les estrenes cinematogràfiques a la tardor que ja s’acosta.