Molière, pseudònim de Jean Baptiste Poquelin (1622-1673), dramaturg i actor francès. Va néixer a París el 15 de gener de 1622 fill d’un adinerat tapisser reial. Va perdre a la seva mare quan tenia deu anys. Fins al 1639 va ser alumne del col•legi jesuïta de Clermont i es va llicenciar en Dret a Orleans l’any 1642. Tanmateix, la seva passió era el teatre i el 1643 es va unir a una companyia de teatre creada pels Bèjart, una família d’actors professionals a la qual, anys més tard, Molière va anomenar companyia del Il•lustre Teatre.

L'actor Romain Duris com a Moliere, en una pel·lícula del director Laurent Tirard, l'any 2007.

Aquesta obra és fruït de la traducció lliure de l’obra de Molière Médecin malgré lui realitzada per l’autor espanyol i estudiós del gènere teatral, Leandro Fernández de Moratín (1760-1828) i titulada en castellà El médico a palos. En la seva adaptació va simplificar l’acció despullant-la de tot allò que li va semblar superficial (va suprimir els personatges MM Robert, Thibaut i Perrin). Igualment, la versió de Moratín va ometre algunes expressions que aleshores no s’haurien tolerat als teatres espanyols. Es va representar al teatre Principal de Barcelona, el 5 de desembre de 1814.

El metge per força va ser escrita per Molière l’any 1666 i constitueix una sàtira contra la professió mèdica. Comèdia curta escrita en prosa, una de les cinc comèdies que va escriure per criticar els metges de la seva època. Basada en un conte anterior, relata la història de la venjança d’una dona envers el seu marit que gràcies a l’astúcia de la dona esdevé metge accidental, només quan és colpejat. El fals metge es veurà obligat a resoldre el cas d’una jove, filla d’un home poderós, que ha perdut la parla. El protagonista principal descobrirà que la filla no té altra mal que l’haver-se enamorat d’algú a qui el pare no aprova. Com mana la comèdia, la història acabarà bé.

La matinada anterior ja n’havia fet un tast des del Port d’Àger. Eren quarts d’una de la matinada i aquell cel no semblava dels nostres indrets, sempre contaminat per les il•luminacions fruit de les maldestres instal•lacions dels enllumenats públics. S’assemblava més a aquell que contemplava des de l’era de Llerona durant les nits d’agost. Però allò era als anys quaranta i cinquanta, a tot estirar. Ara era un hivern del 2010 i l’endemà il•lusionava.

Foto: Jordi Bas <http://www.parcastronomic.cat/premsa-imatges.php>

L’endemà al matí, a dessota de l’ermita romànica de la Mare de Déu de la Pertusa, on la Noguera Ribagorçana hi serpenteja amb aigües d’un verd fosc i intens i on les roques de les vores formen, a banda i banda, unes crestes que semblen voler guillotinar el Congost de Montrebei, unes ombres bellugadisses es projectaven sobre aigües, roques i boscos. Eren uns cúmuls gruixuts, bells però inquietants, que amenaçaven aquella nit tan esperada. A la tarda, però, des del Castell de Mur ventilat per un vent gèlid, els núvols anaren escampant i el cel tornava a prometre una nit com la de matinada.

El Parc Astronòmic del Montsec és un centre d’observació de l’univers situat a la falda d’aquesta serralada i a prop de la població d’Àger. Al capdemunt, a 1.500 metres, hi ha l’observatori professional al qual algun dia espero poder accedir. En aquesta ocasió em conformava en visitar la part destinada a posar a l’abast de tots els interessats el coneixement d’aquell cel enyorat i tractar d’entendre’l una mica millor, que és el lloable objectiu que s’han proposat els promotors d’aquest parc.

Ben abrigat i enmig de la fosca em vaig immergir, juntament amb una colla d’amics i afeccionats, en aquella nit estelada a la cerca de tota mena d’estris que m’acostessin una mica més al cel. Un telescopi catadiòptric de 40 centímetres em va permetre de veure els relleus d’una lluna en quart creixent amb una qualitat molt superior a la que estic acostumat a veure-la amb el meu telescopi casolà. Una curiositat quedava coberta, encara que no prou satisfeta. Jo hauria volgut mirar a través d’aquella òptica privilegiada les tempestes, taques i llunes de Júpiter, el casquet blanc de Mart o els anells de Saturn. Però aquell dia tocava lluna perquè hi havia lluna, i aquest nostre satèl•lit quan li pertoca ocupar el cel ho fa amb un cert cofoisme i exclusivitat.

Al final del recorregut pel parc et porten i t’instal•len en l’anomenat “Ull del Montsec”. És un planetari digital multimèdia en el que, còmodament ajagut en una butaca, pots contemplar espectacles de realitat immersiva. Allí pots recordar tot el que has oblidat sobre Astronomia i, naturalment, aprendre el que no sabies. Al final et projecten el cel tal com és en aquell moment. Hi pots situar tots els astres que t’han explicat abans i cercar-hi els que tu desitges. Però la gran sorpresa, la gran meravella ve quan obren aquella cúpula de 12 metres de diàmetre i comences a sentir un fred com el de fora. Apareix damunt teu el cel real, el cel del Montsec, amb una munió d’estels que em tornava a recordar les nits d’agost a l’era de Llerona. La lluna quedava amagada per ponent però ja permetia veure l’eixam de les Plèiades i, amb tot el seu vigor resplendent, Orió i el seu cinturó amb tres botons lluents, l’espasa, les cames i tot el que la mitologia grega ens ha llegat. No sé quan va durar aquella visió de la realitat però em va semblar molt poc. M’hi hauria quedat, ajagut com estava, tota la nit contemplant aquell espectacle encisador del cel del Montsec.

Josep M. Boixareu