Seguint amb la sèrie iniciada amb el conte Take, el fotó, i que vàrem llegir l’any passat al club de lectura, l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (ICUB) va retre homenatge a Santiago Ramón y Cajal amb l’edició d’un nou llibre juvenil, Rita, la neurona. La que té més marxa de tot [...]]]>

Seguint amb la sèrie iniciada amb el conte Take, el fotó, i que vàrem llegir l’any passat al club de lectura, l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (ICUB) va retre homenatge a Santiago Ramón y Cajal amb l’edició d’un nou llibre juvenil, Rita, la neurona. La que té més marxa de tot Barcelona, un text d’Andrés Medrano amb precioses il•lustracions de Sonika.

El conte està dirigit, en principi, a un públic juvenil, ja que es va escriure mirant el currículum escolar i adaptant-lo. Tot i així està indicat per a qualsevol persona interessada en descobrir una petita part del nostre cervell.

El relat recull les aventures d’una jova neurona, anomenada Rita, que viu a l’oida i que des de allà descobreix com funciona el cervell i el sistema nerviós al mateix temps que estableix diàlegs amb altres cèl•lules amigues que coneix al llarg del viatge. La neurona ens explica de què s’alimenta i com són les zones per on passa. A més, la Rita intercanvia impressions mentre passeja per Barcelona, ciutat en la qual coneix com va ser descrita per primera vegada pel seu descobridor, Santiago Ramón y Cajal, l’artífex de la cèlebre i vigent encara avui dia teoria de la neurona. S’endinsa en els laboratoris on l’estudien els investigadors, entre els quals hi ha en Pere, un neuròleg jove de qui la Rita ens explica que potser l’any vinent se n’anirà a fer recerca als Estats Units. Així doncs, l’obra aplega i aconsegueix transmetre coneixements científics bàsics sobre com funciona el cervell i el sistema nerviós, juntament amb nocions que pertanyen a la història de la ciència i altres que fan referència a aspectes socials de la recerca actual. Tot això amb el reforç indispensable d’una il•lustració fresca i acolorida, uns dibuixos que sens dubte Ramón y Cajal hauria aprovat de molt bon grat.

Es va triar aquest tema perque el 2006 va fer cent anys que li van atorgar a Santiago Ramón y Cajal el premi Nobel, el guardó més prestigiós que pot rebre un científic, per la seva la teoria de les neurones. Cajal, a més, va viure a Barcelona entre els anys 1887 i 1892 i és aquí on va desenvolupar la seva teoria neuronal. Rita, la neurona és un homenatge a aquest científic.

L’AUTOR

Andrés Medrano és biòleg i comunicador científic, aquesta és la seva primera obra de divulgació. Actualment treballa en el camp de les malalties rares.

SUGGERIMENTS A LA LECTURA

Si esteu interessats durant el 2006 es van publicar molts llibres sobre Ramon y Cajal i també podeu visitar l’exposició virtual que es va fer amb aquest motiu:
http://ramonycajal.secc.artempus.es/

Qué és el que més us intriga del cervell?

James Dewey Watson nascut a Chicago, el 1928, on va estudiar a l’escola Horace Mann Grammar durant 8 anys i dos més a la South Shore High School. El 1947, és va llicenciar com a zoòleg i durant aquest temps el seu camp de treball va ser l’observació d’ocells en la natura. Tot [...]]]> L’AUTOR

James Dewey Watson nascut a Chicago, el 1928, on va estudiar a l’escola Horace Mann Grammar durant 8 anys i dos més a la South Shore High School. El 1947, és va llicenciar com a zoòleg i durant aquest temps el seu camp de treball va ser l’observació d’ocells en la natura. Tot i això el seu gran interés per la genètica el va portar a fer un doctorat en 1950 a la Universitat d’Indiana. Aquí va rebre la influència dels genetistes H. J. Muller i T. M. Sonneborn, i del microbiòleg S. E. Luria. La seva tesi doctoral, dirigida per Luria, va ser un estudi sobre l’efecte dels raigs X en la multiplicació de bacteriòfacs.

El 1951, va veure per primera vegada el patró de difracció de Raigs X del DNA. Això el va fer canviar la direcció dels seus estudis cap a l’estructura química dels àcids nuclèids i les proteïnes. Aquest mateix any coneix a Crick i troben el seu interès comú en trobar l’estructura del DNA. Ells pensaven que seria interessant endevinar quina era aquesta estructura. Entre 1951 i 1953 va treballar al Laboratori Cavendish de la Universitat de Cambridge.

Prenent com base els treballs realitzats en aquell mateix centre per Maurice Wilkins i Rosalind Franklin, Watson i Crick van describint l’estructura en doble hèlix de la molècula de l’àcid desoxiribonucleic o ADN. Les investigacions van proporcionar els mitjans per a comprendre com es copia la informació hereditària, descobrint que la molècula d’ADN està formada per compostos químics enllaçats anomenats nucleòtids. Cada un d’aquest consta de tres parts: un sucre anomenat desoxiribosa, un compost de fòsfor i una de quatre possibles bases nitrogenades: adenina (A), timina (T), guanina (G) o citosina (C). Posteriorment Arthur Kornberg va aportar proves experimentals de l’exactitud del seu model.
Com a reconeixement als seus treballs sobre la molècula d’ADN, Watson, Crick i Wilkins van compartir l’any 1962 el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, un premi però que no fou otorgat a Rosalind Franklin, la qual havia mort de càncer l’any 1958 i que la feu inelegible pel guardó de l’Institut Nobel. A partir de 1988 va participar en el Projecte Genoma Humà de l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units, projecte que abandonà l’any 1992.

L’OBRA

Com totes les històries reals, tot depen de qui les expliqui. En aquest cas l’obra és l’experiència del descobriment de l’estructura de l’ADN explicada per un dels seus protagonistes. Aquesta, com moltes altres és una història controvertida. Com explica Sergi Cortiñas, professor de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, en la seva tesi doctoral:

«…L’obra de divulgació principal de James Watson és The Double Helix (La doble hèlix,1968), una publicació que va aixecar un gran interès i una considerable polseguera per determinades afirmacions. La doble hèlix és un relat autobiogràfic de les investigacions científiques realitzades per Watson entre els anys 1951 i 1953 amb el britànic Francis Crick. Aquella recerca conclou amb el cabdal descobriment de l’estructura de l’ADN, que els valdrà el Nobel el 1962. La contundència de les impressions personals de Watson sobre els conflictes d’interessos i els recels dels científics involucrats en una recerca va provocar un escàndol considerable. La doble hèlix ha fet córrer rius de tinta en els cercles científics i divulgadors de tot el món. Jacques Bergier (Odessa, 1912 – París, 1978), enginyer i escriptor francès preocupat per la comunicació científica, va incloure La doble hèlix en la llista de “llibres maleïts” per la major part de la comunitat científica internacional.

“En el seu llibre [La doble hèlix] la classe científica, lluny d’aparèixer com una agrupació d’ànimes nobles en busca de la veritat, semblava una colla de bandits on cadascú feia víctima el seu veí dels trucs més detestables [...] Llavors els savis van fer circular la consigna de no comentar el llibre. Un científic eminent va declarar a la gran revista anglesa Nature: “Li seria més fàcil trobar un clergue disposat a comentar un llibre pornogràfic que un savi que accedís a parlar de La doble hèlix.” (Bergier, 1971)

Boicotejat per uns, maleït per altres i adorat per la majoria de divulgadors científics, la vàlua del text de Watson és, en qualsevol cas, extraordinària per conèixer les formes de treballar dels científics i per comprendre l’estructura de l’ADN. »

«… La doble hèlix ha adquirit el rang propi d’un clàssic de la divulgació científica i ha situat el seu autor, malgrat els pocs títols publicats, entre els millors de la tradició anglosaxona.»

SUGGERIMENTS A LA LECTURA

-L’any 2003 es van celebrar els 50 anys del descobriment de l’ADN amb aquest motiu es va generar molta informació referent a aquesta troballa.

-Tanmateix, Watson no és l’únic que va explicar de manera autobiogràfica la història del descobriment. També Crick, per exemple ho explica en el seu llibre Qué loco propósito. (1989, 1a. ed. Metatemas; 19: Tusquets, Barcelona. ISBN 8472231372).

- Com ja hem vist en altres casos l’art i la ciència van més de la ma del que sovint sembla.

Carles Pedrós-Alió es va llicenciar en ciències biològiques a la Universitat Autònoma de Barcelona UAB (1975) i va fer estades predoctorals al departament de microbiologia de la Universitat de Birmingham i la la Fundació Goulbenkian. Amb una beca Fullbright-Hays i fent d’assistent d’investigació al departament de bacteriologia, es va doctorar a [...]]]>

Bibiana Bonmatí

Carles Pedrós-Alió es va llicenciar en ciències biològiques a la Universitat Autònoma de Barcelona UAB (1975) i va fer estades predoctorals al departament de microbiologia de la Universitat de Birmingham i la la Fundació Goulbenkian. Amb una beca Fullbright-Hays i fent d’assistent d’investigació al departament de bacteriologia, es va doctorar a la Universitat de Wisconsin-Madison (1981). L’any següent va rebre el títol de doctor en ciècnies biològiques per la UAB. Va realitzar els seus estudis postdoctorals al departament de microbiologia d’aquesta universitat i després va ser professor titular de microbiologia al mateix departament. Des de 1989 treballa a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona; primer com a científic titular (1989-91), després com a investigador científic (1991-2000) i actualment com a professor investigador. A més, ha estat cap del departament de biologia marina i d’oceanografia d’aquest institut (1995-97). Actualment és el cap de grup consolidat de recerca en ecologia microbiana marina de la Generalitat de Catalunya. La seva feina actual se centra en l’expressió gènica i genòmica comparativa en bacteris marins.

És autor de més de 150 articles de limnologia, ecologia i fisiologia microbiana, i de molts articles de divulgació. Va ser editor en cap de la revsita internacional Scientia Marina (1998-2001) i és membre del comitè editorial de Scientia Marina, International Microbiology, FEMS Microbiology, Ecology i Aquatic Microbial Ecology. També ha traduït sis llibres de l’anglès al castellà.

És el coordinador del projecte MIDAS (Diversitat Microbiana en Ambients Aquàtics) de la Unió Europea, i dirigeix diversos projectes espanyols i eropeus d’investigació. Ha estat membre dels comitès organitzadors de molts simposis, seminaris i cursos nacionals i internacionals i ha participat en més de 100 reunions científiques. Una part important de la seva experiència se centra en els diversos viatges oceanogràfics que ha fet al Mediterrani occidental, a l’Oceà Atlàntic, al Mar de Weddell i a l’Oceà Àrtic, a bord dels vaixells d’investigació García del Cid, Cornide de Saavedra, Discovery, Polarstern, Hespèrides i Amundsen. D’aquest últim viatge va sortir el llibre de divulgació científica Desert d’aigua: crònica d’un científic varat a l’Àrtic.

El 1999 va rebre el premi Ciutat de Barcelona d’investigació científica.

L’OBRA

Una de les conseqüències de l’escalfament global del planeta és la disminució de la superfície coberta pel glaç. L’autor, un expert microbiòleg català, va participar l’any 2004 en una expedició científica a l’Àrtic per estudiar els microorganismes i les formes de vida que hi aconsegueixen sobreviure. Aquest va ser el detonant de l’apassionat relat que ens permet conèixer de primera mà la immensitat del paisatge gèlid, l’abast del canvi climàtic, els extrems fenòmens atmosfèrics d’aquell indret, les dures condicions en què es duu a terme la investigació, les relacions humanes que s’estableixen en aquestes condicions, a més de les peripècies que els primers exploradors van haver de patir per obrir els camins que ara condueixen a un dels llocs més inhòspits de la Terra.

SUGGERIMENTS DE LECTURA

A la pàgina del Centre Mediterrani d’Investigacions Marines i Ambientals (CMIMA) podeu trobar més informació divulgativa sobre l’Àrtic i una pàgina del Departament de microbiologia marina on també s’expliquen molts conceptes d’aquesta disciplina.

A la pàgina web del Departament d’Innovació Universitat i Empresa de la Generalitat podeu trobar informació sobre la campanya a la qual es referexi el llibre.

En 100 anys les expedicions polars han fet un canvi radical. Es pot comparar les expedicions de, per exemple, Shackleton a bord de l’Endurance (descrita en el llibre