Daniel Gonzalez Martin
No em deixis mai és la història de la Kathy, la Ruth i el Tommy, amics tots ells des de la seva estada a Hailsham, un col•legi on reben una educació especial. En règim intern, i allunyats d’altres nuclis urbans, es preparen en aquest centre per una finalitat ben concreta: ser donants. Això no és motiu de neguit, ben al contrari, es tracta d’una cosa natural i gens propera en el temps. I és que la Kathy, la Ruth i el Tommy, i també tots el alumnes d’aquest exclusiu col•legi exclusiu, són plenament conscients que són clons.
Un cop acabada la formació, els alumnes viuen a unes cabanes. Ho fan amb una independència relativa, ja que continuen sent tutelats per un adult que els fa arribar allò que necessiten. Tot transcorre a l’espera de la crida per fer la primera donació. quant comencen a sentir dels rumors d’una possible pròrroga. Una primera hipòtesi és que aquesta la poden gaudir només els alumnes de l’esmentada escola. Però una altra és que la poden gaudir les parelles que demostren estar enamorades.
Tommy continuarà dibuixant d’adult, cosa que a l’escola no se li donava gens bé. Ho farà amb l’angoixa de saber per a què servien aquells dibuixos que anaven a parar a La Galeria de la mestra. Tommy té l’esperança de que els treballs creatius siguin un reflex de com son per dins, i per tant una prova d’estar enamorat. “Perquè la creació artística és un reflex de l’ànima” (p.370)
Els tres protagonistes cercaran la manera de fugir del seu destí. Això ens descobrirà un triangle amorós, el sacrifici d’un del protagonistes, i també amb amargor, què són ells per als seus mestres, per a les persones que han crescut i que els han fet créixer.
Ishiguro, Kazuo. Non me deixes nunca. Trad. de Eva María Almazán García. Vigo: Editorial Galaxia, 2007. 424 p. 21×14 cm. (Biblioteca Compostela de narrativa europea: 4). ISBN: 978-84-7154-063-8.
[Aquesta és una altra versió de l'artilce aparegut al blog de l'autor]
