Daniel Gonzàlez Martin
Un exemplar del títol fa un “cameo” en aquest recorregut d’imatges basat en la seva lectura. En una de les ocasions en que vaig visitar el Bar Puerto, vaig portar amb mi l’exemplar de la Biblioteca Nodal de Vigo que estava llegint a les vacances. [Font de la imatge]
És Domingo Villar el “nostre Camilleri”, un “Camilleri gallec”? Jo no estic molt versat en novel•la negra, però els dos autors em van agradar per igual (amb les seves diferències, clar) Els tinc un al costat de l’altre a la prestatgeria de la meva biblioteca personal. La resposta a pregunta és que no. L’univers Leo Caldas està molt lluny d’arribar a semblar-se a l’univers Montalbano. A més, estic segur que l’autor de Ollos de auga rebutjaria aquesta comparació de seguida.
Leo Caldas s’enfronta en el seu primer cas a l’assassinat amb crueltat del músic Lois Reigosa. Aquest té la característica física de tenir els ulls d’un color molt clar. La novel•la té gairebé de tot: assassinat, intriga, suposats culpables, suposats innocents, un inspector sensible i tímid, un company (Rafael Estévez, aragonès però molt gallec en el seu parlar) que ens dóna el contrapunt de l’humor en la història i que recordarem tant com la Caldas una vegada acabada la lectura, assassins per ressentiment, còmplices penedits, i un homenatge molt xulo a la ciutat de Vigo, afegint aquesta la llista de ciutats grans escenaris del gènere.
Vol dir això que Ollos de auga és una novel•la barroca, o sobrecarregada d’elements? Res d’això . La història és molt senzilla, amb capítols oberts per la definició de diccionari de la paraula “clau” del que succeeix. Però no passa el mateix amb la trama, que només és simple al principi. Domingo Villar col•loca de manera intel•ligent una sèrie de peces senzilles perquè el tot sigui molt més que la suma de les peces per separat. Potser aquesta novel•la no té la crítica social que semblen tenir els títols recentment publicats que són tan populars en les llibreries. Però és, penso, un retrat fidel de la filosofia gallega enfront de vida, d’aquesta actitud vital particular dels gallecs i de les gallegues. També veig una metàfora en la barreja de la música de la zanfona amb el Jazz, la barreja que es percep a Galiza d’allò modern amb allò tradicional. Una percepció, tal vegada, personal i la meva nascuda mares. Ja veieu, vaig a inaugurar el club de siareir@s “Leo Caldas”, sinó és que no existeix ja.
Em va agradar tant el que té Ollos de auga de novel•la urbana, que no vaig poder (no vaig voler) evitar fer una espècie de recorregut per la ciutat en les meves vacances. Vaig buscar i vaig fotografiar els llocs que apareixen en la novel•la conforme anava llegint. Aquestes fotografies apareixeran, com succeeix en els quioscs en aquest mes de setembre, per lliuraments i sota l’etiqueta Un paseo por Ollos de auga. Esteu convidats, naturalment!.
Villar, Domingo. Ollos de auga. Vigo: Galàxia, 2007. 240 p. 21 cm. (Literaria/ Galaxia: 233) ISBN 978-84-8288-927-6.
El passat més de maig el programa “Pàgina2″ entrevista a Domingo Villar.
(El bloc del club de lectura celebra la setmana de novel·la negra “BcNegra”)
L’autor d’aquest post va publicar una altra versiò del mateix al seu bloc personal A lei de Lem.
