Daniel Gonzalez Martin
Xavier Queipo dissimula molt malament que és biòleg. Es nota a moltes de les seves Cartes marcadas (per exemple, a la carta número 3, que vam tenir el plaer de poder traduir i incorporar a aquest bloc) i a altres dels seus títols. Quedi clar que no comento aquesta particularitat com a cosa negativa. Ben al contrari, penso que això és una de les coses que fan interessants allò que escriu. També es nota en aquesta novella d’aventures ambientada en el segle XVIII.
O paso do noroeste narra l’aventura del capità Duchesnoy, escollit per a assolir una fita inèdita fins el moment, que no es altra que trobar un pas pel nord-oest fins a l’estret de Bering per arribar així a l’oceà Pacífic (1). El llibre està narrat des del punt de vista d’un compilador, que prova de deixar constància del que va succeir. L’inici de la narració, que descriu una Brussel•les suposadament cosmopolita però lingüísticament enfrontada (p.11), em fa entrar en una atmosfera de cert neguit. Duchesnoy accepta amb poques matisacions l’encàrrec, i amb actitud professional (diríem avui) prepara l’Epee i la seva tripulació. Molts són els que opinen que el viatge és una bogeria i l’èxit poc provable, que consisteix en una empresa per despertar simpatia cap a una corona en hores baixes. Duchesnoy abandona a la seva promesa sense gaire miraments, sense sopesar les conseqüències d’una travessia tan llarga en la relació de la parella. En aquesta primera part el capità no em resulta un personatge atraient, i més endavant, amb la resposta donada al malentès amb els nadius, fins i tot em sembla cruel.
Però la personalitat del capità canvia al llarg de l’accidentat viatge per les costes de Canadà. En creuar l’atlàntic rep noves instruccions que l’obliguen a desviar-se del seu objectiu científic per atacar una fortificació anglesa. Aquest detall em fa pensar en com les prioritats dels governs de vegades, i malgrat el context històric diferent, tenen el mateix ordre. En mig d’un estira i arronsa d’interessos, i en condicions climatològiques extremes, Duchesnoy ha de liderar i esperonar a la seva tripulació.
Un dels components d’aquesta és el naturalista Jean-Baptiste de Lille et Mirabeau, que abandonà els estudis de medicina pels mateixos motius que un altre naturalista famós anys més tard (2), es formà com a físic i per això assoleix el càrrec de científic del vaixell . Mirabeau és un dels elements de l’entorn de Duchesnoy que modelen l’evolució de la seva actitud. El capità l’admira. “No entenc com pot parlar del nostre planeta amb tanta precisi i amb tan coneixement qui noms pot copsar amb la seva vista una ínfima part de la mateixa” (p. 51), dirà sorprès de la saviesa del vell. Mirabeau fa el viatge més interessant amb les seves explicacions no només al lector, si no també a la tripulació (capità inclòs).
Malgrat tot, les diferències entre el naturalista i capità són notables. Aquest últim és un home honest, però home d’un temps que està patint molts canvis (la revolució francesa). Mirabeau, en canvi, és home dels nous temps, “parla de la negació de les veritats universals [...], que els nous móns havien de ser viscuts abans que explicats i, per descomptat, abans de tenir la capacitat moral de criticar-los”. (p. 138-139). Aquestes diferències no són motiu de conflicte entre ells, però si subratllen l’arraconament que pateix Duchesnoy, que no retroba el seu lloc en la nova situació social i política, i que no té la rebuda merescuda.
Orcinus orca, en gallec té tots aquests noms: orco, candorca, Arroaz dañino, alcandorca, dofí gladiador i Touliña. Aquests apareixen a una nota a la pàgina 88. No he pogut resistir afegir-los aquí. (Font de la imatge: Encyclopedia Briannica)
1 Aquesta fita continua sent aquest dies una fita impossible, o gairebé. Hi ha vaixells que ja poden travessar una banquisa prima de gel encara que contínua sense l’ajut de vaixells trencaglaç. Malauradament, sembla ser que hi ha gent que s’està fregant les mans amb les possibilitats de que el canvi climàtic faci minvar la banquisa de gel fins el punt de ser navegable tot l’any.
2 Charles Darwin.
L’autor d’aquest post va publicar una altra versió d’aquest text al seu bloc personal (A lei de Lem).
