Autobiografia, de Charles Darwin

Daniel Gonzalez Martin

Què “pijo” aquest Darwin! No ho dic perquè tingués diners, perquè vingués d’una familia acomodada, o perquè es pogués permetre fer el viatge que va fer al Beagle durant cinc anys com si d’un any sabàtic es tractés. Ho dic perquè llegeixo a la seva autobiografia que abans de començar estudis, ja ho feia amb una despreocupació total, amb la tranquilitat que dona no tenir la necessitat de trobar una sortida professional. Una situació que molts, crec, no podem contemplar. Però anem a altres temes més importants que també queden reflexats en el llibre.

Vull parlar de l’edició que he llegit, una edició única per diversos motius. Traduïda per Jaume Terrades i amb una introducció de Martí Domínguez, es tracta de la primera edició no censurada de l’obra i també en llengua catalana d’aquest títol. Conté també tot un seguit d’imatges sobre personatges i llocs relacionats amb el naturalista, amés de diverses notes a peu de pàgina que complementen la lectura. Una veritable novetat en aquest Any Darwin. Bé, sempre podrem resentir-nos de la lentitud amb la que arriben fins a nosaltres les traduccions d’aquest autor (més de 100 anys en el cas d’aquesta autobiografia).

Quina societat, la victoriana, tan particular i en alguns aspectes tan contradictòria. Per una banda tan ferma en algunes actituds i tan oberta a d’altres… El motiu de la censura per part dels familiars d’en Darwin va ser que feia judicis sobre la manera de fer i pensar de persones properes. “El que més li agradava era treure conclusions de petites observacions fetes durant un temps llarg. El seu judici era excel•lent, tenia un cap molt equilibrat, però no crec que es pogués dir que posseïa un pensament molt original” (p. 69). Això diu d’en Henslow. Seguidament, a la pàgina 103, diu d’en Robert Brown que “Tenia immensos coneixements, molts dels quals van morir amb ell, perquè tenia massa por de cometre algun error.” Més endavant (p. 109) de Herbert Spencer diu que “no sóc conscient d’haver aprofitat res [...] per a la meva obra. La seva manera deductiva de tractar tots els temes és completament oposada al meu marc mental”. És comprensible, per una banda, que els censors veiessin aquestes opinions un xic aspres. Jo crec que no ho són pas. M’ajuda la distància, és clar. Però Darwin el que fa és mostrar en quina mesura és congrüent amb un pensament lògic, científic. Al llarg de la seva biografia fa palesa la seva dedicació: “Mai abans no havia entès [...] que la ciència consisteix a ajuntar fets per poder extraure’n lleis generals o conclusions.” (p. 73); o també a la pàgina 116, “la meva principal distracció i única tasca a la vida ha estat el treball científic: i l’exitació que em produeix em fa oblidar el meu malestar diari o l’allunya”.

Un altre motiu de censura van ser les seves opinions sobre la religió. Però en Darwin no fa altra cosa aquí que jutjar “científicament”, de la mateixa manera que ho fa vers la seva tasca, les seves obres i els seus col•legues. “Mai no em va colpir el pensament de fins a quin punt era il•lògic dir que creia en allò que no podia entendre i que, de fet, no es pot entendre” diu (p. 64) de quan donava per cert allò escrit a Bíblia. “[...] qualsevol home normal necessitaria les evidències més clares per a creure en els miracles en què es basa el Cristianisme” (p. 89) afirma més tard. Darwin, congrüent amb el seu raonament, només pot mostrar-se excèptic (i agnòstic) davant aquests temes. La seva família, però, va veure potser una actitud més atea de la preferida. Dubto molt que Darwin volgués polemitzar minimament amb res o ningú. De fet, deixa clar que el seu escrit és “una explicació sobre mi mateix, com si estigués mort en una altre món i repassés enrere la meva vida” (p. 36).

L’últim aspecte que vull comentar, perquè m’ha agradat llegir-ho, és la seva cosideració cap a Wallace. El que en un principi va ser un “entroncament de plans” que va precipitar la redacció de L’origen de les espècies, va resultar un benefici, d’acord amb el que confesa Darwin: “[...] el seu assaig [el de Wallace] sens dubte va ajudar a la recepció de la teoria” (p. 123). Darwin no té incovenient en lloar el seu suposat competidor: “L’assaig del Sr. Wallace [...] estava expressat admirablement i era molt clar”. Reconeix que “Llavors jo no sabia fins a quin punt ell tenia una disposició noble i generosa”. Un judici just i de cavaller, d’investigador íntegre, d’honestadat, que a través d’aquesta autobiografia directament, de la seva “pròpia veu”.