Llegir per recordar i reviure

Josep M. Boixareu

Editor i escriptor

Deia Ryszard Kapuściński que per a escriure una pàgina cal haver-ne llegit cent com a mínim. A mi me’n calen moltes més. Ara bé, de vegades, amb la lectura d’un parell de pàgines en tens prou per a què et vinguin a la memòria una sèrie de records de tota mena que donen per a reviure pàgines de la teva vida que romanien adormides en un racó i que, de sobte, n’espurnegen paraules que componen passatges viscuts fa pocs o molts anys. Aquest ha estat el meu cas en llegir no fa gaire al suplement Presència, que acompanya EL9NOU els divendres, una molt oportuna ressenya de José Luis Aranguren. Aquest va ser un personatge del franquisme i de la transició que incorporà a la seva formació intel•lectual quelcom que trobem a faltar actualment, no tant sols en la vida política sinó en el conjunt de la nostra societat i, fins i tot, en la pròpia classe intel•lectual. Aquesta mancança es diu ètica. Mancança i virtut que Aranguren explicità de manera aparentment diferent segons li dictava la seva consciència en cada moment. Va creure en el franquisme fins que se’n va desenganyar. En convertir-se en un crític del sistema li va ser arrabassada la titularitat de la seva càtedra a la Universitat. Va haver d’exiliar-se a Califòrnia on va viure els moviments contestataris dels anys seixanta, que jo també recordo haver tingut ocasió de viure a Berkeley en aquella dècada i abans del maig del seixanta vuit a França.

Rehabilitat per Suárez durant la transició, Arangueren va convertir-se en una mena de consciència col•lectiva que fa recordar l’època de Cuadernos para el Diálogo, que jo col•leccionava des del número zero i que vaig perdre en un canvi de domicili. És una de les grans pèrdues sofrides i que encara lamento. A Cuadernos para el Diálogo s’hi podia llegir no la utopia sinó la realitat. D’aquelles firmes la transició en va extreure pensament però els pensadors van anar essent engolits per les noves onades de polítics pragmàtics, arribistes, sense ideologia, partitòcrates i coses pitjors. Van anar desapareixent aquells personatges que, com Aranguren, fins i tot entenien Catalunya com a nació. O van ser arraconats o van veure que no hi tenien res a fer i van plegar. Per citar-ne alguns i homenatjar-los, morts o vius, recordar Joaquin Ruíz-Jiménez, Gregorio Peces Barba o Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.

La pàgina i escaig dedicada per Presència a Aranguren a mi en dóna per això i més, molt diferent. Resulta que Aranguren ara faria cent anys, com el meu pare. Tots dos van néixer el 1909, l’any de la Setmana Tràgica, i van morir el 1996, amb pocs mesos de diferència. Tots dos van viure, abans, durant i després de la guerra, les mateixes situacions i davant d’elles varen reaccionar i actuar com la seva consciència els aconsellava. Aranguren era un intel•lectual travessat per l’ètica. El seu record, per a mi, són els seus articles i els seus llibres amb els que la claredat que comporta la saviesa exposava unes idees que en aquells anys de joventut que l’entorn enterbolia m’interessaven tan com Joseph Alois Schumpeter o el mateix John F. Kennedy.

El meu pare em porta tota mena de records. També intel•lectuals i polítics. Era fill de mestre d’escola rural i anava de bon matí a fer d’escolà perquè li donaven l’esmorzar i després se n’anava a fer d’aprenent a una impremta fins que va entrar d’alumne al ferrocarril. Va ser un autodidacte, il•lustrat per dos anys de noviciat forçat als caputxins, d’on reconeixia haver xuclat les essències de la seva formació humanística i intel•lectual sempre travessada, com els personatges esmentats, per l’ètica i que després va palesar abastament.

Amb tot això, que se m’ha allargat una mica, pretenia arribar a un -entre moltíssims- records del meu pare molt proper i molt entranyable, personalment i territorialment parlant. Eren els anys de la postguerra, els del racionament i, a casa, com a gairebé totes les llars de l’època, hi mancava de tot. De tot vol dir de menjar, perquè de més enllà ni es plantejava. Això sí, com que era ferroviari, viatjàvem de franc en tren. Entre aquesta facilitat i l’hort dels avis de Llerona, a casa no hi mancaven ni patates, ni escaroles, ni mongetes, ni fruita en el seu temps. Ara bé, i aquest és el gran record, els diumenges de bon matí agafàvem el tren a Barcelona i baixàvem a Les Franqueses. A Llerona encara no hi havia baixador. El pare, en una mà duia una gran maleta buida i amb l’altra m’agafava la meva i amb una caminada d’una hora llarga arribàvem a la casa del pla de Llerona. Allí tenia la sensació de que hi havia de tot. Aquella escudella, pollastre o conill de galliner, fruita, panses (les panses de l’avi!) i aigua del pou. La tarda del diumenge, però, per al meu pare era esgotadora. El camí de tornada fins a l’estació de Les Franqueses, pujada del pas de la Creu, amb la maleta ara plena dels queviures de l’hort per la setmana i jo, que ja no seguia, a coll i bé del pare! Deixaré per un altre dia l’odissea de l’arribada a Barcelona per esquivar els burots. Mentrestant, el “Generalísimo” anava fent de les seves. Autarquia, fam, camises blaves, censura, presons, sang… Alguns intel•lectuals, com Aranguren, van anar despertant, però el dictador encara duraria molts anys. Alguns sembla que no se’n recordin. Per als que no hi eren hi ha llibres que ho expliquen que, si bé no els poden fer reviure, potser els podrien fer reflexionar perquè, malauradament, hi ha històries que es poden repetir, encara que estiguem a Europa. Hi som?

EL 9 NOU, 29 de juny de 2009