Aquest cap de setmana ha estat un d’aquells intensius, però m’ho he passat d’allò més bé!

Comencem divendres a la nit, després de currar, currar més i fer assaig, arribem a les 21:00 a Badalona per trobar-nos el “Correbars” de les Alternatives!

Gran festa, gran ambient, per a mi (tot i que he fet poquetes) la millor actuació amb moltíssima diferencia amb la Republi-k.

Érem molts, encara que no tots els que voldríem , molt motivats i amb un public que només volia festa i més festa, així que ens vàrem deixar l’ànima!

Moltes gràcies Tània per prestar-me l’instrument (espero que amb la plujeta que hi havia no s’hagi fet malbé, de l’hule ja en parlarem :S)! Gràcies Núria per les fotos ! Gràcies Badalona per la festa que ens vau donar, que esperem es torni a repetir!

Dissabte, després de no haver descansat gairebé res, una altre vegada currar una miqueta, i a la tarda … més festa a Badalona. Aquesta vegada amb el “Cercabésties” infantil, molta gent al públic encara que no tan motivada con la de la nit anterior!

Acabem la nit de dissabte amb el “Correfoc” de Badalona, destruïts, literalment, per l’esforç de les actuacions anteriors i a sobre passats per aigua (que hi farem, el temps ja ens havia respectat la resta del cap de setmana).

Arribem a diumenge, toca aixecar-se d’hora, s’han d’acabar uns plànols per l’attrezzo de l’estrena de dissabte 25, que hi farem, és el que toca, i finalment a la tarda una miqueta d’assaig i més planols (quina pallissa a fer arbrets que des de les butaques ni es percebran :S )

Així, que n’opineu vosaltres? Els caps de setmana estan per descansar o per gaudir-los tant com aquest?

No cal que us digui molt sobre el personatge que ens ocupa.

Simplement un parell de curiositats que potser no tothom ho sabia:

La Pantera Rosa era inicialment el nom d’un valiosisim diamant que apareixia a la història de “MacGuffin” i tenia aquest nom perque tenia una imperfecció en el centre que tenia la forma d’una pantera rosa. Per analogia, el lladre que el va robar va a pasar a dir-se en Pantera Rosa, tal i com apareix a la 4 entrega de la saga “El retorn de la Pantera Rosa”.

La Pantera Rosa tal com la coneixem, no era més que el personatge animat que sortia a totes les intros de la saga, un personatge creat per Friz Freleng i que representa una pantera antropomórfica amb aires de gentleman britànic, elegant fins l’últim dels seus moviments amb un coeficient intelectual molt elevat.

Tal i com li van demanar en Friz Freleng va crear un personatge gracios, rosa i mut (tenint en compte que la Pantera Rosa, parla en 2 capítols, es clar).

Altres curiositats es que des d’aquella intro de les pel·licules, el personatge ha evolucionat de tal forma que s’han fet tant una serie d’animació, com diversos videojocs o fins i tot “pastissets” (que segur tots recordeu amb bon gust de boca i que sapigueu que encara se’n venen).

Ara la Pantera Rosa té fins i tot una estrella al Boulevard de la fama a Hollywood.

I a més a més s’han fet fins i tot “combinats” dedicats al seu nom

I fins aquí el personatge, sempre podreu trobar videos i videos a la xarxa i munts d’informació per aquells més freaks!

Moralina del dia: “Beure amb mesura … patada als collons”

Principi llavors va ser aquest cap de setmana passat, dia 26 d’abril del 2008. La Nuria i jo vàrem començar a tortura públicament a la gent amb els tabals, va ser l’origen d’una nova etapa nostra a la Republi-k, és veritat fonamental que ens vam estrenar, el nostre só va ser segurament l’origen d’alguna sordera, i sí, com a regla de conducta ens vam proposar pasar-nos-ho bé, molt bé (crec que queda prou clar en aquesta foto no?, per cert espero que a la Núria no l’importi que hagi fet un “decollage” del seu “collage” del fotolog, però no tenia cap més imatge de l’event. A més m’he pres la llibertat de resaltar-la una miqueta, que es noti que va ser la seva estrena. I disculpeu la qualitat de la foto, és l’únic que hi ha )

Final, segons el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans, última part d’una cosa, que conclou o arriba a la fi, prova en la que es determina el guanyador en algun certamen o una competició, nota principal en els modes antics on conclou la melodia.

Setmana de finals llavors, finals d’esperances, final del CAMI, final d’ilusions, final de l’espera … i la nota final es clar!

A l’últim debat em varen deixar en l’aire la qüestió si els homes que es tenyeixen també són estúpids. Doncs bé, jo provaré la imparcialitat, però si voleu saber la meva opinió us diré, que em fan molta pena aquests homenets que és tenyeixen intentant que no s’esvaeixi la joventut (que per una altra banda, ja han perdut fa molt). No parlem ja, d’aquells amb el perruquí ros … (que consti en acta que jo respectar, respecto, el que passa és que no aconsegueixo entendre-ho, com a mínim de moment, potser si un dia ho necessito …).

Respecte aquells que es tenyeixen pel simple fet de canviar el seu aspecte i semblar més atractius (hi han d’aquests?), aquests … no se que puc dir d’aquests.

Bé, que n’opineu vosaltres sobre aquesta qüestió? Són els tios que tenyeixen estúpids?

Avui en arribar a la feina m’he trobat molts canvis, més dels que hagués volgut, però així és la vida, tot un seguit de canvis que ens fan avançar no?

Ara només em queda anar recordant com ha anat el viatge. Un viatge interessant com a mínim. Un altre punt de vista de la/les societat/s. Gent pel carrer demanant i venent cosetes, gent pel carrer que conversa amb tu amb més o menys interés, bona gent, gent no tan bona, festa al carrer qualsevol dia de la setmana, tot plegat molt curiós.

A tot aixó fer un viatge amb amics (ara millor inclús que abans, és veu que les hores de convivencies, els riures, algún que altre plor … les cervecetes i tot plegat fan més estrets els llaços, suposo que normal o no? qui sap? ) sempre és moltissim més gratificant. El poder compartir moments fa que tot sigui millor.

Bueno, encara que no se que dir-vos perque mireu com estaven d’empanats xD

La que millor ha sortit a la foto crec que ha sigut la bahiana amb els “floripondios” penjats al cap (creie-me quan us dic que és molt millor en viu i en directe, si és que tenen un art portant floretes … )

I res més a dir, us deixarè amb una imatge que segurament conservaré en aquest cap de mentida que tinc i que probablement tornaré a veure (o no, mai se sap). Es tracta del centre del barri per on ens vàrem moure principalment Peleurinho.

Una plaça en la que es veu la grandessa que va viure un cop Bahia i que ara recorda amb nostalgia sota uns aires de vellessa.

A lo llarg de la meva vida sempre he escoltat tòpics i més tòpics.

Un d’ells i que tothom ho pren per natural és aquell que relaciona les noies maques, pijas, amb l’estupideça. Mentre que les noies potser no tan agraciades físicament són molt més espavilades.

Personalment penso que potser tot és una qüestio de particularitzar el tema, encara que seria lògic pensar-hi també que les noies que dediquen més temps a la bellessa no ho inverteixen en temes relacionats en l’enriquiment personal (o sí, tot depén de com es volgui veure).

Per acabar només volia dir que conec noies maques que són intel·ligents al igual que en conec de no tan maques que no ho son gens (com a mínim no ho demostren xDDD)

Res més, ara que comenci el debat!

Situació inicial:

Empleat nou, el cap callat, sense gairabé dir absolutament rest. El cap gaudeix de jornada reduïda (només fa 4 hores i quan les fa perque el nen no està malalt). El cap marca terreny constantment: – Enviam una relació de lo que fas setmanalment, ves amb compte amb lo que li dius a la jefa, no parlis amb els teus companys, no ajudis les teves companyes …

Situació 10 mesos despres:

Empleat continua igual de tranquil que va entrar (pretén no estressar-se amb el seu “nou” curro). El seu cap després de 10 mesos ha canviat una mica, ara parla una mica més i fins i tot de tant en tant fa inclús alguna broma, però no existeix cap tipus de relació ni tans sols gairabé professional entre els dos. El cap s’ha adonat que no te nivell i tot li pregunta al seu empleat (inclús li diu quan va al lavabo com buscant la seva aprovació).

Avui:

Trucada telefònica. El cap està sol·lucionant alguna gestió amb la companyia de l’aigua, parla per telèfon. En un moment donat aparta l’auricular i li diu al seu empleat que està davant d’ell. – Em pots fer un favor?. L’empleat. – Sí, es clar. El cap de nou: Em pots deixar la teva targeta de crèdit, el compte des d’on he de pagar això no té targeta associada? L’empleat es queda com atonit, no sap que dir perque li ha deixat com en xoc i li deixa.

Tot plegat em sembla molt extrany. 10 mesos en els que hauran parlat unes 300 paraules si arriben i de sobte… ( crec que tot això acabarà girant-se d’alguna manera extranya en contra meva però es que ja no se com he de reaccionar )

El grup és diu 3 Doors Down i es tracta d’una banda post-grunge del Missisipi i que encara que es van formar a l’any 1994 no va ser fins l’any 2000 quan amb l’exit aconseguit amb el tema “Kriptonite” inclos a l’album “The Better Life” que no van signar amb Universal.

Qui vulgui més dades sobre el grup que busqui a internet o que entri directament en el seu web http://www.3doorsdown.com/

Ara però us deixo amb un dels temes que crec que m’arriba més d’aquesta gent, es diu: “Here without you” i per la gent que vulgui una mica més us paso la lletra (traduïda pels menys avessats a l’idioma shakespirià):

I per si de cas no funciona el player, la música aquí.

“Nota Gràcies a Flametes trobem altres interpretacions he afegit alguna correcció, per cert ens estem plantejant una traducció cantable, ho aconseguirem???”

És possible que a alguns de vosaltres ja us hi soni haberlo vist abans…

Doncs res (amb aixó cumpleixo l’expedient proposat del minim de un post setmanal no? jejeje!)

Potser el que feia falta realment era aconseguir aquells anys més freaks que ens varen regalar, Massiel, Salomé, Karina i fins i tot Julio Iglesias. Eren anys de bonança a la música espanyola.

Eren els anys en els que Gwndolyne encara vivia cantant el La,la,la.

Anys en els que si eras tu, amb la teva cançó podies creure en un nou món.

Anys en els que una nina va neixer per amar i un bandit ballava agafat.

Ara, després de celebrar que tota Europa viu una festa, no pudem pretendre omplir ningú, ni que per art de bruixeria fent servir la sang de Maria poguem guanyar-nos el respecte del públic.

Esperem que aquest any la representació catalana sigui suficient per fer que tornem a estar a les posicions que ens corresponen i que fa molt que no aconseguim!

I ara us deixo amb la que per a mi a sigut una de les més grans actuacions Espanyoles al festival (més que res pel vestuari)

Rodolf estem amb tu!!!!!!!!!